De la indignació a l’acció

(article publicat a El Periódico el 4 de setembre de 2013)

¿Per a qui escric aquest article? Bàsicament per a la gent que, des de la indignació per la situació que pateix el poble sirià, voldria que s’hi fes alguna cosa honesta i no interessada.

Diguem-ho: és una barbàrie. Baixar al-Assad va reaccionar a les protestes pacífiques de fa dos anys i mig amb la repressió habitual del règim que, amb el temps, va anar augmentant de brutalitat. L’oposició va obrir una via armada que va acabar guanyant massa protagonisme. I, amb el caos, va aparèixer el gihadisme. Resultat: 100.000 morts, 2.000.000 de refugiats i 4.000.000 de desplaçats.

Massa indecència. La del règim; la dels grups armats que infringeixen més dolor a la població; la dels països que, enlloc de cercar sortides, s’han dedicat a armar els seus; la de la comunitat internacional, passiva tot aquest temps, deixant podrir la situació. L’indecent cinisme exhibit pels estats: per sortir dels casos habituals i clamorosos de Rússia i els Estats Units, mirem la reunió celebrada recentment de la Lliga Àrab. L’Aràbia Saudita -una dictadura amb un llarg historial de vulneracions dels drets humans- va reclamar una acció militar «per aturar els crims del règim». El representant del Govern egipci -sorgit d’un cop d’Estat que acaba de fer una matança- es va oposar a un atac militar que no comptés amb l’aval de les Nacions Unides, «perquè convé respectar la llei internacional».

Que l’abast de la barbàrie i els nivells d’indignitat no ens aturin. Una intervenció militar no és una eina adequada per promoure els drets humans i la democràcia. Però, de fet, ha quedat clar que si hi hagués atac seria per donar un toc d’atenció al règim, no pas per enderrocar-lo. Així, pacifistes i partidaris de la ingerència militar «humanitària» podrien compartir un objectiu: trobar solucions al conflicte que, amb atac o sense, caldrà abordar.

Com acaba de dir el prestigiós International Crisis Group la prioritat ha de ser «revitalitzar la recerca d’una solució política». Cal aconseguir que potències i governs de la regió assumeixin la seva responsabilitat i impulsin i reobrin els processos negociadors. Unes negociacions on la societat civil que ha patit el conflicte (comunitats, refugiats, dones, etcètera) hauria de tenir-hi veu i participació.

I anant al problema de fons. Des de Bòsnia, per no anar més lluny, sabem que si les coses no es fan bé poden acabar molt malament. I continuem sense fer-ho bé. Si realment les democràcies volen posar fi als règims autoritaris, abans que bombardejar-los tenen una fàcil solució al seu abast: deixar de donar-los suport i no fer els ulls grossos davant de les atrocitats que cometen quan la dictadura és «amiga». És una demanda ètica, però també pràctica: si vols combatre una dictadura mentre n’alimentes una altra que et convé, la teva queixa perd tota la credibilitat. Cal, també, enfortir els instruments de garantia dels drets humans; ampliar els mecanismes de prevenció i de resolució de conflictes; impulsar canvis en el sistema de governabilitat mundial perquè aquesta sigui més democràtica i justa i, és clar, posar controls al comerç d’armes.

Guerra a Síria? Breu guia per al debat

Sembla que som a les portes d’un atac militar sobre Síria. Se’n parla i se’n parlarà. I, la veritat, de moment he vist massa tòpics i simplificacions. Humilment, però honesta, aporto una breu guia per a situar-s’hi, a partir de preguntes i comentaris que he hagut de respondre aquests dies.

 

La guerra comença aquest dijous

No. Seria probablement molt més senzill per a tots plegats. Però, desgraciadament, la guerra fa molt de temps que va començar. Més de dos anys. Amb uns resultats devastadors: vora 100.000 morts, quasi 2.000.000 refugiats i uns 4.000.000 desplaçats interns en un país d’uns 20.000.000 d’habitants. No podem dir ‘mira, una nova guerra‘. Sinó ens n’hem assabentat, o no hem volgut veure-la abans, és un problema nostre, però al damunt, no carreguem la nostra incompetència o manca de sensibilitat sobre una població, la siriana, que ha patit i pateix molt.

 

El que comença és la guerra en clau internacional

Sí. Però no.

Sí perquè suposaria la participació directa d’exèrcits d’altres estats. No, però, perquè en part d’implicació regional i internacional en la guerra ja n’hi havia. Iran i Hesbol·là (implicant-hi, ni que sigui en part, el Líban) han estat ajudant al règim amb logística, entrenament i combatents. Rússia i Xina li han facilitat armes i suport diplomàtic. Per l’altre cantó Turquia ha acollit la base d’operacions d’algunes forces opositores i Aràbia Saudita i Qatar han lliurat armes als seus grups de confiança respectius. També diversos països occidentals han enviat armes i donat entrenament a algunes de les forces síries rebels.

D’ingerència, per tant, fa temps que n’hi ha. Ara, prendrà una volada més explícita i visible.

 

Qui té raó? Qui són els bons i els dolents?

En els contes hi ‘bons’ i ‘dolents’. En la vida real, no. Ara bé, que no hi hagi dolents maligníssims i bons celestials, no vol dir que no es puguin determinar responsabilitats. Que és el que, al capdavall, és rellevant des d’un punt de vista d’anàlisi política.

El règim actual de Baixar al-Assad és la continuació d’un règim iniciat per son pare en un cop d’estat del 1970. Sí, la història de Síria -i de moltes altres països- és plena d’ingerències militars en la vida política. En més de 40 anys de règim de la família al-Assad, han fet moltes coses. Algunes d’interessants, altres de vulgars i altres de menyspreables. Entre aquestes darreres, i similarment a molts règims dictatorials, hi ha la violència desfermada contra la dissidència o, senzillament, discrepància, de persones, grups, confessions i partits. De matances, tortures, assassinats, etc. el règim dels al-Assad en tenen un bon i tètric historial. En els dos darrers, anys i, a fi d’aturar la indignació ciutadana al carrer, la repressió ha estat especialment intensa i brutal.

Durant el 2011, en el marc de la ‘primavera àrab’, una part de la societat siriana va sortir al carrer per a reclamar un canvi. Les forces opositores es van manifestar de forma civil i pacífica. Però davant la fortalesa del règim i la sensació que la comunitat internacional no reaccionava, va anar calant la convicció que els calia una via armada -una conclusió, errònia, a la qual arriben molts grups d’oposició en casos similars (quanta violència acaba provocant la inacció i la desatenció dels problemes?). En la mesura que el braç armat de la revolta va prendre protagonisme, la reacció del règim encara va ser més brutal. I, enmig del marasme d’actors, els buits de poder i lògica de la violència, també s’hi van introduir grups vinculats a Al-Qaida, sense interès específic en la situació siriana, però amb ganes d’aprofitar el caos per a fer avançar les seves posicions. En fi, ara ‘disposem’ d’una immensa varietat d’actors armats en l’escenari sirià. I, com més va, més brutalitat exerceixen uns i altres.

Però, per ser el Govern, per la repressió històrica i present, per negar-se al diàleg, etc. és més que evident i innegable la responsabilitat principal del règim en la situació actual.

 

Què hi té a veure l’islamisme en tot això?

Avui celebrem 50 anys del mític discurs de Martin Luther King, un activista pels drets civils i, a més, clergue de l’Esglèsia Baptista. Doncs bé, entre els grups més extremistes i racistes contra la població negra, hi havia gent creient i també clergues en actiu. Sí, ser cristià hauria de voler dir molt. Però, en la pràctica, sectors de l’antiracisme més il·lustrat i del racisme més primitiu han fet servir la fe cristiana per a justificar el que feien.

No sé perquè quan parlem dels ‘musulmans’ no ho tenim present: també hi ha una increïble diversitat dins l’islam!

Hi ha qui, de forma molt simplista, ha vingut a dir: si cau al-Assad guanyaran els integristes. Bé, efectivament, Aràbia Saudita -un dels països més integristes- està donant suport als grups opositors de caire salafista. Però Iran, un altre pes pesant de l’integrisme, però xiïta, dona suport al règim. Vaja, d’integrisme, encara que sigui de branques diferents dins de l’islam, en trobem amb estratègies ben diverses sobre el què fer a Síria. I si entrem en els jocs dels diversos països del món àrab i musulmà i dels moviments organitzats dins l’islam polític sobre el tema sirià, ens trobem que més que filiacions i lògiques coherents, pesa una lògica de poder.

 

Ja tenim una nova guerra ‘imperialista’

L’imperialisme, l’actuació pel qual uns Estats volen controlar l’esdevenir d’uns altres i aprofitar-se’n (políticament, econòmicament, etc.), existeix i ha estat abastament practicada, entre altres, per alguns dels governs que podrien iniciar l’atac sobre Síria (i per alguns dels que l’ajuden).

Ara bé, portem més de 2 anys així. Diríem que una voluntat ‘imperialista’ s’hagués esforçat a fer-hi alguna cosa un xic abans… En tot cas, tota persona llegida sap que Obama tenia un interès 0 en entrar en aquest conflicte. Si ho acaba fent és més perquè es veu forçat a fer alguna cosa que no pas perquè hi tingui un interès real. No entenc que gairebé ningú destaqui que, quan Obama va dir allò de les armes químiques com a línia vermella, més que una amenaça al règim li donava carta blanca: ‘fes el que vulguis mentre no et passis‘. I, ara, es troba presoner de les seves paraules. De fet, Obama, mentre altres estats donaven armes a l’oposició o reclamaven una acció militar, sempre va manifestar-s’hi molt escèptic i distant.

Que cada país té el seu criteri sobre com voldria que fos el govern de Síria? Sí. Que depenent de qui hi hagi, algunes coses seran d’una manera o una altra, és clar. Però, compte a repetir clixés sense analitzar la realitat concreta: als EEUU són molts els analistes que pateixen pel que pot venir després de fer fora al-Assad. L’experiència egipcía i líbia, sense anar més lluny, fan molta por als gestors de l’establishment. Pel que fa a la intervenció, els EEUU han rebut més pressió exterior (Aràbia Saudita, Qatar o Turquia) que no pas interior o de països occidentals.

En tot cas, i si algú es vol posar a assenyalar responsabilitats externes, que no se’n deixi cap. Rússia en té molta de responsabilitat en la situació actual. En tots els fòrums internacionals sempre ha evitat la crítica a Síria i, així, l’ha salvat de moltes condemnes. Al-Assad ha actuat com ha actuat sabent que disposava del paraigües rus, no pas un país insignificant ni petit, sinó una potència amb dret a vet al Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Us imagineu que Síria hagués tingut clar que no tenia cap suport significatiu?

 

Servirà la intervenció militar? Serà útil?

Una guerra sempre és un fracàs. I un desastre. Posar-hi més benzina és afegir més possibilitats de desastre. D’implicar-hi més actors. D’estendre la metxa. Cosa que, en el cas de Síria, i en el seu context, no és gens menyspreable. D’intervencions quirúrgiques que ho solucionen tot ràpidament i que no provoquen danys col·laterals, només en sabem per les pel·lícules. En la realitat, solen afegir més morts i dolor, fins i tot entre els que ‘pretens’ protegir.

Dissenyar un atac, iniciar una acció militar i executar uns bombardejos per a defendre una població que està patint bombardejos i atacs, no acaba de semblar ni massa sòlid ni massa coherent. No, les guerres mai són humanitàries.

Després, és clar, hi ha el tema de la credibilitat. Per a molts, sembla un tema moral menor. Però en moments crítics com aquests, és quan hom veu la seva importància: alguns dels principals exportadors d’armes, alguns dels estats que més accions armades innecessàries han comès, que més dictadors han ajudat a mantenir o, directament, a instaurar (tot carregant-se governs democràtics), poden reclamar que el món els cregui quan volen fer una ‘guerra humanitària’? En política, i en la vida, tenir un xic de credibilitat i coherència és necessari per a rebre un aval.

 

Hi havia, hi ha, una sortida diplomàtica?

Evidentment. Sempre n’hi ha. Més en aquest cas que, les vies diplomàtiques, pràcticament ni s’han assajat. De conferències internacionals, d’espais de negociació, d’exploracions per a cercar solucions al conflicte, etc. n’hi ha hagut pocs i executats amb poca convicció. Comparat amb l’esforç que s’ha fet, a banda i banda, per a facilitar i engreixar el conflicte amb més armes, no ha estat res. Alguns països importants no han tingut gaire voluntat de resoldre-ho… però això no fa bona ni inevitable la intervenció militar: això fa evident la manca absoluta de responsabilitat de bona part dels Estats.

Efectivament. Com més es tarden a fer les coses bé, més difícil es fa tot i més desesperació hi ha. És el que ens passa ara amb Síria. El que ha passat fa poc amb Mali. És el que va passar amb Líbia. I el que va passar amb l’Iraq. I a l’Afganistan. Als Balcans… Sincerament, no és seriós fer-ho sistemàticament tot malament i, després, dir que l’únic que podem fer és bombardejar.

Tots els països implicats en el conflicte s’haurien de comprometre a:

a) deixar d’engreixar la guerra (deixant d’entrenar, armar i facilitar)

b) especialment, deixar de fomentar l’entrada d’actors externs que dificulten la negociació interna

c) forçar al règim a assumir la sortida d’al-Assad, un govern de transició i convocar eleccions

d) forçar als diversos grups opositors a assumir un pacte com aquest que potser no seria tot el que desitgen però seria el més viable

 

Però, en el fons, podem evitar les guerres?

Les guerres poden ser evitades si es prenen les decisions i es creen les estructures adequades. Dit d’una altra manera: no sabem si la humanitat és capaç d’estalviar-se les guerres. Però, és ben evident que amb les polítiques que es fan, facilitem enormement la seva existència.

Si volem la pau, té lògica que la despesa militar mundial sigui de 1,75 bilions de dòlars? Cal recordar que, fins fa 4 mesos, no s’ha aprovat el primer tractat que regula mundialment el comerç de les armes i que encara ha d’entrar en vigor? Som conscients que els sistemes de protecció dels drets humans i de garanties jurídiques internacionals es troben a les beceroles? Ignorem que la injustícia i la desigualtat econòmiques són realitats que defineixen el nostre món? Sabem que deixem podrir bona part dels conflictes fins que no ens esclaten a la cara? Hem oblidat que, fins fa quatre dies, molts governs democràtics donaven suport explícit a dictadures tiràniques? Tenim present que molts Estats, centres d’anàlisi, àmbits de docència, gabinets assessors, etc. bandegen els valors en la política exterior i alaben el ‘realisme’ (que vol dir, ‘justifiquem les barbaritats que calgui per a defendre els nostres interessos’)?

En fi, tenim un món ben galdós. Però si hi ha voluntat ciutadana i política perquè sigui diferent, les coses poden ser diferents. Cal que hi hagi voluntat política. I cal reacció ciutadana, imprescindible, perquè acabi havent-hi voluntat política de posar la pau, els drets humans i la justícia en el centre de l’acció política i no pas com a element ornamental decoratiu.

Patiment, complicitat, confiança: vuit impressions sobre Egipte

Qui coneix i estima Egipte, qui en valora l’impacte que té per al conjunt del món àrab, qui s’ha sentit còmplice de les persones que, allí, porten molts anys exigint justícia i llibertat, pateix.

Des del patiment, la complicitat i una serena confiança, escric aquestes impressions:

1. Tot és complicat i res és fàcil: ‘idealment’ hauria d’haver guanyat les eleccions un reformista; ‘idealment’ les mobilitzacions ciutadanes no haurien d’anar de bracet dels militars, i així, un llarg etcètera. Però ha anat com ha anat. I això no pot ser motiu per al desànim ni per a la paràlisi. Entre altres coses, perquè gairebé sempre i a tot arreu, les coses no van com haurien d’anar.

2. No podem obviar el que durant els dos darrers anys potser no s’ha acabat d’apreciar: el poderós exèrcit egipci ha estat sempre al darrere de tot. Va negar-se a atacar la població quan Mubàrak així ho pretenia, va ser clau en la seva defenestració (un altre cop d’estat), va fer diversos intents de condicionar la transició a la democràcia i ha estat decisiu en la fi de Mursi.

3. Els Estats Units i Israel se senten més còmodes amb l’exèrcit que no pas amb el govern apadrinat pels Germans Musulmans (GGMM). Però concloure, com fan alguns analistes i activistes, que el cop de juliol ha estat teledirigit per Occident és un error. A Egipte, sectors revolucionaris del 2011 i sectors moderats han donat suport al cop d’estat. I, recordem-ho, s’ha mobilitzat més gent contra Mursi que contra Mubàrak. Els EUA i Israel s’aprofiten d’aquestes condicions? Sí. Les han creat? No. Si fos per ells, senzillament Mubàrak encara hi seria.

4. Compte amb el parany “islamisme versus democràcia”. A Egipte va néixer l’islamisme polític (de fet, els GGMM, en són la primera organització política). També a Egipte va veure el naixement del nacionalisme panàrab, amb voluntats progressistes i un objectiu de separar Estat i religió. Aquesta tensió sempre ha existit al món àrab i de forma significativa a Egipte.

Però no ens confonguem: no som, només, davant d’això com alguns pretenen fer-nos creure. Com ubicar, sinó, que hi hagi sectors islamistes -molt més estrictes que els GGMM- donant, inicialment, suport al cop d’estat? Com entendre sinó que el règim d’Aràbia Saudita, un dels més estrictes i integristes, estigui més content amb els militars que amb el GGMM?

5. És imprescindible deixar clar que no tothom és proMursi o proExèrcit. Tot i que no podem negar que hi ha molt activisme ‘Tahrir’ que s’ha situat al costat dels militars, hi ha un tercer espai. En aquest sentit, val la pena mirar-se el mapa d’actors elaborat pel periodista Griffin Paul Jackson (i agraeixo al Nicolás Valle la pista), aquesta entrevista que el periodista Ricard González ha fet a un activista i blocaire o el comunicat d’organitzacions egípcies pels Drets Humans on denuncien la violència dels militars i dels GGMM.

6. La democràcia no és perillosa. Quan la primavera àrab va esclatar, molta gent a Occident se’n va alegrar. Alguns, però, estaven incòmodes: els que, tot i embolcallar-se amb la paraula llibertat, en la pràctica havien acabat defensant règims criminals quan això convenia als seus interessos estratègics (nacionals o econòmics).

L’expresident espanyol José María Aznar, en una conferència el mes d’abril de 2011 a Nova York, va insinuar que Occident no deixés caure als seus amics, en referència a Mubàrak i Ben Ali. Henry A. Kissinger, exsecretari d’Estat nord-americà i un dels exponents de les barbaritats comeses en nom de la ‘realpolitik’, alertava sobre les alegries prodemocràtiques i, amb inquietud, es preguntava: ‘¿La reconstrucció democràtica sustituirà als interessos nacionals com a estrella polar de la política nordamericana al Pròxim Orient?’

Molts neocons deien amb la boca petita que la democràcia al món àrab era un experiment de conseqüències imprevisibles i perilloses. Aquests dies he tornat a sentir aquesta música… Si us plau, no hi caiguem: construir i consolidar una democràcia no és fàcil però mai és un perill.

7. Una transició democràtica, no es fa en 4 dies: no podem pretendre que la democràcia a Egipte sigui bufar i fer ampolles. No podem llençar la tovallola per aquestes dificultats. Ni tenim dret a dir que no funcionarà. A l’Estat espanyol, després de quasi 40 anys, les llacunes i misèries del sistema democràtic són a la vista de tothom. A la Gran Bretanya, bressol de la democràcia occidental, acaben de retenir 9 hores la parella d’un periodista incòmode sense cap motiu (i sense cap vergonya). Compte a exigir puresa als altres quan a casa nostra fem el que fem.

8. Malgrat tot, es va fent camí: la pobresa, les vulneracions de drets humans, la brutal repressió (la de Mubàrak, la del primer govern dirigit pels militars, la de Mursi, la d’ara: en això hi ha hagut una espantosa continuïtat) són dures realitats. Però no oblidem una gran veritat, enormement positiva: si Mubàrak va caure, si la primera transició tutelada pels militars va acabar amb eleccions, si el govern Mursi ha caigut, és per la mobilització ciutadana. Molta gent a Egipte s’ha empoderat i això és una actiu guanyat. No sabem quin serà el futur d’Egipte, el paper de les potències regionals i globals, l’actitud de l’exèrcit, la capacitat de les forces polítiques de gestionar el present i el futur immediat, etc. Però sí sabem una cosa: que una part important de la ciutadania egípcia no acceptarà qualsevol cosa. I, això, els militars també ho saben.

Guerres humanitàries? Polítiques serioses!

(article publicat al diari ARA el 6 d’Abril de 2011)

El 1999, després de 12 anys de discriminacions i repressions creixents per part de Milosevic, diversos països van organitzar un atac militar sobre Sèrbia per a defendre la població de Kosovo. En aquell context, molta gent va veure com un mal menor l’acció de l’OTAN per bé que, com tota ‘guerra humanitària’, patia una greu contradicció: pretendre protegir a base d’agredir.

Quan alguns van recordar que durant tots els anys anteriors la comunitat internacional havia fet un paper lamentable (pactant amb Milosevic mentre no es donava suport a la revolta ciutadana no-violenta de Kosovo liderada pel president Ibrahim Rugova) es va dir que sí, que s’havia fallat, que s’havia fet malament i que, efectivament, s’havien d’haver fet les coses d’una altra manera. Però que, en aquell moment precís, era necessari –tot i que dolorós- fer ús de la maquinària de guerra a fi d’impedir una carnisseria.

Han passat uns anys i és lícit preguntar-se si la comunitat internacional va aprendre les lliçons de Kosovo. El cas de Líbia, i les revoltes àrabs en general, ens indiquen que som on érem: fent les coses malament i, a la fi, organitzant un atac militar per a tranquil·litzar-nos les consciències.

Després d’anys de tenir relacions diplomàtiques, comercials, econòmiques i polítiques normalitzades amb tota mena de dictadors, autòcrates i dèspotes (a Tunísia, Egipte, Líbia, Iemen, Aràbia Saudita, etc.) sembla que la comunitat internacional descobreixi que tractava amb règims corruptes i sanguinaris que, entre altres minúcies, portaven més de 30 anys en estat d’excepció, amb les llibertats fonamentals suspeses o seriosament limitades.

Les revoltes àrabs han posat de relleu que la comunitat internacional ha continuat practicant el mateix model: alimentant i pactant amb dictadors, rient-los les gràcies i perdonant-los les misèries. A canvi d’estabilitat, de recursos naturals preuats o de contenció de la immigració hem fet la vista grossa al maltractament sistemàtic que exercien sobre els seus ciutadans. I, ara, a corre-cuita, els mateixos que negociaven amb Gaddafi, que s’hi feien fotos i que li toleraven tota mena d’indignitats, ens volen convèncer que cal atacar-lo pel bé de la seva població.

Però bé, admetem que una vegada més hi ha hagut incompetència o mala fe. La qüestió és: n’aprendrem d’una vegada? O permetrem, demà, un altre Kosovo, una altra Líbia? Si realment volem evitar tragèdies humanitàries, no cal esperar a intervenir militarment al darrer moment per a arreglar-ho, senzillament, cal fer altres coses i es poden començar a fer ja des d’ara.

En primer lloc, posar els drets humans al centre de la política internacional. És incomprensible, per posar un exemple, que potències democràtiques no només no donin suport al Tribunal Penal Internacional (un instrument magnífic per a dissuadir dictadors i criminals de guerra acostumats a respondre només davant d’una justícia interna comprada a atemorida) sinó que, damunt, hagin boicotejat l’adhesió de tercers països al TPI.

En segon lloc, fer fora els règims corruptes i dictatorials. Això no vol dir iniciar cap croada. Vol dir, senzillament, enlloc d’aplaudir i acompanyar dictadors, fer-los veure i entendre, forçar-los i sancionar-los si cal, que o fan una transició cap a un sistema democràtic o no tindran paper en l’ordre internacional. Durant anys una certa visió de la política ens ha volgut fer creure que calia pactar en funció d’interessos i deixar-se de criteris morals. Però, el resultat d’aquest ‘realisme’, ja veiem quin és: un món, real, ben galdós.

En tercer lloc, regular el comerç d’armes: com pot ser que països europeus, que es creuen els propietaris de valors com la democràcia o els drets humans, estiguin còmodes mentre venen armes a dictadors que, gràcies a aquestes armes, esclafen les seves poblacions quan reclamen drets i llibertats? Massa indigne i ignominiós. I amb una solució prou sensata i aplicable: regular el comerç d’armes amb sentit comú, això és, no vendre armes a dictadors i règims que vulnerin els drets humans. Per als que es pensen que això és una temeritat: molts productes estan subjectes a fortíssimes regulacions. Llavors, perquè no les armes, que impacten severament sobre la vida de les persones i els pobles?

En definitiva, si volem evitar un nou Kosovo, una nova Ruanda, una nova Líbia, demà, la solució no és muntar guerres humanitàries en el darrer minut del temps de descompte, sinó fer polítiques serioses que fomentin activament els drets humans i les condicions de pau. Menys guerres humanitàries i més polítiques serioses!

ATT (3): Interessant, distret, apassionant

Segurament, per a molta gent, aquests tres adjectius no serien precisament els que definirien una sessió diplomàtica a les Nacions Unides.

Però, la veritat, s’hi escauen perfectament.

. Interessant: malgrat que són sessions llargues en un edifici fred -una mena de barracó ‘Ikea’ com diu un periodista, mentre l’edifici oficial de les NNUU és en obres- plenes de declaracions de moltes delegacions estatals en un llenguatge asèptic, la veritat és que és ben interessant anar veient com els Estats es van posicionant i mostrant les seves propostes i valoracions sobre com hauria de ser un futur Tractat mundial sobre el Comerç d’Armes (ATT).

És interessant veure què passarà amb diplomàtics de governs que ara estan vivint processos de canvi i convulsió (Egipte, Tunísia, etc.), especialment, quan Egipte -per exemple- ha tingut una actitud molt freda cap a la idea de crear un Tractat i, en general, en diversos processos de desarmament i control d’armes. És interessant confirmar que el govern espanyol adopta una actitud potent i ambiciosa, comparable a les delegacions més alineades amb la proposta de fer un ATT. És interessant -i il·lustratiu- constatar com països considerats ‘revolucionaris’ (Cuba o Veneçuela) tenen una actitud ben conservadora i poruga cap a una qüestió tant essencial per a protegir els drets humans com crear un ATT. És interessant -i molt trist, és clar- observar com, tot i parlar de diplomàtics amb experiència i, se suposa, actitud oberta- el masclisme perviu: alguns diplomàtics semblen menystenir aquelles delegacions on les dones hi tenen un paper principal…

. Distret: malgrat el llenguatge formal, a voltes hi ha alguna picabaralla, alguna delegació que fa alguna broma, algun delegat a qui se li envà la llengua, algun xoc dialèctic, etc.

. Apassionant: aquest matí, quan se sabia que el Chairman havia de presentar un nou esquema de treball hi havia nervis, emoció i expectació. En veure que, en general, mantenia un llistó i to alt, ambiciós i potent, ha generat una certa emoció en l’àmbit de la societat civil present i dels països i delegacions que recolzen plenament el procés de l’ATT. De moment, podríem dir, els Estats contraris a la idea de l’ATT no guanyen. I, això, és una magnífica notícia.

Ara mateix, més de 50 impresentables pateixen

Mubàrak ha plegat.

És fantàstic. De fet, pel que fa a dignitat i a esperança col·lectives, aquestes revoltes a Tunísia i a Egipte són del millor que ha passat en molts mesos.

Però, sabeu que és encara més fantàstic?

Doncs que, ara mateix, més de 50 autòcrates, dictadors, colpistes, autoritaris i militars que fan veure que governen mentre esclafen la seva població i s’aprofiten dels recursos del seu país per a gaudi personal, estan patint de valent. La seva galdosa impunitat, fins ara sòlida i massissa, esdevé trencadissa i enormement fràgil.

De ben segur, Kim Jong Il a Corea del Nord, el general Than Shwe a Birmània, el rei Abdul·lah a l’Aràbia Saudita, l’emir de Kuwait, el ‘guia de la revolució’ Muammar el Gaddafi a Líbia, el president Bashar al-Assad a Síria, el general Teodoro Obiang a Guinera Equatorial, el president Hu Jintao a la Xina, el president Aleksandr G. Lukaixenko a Bielorússia, el líder suprem Ali Khamenei a l’Iran, el president Salou Djibo al Níger, el rei Mohamed VI al Marroc o el rei Abdallah II de Jordània, entre molts altres, no passaran una bona nit.

Ja recordava aquí que no se sap què passa amb les revoltes: quan i perquè esclaten després d’anys de submissió assumida. Però, ara que està passant i ara que ha caigut Mubàrak, la cosa potser no s’atura. A la resta del món àrab, i més enllà i tot.

No sabem si tot plegat acabarà bé. Però passi el que passi, ens en podem anar a dormir feliços i tranquils: sabent que uns quants impresentables, avui, no dormiran gens bé.

‘No n’hi ha per tant!’

Som força els que mostrem un prudent entusiasme i uns quans més que en recelen directament.

Sí, és cert que superar la injustícia i l’opressió no equival a construir societats justes i lliures. Tenim ben present que promeses revolucionàries (des de la d’Octubre de 1917 fins a la iraniana de 1979) van acabar suposant opressions tan o més dures que les que volien eradicar.

També ho és que els esclats a Tunísia i Egipte no ho són només en demanda de democràcia i respecte als drets humans. En bona part, són fruit de la desesperació per la crisi econòmica, les precarietats socials i la manca de futurs. I és probable que en un context de bonança econòmica no s’haguessin produït amb aquesta insistència i contundència.

Sí. D’acord. Però, des d’aquest Nord ‘noble, culte, ric i lliure’ (parafrasejant el poeta) no sé si ens ho podem mirar amb gaire displicència…

A Itàlia, després d’anys de despropòsits, de corrupcions descarades, de forçar la llei per a permetre allò inacceptable, de menyspreus reiterats a l’estat de dret o d’elevar el masclisme més vulgar a la categoria de tracte d’urbanitat, Berlusconi no només no ha de marxar sinó que sembla que la gent continua aprovant-lo. Hi ha molts altres exemples feridors, també a casa nostra.

Doncs bé, veient com les gastem a la culta, rica i lliure Europa, jo no em posaria massa altiu amb la gent que ha explotat a Tunísia i Egipte. I que, malgrat la puresa o no de les seves intencions, i l’encert o no en gestionar el que ha de venir, almenys han aconseguit fer trontollar a uns dirigents corruptes, autoritaris i repressors. Dirigents, per cert, ben acompanyats i agombolats per aquesta Europa culta, rica i lliure.

Kapuscinski a Tunísia

Tunísia: dies moguts, intensos, vibrants. I no deixo de pensar en el magnífic llibre de Ryszard Kaspuscinki, ‘El Sha, o la desmesura del poder’. Molt recomanable per a endinsar-se en la història iraniana el llibre conté, a més, una lúcida anàlisi sobre revoltes i canvis de règim.

Com és que Tunísia, un país amb un govern autoritari de llarga trajectòria i que ho tenia tot controlat, de cop i volta s’ensorra i el seu dirigent ha de marxar corrents? Què ha passat? Perquè ara i no abans? Aquests dies circulen moltes explicacions però, en el fons, mai seran concloents:

 

“Un escándalo tras otro, una injusticia tras otra quedan impunes. El pueblo permanece en silencio; se muestra paciente y cauteloso. Tiene miedo, todavía no siente su fuerza. Pero, al mismo tiempo, contabiliza minuciosamente los abusos cometidos contra él, y en un momento determinado hace la suma. La elección de este momento es el mayor misterio de la historia. ¿Por qué se ha producido en este día y no en otro? ¿Por qué lo adelantó este y no otro acontecimiento? Si ayer, tan sólo, el poder se permitía los peores excesos y, sin embargo, nadie ha reaccionado”

Kapuscinski descriu quan la persona del carrer, que acostuma a fugir presa del pànic davant la policia que reprimeix les seves queixes, de cop, no ho fa. Enlloc de callar, diu prou:

“La revolución empieza en este punto” quan “el hombre de la multitud ha de dejado de tener miedo”.

És reconfortant veure com ha de fugir un autòcrata encantat d’haver-se conegut i acostumat a que tothom li rigui les gràcies. Però, més enllà de l’eufòria, les coses no són fàcils:

“Toda revolución consiste en un combate entre dos fuerzas: estructura y movimiento. El movimiento ataca a la estructura, lucha por destruirla, mientras la estructura, al defenderse, pugna por aplastar al movimiento. Las dos fuerzas, igualmente poderosas, tienen características diferentes. La espontaneidad, la expansión tremendamente dinámica y la corta duración son las cualidades del movimiento. En cambio, la estructura se caracteriza por su inercia, por su resistencia y por una asombrosa capacidad para sobrevivir casi instintiva. Es relativamente fácil crearla; por el contrario, destruirla resulta sumamemente difícil. La estructura puede vivir mucho más que las razones que habían justificado su creación.”

Compte amb el que pot venir:

“A menudo, los mismos que han depuesto al dictador actúan, aun sin querer y contra su propia voluntad, como sus herederos, continuando con su comportamiento y con su manera de pensar la época que ellos mismos han destruido.”

Però sí, una revolta conté elements de somni, d’esperança, de transcendir una vida centrada en la individualitat:

“La rebelión nos libera de nuestro propio yo, de nuestro yo de cada día, que ahora se nos antoja pequeño, desdibujado y extraño. Asombrados, descubrimos en nuestro interior cantidades ignoradas de energía”.

Esperem que duri el màxim. I que contagiï altres llocs de la regió i del planeta on dirigents autoritaris i corruptes viuen damunt la ignorància, la injustícia i l’opressió dels seus habitants.

I alegrem-nos d’una cosa ja guanyada: la hipocresia habitual –en aquest cas de molts països europeus- ha quedat despullada i en evidència. I no ha fet falta desclassificar cap cable wikilesc.