#FreeTheArctic30 o quan els Estats no actuen en benefici públic

Els Estats són encara el principal àmbit de poder polític al món.

I, malauradament, massa sovint actuen amb poca responsabilitat i massa arbitrarietat. Especialment, quan obliden que haurien de ser els principals defensors dels béns públics enlloc de donar la cara per qui els ataca i posa en perill.

Avui fa més d’un mes que una trententa d’activistes de Greenpeace es troben empresonats a Rússia per una acció on denunciaven la sobreexplotació del mar àrctic per part d’una empresa petroliera.

El govern de Putin, que fa temps practica una democràcia de baixíssima intensitat i microscòpica qualitat, va optar per engarjolar-los sota l’acusació de pirates. Ahir -segurament conscients que la jornada de solidaritat amb els activistes seria prou seguida- va voler fer un cop d’efecte i va baixar l’acusació a vàndals.

Els dirigents i responsables dels Estats haurien d’assumir una cosa: són gestors dels béns públics però, sovint, la ciutadania n’és la principal defensora, davant interessos econòmics devastadors i dimissions polítiques lamentables.

Els activistes de Greenpeace no són ni pirates ni vàndals. Són persones que alerten sobre un problema ambiental i social que, per a interès de totes i tots, és bo que tinguem present i revisem.

 

Per més insensible que sigui un poder, no és immune a una gran mobilització

Que el PP hagi votat finalment a favor d’acceptar a tràmit la ILP contra els desnonaments, revela que:

1. el PP no es vol suïcidar (encara)

2. la PAH ha fet molt bona feina

I ens deixa una magnífica lliçó: per més insensible que sigui un poder polític, no és immune a una gran mobilització ciutadana.

Prenguem-ne bona nota.

Premi a l’objecció i la insubmissió. Gràcies Pepe!

Em fa molta il·lusió anar al lliurament del Premi ICIP de Constructors de Pau a la lluita dels objectors i insubmisos (i objectores i insubmises, que també n’hi va haver!).

El moviment per l’objecció de consciència va ser una experiència preciosa, viscuda i compartida intensament amb gent magnífica. I va tenir fruits, contra el que diuen els descreguts de sempre: no només va contribuir efectivament a la fi del servei militar obligatori. Sobretot, va contribuir a sortir de l’armari la crítica social cap al militarisme. I, avui, encara vivim de la immensa aportació social que va suposar la implicació en l’objecció i la insubmissió de milers de joves.

Però el que em fa una immensa il·lusió és que en Pepe Beúnza, en nom de tota aquesta gent, reculli el Premi. Estimo en Pepe, no és cap secret. És una persona senzilla i tendra que, sota el franquisme, va demostrar una coherència, un compromís i una valentia, que poques vegades es veuen. Molta gent que hagués fet el gest pioner i heroic d’en Pepe avui viuria instal·lat en l’estratosfera. En Pepe, no. Continua essent una persona senzila, compromesa i vital.

En Pepe va influir molt clarament en molts dels que, ara fa una pila d’anys, vam fer el pas de fer-nos objectors quan tot (gent de l’entorn, realitat, política, mitjans de comunicació, sentit comú, por, etc.) aconsellaven el contrari.

Gràcies Pepe!

Ara mateix, més de 50 impresentables pateixen

Mubàrak ha plegat.

És fantàstic. De fet, pel que fa a dignitat i a esperança col·lectives, aquestes revoltes a Tunísia i a Egipte són del millor que ha passat en molts mesos.

Però, sabeu que és encara més fantàstic?

Doncs que, ara mateix, més de 50 autòcrates, dictadors, colpistes, autoritaris i militars que fan veure que governen mentre esclafen la seva població i s’aprofiten dels recursos del seu país per a gaudi personal, estan patint de valent. La seva galdosa impunitat, fins ara sòlida i massissa, esdevé trencadissa i enormement fràgil.

De ben segur, Kim Jong Il a Corea del Nord, el general Than Shwe a Birmània, el rei Abdul·lah a l’Aràbia Saudita, l’emir de Kuwait, el ‘guia de la revolució’ Muammar el Gaddafi a Líbia, el president Bashar al-Assad a Síria, el general Teodoro Obiang a Guinera Equatorial, el president Hu Jintao a la Xina, el president Aleksandr G. Lukaixenko a Bielorússia, el líder suprem Ali Khamenei a l’Iran, el president Salou Djibo al Níger, el rei Mohamed VI al Marroc o el rei Abdallah II de Jordània, entre molts altres, no passaran una bona nit.

Ja recordava aquí que no se sap què passa amb les revoltes: quan i perquè esclaten després d’anys de submissió assumida. Però, ara que està passant i ara que ha caigut Mubàrak, la cosa potser no s’atura. A la resta del món àrab, i més enllà i tot.

No sabem si tot plegat acabarà bé. Però passi el que passi, ens en podem anar a dormir feliços i tranquils: sabent que uns quants impresentables, avui, no dormiran gens bé.

De Santiago al País Basc, passant per l’11 M

'Memoria' quadre de Lucía Escolar

Un assisteix a actes. Organitza actes. És invitat a participar en actes. I, en general, tots tenen el seu què, la seva gràcia, el seu interès. Alguns, són molt interessants. I, molt de tant en tant, hi ha actes que et remouen i et commouen per tot arreu.

Això és el que em va passar fa uns dies en una taula rodona del Fòrum Mundial d’Educació, Investigació i Cultura de Pau que es va celebrar fa 3 setmanes a Santiago de Compostela.

S’hi explicava una activitat pedagògica feta al País Basc al voltant de l’exposició ‘Trazos y puntadas para el recuerdo‘ de l’associació d’afectats pels atemptats de l’11 de Març a Madrid. L’exposició inclou moltes coses i la visita sol ser guiada per un familiar de les víctimes. L’activitat que Bakeola hi va muntar era ben suggerent: vaig trobar brillant cercar la reacció dels nois i noies que la van visitar tot preguntant-los per quin sabor, quina olor, quin gust… els venia al cap després del que havien vist i sentit. Algunes de les respostes que la Rocío Salazar va mostrar-nos, eren tan inesperades com captivadores.

La intervenció a l’acte de la Isabel Casanova, mare d’un jove que va perdre la vida en els atemptats, va ser demolidora. Amb un parlar directe, tot i arrossegar un fort refredat, el testimoni i la força de la Isabel ens van anar tombant un a un. A mesura que el seu relat avançava, introduint el record d’un impacte tan terrible i recordant la seva tenaç lluita tant per a recuperar l’alè vital com per a resistir-se a caure en l’espiral d’odi, més impressionat m’anava quedant.

Ho va sintetitzar la Susana Harillo i hi coincideixo plenament. La Isabel, en clau personal i vivencial, transmetia més bé que ningú el que conceptualment sempre hem defensat des de la noviolència i la pau. Que la venjança, l’odi i el clam de més violència no és cap oposició a la barbàrie patida: és més barbàrie i, en el fons, és la victòria suprema de la barbàrie.

Feia molt temps que no veia un acte públic on tanta gent acabés amb els ulls humits i amb l’ànima compungida. En acabar, un munt d’abraçades, un munt d’intercanvis, un munt de salutacions. Havien de tancar el local i, fora, encara vam continuar. No va ser un acte, va ser una tremenda experiència de vida compartida.

El FME va ser interessant per moltes coses però només per haver pogut viure això, ja el dono per bo.

Estigueu al cas: l’expo va visitant diverses ciutats (és possible que properament vingui a BCN) i la Isabel o una altra persona de l’Associació solen acompanyar-la. Seria un error perdre-s’ho.

La Pau? Tocar de peus a terra amb valentia

Les persones som capaces del pitjor i del millor. I així anem fent…

En un conflicte com l’israeliano-palestí s’han vist moltes brutalitats. Però també en podem treure magnífics exemples de resistència a la barbàrie i la violència quan, tot, t’hi convida.

La setmana passada es va presentar a Barcelona, de la mà de l’IEMed i l’ICIP, una iniciativa valenta i radical. La Carme Suñé, que hi era, n’ha fet un molt bon apunt. Ahir, Eduard Fernàndez publicava aquesta imprescindible entrevista al Diari AVUI.

Una iniciativa que val la pena. I que, a més, fa pensar en els tòpics que moltes i molts van repetint sobre la pau: que és una opció estètica, que no toca de peus a terra, que és un desig de gent mel·líflua i somiatruites, bla bla bla…

Doncs bé, aquí tenim en Nir i en Mazen. Tots dos familiars de víctimes d’un conflicte llarg, dur i sagnant. Quan el més fàcil seria dedicar-se al lament o fomentar l’odi cap a l’altre, opten per construir conjuntament ponts de pau. No només mantenen la serenitat, sinó que a més diuen coses molt sensates.

La solució d’aquest conflicte, passa òbviament per concretar moltes decisions polítiques que no s’estan prenent. Però, també, per trencar l’abisme entre les dues comunitats: tant farcit de prejudicis com mancat de relacions i confiança.

El ‘Parents Circle – Families Forum‘ fa una magnífica feina en aquest sentit. Res a veure amb la ingenuïtat celestial amb la que alguns encara confonen el treball per la pau.

Les tres funcions del Nobel a Liu Xiaobo

Trobo molt encertada la concessió del Nobel de la Pau a Liu Xiaobo. Més enllà del debat sobre les particularitats, llums i ombres del Premi Nobel de la Pau, ara és moment d’aplaudir-ne la decisió.

Especialment, si tenim en compte alguns dels premiats en anys anteriors. Per exemple, el passat. No és que Obama no es mereixi algun elogi o aplaudiment. No és que no necessitem ‘estimular-lo’ a fi que concreti les seves proclames i bons desitjos. No. El que passa és que és totalment il·lògic donar el Premi Nobel de la Pau a la persona més popular del món que, a més a més, és responsable de gestionar-ne el major bocí de poder polític i militar.

Perquè el Premi Nobel de la Pau pot ser una eina magnífica per a donar visibilitat al treball pacient i tenaç de persones que, sense massa focus ni projeccions mediàtiques, van empenyent amb dignitat, noviolència i radicalitat, un compromís de pau, justícia i drets humans. També pot ser una eina importantíssima quan la persona en qüestió pateix per la seva llibertat o, fins i tot, la seva vida. Llavors, el Premi esdevé un escut protector de primer ordre.

El Premi a Liu concreta plenament aquestes dues possibles funcions: en Liu pateix presó per manifestar una opinió. Ja va patir-ne fa temps arran de la revolta democràtica de Tiananmen. Tot plegat, per ser fidel a una exigència democràtica i per voler romandre al seu país. Amb el Premi, no sabem si sortirà de la presó però sabem que la Xina es notarà molt més observada i pressionada que abans i, en Liu, se sentirà més enfortit i segur.

Tot aquest temps, en Liu i molts com ells han sobreviscut entre la duresa del seu país i la insensibilitat de la resta del món que, a fi d’aconseguir bones relacions diplomàtiques i comercials amb un gegant emergent, la Xina, callava. Finalment, aquest és el principal valor de premiar amb el Nobel de la Pau a gent com en Liu: en concedir-lo, el Comité Nobel ens permet sentir-nos col·lectivament un xic més dignes davant les constants dimissions ètiques i morals de la majoria dels nostres governs.

Demà és un dia important

(article publicat el dissabte 31 de Juliol al Diari AVUI)

Il·lustració de Guillem Cifré per a l'article a l'AVUI

Demà és un dia important. Ho serà per a molta gent perquè començarà les vacances. Però també perquè començarem a dir adéu a una arma especialment cruel: les bombes de dispersió. Sí, efectivament, el dia 1 d’agost entra en vigor el tractat que les prohibeix. Però anem a pams.

Què són les bombes de dispersió? Doncs una bomba que conté diverses bombes al seu interior. En llençar-se, la bomba allibera les càrregues explosives que conté i, per tant, el seu impacte s’escampa per una superfície ben gran. Tant per la tipologia de l’arma (que impacta indiscriminadament –com pot distingir l’objectiu militar de la població civil que estigui al voltant?) com per la tipologia dels conflictes armats dels darrers anys (conflictes més petits, intraestatals, amb diversos grups irregulars en joc, amb escaramusses no en un camp de batalla sinó en qualsevol banda), les bombes de dispersió impacten especialment sobre la població civil. Encara més, pel fet que una part gens menyspreable dels centenars de càrregues explosives que allibera la bomba de dispersió no exploten en el moment per alguna errada tècnica. I, en canvi, sí que ho fan en moments imprevistos, al cap dels anys, quan una persona hi topa ocasionalment mentre treballa el camp, passeja o corre. Les dades que van recollir diverses organitzacions humanitàries apuntaven que prop de 13.000 persones perden cada any la vida per l’ús d’aquest bombes. A més, cal tenir present la quantitat de ferits que generen.

Començades a utilitzar en la segona meitat del segle XX, es calcula que hi ha 34 països que en produeixen, i està documentat que una quinzena les han fet servir. Afganistan, Angola, Bòsnia, Cambodja, Croàcia, la República Democràtica del Congo, Iraq, Kosovo, Laos, Líban, Txetxènia i Vietnam són alguns dels països que més han patit el flagell de les bombes de dispersió. Fruit d’aquest greu impacte humanitari, i de l’experiència que va suposar la prohibició de les mines antipersona, diverses ONG van impulsar l’any 2003 la Cluster Munition Coalition (CMC) amb la voluntat d’anar cap a un procés de prohibició.

El 2005, com passa sovint, la conscient obstrucció d’alguns governs fa que es bloquegi la possibilitat d’adoptar un acord. Però, en lloc de resignar-s’hi, alguns països opten per sortir del marc més formal de Nacions Unides i convoquen una conferència el febrer del 2007 a Oslo. És l’inici d’un procés diplomàtic que culmina l’any següent amb un acord signat per prop d’un centenar de països. A partir d’aquí, s’esperava i desitjava que l’entrada en vigor del tractat seria un procés ràpid. Però les 30 ratificacions (un procés ben senzill, que suposa que cada estat ha de ratificar l’acord en seu parlamentària) necessàries per permetre-ho van trigar més d’un any.

Podem avaluar que els governs han trigat massa a fer la ratificació? Sí. Però, coneixent la irresponsabilitat de molts governs en aquest tipus de coses, encara podem estar contents. Saben que el 1996 es va aprovar un tractat molt interessant? Sí, és el que prohibeix les proves nuclears. Doncs bé, 14 anys més tard… encara no ha entrat en vigor. En el cas de les bombes de dispersió, què suposarà l’entrada en vigor? Doncs que les disposicions previstes al tractat ja seran d’obligat compliment per als països membres. Òbviament, el tractat preveu la prohibició de la fabricació, la comercialització i l’ús de les bombes de dispersió i obliga a destruir-ne els arsenals existents. Però també, i això és molt important i relativament nou en la curta experiència de tractats d’aquesta mena, el tractat pensa en les víctimes i els supervivents i preveu donar-los suport i assistència humanitària.

En definitiva, un bon acord de desarmament que, sumat al de mines del 97, suposa 13 anys d’avenços clau en l’àmbit del desarmament que, en bona part, han estat possibles gràcies a l’esforç, tenacitat i impuls de la societat civil. També la del nostre país. Per això, demà Barcelona (plaça de Sant Jaume, 11.30 h) serà una de les 70 ciutats del món que celebraran l’inici de la fi de les bombes de dispersió.

Tutu: energia a cabassos

Hi va parlar força gent. Alguns més breument, altres més llargament.

Però va arribar ell i, alçant-se, gesticulant i dirigint-se al públic vehementment, va deixar anar -bé, exclamar: “Si algú em diu que la gent no té poder per canviar les coses jo li dic que està mentint: vam posar fi a l’apartheid!!! Si hem pogut acabar amb l’holocaust i l’apartheid, com no hem de poder acabar amb la guerra?”

És ben cert que 4 minuts ben emprats poden comunicar, transmetre i remoure més que 2 hores de dissertació profunda i acadèmica per més brillant que sigui. En Desmond Tutu, ho va demostrar. Va ser un dels moments més especials de la inauguració de la Conferència Internacional per la Pau de La Haia, un magne esdeveniment celebrat ara fa 11 anys. A la gent de la Fundació per la Pau que hi érem (els 2 Tonis, la Maria Àngels, en Quico, en Joan) ens va deixar impactats.

Bon element en Tutu. Ha fet molta feina: a Sud-Àfrica i arreu on ha anat a petar. Però, sobretot, és un home ple de força i vitalitat. Contagia energia i ganes de posar-s’hi. Ara, a punt de fer els 79 anys, diu que ja n’hi ha prou d’anar amunt i avall. Que vol quedar-se a casa i compartir més estones amb ell mateix i els seus.

I només es pot dir: moltes gràcies per tot Tutu!!

Practicant la pau

Ahir, vam tenir l’oportunitat de compartir estones i reflexió amb en Brian Currin. Ben interessant tot plegat. Potser en vagin sortint algunes reflexions més endavant. Per exemple, l’apunt que feia en Paul sobre un possible boicot governamental a la tasca de Currin: ja és una llàstima que hi hagi algú que perdi el temps fent avortar iniciatives interessants…

Però, en tot cas, dues coses d’ahir em van semblar ben rellevants.

La primera, ben esperançadora. En Currin va ser taxatiu en un aspecte: malgrat tot, la voluntat de l’esquerra abertzale hereva de Batasuna d’optar per vies polítiques i desestimar la violència sembla, ja, inamovible. Sense punt de retorn. Ho trobo una magnífica notícia que fa temps que esperàvem. Més enllà de molts -i importants- altres factors que hi incideixen, trobo essencial que ETA sigui conscient que cap actor polític serà ‘comprensiu’ amb la seva estratègia.

La segona: tant interessant com la xerrada va ser el diàleg posterior. O més. Amb l’Alfons ja ens ho vam dir al final de l’acte a la UPF. És francament reconfortant veure com gent de tradicions ideològiques i polítiques ben diferents (des de Batasuna al PSE), de marcs geogràfics diversos (Catalunya, Madrid, País Basc i Navarra) i de perfils biogràfics prou implicats en la qüestió però des de perspectives llunyanes (víctimes de la violència d’ETA, membres de l’esquerra abertzale, etc.) dialogava, conversava, discrepava, però sempre en un context de respecte i de desig compartit de fer possible la pau al País Basc. Un exemple, pràctic, de construcció de la pau.

(no m’he pogut resistir de ‘decorar’ aquest post amb la magnífica foto que un bon amic i fotoperiodista de llarga trajectòria, Francesc Melcion, va fer ahir al voltant de l’acte: en Currin, l’esperança i el colom que s’hi passeja a prudent distància…)