De terratrèmols

26 05 2015

Sempre que hi ha un terratrèmol social acaba esdevenint-se un terratrèmol polític. És una lúcida reflexió de l’Alfons Banda que, inevitablement, em va venir al cap diumenge.

Després d’uns intensos anys on la indignació ciutadana s’ha mobilitzat considerablement en diversos fronts (contra la corrupció -i la tolerància institucional cap a ella i la impunitat dels corruptes; contra la injustícia i la desigualtat -i les polítiques que les permetien; contra el no permanent a tot avenç en l’autogovern i pel dret a decidir) podem dir que sí, que un cert terratrèmol hi ha hagut.

Quasi que podríem establir una línia: aquells partits que defensaven l’statu quo davant d’aquestes tres principals indignacions són els que han tingut pitjors resultats. Aquells partits que oferien més resposta a les tres indignacions, millor resultat. Però la impugnació no és només per les polítiques sinó per la manera de fer política, pel tipus de vincle de la cosa pública amb la ciutadania. Per això la consolidació de les forces vinculades al municipalisme alternatiu i l’eclosió de noves candidatures ciutadanes de confluència social i política, configuren un panorama ben interessant fins i tot, més enllà de la valoració particular que en fem. La implicació activa de moltes ciutadanes i ciutadans en la política és un clar antídot per a prevenir futures corrupcions i evitar polítiques econòmiques allunyades de la realitat social.

Menció específica mereix la quasi desaparició de la xenòfoba Plataforma per Catalunya. És cert que, fonamentalment, es deu al seu caos i a desavinences internes. Però, constatar que la propaganda descaradament xenòfoba del PP no li ha servit per aturar la previsible caiguda electoral és molt gratificant en un moment on el racisme s’imposa com a boc expiatori en molts llocs d’Europa.

Finalment, els resultats al País Valencià i les Illes, constitueixen una alenada d’aire fresc imprescindible per a la dignitat política, el medi ambient, l’educació, la cultura i la llengua.

És d’hora per dir si tota aquesta traducció electoral de la mobilització i la indignació ciutadanes és un fet passatger o canviarà definitivament el mapa polític i, sobretot, la cultura política. Però és innegable que alguns efectes d’aquesta traducció electoral tindran impactes duradors: s’obriran debats sobre temes que alguns volien aparcats; es discutiran sobre l’encert de polítiques que hi ha qui considera que són les úniques possibles, es posaran en crisi codis d’organització interna (de partits i institucions) i de les seves relacions amb la societat, etc.

Si fa 10 anys ens haguessin explicat el que va passar diumenge, no ens ho hauríem cregut. De fet, portem un temps dient-ho: fa x anys no haguéssim imaginat que passaria això! Senyal que, efectivament, som en un moment d’importants transformacions i canvis.

Anuncis




El sobiranisme antipàtic és suïcida

20 05 2015

. Ens veiem a la mani, no?

No m’esperava la pregunta. Perquè era una persona poc polititzada, gens assídua a manifestacions i, encara menys, de caire nacional. Durant diversos dies, va passar el mateix amb altra gent. Unes converses que només podien anticipar un resultat: la Diada del 2012 seria grossa.

Hi ha molts factors que expliquen el creixement del sobiranisme: la crisi econòmica, el descrèdit per la corrupció, la desafecció cap a un sistema polític en fallida moral i tècnica i, és clar, els reiterats cops de porta de l’establishment espanyol a tot intent d’avançar en l’autogovern.

Però, diria, una part del contagi popular del sobiranisme entre 2012 i 2014 es va deure, també, al seu atractiu. A un camí de sortida davant l’atzucac esgotador. A una proposta davant el no permanent. I a una manera de fer, inclusiva, simpàtica, atractiva. Ningú sobrava, tothom hi era cridat. Tant va ser així, que a les manis del 2013 i 2014 t’hi trobaves gent que més que la plena coincidència amb els objectius polítics hi havia anat perquè no es volia perdre un bon dia. Pot semblar secundari, però no ho és: tot moviment, per a triomfar, necessita ser atractiu. I després d’anys de ser en un racó (més gran o més petit), l’independentisme era al centre de la pista. I molta gent volia ballar-hi.

Amb el desgast del temps, les complicacions, les dificultats i la negativa reiterada de l’Estat, les coses s’han complicat i, segur, han estat menys ‘atractives’. Hi ha, també, gent cansada del ‘monotema’, que se’n parli tant als mitjans, que sembli que tots els altres debats quedin segrestats mentre no resolguem el tema nacional, etc. Són coses que també estaria bé que es revisessin des del sobiranisme.

Però, a més de tot això, tinc la sensació que des de fa un cert temps, el sobiranisme ha esdevingut més antipàtic. No em refereixo, és clar, al moviment en general ni, tampoc, a l’ANC o ÒC. Però en converses, en reaccions a les xarxes socials, en algunes actituds, etc. on abans hi havia voluntat de seducció i implicació, ara hi veig, també, dosis de mal rotllo i agror.

Em vénen al cap algunes esbroncades, crítiques i desqualificacions molt exagerades cap a gent no sobiranista. Però, curiosament, les esbroncades més grans les ha rebut gent que, tot i no ser independentista, estava clarament compromesa amb el dret a decidir.

No ho trobo lògic. Ni m’agrada. Però no vull anar per aquí. El que ara voldria remarcar, i entenc que hauria de preocupar, és que en termes d’avenç del procés sobiranista aquest to antipàtic, és desastrós. I estratègicament parlant, un suïcidi.

Si alguna cosa ha quedat clara del 9-N és que, sí, hi ha un bon gruix de catalanes i catalans disposats a iniciar una aventura apassionant: construir un nou Estat. Però també que, per tal que sigui possible, falta més gent convençuda de fer el pas.

A la societat catalana tenim tres grans sensibilitats al voltant del tema nacional: la sobiranista, que vol passar del model autonomista a l’Estat nou (representada, pel que fa a partits, per CiU, ERC i la CUP), la reaccionària -parlo en termes descriptius, no pas menyspreatius-, la que enlloc d’avançar cap a la sobirania creu que s’ha anat massa lluny amb l’autonomia i vol desfer part del camí: llengua, escola, televisió, etc. (els casos del PP, C’s i UPyD) i, al mig, la reformista, amb diversitat d’accents: qui vol avançar cap a un estat federal (PSC), qui vol abordar el debat territorial en un nou procés constituent (Podem) i qui proposa un Estat plurinacional amb acceptació explícita del dret a l’autodeterminació (ICV-EUiA).

Està clar: el sector sobiranista només podrà aconseguir un nou Estat si fa camí, si atreu cap al seu pol, a persones i sensibilitats del sector reformista. Això, vol dir convèncer i seduir. O destacar els punts en comú. No pas per despotricar i anatemitzar. Ni, encara menys, per considerar contrari qui, senzillament, és a la vora, encara que no totalment.

En canvi, portem temps que el sector ‘reformista’ rep, i rep de valent, per part de determinada gent sobiranista. I costa d’entendre. Sense entrar a valorar ara l’interès del seu projecte polític, de les seves declaracions i posicionaments, dels seus encerts i errades, etc. (debats tots ells ben interessants i apassionants), aquí el que vull abordar és si, en termes estratègics, és lògic i sensat destil·lar -des del sobiranisme- aquesta creixent antipatia cap als sectors ‘reformistes’ en clau nacional.

ICV-EUiA està clarament pel dret a decidir. L’ha defensat arreu i ha aconseguit el suport dels seus homòlegs a l’Estat (IU) i al món (Els Verds). Sempre ha tingut militants i votants independendistes. Certament, de moment no anirà més enllà de la reclamació del dret a decidir. Però, això, justifica la gran quantitat de desqualificacions que alguns li han fet els darrers mesos? Però, sobretot, el sobiranisme es pot permetre de prescindir del que és i representa ICV-EUiA? Una cosa és que no hi hagi plena coincidència, l’altra és considerar-los adversaris o traïdors.

També la irrupció de Podem ha generat una crítica molt acarnissada que no acabo d’entendre. Vejam: fins ara només hi havia un partit d’àmbit estatal compromès clarament amb el dret a decidir, IU. Ara, en tenim dos. Es pot valorar que Podem té un discurs pobre, incoherent o que ha fet moltes rebaixes en menys d’un any (no només, per cert, en el tema nacional) però això, ara, no és el debat. La qüestió és, té sentit criticar durament un nou actor polític que, ni que sigui parcialment, eixampla el sector prodret a decidir a l’Estat?

Amb Barcelona en Comú, la virulència ha arribat a extrems exagerats. En Vicent Partal, l’Andreu Barnils o en Roger Palà, entre altres, s’hi han referit amb encert. És probable que, el fet que pugui guanyar les eleccions, ha esverat alguna gent. I potser alguna gent ha disfressat de ‘por en clau nacional’ altres menes de pors…

En tot cas, a Barcelona en Comú hi ha independentistes. Tindrà votants independentistes. L’Ada va votar Sí – Sí al 9-N i ha defensat el dret a decidir a debats catòdics d’audiència estatal màxima. És clar, no és una candidatura independentista. És més: no prioritzen el tema nacional. Però, algú pensa que es pot fer la independència sense el suport, complicitat o proximitat de gent que potser li sembla bé la independència però que no n’és fervorosament partidària? Si a Catalunya hi hagués un 60% de ciutadanes i ciutadans convençudament independentistes… ja seríem independents!! Per tant, si cal ampliar l’espai sobiranista, no té sentit expulsar gent que sense sentir-se’n plenament, és a prop.

On es veu més clarament com aquesta dinàmica ‘antipàtica’ és un suïcidi és precisament en el possible resultat de les eleccions a Barcelona. Si guanyés Barcelona en Comú i l’Ada Colau esdevingués alcaldessa, hi hauria dues lectures possibles en clau nacional:

  1. que ha guanyat una candidatura de l’esquerra alternativa que aposta pel dret a decidir
  2. que com que no són independentistes explícits, és una victòria ‘unionista’

La segona lectura, per al sobiranisme, seria fatídica, oi? Doncs bé, hi ha hagut diversa gent (i no només ciutadans, també analistes i tertulians) que han promogut aquesta lectura. Així, si els mitjans de la caverna, l’endemà d’un hipotètica victòria de l’Ada a Barcelona, diguessin que això suposa una derrota del sobiranisme… en part seria culpa d’alguns sectors sobiranistes que han promogut, a l’avançada, aquesta lectura. No sé si hi ha millor manera de definir què suposa disparar-se un tret al peu…

En fi, una cosa em sembla prou clara: si el sobiranisme es tanca en els convençuts, esdevé antipàtic cara enfora i envia a la foguera a possibles, i necessaris!, aliats claus, no aconseguirà els seus objectius.

I, diria, ja hi ha prou dificultats per fer un nou país. No cal afegir-ne d’innecessàries.





¿Quin model de seguretat, defensa i pau per a Catalunya?

4 05 2015

Una de les conseqüències del debat sobiranista és l’increment espectacular de la reflexió sobre com volem que sigui aquest país. Fins i tot els contraris a la sobirania n’haurien d’estar contents: no parem de parlar, projectar, imaginar com s’haurien de fer les coses, com es podrien fer millor. Política i participació en estat pur.

Tot això, és clar, també ha passat en els temes de seguretat, defensa i pau.

Algunes i alguns ja portem molts anys dedicant temps a com podria ser una nova política de seguretat. I com es podria fer i aplicar des de Catalunya. Però, és clar, el darrers 2 anys, s’han acumulat molts debats, seminaris, articles (aquí en trobareu alguns), taules rodones, entrevistes… sobre el tema.

D’entre les moltes coses fetes els darrers mesos, poso el vídeo del debat ‘Defensa i seguretat: pais armat i/o país de pau‘ amb en Miquel Sellarès, dins del cicle ‘El país que farem’ organitzat per l’Ateneu Barcelonès. En la meva intervenció plantejo les prioritats i els valors que crec haurien de fonamentar una política de seguretat coherent amb la pau i els drets humans. A la part del debat, hi surten molts més elements per a la reflexió.

En fi, que al nostre país hi hagi debat sobre si hem de fer una política de seguretat més clàssica i militaritzada o més alternativa i en clau de seguretat humana i pau és, d’entrada, ja un gran èxit.