#FreeTheArctic30 o quan els Estats no actuen en benefici públic

24 10 2013

arcticEls Estats són encara el principal àmbit de poder polític al món.

I, malauradament, massa sovint actuen amb poca responsabilitat i massa arbitrarietat. Especialment, quan obliden que haurien de ser els principals defensors dels béns públics enlloc de donar la cara per qui els ataca i posa en perill.

Avui fa més d’un mes que una trententa d’activistes de Greenpeace es troben empresonats a Rússia per una acció on denunciaven la sobreexplotació del mar àrctic per part d’una empresa petroliera.

El govern de Putin, que fa temps practica una democràcia de baixíssima intensitat i microscòpica qualitat, va optar per engarjolar-los sota l’acusació de pirates. Ahir -segurament conscients que la jornada de solidaritat amb els activistes seria prou seguida- va voler fer un cop d’efecte i va baixar l’acusació a vàndals.

Els dirigents i responsables dels Estats haurien d’assumir una cosa: són gestors dels béns públics però, sovint, la ciutadania n’és la principal defensora, davant interessos econòmics devastadors i dimissions polítiques lamentables.

Els activistes de Greenpeace no són ni pirates ni vàndals. Són persones que alerten sobre un problema ambiental i social que, per a interès de totes i tots, és bo que tinguem present i revisem.

 





Per més insensible que sigui un poder, no és immune a una gran mobilització

12 02 2013

Que el PP hagi votat finalment a favor d’acceptar a tràmit la ILP contra els desnonaments, revela que:

1. el PP no es vol suïcidar (encara)

2. la PAH ha fet molt bona feina

I ens deixa una magnífica lliçó: per més insensible que sigui un poder polític, no és immune a una gran mobilització ciutadana.

Prenguem-ne bona nota.





Premi a l’objecció i la insubmissió. Gràcies Pepe!

29 02 2012

Em fa molta il·lusió anar al lliurament del Premi ICIP de Constructors de Pau a la lluita dels objectors i insubmisos (i objectores i insubmises, que també n’hi va haver!).

El moviment per l’objecció de consciència va ser una experiència preciosa, viscuda i compartida intensament amb gent magnífica. I va tenir fruits, contra el que diuen els descreguts de sempre: no només va contribuir efectivament a la fi del servei militar obligatori. Sobretot, va contribuir a sortir de l’armari la crítica social cap al militarisme. I, avui, encara vivim de la immensa aportació social que va suposar la implicació en l’objecció i la insubmissió de milers de joves.

Però el que em fa una immensa il·lusió és que en Pepe Beúnza, en nom de tota aquesta gent, reculli el Premi. Estimo en Pepe, no és cap secret. És una persona senzilla i tendra que, sota el franquisme, va demostrar una coherència, un compromís i una valentia, que poques vegades es veuen. Molta gent que hagués fet el gest pioner i heroic d’en Pepe avui viuria instal·lat en l’estratosfera. En Pepe, no. Continua essent una persona senzila, compromesa i vital.

En Pepe va influir molt clarament en molts dels que, ara fa una pila d’anys, vam fer el pas de fer-nos objectors quan tot (gent de l’entorn, realitat, política, mitjans de comunicació, sentit comú, por, etc.) aconsellaven el contrari.

Gràcies Pepe!





Ara mateix, més de 50 impresentables pateixen

12 02 2011

Mubàrak ha plegat.

És fantàstic. De fet, pel que fa a dignitat i a esperança col·lectives, aquestes revoltes a Tunísia i a Egipte són del millor que ha passat en molts mesos.

Però, sabeu que és encara més fantàstic?

Doncs que, ara mateix, més de 50 autòcrates, dictadors, colpistes, autoritaris i militars que fan veure que governen mentre esclafen la seva població i s’aprofiten dels recursos del seu país per a gaudi personal, estan patint de valent. La seva galdosa impunitat, fins ara sòlida i massissa, esdevé trencadissa i enormement fràgil.

De ben segur, Kim Jong Il a Corea del Nord, el general Than Shwe a Birmània, el rei Abdul·lah a l’Aràbia Saudita, l’emir de Kuwait, el ‘guia de la revolució’ Muammar el Gaddafi a Líbia, el president Bashar al-Assad a Síria, el general Teodoro Obiang a Guinera Equatorial, el president Hu Jintao a la Xina, el president Aleksandr G. Lukaixenko a Bielorússia, el líder suprem Ali Khamenei a l’Iran, el president Salou Djibo al Níger, el rei Mohamed VI al Marroc o el rei Abdallah II de Jordània, entre molts altres, no passaran una bona nit.

Ja recordava aquí que no se sap què passa amb les revoltes: quan i perquè esclaten després d’anys de submissió assumida. Però, ara que està passant i ara que ha caigut Mubàrak, la cosa potser no s’atura. A la resta del món àrab, i més enllà i tot.

No sabem si tot plegat acabarà bé. Però passi el que passi, ens en podem anar a dormir feliços i tranquils: sabent que uns quants impresentables, avui, no dormiran gens bé.





De Santiago al País Basc, passant per l’11 M

22 12 2010

'Memoria' quadre de Lucía Escolar

Un assisteix a actes. Organitza actes. És invitat a participar en actes. I, en general, tots tenen el seu què, la seva gràcia, el seu interès. Alguns, són molt interessants. I, molt de tant en tant, hi ha actes que et remouen i et commouen per tot arreu.

Això és el que em va passar fa uns dies en una taula rodona del Fòrum Mundial d’Educació, Investigació i Cultura de Pau que es va celebrar fa 3 setmanes a Santiago de Compostela.

S’hi explicava una activitat pedagògica feta al País Basc al voltant de l’exposició ‘Trazos y puntadas para el recuerdo‘ de l’associació d’afectats pels atemptats de l’11 de Març a Madrid. L’exposició inclou moltes coses i la visita sol ser guiada per un familiar de les víctimes. L’activitat que Bakeola hi va muntar era ben suggerent: vaig trobar brillant cercar la reacció dels nois i noies que la van visitar tot preguntant-los per quin sabor, quina olor, quin gust… els venia al cap després del que havien vist i sentit. Algunes de les respostes que la Rocío Salazar va mostrar-nos, eren tan inesperades com captivadores.

La intervenció a l’acte de la Isabel Casanova, mare d’un jove que va perdre la vida en els atemptats, va ser demolidora. Amb un parlar directe, tot i arrossegar un fort refredat, el testimoni i la força de la Isabel ens van anar tombant un a un. A mesura que el seu relat avançava, introduint el record d’un impacte tan terrible i recordant la seva tenaç lluita tant per a recuperar l’alè vital com per a resistir-se a caure en l’espiral d’odi, més impressionat m’anava quedant.

Ho va sintetitzar la Susana Harillo i hi coincideixo plenament. La Isabel, en clau personal i vivencial, transmetia més bé que ningú el que conceptualment sempre hem defensat des de la noviolència i la pau. Que la venjança, l’odi i el clam de més violència no és cap oposició a la barbàrie patida: és més barbàrie i, en el fons, és la victòria suprema de la barbàrie.

Feia molt temps que no veia un acte públic on tanta gent acabés amb els ulls humits i amb l’ànima compungida. En acabar, un munt d’abraçades, un munt d’intercanvis, un munt de salutacions. Havien de tancar el local i, fora, encara vam continuar. No va ser un acte, va ser una tremenda experiència de vida compartida.

El FME va ser interessant per moltes coses però només per haver pogut viure això, ja el dono per bo.

Estigueu al cas: l’expo va visitant diverses ciutats (és possible que properament vingui a BCN) i la Isabel o una altra persona de l’Associació solen acompanyar-la. Seria un error perdre-s’ho.





La Pau? Tocar de peus a terra amb valentia

7 11 2010

Les persones som capaces del pitjor i del millor. I així anem fent…

En un conflicte com l’israeliano-palestí s’han vist moltes brutalitats. Però també en podem treure magnífics exemples de resistència a la barbàrie i la violència quan, tot, t’hi convida.

La setmana passada es va presentar a Barcelona, de la mà de l’IEMed i l’ICIP, una iniciativa valenta i radical. La Carme Suñé, que hi era, n’ha fet un molt bon apunt. Ahir, Eduard Fernàndez publicava aquesta imprescindible entrevista al Diari AVUI.

Una iniciativa que val la pena. I que, a més, fa pensar en els tòpics que moltes i molts van repetint sobre la pau: que és una opció estètica, que no toca de peus a terra, que és un desig de gent mel·líflua i somiatruites, bla bla bla…

Doncs bé, aquí tenim en Nir i en Mazen. Tots dos familiars de víctimes d’un conflicte llarg, dur i sagnant. Quan el més fàcil seria dedicar-se al lament o fomentar l’odi cap a l’altre, opten per construir conjuntament ponts de pau. No només mantenen la serenitat, sinó que a més diuen coses molt sensates.

La solució d’aquest conflicte, passa òbviament per concretar moltes decisions polítiques que no s’estan prenent. Però, també, per trencar l’abisme entre les dues comunitats: tant farcit de prejudicis com mancat de relacions i confiança.

El ‘Parents Circle – Families Forum‘ fa una magnífica feina en aquest sentit. Res a veure amb la ingenuïtat celestial amb la que alguns encara confonen el treball per la pau.





Les tres funcions del Nobel a Liu Xiaobo

9 10 2010

Trobo molt encertada la concessió del Nobel de la Pau a Liu Xiaobo. Més enllà del debat sobre les particularitats, llums i ombres del Premi Nobel de la Pau, ara és moment d’aplaudir-ne la decisió.

Especialment, si tenim en compte alguns dels premiats en anys anteriors. Per exemple, el passat. No és que Obama no es mereixi algun elogi o aplaudiment. No és que no necessitem ‘estimular-lo’ a fi que concreti les seves proclames i bons desitjos. No. El que passa és que és totalment il·lògic donar el Premi Nobel de la Pau a la persona més popular del món que, a més a més, és responsable de gestionar-ne el major bocí de poder polític i militar.

Perquè el Premi Nobel de la Pau pot ser una eina magnífica per a donar visibilitat al treball pacient i tenaç de persones que, sense massa focus ni projeccions mediàtiques, van empenyent amb dignitat, noviolència i radicalitat, un compromís de pau, justícia i drets humans. També pot ser una eina importantíssima quan la persona en qüestió pateix per la seva llibertat o, fins i tot, la seva vida. Llavors, el Premi esdevé un escut protector de primer ordre.

El Premi a Liu concreta plenament aquestes dues possibles funcions: en Liu pateix presó per manifestar una opinió. Ja va patir-ne fa temps arran de la revolta democràtica de Tiananmen. Tot plegat, per ser fidel a una exigència democràtica i per voler romandre al seu país. Amb el Premi, no sabem si sortirà de la presó però sabem que la Xina es notarà molt més observada i pressionada que abans i, en Liu, se sentirà més enfortit i segur.

Tot aquest temps, en Liu i molts com ells han sobreviscut entre la duresa del seu país i la insensibilitat de la resta del món que, a fi d’aconseguir bones relacions diplomàtiques i comercials amb un gegant emergent, la Xina, callava. Finalment, aquest és el principal valor de premiar amb el Nobel de la Pau a gent com en Liu: en concedir-lo, el Comité Nobel ens permet sentir-nos col·lectivament un xic més dignes davant les constants dimissions ètiques i morals de la majoria dels nostres governs.