L’hora de Palestina

L’etern conflicte entre Israel i Palestina ha vist avui un moment històric.

Després d’anys de negociacions dilatades i frustrants, l’Autoritat Nacional Palestina ha decidit reclamar, per boca del seu president Mahmud Abbas, el reconeixement com a Estat a l’Assemblea General de les Nacions Unides.

Alguns consideren que això és tirar pel dret i esfondrar el diàleg. Però, més enllà dels evidents i nombrosos errors de la part palestina, cap observador neutral pot negar que l’actual govern israelià no mostra cap interès en fer fructificar unes negociacions de pau que portin a la coexistència pacífica de dos estats: un de palestí i un d’israelià. La continuada política de fer assentaments en els territoris ocupats palestins n’és la més palpable de les proves.

Abbas ha fet un discurs sensat: moderat en l’ambició (reclamant les fronteres del 1967 en el fons s’està acceptant part del que Israel va conquerir), correcte en les formes, contundent en la crítica a l’ocupació, desmarcant-se de tota violència, amb la mà estesa cap a Israel i la seva gent per a negociar la pau, i exigent en la demanda de llibertat per al poble palestí.

En la resposta immediata de Netanyahu a la mateixa Assemblea, instants després, ha dit coses lògiques (Israel necessita evidències en seguretat del seu Estat per a poder avançar), ha furgat en les ferides palestines (la divisió interna i el paper de Hamàs), ha fugit d’estudi (parlant dels perills de l’islamisme radical) i ha usat un to més conciliador que altres vegades (explicitant que vol fer la pau amb els palestins). Però, el seu problema, és la credibilitat: tot això no casa amb la política implacable de continuar ocupant, colonitzant i militaritzant el territori palestí sabent, és clar, que com més temps passi més inviable es presentarà la seva desocupació o descolonització.

És més que probable que la demanda d’Abbas no tingui aplicabilitat. Però, amb el gest d’avui, la pilota passa a una comunitat internacional que ha fracassat durant més de 60 anys en la solució d’un conflicte progressivament més difícil, enquistat, desesperant i profundament angoixant per a la gent que el pateix.

És l’hora de Palestina però, sobretot, és l’hora de no desaprofitar, una vegada més, una minsa però esperançadora opció de pau, per a totes les israelianes i els israelians i per a totes les palestines i els palestins.

Bateragune: una sentència incomprensible i grotesca

El tema basc és dur: inevitablement, fa referència a assassinats, morts, ferits, represaliats, familiars, torturats, il·legalitzacions… Molt dolor i molts greuges. A més de dur, sol ser complicat intervenir-hi: la simplificació sol ser proporcional al grau de tensió existent. Fàcilment es cau en trinxeres i sinó et situes clarament en una de les dues, reps pels dos cantons.

Però malgrat que és dur i no ès facil, les coses que són òbvies cal dir-les.

En fi, tot això ve a tomb per la sentència del cas Bateragune: l’Audiència Nacional condemna, entre altres, a Arnaldo Otegui a 10 anys de presó per voler reconstruir Batasuna, tot liderant i seguint una estratègia d’ETA.

La meva simpatia per Analdo Otegui és escassa. Molt escassa. Però la sentència és jurídicament grotesca, políticament estúpida i socialment incomprensible:

. jurídicament grotesca: clar que Arnaldo Otegui forma part de Batasuna i que impulsava Bateragune, això és una novetat? Condemnar-lo pel fet de ‘ser-hi’ és rídicul. La qüestió és dilucidar quin paper hi jugava, què hi feia i què hi aportava: estava fent feina a favor de les vies polítiques i del cessament de la violència o volia que hi haguessin més atemptats, morts i ferits?

. políticament estúpida: quan ETA ha fet passos inèdits, quan l’esquerra abertzale ha fet pronunciaments públics contundents contra la violència com mai abans s’havia vist, quan Brian Currin i altres mediadors internacionals actuen de facilitadors i vetlladors per tal que l’abandonament de les armes pugui ser verificat i el procés de pau pugui consolidar-se, quan ens trobem en un context de final clar de la violència (fins i tot els episodis de ‘kale borroka’ han desaparegut tal com reconeixia el govern basc) i quan és de vital importància endreçar i ordenar tot aquest final… aquesta condemna pot complicar, enrarir i dificultar la possibilitat de consolidar la pau al País Basc.

. socialment incomprensible: de ben segur, Otegui no és la persona més estimada al País Basc i encara menys a la resta de l’Estat. Però només un cec o un ignorant no sap que Otegui ha estat una peça clau en la transició de l’esquerra abertzale de la submissió a la violència a la seva crítica pública. Podem debatre quin grau d’aquest viratge és convençut i quin fruit del pragmatisme davant les circumstàncies. Però això és ben igual: allò important és que, finalment, l’esquerra abertzale hagi assumit el lideratge i s’hagi autodeterminat de l’estratègia violenta marcada per ETA.

Crec que és molta la gent que això ho té clar i, per tant, és molta la gent que avui no entendrà res.

Fuentes & Navarro, més enllà de l’anècdota

L’entrevista d’en Manuel Fuentes a Vicenç Navarro ha aixecat polseguera.

Es miri com es miri, el to, actitud i alguns comentaris d’en Fuentes estan fora de lloc. Especialment tractant-se d’un mitjà públic. Però, com altres vegades, tinc la sensació que ens quedem en l’anècdota i no anem al fons.

Al marge de la qüestió -ben important certament, però que ja he abordat altres vegades- de la poca diversitat ideològica als mitjans de comunicació, el problema aquí no és un periodista, una entrevista puntual o una mala relació entre entrevistador i entrevistat que s’acaba projectant per la ràdio. Crec que el problema és que està massa ben valorada l’entrevista incisiva que frega la mala educació. Des de sempre he trobat, a la facultat, a les redaccions, al carrer, gran admiració pels periodistes incisius, que tallen, interrompen i marquen a fons l’entrevistat, amb l’argument que el periodista ha de dur l’entrevista per on ell vol, ha d’aconseguir la declaració que ell vol i ha de fer que l’entrevistat es mulli. No ho sé, però a mi em sona a un plantejament de l’entrevista com si fos un combat de boxa.

Si entrevistes persones interessants el més raonable, i periodísticament rellevant, és preguntar-los i deixar-los parlar. No hi ha cosa més plaent que sentir raonaments entenedors sobre assumptes complexos per part de gent que sap de què parla.

Clar: a vegades hi ha persones que ocupen responsabilitats però que no necessàriament són interessants i no tenen massa coses a dir o, tenint coses a dir, no sempre poden o volen dir-les. Llavors, sí, cal ser més incisius però sempre essent educats i respectant una evidència: si preguntes, cal deixar espai i possibilitat per a la resposta.

Honestament: com a ciutadà i com a periodista, fins ara, sempre m’he sentit molt sol -i, fins i tot naïf- quan he exposat aquesta percepció sobre les entrevistes. Per això, ara, em sento un pèl desenfocat amb aquesta polèmica.

Veig molta gent indignada però, els indigna el tracte puntual d’un periodista determinat a una persona concreta parlant d’aquest tema o realment no els agraden les entrevistes maleducades? Perquè, malauradament, hi ha moltes entrevistes maleducades en la nostra oferta comunicativa. Tinc la sensació que, en aquest cas, algunes reaccions han estat més en clau de relació personal (sóc amic del Fuentes o sóc amic del Navarro) o ideològica (‘no han deixat parlar a una persona crítica amb el discurs econòmic dominant’ o ‘ha fet callar a un demagog’) que no pas el problema de fons: l’estil, to i actitud periodística que cal abordar en una entrevista.

Una entrevista maleducada és una entrevista maleducada, la faci un periodista que ens cau bé o un que no suportem, la pateixi una persona amb qui compartim moltes coses o una altra amb qui no compartim res.