Cap al TNP 2010 (1): responsabilitat i armes nuclears

30 04 2010

Fa 65 anys que van esclatar les bombes d’Hiroshima i Nagasaki causant la mort de desenes de milers de persones i ferint-ne moltes més. Encara avui, hi ha persones amb la salut afectada a causa d’aquelles explosions.

No són, per tant, una broma les armes nuclears. És un tema ben seriós i terrible.

Malgrat tot, la comunitat internacional ha estat escandalosament lenta en fer-hi alguna cosa. Recordem que, entre altres objectius, les Nacions Unides es van crear per evitar l’horror d’una guerra com aquella i per eradicar l’ús d’una arma de destrucció tant massiva i cruel com la nuclear.

Va costar una mica concretar aquesta voluntat: el 1970 entrava en vigor el Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP). Un tractat ambiciós i global però que presenta un balanç parcialment fallit. Liderat i ‘custodiat’ per les 5 potències nuclears (USA, Rússia, Gran Bretanya, França i la Xina) el TNP ha estat útil -tot i que no totalment- a l’hora d’evitar la proliferació nuclear (que més països tinguin armes nuclears) però ha fracassat a l’hora de promoure el desarmament dels països que ja les tenen. La 8a Conferència de Revisió, que comença el proper dia 3 de Maig a Nova York, és una nova oportunitat que hauria de servir per fixar un calendari amb pautes clares i terminis definits cap a l’abolició de les armes nuclears.

Fa unes setmanes, a la Cimera de Seguretat Nuclear, es donaven passes per evitar que els grups terroristes poguessin dotar-se d’armes nuclears. Sens dubte, una amenaça greu a evitar. Però no hauríem d’oblidar que, la principal amenaça real -no pas hipotètica- és la immensa quantitat d’armes nuclears que les 5 potències continuen posseint malgrat els acords bilaterals o puntuals de desarmament.

Que en un món amb tantes necessitats a atendre (des de la fam als reptes medi-ambientals o a la crisi d’un model econòmic insostenible) els principals líders polítics no siguin capaços de plantejar-se seriosament la prohibició de les armes nuclears no diu gaire a favor sobre el seu lideratge, la seva responsabilitat i la seva sensatesa.

Per això, la societat civil que treballa per un món en pau i un futur sense armes nuclears, reclamarà avui, demà i diumenge, que els governs facin els seus deures i no s’oblidin de dir adéu a les armes nuclears.

Tot i que és una de les Conferències de Revisió que més expectació ha generat (en bona part gràcies al dinamisme d’Obama) és quasi segur que no ens faran cas: però, precisament per això, seria una dimissió imperdonable que no ho exigíssim.

Anuncis




Curiosa idea: menys despesa militar = més risc de guerra

20 04 2010

No hagués dit mai que algú sostingués aquesta idea tant curiosa però Eduardo Serra (entre altres coses, un ‘tot terreny’ de la cosa pública vinculada a les Forces Armades: subsecretari de Defensa amb la UCD, secretari d’Estat de Defensa amb el PSOE i ministre de Defensa amb el PP) ho acaba de fer.

L’altre dia, aprofitant que era a Madrid per diverses reunions, vaig treure el cap a la presentació del ‘Panorama Estratégico 2009-2010’ impulsat pel Real Instituto Elcano i el Instituto Español de Estudios Estratégicos del Ministeri de Defensa i coordinat per Eduardo Serra. La veritat és que, contra el que pugui semblar, el llibre és altament interessant i clarament recomanable. L’estudi, lluny de ser auto-referencial en la mirada i auto-justificatiu en l’objectiu, ofereix una visió plural de la seguretat (abordant la crisi econòmica, el canvi climàtic o la proliferació nuclear) a partir de l’anàlisi d’especialistes externs a les Forces Armades.

És en la introducció que Serra escriu: “asimismo la crisis al exigir redoblar otros esfuerzos presupuestarios puede provocar una reducción del gasto dedicado a Seguridad y Defensa de los países más desarrollados lo que incrementaría las posibilidades de conflicto bélico”.

D’entrada, caldria veure si realment la crisi econòmica suposa retallades en la despesa militar. Només dues dades, prou significatives, al respecte:

  1. fa dos mesos el flamant president Obama presentava un projecte de pressupost on la despesa militar aconseguia el nivell més elevat de la història dels USA (i es diu ràpid!)
  2. d’altra banda, el SIPRI fa ben poc assenyalava que durant el període 2005-2009 el volum de transferències va incrementar-se en un 22% respecte al període 2000-2004 i més aviat alertava d’una nova cursa armamentística.

Però, deixem les tendències i anem al moll de l’os de la frase del Serra: potser no tenim prou dades per afirmar que una reducció de la despesa militar ens permetria obtenir un món més segur i en pau. Però no ens en falta cap per determinar –vaja, és passat i present- que nivells elevats de militarització han anat acompanyats d’un món ben desequilibrat, profundament insegur, clarament inestable i ben amanit de conflictes armats de tota mena.





Atajos (sobre Egunkaria)

14 04 2010

(post publicat el 13/04/10 al bloc ‘Proceso de paz‘ promogut per Lokarri)

Tenía previsto enviar un post sobre otra cuestión pero me parece imposible no dedicarlo a la absolución por parte de la Audiencia Nacional de los cinco responsables de Egunkaria. Y no solo por la importancia de la noticia en si misma sino porque nos permite abordar una cuestión clave: la de los límites en la lucha contra el terrorismo o, más aún, la tensión entre libertad y seguridad.

Después del atentado del 11 S se impuso a nivel global un análisis que alertaba de la debilidad, en términos de defensa, que suponía para las sociedades un amplio abanico de derechos y libertades. Por ello, se concluía, había que redimensionarlos a la baja para fortalecer nuestra seguridad. Los medios de comunicación y la ciudadanía, atemorizada por todo lo que parecía venirse encima, accedieron sumisamente al nuevo planteamiento.

Esa nueva perspectiva, impulsada por Bush y sus jinetes ‘apocalípticos’, conectó fácilmente con muchos otros dirigentes necesitados de una buena coartada para meter en orden sus respectivos flecos de disidencia (sin ir más lejos, fue interesante constatar como Rusia y China, siempre proclives a desmarcarse del liderazgo norte-americano, bendijeron esta vez sin mayores problemas los nuevos rumbos).

Sin duda, uno de estos dirigentes fue Aznar. Después de intentar un proceso de paz, el fracaso de la tregua y el recrudecimiento de la violencia por parte de ETA, le impulsaron hacia una intransigencia total, no ya con el mundo de ETA sino con buena parte del mundo abertzale e, incluso, con todo aquel que simplemente disintiera o se apartara de la línea oficial de la lucha antiterrorista. Con gran irresponsabilidad un amplio sector político, jurídico y ‘mediático’ jalearon esa deriva en vez de contrastarla con una visión más sensata y racional.

En ese contexto, muchos fueron los desmanes. Imposible nombrarlos todos. Pero no puedo dejar de recordar la persecución que sufrió Julio Medem por un documental plural y reflexivo. O la absurda imputación a Sabino Ormazábal y otros miembros de la Fundación Joxemi Zumalabe. Así, el cierre de este caso o el de Egunkaria suponen una cierta enmienda a esa deriva loca.

También es verdad, y aquellos que somos críticos con la estrategia de la ilegalización de partidos no podemos obviarlo, que la izquierda abertzale oficial parece querer darle la razón al modelo ilegalizador: incapaz de autodeterminarse de la tutela armada, sólo parece mover ficha cuándo su proceso de invisibilización política e institucional le ha debilitado profundamente.

En fin, viendo la facilidad con que algunas barbaridades se han podido cometer y la poca crítica que han generado, hay que repetir hasta la saciedad una obviedad: no hay atajos, nunca la ampliación de los espacios de derechos y libertad debilita la democracia, y nunca, ni en el País Vasco ni en ningún otro lugar, la disminución de esos espacios va a acercarnos más a la paz.





Notícies importants… que n’amagen d’altres que encara ho són més

7 04 2010

M’agraden les notícies.

Però n’hi ha unes que trobo especialment interessants. Són aquelles en les que es destaca un tema però, de passada i quasi accidentalment, et revelen un fet previ que encara és més significatiu que el destacat.

Un exemple: Obama acaba d’anunciar un canvi en la política nuclear. Bàsicament, el govern nord-americà renuncia a fer servir les armes nuclears contra països que no les hagin utilitzat en atacar-lo i que siguin signants del TNP.

Sens dubte, una notícia interessant i un, petit però cert, avenç en la línia de posar més de seny en aquest món. Ara bé, diria que molta gent (també periodistes i polítics) ignoraven fins ahir la doctrina dels USA per la qual s’atorgaven el dret a respondre nuclearment un hipotètic atac d’un país… encara que no hagués emprat armes nuclears!

Vaja que acabem per felicitar l’Obama -i cal- per simplement desfer una autèntica barbaritat que, fins ahir, era assumida com a lògica i normal pels que sempre diuen que les coses són com són i profundament desconeguda per a tota la resta.