Pels drets de les dones, a l’Iran i arreu

Està bé premiar a institucions prestigioses i a personatges públics que han fet alguna tasca rellevant i positiva en algun conflicte o en l’escena internacional. Però quan realment el Premi Nobel de la Pau té tot el seu sentit, i projecta la seva força, és quan es fixa en activistes de base, que lluiten en la defensa dels drets humans, la justícia i la pau i, al damunt, pateixen la repressió per fer-ho.

És una manera de recordar-los, d’evitar que acabin en l’oblit, d’acompanyar-los en el seu patiment, de solidaritzar-nos amb la seva injustícia i de projectar i reivindicar la seva lluita.

És el cas d’enguany.

El Premi Nobel de la Pau 2023 ha anat a parar a Narges Mohammadi, una activista iraniana pels drets humans, que ha defensat moltes dones de la discriminació i la repressió i que, per fer-ho, ha patit presó.

Un Premi que recorda, i recull, totes les mobilitzacions de dones que hi ha hagut a l’Iran des de setembre de 2022, quan la policia va matar a Mahsa Amini.

Un Premi que reconeix l’activisme de base, reivindica les dones i denuncia la repressió i el masclisme, a l’Iran però també a arreu del món.

Un bon premi!

Un Premi que fa justícia a les dones

Abans d’avui, només 12 dones havien rebut el Premi Nobel de la Pau en les més de 90 edicions realiztades. Un fet ben greu. Però no només per la invisibilitat i poca atenció cap a la dona que revela aquesta dada sinó, a més a més, perquè les dones i la pau tenen molt a veure, tant en termes negatius com en termes positius. En negatiu, perquè les dones han estat víctimes principals de les vulneracions de drets humans que es produeixen en tot conflicte armat (només cal recordar barbaritats com les violacions en massa com a estratègia de guerra) i, en positiu, perquè sovint des de fora del nucli de poder i des de fora de les dinàmiques de violència, han estat capaces de generar camins de pau que no només beneficiaven les dones sinó la societat en general (les experiències dels Comitès de Mares de Soldats a Txetxènia o Sèrbia, o les Dones de Negre a Israel-Palestina o els Balcans, en són un clar exemple).

Per això que el Premi Nobel de la Pau 2011 hagi estat concedit a tres dones és, en si mateix, una magnífica bona notícia.

Però ho és, també, perquè compleix el que hauria de ser una de les funcions del Premi: donar a conèixer realitats, lluites i causes poc visibles. En el cas de Libèria, posar de relleu que malgrat el nefast passat i el difícil present, hi ha possibilitats de reconduir un país que ho ha patit tot. I en el cas del Iemen, visibilitzar com en un context de repressió generalitzada i de masclisme legal i social, una dona -Tawakkul Karman- és capaç de tenir un paper d’impuls i lideratge social.

Premiant la Tawakkul el Comitè Nobel està, d’alguna manera, recolzant la ‘Primavera àrab’. Però és cert que és un suport massa tímid: es troba a faltar que una activista d’Egipte i Tuníssia també haguessin rebut el Premi. S’hagués fet més reconeixement a la importància d’aquesta revolta i, de retruc, un suport efectiu a unes transicions a la democràcia ben fràgils encara.

Pobres dones palestines

Es veu que no en tenen prou amb la repressió, l’asfíxia, la violència i l’atenallament vital constant que Israel exerceix sobre la població palestina i, per tant, sobre les dones palestines.

Es veu que, a més, també han de començar a assumir que han de patir una segona asfíxia, una segona ocupació, una segona opressió: la dels seus ‘propis’ alliberadors. Ja fa uns quants anys que un cert fonamentalisme integrista va fent forat a Palestina. I, òbviament, les dones en són les principals perjudicades.

El més fumut és que les mesures que Hamàs proposa a Gaza (que no puguin fumar en bars i establiments, que no puguin passejar soles per la platja, etc.) no són el pitjor que pot passar. De fet, a Gaza, Hamàs fa temps que fa de contenció de grups integristes que apreten fort.

En fi, que podem observar una lliçó clàssica: que on hi ha opressió, els sectors marginats i minoritzats en pateixen 2 d’opressions. Les dones, així, sempre tenen les de rebre. I, una altra lliçó que esperem no haver de constatar però que també, malauradament, és ben clàssica i habitual: que donar peixet als sectors reaccionaris no sol calmar-los sinó més aviat envalentonar-los. Ho podem veure a casa amb les mesures pseudo-racistes que fan els partits ‘de sempre’  pensant que, així, deixen sense arguments als partits racistes quan, en el fons, els donen credibilitat i legitimitat.

‘Aparteu les dones de mi!’

Cal reconèixer que la decisió del Vaticà d’incloure l’ordenació de dones com a un dels “delictes més greus”, al costat dels abusos a menors per exemple, és d’una sensibilitat francament delirant. Ja s’han afanyat a dir que una cosa és un delicte ‘sacramental’ i l’altre ‘moral’. Però, per més excuses que hi posin, el que resta és el que hi ha: a més d’un masclisme sagnant, un estar fora del món, del temps i de tot.

Que una institució que vol generar reflexions morals no hagi estat capaç en tants segles d’espolsar-se d’una perspectiva tant moralment retrògrada i reprovable com el masclisme… bufa, diu molt sobre la seva escassa capacitat per a fer-ne de reflexions morals, la veritat. Què demana als altres, si és capaç de fer tant poc?

Però, francament, a aquestes alçades més que la poca auto-crítica em sorprèn la poca anàlisi estratègica. Algú dubta que, d’aquí a 125 anys, a l’Església catòlica les dones hi seran ben presents en el sacerdoci i en molts altres llocs? Per sort, el procés d’alliberament, visibilització i normalització de la dona és imparable i, tard o d’hora, arribarà arreu. Llavors, perquè aferrar-se absurdament a aquesta rèmora i no assumir, sinó és per convicció almenys per intel·ligència estratègica, adaptar-se al futur?

Les dones es poden segrestar, però no es poden mostrar

Cada vegada que veig una fotografia de gent segrestada per Al Qaida, o alguna de les seves franquícies, em sobta el que hi veig.

Resulta que les dones són aptes per a ser segrestades però no per a ser mostrades… i, llavors, cal difuminar-les.

No sóc cap especialista en religions, tampoc en la musulmana. Però no deixa de sobtar-me que hi hagi gent que pugui creure que és blasfem i poc correcte mostrar la imatge d’una dona… i en canvi no hi hagi cap problema en segrestar-la!!