Lliçons d’Islàndia: la indignació sense fons no canvia res

28 04 2013

Un sistema econòmic que fa fallida. Un poder econòmico-financer que se’n desentén amb la mateixa lleugeresa amb la que va cimentar la crisi. Uns actors polítics incapaços de fer autocrítica. Un sistema de representació devaluat i debilitat. I un seguit de decisions que carreguen la sortida de la crisi en les espatlles dels que menys responsabilitat en tenien.

Un guió prou majoritari del que a Europa, i especialment al Sud, s’ha fet. A Islàndia, però, es va fer diferent: a partir de la revolta ciutadana del 2008-2009, es van convocar eleccions, va caure l’anterior govern, es van iniciar processos ambiciosos de canvi a nivell sistèmic i, finalment, el nou govern, dins l’estret marge que tenia, va prendre decisions més enfocades a protegir la gent que a respectar les demandes financeres. I a fixar i exigir les responsabilitats pertinents.

Una altra resposta que, d’alguna manera, era un interessant banc de proves de com fer net amb un xic de dignitat i justícia.

Per això, ara, no podem obviar el que ha passat: les eleccions han fet fora el govern que va protagonitzar aquesta transició i han premiat els partits de la deregulació del sistema financer i de la tolerància-connivència amb l’especulació.

Sens dubte, són molts els factors que cal tenir en compte a l’hora d’analitzar-ho. Però no podem deixar de dir-ne un que, honestament, crec que és clau: cal admetre que la indignació que es va viure a Islàndia tenia més a veure amb el malestar concret i diari que amb una anàlisi de fons. I, ara, davant les dificultats per a la butxaca que les polítiques del nou govern havien suposat (tipus d’interès molt alts que van incrementar els deutes privats i familiars) la gent ha castigat els nous ‘gestors’ sense atendre a responsabilitats de fons.

De fet, res que no sapiguem. Però que, en cap cas, i també pensant en casa nostra, hauríem d’oblidar: la indignació purament reactiva, sense anàlisi de fons, valors assumits i compromís real, no canvia la realitat.

Anuncis




Incrementant la despesa militar en temps de crisi… o ens calen rescats morals

12 09 2012

Quan aquesta primavera van sortir les dades dels Pressupostos Generals de l’Estat 2012, ens vam haver d’esforçar per a matisar les dades que indicaven una retallada en la despesa militar.

En primer lloc, apuntant que el 8,84% de reducció de la despesa del Ministeri de Defensa (que, per cert, recordem-ho: només acull una part de la despesa militar) era sensiblement inferior al 17% de mitjana de reducció ministerial. És a dir, es va reduir la despesa del Ministeri de Defensa el 2012 respecte al 2011? Sí. Es va mimar el Ministeri de Defensa respecte a la majoria dels altres Ministeris? Sí, clarament.

En segon lloc, vam advertir -i no perquè sí- que calia esperar a acabar l’any per tenir una foto més precisa sobre el que realment s’havia gastat en despesa militar. Perquè, habitualment, hi ha sorpreses: increments, afegitons, etc.

Bé, això és el que acaba de passar. La setmana passada, el Consell de Ministres va aprovar un crèdit de 1.782 milions d’euros per al Ministeri de Defensa. Amb aquests diners, es preveu que Defensa pagui part dels compromisos contrets en els darrers 15 anys en programes de compra d’armaments com avions, carros, helicòpters, etc.

De cop, per tant, han sortit 1.782 milions d’euros per a armes: se’ns diu que eren compres compromeses. Però, és que no estaven compromeses altres partides en ensenyament, salut o atenció social? I és que amb la seva eliminació no s’ha compromès seriosament l’economia de moltes famílies? Una decisió, per cert, avalada avui al Congrés amb els vots del PP, PSOE, CiU, PNV i UPyD.

Uns quants mesos més tard, i quan tothom ja ha ‘interioritzat’ que la despesa militar va baixar, sabem el que realment ha passat: que s’ha incrementat un 16,88%.

Una notícia que clama al cel. I que ens recorda que, a més de rescats econòmics ens calen rescats morals.





Qui era l’ingenu?

19 06 2012

Veus la cara de Rajoy. Veus els nervis del govern. Veus el vertigen del PP.

Durant anys ens havien convençut que perquè l’economia anés bé calia un govern amic i unes polítiques properes. Que, agradés o no, al sistema econòmic no li podies posar pals a les rodes: calia donar-li allò que necessitava i així, a canvi, ell et donaria bons resultats. Si, per contra, ens entossudíem a voler governar el sistema econòmic per paràmetres polítics que li eren aliens, fracassaríem.

Vaja, en el fons, es venia a dir que la socialdemòcracia –la part del sistema polític crític amb el model econòmic que tenia opcions reals de governar- tenia dues possibilitats:

1. intentar ser coherent i, llavors, enfonsar l’economia

2. prescindir dels seus valors, fer el que tocava i, així, les coses anirien bé

Per la clatellada de la crisi i per l’efecte induït d’aquesta premissa, molts dels governs situats al centre-esquerra han anat caient els darrers anys.

Ens conta la gent informada que sembla ser que en Rajoy i el PP estaven convençuts que amb la seva arribada tot es posaria en ordre. Que les coses començarien a rutllar. Però… ha arribat el PP, ha començat a governar en Rajoy i els mercats, els inversors, les agències de qualificació, els seu aliats ideològics a Alemanya i Europa, vaja, tot ‘el seu món’, els estan donant una bufetada rere l’altra.

Fa anys, algunes i alguns afirmaven que havíem construït un sistema econòmic pervers. Perquè, més enllà del fet evident que no era just, començava a escapar-se a la lògica de poder-lo dominar i que, ben al contrari, tendia a ser el model econòmic el que marcava la pauta, el camí i el ritme al sistema polític. En general, aquestes veus eren sistemàticament titllades d’ingènues, de paranoiques, de no entendre res d’economia, etc.

I, ara, veus a Mariano Rajoy –fent totes les reformes que li exigeixen pel bé de l’economia- patint cada dia per la davallada ‘incomprensible’ i sense fi de la prima de risc… i penses, qui era l’ingenu? Qui no entenia res d’economia? Vejam, si al final, i en pròpia carn, la dreta ideològica i política començarà a entendre que han ajudat a crear un monstre que no és que sigui un perill per a una proposta econòmica d’esquerres, sinó que és un perill per a la lògica democràtica.





Carta oberta a ESADE, IESE i EADA sobre els sous de l’alta direcció

15 05 2012

Benvolgudes i benvolguts,

Entre les vostres diverses tasques de docència oferiu, de forma emblemàtica, la formació de càrrecs directius per a empreses i altres organitzacions. Sou escoles que, a més de formar bons professionals, preteneu infondre criteris i valors de respecte cap a la comunitat. Sense anar més lluny: ‘ESADE té com a missió principal la formació de persones amb un alt nivell de competència professional i amb plena consciència de la seva responsabilitat social’; Missió d’EADA: ‘Creiem en unes organitzacions i empreses més humanistes. Pretenem formar directius d’empreses que siguin econòmicament eficaços, socialment responsables i respectuosos amb el medi ambient’; Valors essencials de l’IESE: ‘respecte envers els altres; esperit de servei; integritat, compromís pel bé comú d’empreses i la societat, humiliat’.

Doncs bé, humilment, diria que alguna cosa no acaba d’anar bé. Que cal revisar la vostra feina en funció dels resultats obtinguts. Ja sé que no tot el que passa en el món de l’alta direcció de Catalunya i Espanya és culpa vostra. Però, també sembla clar que les principals escoles de negoci alguna cosa han te tenir a veure amb les tendències i dinàmiques que s’hi donen.

Perquè us ho dic? Mireu aquest informe que publicava el Suplement ‘Negocios’ de El País on analitzava la retribució dels alts càrrecs directius de les empreses de l’IBEX 35.

Algunes dades? Càrrecs directius que cobren 1.000, 233 o 176 vegades més que el sou mitjà de les treballadores i treballadors de la seva empresa. La mitjana de les 35 empreses analitzades és de 89 vegades. Sous astronòmics: 6, 5, 4 i 3 milions d’euros en molts casos.

Quin és el criteri tècnic que pot justificar aquesta abismal diferència? Siguem honestos: per més criteris de qualificació professional, aptitud personal i valoració d’habilitats que puguem analitzar i posar en un preciós i complex excel, mai dels mais, ens sortirà un resultat que justifiqui que algú cobri 89 vegades més que el sou d’una altra persona en una mateix empresa. Aquests diferències salarials, diguem-ho clar, no constitueixen només un greuge moral sinó que fonamentalment suposen una falsedat empresarial i econòmica. Que el mercat ho genera, els governs ho toleren i la ciutadania accepta? D’acord. Però això no vol dir que tingui cap mena de lògica des d’un punt de vista de gestió.

Durant molts anys, quan he qüestionat aquest nivell de sous en entorns econòmics i empresarials sempre se m’ha vingut a dir que no es pot ser innocent, que cal entendre les dinàmiques del mercat, que posar límits seria abusiu i que, en tot cas, crearia distorsions i problemes severs en el bon funcionament de l’economia (obviaré el fet evident que, avui, tenim gravíssims problemes econòmics molt superiors als hipotètics de posar límits a aquests sous….).

Però, sincerament, crec que un bon directiu mai hauria de permetre’s cobrar això ni facilitar que altres puguin cobrar-ho. Per decència, per honestedat, per criteri professional, per sentit comú, per responsabilitat social.

Espero i desitjo que les vostres escoles siguin capaces de formar persones que quan assumeixin responsabilitats en l’altra direcció, el primer que facin, sigui posar fi a aquesta barbaritat.





El dit, la lluna i les acampades

1 06 2011

Foto de Miguel Esteban

(post publicat al bloc de Xarxanet)

Mentre en Nino intenta entendre una pista que Amélie li ha posat, un nen li recorda el lúcid proverbi: ‘quan el dit assenyala la lluna, els tontos miren el dit’.

És el que ens passa, crec, en molts debats socials i polítics. Enlloc d’anar al fons, ens quedem amb la forma.

En el període més salvatge de la bombolla immobiliària (promoguda pel govern, aplaudida pel sector, incentivada pels bancs i participada alegrement per la gent) el debat sobre l’escàndol moral, polític i econòmic de l’especulació va ser mínim. En canvi, vam debatre molt sobre d’on sortien, com eren o com es vestien els ‘okupes’. I si eren violents o no. Ara, enmig d’una crisi brutal generada per l’esclat d’aquella bombolla, convé recordar que vam preferir els passatemps a fer els deures.

Amb les acampades, comença a passar el mateix. Es discuteix sobre qui són, què voten, quina llengua parlen. Si ocupen injustament un espai públic o si van rebre una dura repressió policial. Ep, debats interessants i pertinents!

Però… no tornem a equivocar-nos: el moviment del 15 M i les acampades no són importants en si mateixos. Ho són perquè posen el dit a la nafra de moltes coses que no funcionen bé. Encara que hi haguem fet tant poc, fa temps que sabem que no funcionen.

Un exemple petit i secundari. Fa una pila d’anys que líders de tots els partits diuen que cal reformar el sistema electoral per a fer-lo més permeable a la voluntat ciutadana. I, en tots aquests anys, no s’ha fet res. Doncs bé, el moviment 15 M ha aconseguit que molta gent, polítics i periodistes n’hagin de parlar. No tot el que es mou a les acampades, és clar, val la pena o ho comparteixo. Però m’és igual: si serveixen per a remoure debats amagats o aparcats, és fantàstic!

Sí, podem continuar parlant sobre la gent que acampa. Però sobretot, parlem i abordem les múltiples misèries i precarietats que defineixen el nostre present polític, econòmic i mediàtic. Sinó ho fem, aquestes misèries definiran, també, el nostre futur.





Inside job, un documental descomunal

27 03 2011

Directament, seria un delicte perdre-se’l.

Se m’ocorren 5 bones raons per animar tothom a anar-hi:

1. perquè acaba de ser estrenat i el podeu veure en diverses sales

2. perquè en cap document d’abast comercial i d’àmplia difusió com aquest s’explica amb tanta contundència i claredat els perquès de la crisi econòmimca global en la que encara estem plenament immersos

3. perquè, encara que faci mal, cal escoltar algunes de les repostes, tant profundament irresponsables com absolutament ‘penques’, d’alguns personatges que han fabricat o permès aquesta crisi

4. perquè hi sentireu la veu en off de Matt Damon un actor tant interessant pel que fa dins de la pantalla com fora

5. perquè ha rebut l’Oscar almillor documental

 





Sindicats a la foguera

14 10 2010

A Simón Rosado

Porto 15 dies sentint tota mena de penjaments sobre els sindicats: que si són del segle XIX, que si no serveixen, etc…

No estic sindicat. No comparteixo necessàriament tot el que fan, diuen o plantegen els sindicats. Però, malgrat això o precisament per això, em sembla sospitós aquest ‘pim-pam-pum’ col·lectiu anti-sindicats. Com a mínim per dos motius:

1. es pot discutir que els sindicats s’hagin quedat al Segle passat (no pas al XIX com molts deien: més que res perquè la majoria de sindicats encara no havien nascut…) però el que és ben clar és que les condicions laborals i socials de molta gent són, aquestes sí, ben pròpies del Segle XIX. I, això, ens hauria de preocupar molt més que si els sindicats són antics. També a tota la còrrua de tertulians i opinadors que ho saben tot sobre els sindicats però, em temo, saben poc sobre la realitat social…

2. els sindicats ho han fet tot bé? No. S’equivoquen? Sí. Cal canviar-los? Potser sí. Però em temo que alguna gent més que canviar-los, vol jubilar-los. I, em pregunto, viuríem millor sense sindicats? No estaríem igualment en crisi, i potser amb impactes més severs sobre la gent, sense sindicats? És que les condicions socials de les persones que depenen del treball serien millors sense l’existència dels sindicats? O que les situacions d’explotació existents arreu del món no s’haurien anat reduint sense la pràctica del sindicalisme? Enviem els actuals sindicats, si voleu, a la foguera però abans millor que comptem amb algun recanvi o alguna altra eina, perquè sinó tots plegats viurem pitjor.

Quan tenia al cap aquest post, he sabut de la mort de Simón Rosado. No hi tenia una relació especial però havíem coincidit en diversos espais transversals. Sempre em va semblar una persona intel·lectualment inquieta, assenyada en la pràctica i respectuosa en el tracte. Especialment, recordo una taula rodona organitzada per Acció Jove on vam coincidir. Allí, vam parlar dels reptes nous que el món sindical havia de tenir present (medi ambient i desarmament en relació al món del treball). I en Simón hi va fer unes reflexions molt lúcides, valentes i autocrítiques.

Sincerament: em sembla que en Simón era molt més modern que la majoria dels que volen enterrar el sindicalisme per sempre més.