Tenim un problema amb les víctimes

Sí. I gruixut.

Cada vegada que a Europa o els Estats Units hi ha un atemptat, la reacció del món polític, la cobertura que se’n fa als mitjans de comunicació i, al final,  la preocupació de la ciutadania, és altíssima. Si els atemptats produeixen un elevat nombre de víctimes, llavors els mitjans aturen programacions i el pols informatiu se centra en tot allò que té a veure amb l’atemptat: quants morts hi ha hagut; quin és l’estat de les víctimes; com està l’ànim de la gent; què diuen els responsables polítics; qui ha fet l’atemptat…

I quin és el problema? Que no fem el mateix amb les víctimes de països no occidentals. I la comparació és feridora: cada dia hi ha atemptats i assassinats ‘selectius’ amb desenes de morts i ferits que, per ser de països del sud, semblen ser menys greus. Ni els polítics reaccionen, ni els mitjans en parlen gaire. I, és clar, al final molta gent no s’hi sent tant concernida.

Ha de ser molt dur per a un conciutadà procedent d’Afganistan, Colòmbia o la RD del Congo -per citar alguns exemples- veure com les portades s’omplen d’unes morts quan mai hi ha espai per a les altres que, a més, els són ben properes.

Les explicacions són diverses: que no és el mateix un atemptat en un país en conflicte que en un país on no n’hi ha; que no es pot comparar un país llunyà que un país amb un ‘estil de vida’ com el nostre, etc. Però, més enllà de justificacions, el fet és el que és: es dóna més visibilitat a unes morts que a unes altres. I això, és clar, s’acaba traslladant al grau necessitat de resposta política: en el cas de les víctimes occidentals és urgent fer-hi alguna cosa. En les altres… ni es planteja.

Polítics i periodistes farien molt bé de pensar-hi. La invisibilització i el menyspreu no són les eines que ens fan falta per a construir societats més cohesionades i móns en pau.

Però compte, també cal encertar el to en la reacció davant d’aquesta invisiblització de les víctimes del Sud. No caiguem, com fan alguns dels nostres ‘hipercrítics’, a menysprear les víctimes occidentals: respectem-les i deixem temps, a les seves famílies i persones estimades, per al dol. No em sembla lògic que, ahir a la nit pràcticament al segon que sabíem que hi havia gent morta a Boston, veure tuits dient ‘on són les altres víctimes?‘. Un xic de sensibilitat i capacitat per a gestionar els temps és altament recomanable en situacions així. Les persones que pateixen la violència -a Boston, Jaffna, Ciudad Juárez, Kigali, San Salvador o Darfur- no en tenen la culpa de les dinàmiques de poder que, fatídicament i estúpida, es traslladen i reforcen des de la política i els mitjans.

En aquest cas, els camins de la construcció d’un món amb pau i drets humans i del periodisme digne, conflueixen plenament: no podem invisiblitzar cap víctima. I cal estar amb totes les víctimes.

El doble repte d’Obama amb les armes

(article publicat al diari ARA el dissabte 22 de desembre de 2012)

Al president Obama li tocarà afrontar, en molt poc temps, dos importants i complicats reptes sobre el control de les armes, dins i fora dels EUA.

Tècnicament són dos processos que no tenen res a veure: una regulació interna sobre la tinença particular d’armes en el primer cas, mentre que en el segon fa referència a un tractat mundial sobre el comerç d’armes. Però, més enllà de la demagògia de l’Associació Nacional del Rifle (NRA), que ho sol barrejar tot, ara són els fets i el calendari els que faran coincidir els dos processos.

Vint-i-tres matances en els últims vint anys són un balanç esfereïdor. La tragèdia de Newtown ha sacsejat als Estats Units la cultura de les armes regnant, en part arrelada en la concepció que les persones han d’assumir la seva seguretat, però també reforçada pel poderós lobi de la indústria militar.

Les dades són prou eloqüents: la majoria dels conflictes armats del planeta registren menys víctimes que les que es produeixen als Estats Units per arma de foc, 24.000 cada any (10.000 assassinades i 14.000 per suïcidi). ¿Sota quin paràmetre de seguretat i privacitat pot assumir-se aquesta brutal sagnia per a la vida de tantes persones?

La disposició d’Obama, les iniciatives anunciades pels senadors i congressistes demòcrates, el capteniment en les files republicanes i, fins i tot, una prudència poc habitual de la NRA fan preveure que, per primer cop des del 1994, es concretaran mesures restrictives sobre la tinença d’armes: establir una moratòria o prohibició de venda de fusells d’assalt o semiautomàtics, limitar les compres no presencials o controlar més els compradors.

L’altre gran repte mira cap enfora: al març les Nacions Unides acullen la pròrroga del procés per establir un tractat sobre el comerç d’armes. Al costat de normatives per a productes de tota mena, no existeix una regulació mundial de les transferències d’armes. Conseqüències d’aquesta absurditat: més de 700.000 persones perden la vida cada any a causa de la proliferació i el descontrol de les armes. Aquest mes de juliol Obama va frenar l’acord, sumant-se a Rússia i la Xina i ignorant el vot favorable de 100 estats, tement que una adhesió li compliqués la reelecció.

Ara, amb quatre anys per endavant i conscient de l’epidèmia que provoca el descontrol de les armes, dins i fora del país, ja no té excusa. Com ell mateix acaba d’admetre: “aquest cop les paraules s’han de traduir en accions”.

‘London River’

A vegades la trama, els personatges, la poca acció, les escenes exteriors i, en general, la producció general poden fer-nos pensar que som davant d’una pel·lícula senzilla. Però no hauríem de confondre senzilla, amb poca cosa o poc potent.

‘London River’, crec, és un film necessari. I punyent. D’entrada, compta amb una magnífica interpretació de Brenda Blethyn i Sotigui Kouyaté en els personatges principals. Sense massa artilugis, sense massa efectismes, fan immensament creïbles els seus papers i t’acaben despertant una immensa tendresa.

El film reflecteix molt acuradament la relació entre una mare que cerca la seva filla i un pare que cerca el seu fill, ambdós desapareguts al voltant dels atemptats de Londres. Partint d’una forta fredor inicial, produïda per la immensa diferència entre els 2 personatges i abonada pels tòpics i prejudicis que circulen, acabaran generant un espai de complicitat i calidesa.

En els darrers anys, sovintgen les pel·lícules que s’animen a tractar qüestions socials i polítiques i que, entre altres temes, aborden la violència i la guerra. És positiu i important que sigui així. ‘London River’, però, no s’interessa ni pel nivell ‘macro’ ni per les claus dels grans fenòmens socials o polítics. Senzillament, vol transmetre el patiment que la violència suposa en la vida de 2 familiars i com reaccionen i s’adapten als impactes d’aquesta.

I, el gran mèrit del film, és aquest: recordar-nos que darrere grans paraules, grans accions, grans fenòmens, hi ha sempre persones concretes de carn i ossos que en pateixen els estralls i malden per sobreviure.