Israel, o quan es perd definitivament el Nord

31 05 2010

És una actitud habitual de certa gent (a qui li deu fer mandra informar-se i contrastar arguments) de titllar d’anti-israeliana qualsevol crítica a allò que fa Israel.

I bé, que hi hagi gent que sigui efectivament anti-israeliana no hauria de fer-nos oblidar que es pot ser ‘gens anti-israelià’ i, amb tot, criticar Israel. De fet, i això per a algunes i alguns ja deu ser ben estrambòtic, fins i tot es pot ser israelià i criticar durament Israel!!

Sens dubte, la barbaritat que ha fet aquesta matinada l’exèrcit israelià -atacar i assassinar en aigües internacionals a persones que feien una acció civil de denúncia- és de les que demostra que el govern israelià ha perdut definitivament el nord. I qui ho denuncia amb més precisió i contundència és, precisament, gent israeliana.

Uri Avnery, un dels activistes israelians per la pau més venerables i incansables, acaba de fer un comunicat on s’hi troba una frase que em sembla magníficament descriptiva del que ha passat avui i de perquè ha passat: “és una bogeria que només un govern que ha creuat totes les línies vermelles pot fer”.

Gershon Baskin, un dels co-directors de l’organització mixta IPCRI ha afirmat amb lucidesa, davant les crítiques que un comentari seu havia aixecat en altres israelians: “un patriota israelià lleial és aquell que s’aixeca contra les accions boges d’un govern boig i sap dir prou quan cal”. I ha afegit: “m’encanta Israel, és la meva casa i la dels meus fills però siguem honestos amb nosaltres mateixos”. Per Baskin, la qüestió és que el govern no es vol moure cap a un procés de pau amb els palestins i que no es pot obviar un dels principals problemes: “la continuació del setge de 1.700.000 de persones a Gaza”.

Jo, humilment, només em puc declarar profundament solidari amb els i les israelianes que s’escandalitzen per un govern que ha perdut definitivament el nord, per una societat emmalaltida de pors i de violències i, en definitiva, per una fugida endavant que -o s’atura- o acabarà per ensorrar-ho tot.

Com diu Enric Gonzàlez -que manté un excel·lent bloc sobre el conflicte- Israel sembla precipitar-se cap a l’abisme.





‘La mili no mola, ni catalana ni espanyola!’

25 05 2010

(article publicat al diari AVUI, dissabte 22 de Maig de 2010)

Il·lustració de Xavier Porrata per al Diari AVUI

Fa una pila d’anys, al centre de Barcelona, vaig topar-me amb un mural (em sembla recordar que era de l’Assemblea de Joves de Nacionalistes d’Esquerra) on s’hi deia: ‘La mili no mola, ni catalana ni espanyola!’ Com que en aquella època la idea d’un estat català era ben minoritària dubto que el mural, la veritat, s’entengués gaire. A mi, però, em va agradar la coherència de fons: no volem mili ni exèrcit espanyols però ep! si fóssim independents tampoc en voldríem de catalans!

He pensat en aquest mural arran de la Constitució Catalana de Reagrupament on es parla d’exèrcit català. La proposta ha reobert un debat que, avui, és més viu. En part és lògic: el sobiranisme ha crescut i la idea d’un estat català no es veu tan estranya. Per això, i en tant que persona que ha fet bandera del ‘Catalunya per la pau’ i ha reclamat polítiques públiques coherents amb la pau, hi dic la meva.

Potser hi ha algú a Catalunya que veu en la imatge d’un soldat català l’exemple màxim de catalanitat i servei al país. No hi perdré el temps: a aquestes alçades em sembla prou evident que confondre el compromís amb un país amb l’adhesió a la cultura de la violència és d’un militarisme ben tronat. En tot cas, aquesta visió, crec!, és ben minoritària.

La majoria de la gent que dins el catalanisme defensa un exèrcit català sol abordar-ho pragmàticament. Ens agradi o no, vénen a dir-nos, al món hi ha estats, fronteres i exèrcits. Per tant, si volem ser un país normal com els altres, si aspirem a tenir un Estat, no podem negar-nos a tenir exèrcit. Tothom en disposa d’un, d’exèrcit, i nosaltres no podem ser menys. L’anàlisi, de fet, no està totalment mancada de raó: menys algunes excepcions, la majoria dels estats preparen, greixen i mimen una immensa maquinària de guerra. El militarisme ‘modern’ també existeix! Fixem-nos com Zapatero, un governant considerat ‘pacifista’ i ‘solidari’, no ha tingut cap angúnia a congelar pensions o reduir la cooperació abans que retallar la despesa militar.

Ara bé, que les coses siguin així no vol dir que estiguin bé ni tampoc que no puguin canviar. Sintetitzaré en tres els motius pels quals crec que és millor apostar pel ‘Catalunya per la pau’ que no pas per l’exèrcit català.

Catalunya ha assumit els darrers temps un fort vincle amb la pau. Ha viscut, sí, manifestacions massives contra la guerra. Però també va registrar xifres molt elevades de rebuig al servei militar. També l’educació per la pau hi té més presència que en altres països. No és només cosa de la societat civil: apostes polítiques a favor de la pau han tingut un ampli suport parlamentari (Llei de foment de la pau, creació de l’ICIP o resolucions a favor del desarmament). Sense caure en exageracions és cert que, avui, la identitat catalana incorpora valors com la pau, els drets humans i la solidaritat. I no és, crec, un patrimoni per desestimar a la lleugera.

Perquè aquest patrimoni, a més de lloable, és necessari. El món és el que és, i si volem aportar-hi alguna cosa (ara i aquí o des d’un hipotètic futur estat) podem avaluar què hi fa més falta. I, la veritat, costa de pensar que amb més exèrcits, despesa militar i armes el món sigui millor. Més aviat al revés: molts analistes en relacions internacionals diuen, amb diferents intensitats, que rebaixar el grau de militarització és imprescindible per a construir un món més segur.

Si és així, què és més responsable, optar pel que cal o optar pel que toca? Cal remarcar també que, malgrat totes les mancances, barbaritats i contradiccions, apostes per la cultura de pau, esforços pel control dels armaments o processos de resolució pacífica dels conflictes, van fent camí. Així, a més d’uns valors més positius i d’una aportació al món més sensata, la idea d’una Catalunya sense exèrcit fins i tot sembla estratègicament més encertada: és més intel·ligent apuntar-se al carro de les tendències de futur, per incipients que siguin, que no pas al de les polítiques que algun dia hem de ser capaços de caducar pel bé de tots i totes.





Practicant la pau

20 05 2010

Ahir, vam tenir l’oportunitat de compartir estones i reflexió amb en Brian Currin. Ben interessant tot plegat. Potser en vagin sortint algunes reflexions més endavant. Per exemple, l’apunt que feia en Paul sobre un possible boicot governamental a la tasca de Currin: ja és una llàstima que hi hagi algú que perdi el temps fent avortar iniciatives interessants…

Però, en tot cas, dues coses d’ahir em van semblar ben rellevants.

La primera, ben esperançadora. En Currin va ser taxatiu en un aspecte: malgrat tot, la voluntat de l’esquerra abertzale hereva de Batasuna d’optar per vies polítiques i desestimar la violència sembla, ja, inamovible. Sense punt de retorn. Ho trobo una magnífica notícia que fa temps que esperàvem. Més enllà de molts -i importants- altres factors que hi incideixen, trobo essencial que ETA sigui conscient que cap actor polític serà ‘comprensiu’ amb la seva estratègia.

La segona: tant interessant com la xerrada va ser el diàleg posterior. O més. Amb l’Alfons ja ens ho vam dir al final de l’acte a la UPF. És francament reconfortant veure com gent de tradicions ideològiques i polítiques ben diferents (des de Batasuna al PSE), de marcs geogràfics diversos (Catalunya, Madrid, País Basc i Navarra) i de perfils biogràfics prou implicats en la qüestió però des de perspectives llunyanes (víctimes de la violència d’ETA, membres de l’esquerra abertzale, etc.) dialogava, conversava, discrepava, però sempre en un context de respecte i de desig compartit de fer possible la pau al País Basc. Un exemple, pràctic, de construcció de la pau.

(no m’he pogut resistir de ‘decorar’ aquest post amb la magnífica foto que un bon amic i fotoperiodista de llarga trajectòria, Francesc Melcion, va fer ahir al voltant de l’acte: en Currin, l’esperança i el colom que s’hi passeja a prudent distància…)





Quan l’economia ens ‘governa’

12 05 2010

Avui en Zapatero ha presentat les seves mesures. Algunes eren necessàries, altres discutibles i unes altres ben bèsties.

El problema, però, és que ni ara, ni abans, ni aquí ni enlloc, s’aborden els temes de fons. Fa 2 anys molts líders van admetre -després de molt temps de negar-ho- que el sistema econòmic havia de ser regulat per evitar constipats, grips i tota mena d’afectacions. Han passat 2 anys, i el més calent és a l’aigüera. De ‘la refundació del capitalisme’ s’ha passat senzillament a retallar despesa pública. I esperar que, ‘els mercats’ reaccionin positivament…

Tenim un sistema econòmic, tal com en parlem i hi actuem, que sembla governar-nos a nosaltres:  ‘els mercats han reaccionat’, ‘els inversors necessiten’, ‘Europa demana’, ‘la competitivitat precisa’, etc. són frases que de tant dir-se i sentir-se al final semblen sensates i, la veritat, de sensates no en tenen res.

Pretenem regular i governar tota mena de coses i, en canvi, semblem acceptar que l’economia és una mena de ventada que bufa com i quan vol i que, l’únic que podem fer-hi, és arrecerar-nos.

I no ens ho podem permetre. Perquè és una fal·làcia. Com és i com va l’economia és fruit d’un conjunt de decisions, de mecanismes, de marcs legislatius, presos amb més o menys consciència, amb més o menys participació, però presos. De la mateixa manera que, per retallar dèficit, s’haguessin pogut prendre altres mesures:  el mateix estalvi que es pretén amb les mesures d’avui s’hauria pogut aconseguir retallant la despesa militar espanyola en un 25% en 4 anys. Com sempre, decisions, prioritats i criteris. Res de màgia ni d’inevitables.

Bastir un sistema econòmic que expulsi el menor nombre possible de gent. No és això el que hauríem de pretendre, perseguir i mirar d’aconseguir? Però sembla que preferim creure que l’economia, ai las, ‘ens governa’!





Democràcia?

7 05 2010

A vegades, ens comparem amb règims totalitaris i acabem pensant que som la bomba. I no hauríem d’oblidar-nos que les bones idees cal que es concretin amb bones i coherents pràctiques. Sinó, els conceptes poden esdevenir simple propaganda o auto-satisfacció per a gent desinformada.

Invoquem constantment la democràcia però, massa sovint, ens desentenem de les seves limitacions o perversions. En tenim prou amb la idea genèrica però sembla que ens faci mandra valorar-ne la seva traducció real, el seu nivell de qualitat i la seva profunditat.

Un aspecte (que sense ser el més important és també important a l’hora de valorar la bona salut de la democràcia) és el sistema electoral. Recordo que, fa anys, un professor de Ciències Polítiques de la UAB defenia en una classe que qualsevol sistema electoral era vàlid i democràtic. Vaig discrepar-hi i vaig recordar l’enorme distorsió produïda a les Eleccions Europees de 1989 a la Gran Bretanya on els Verds havien rebut més de 2.000.000 de vots (un 15%) i… cap eurodiputat! El professor venia a dir que això eren minúcies: que tot sistema electoral era bo i que escollir-ne un o un altre era una mera qüestió tècnica.

Vaig quedar astorat. No només pel fet que fossin possible aquestes distorsions de la voluntat popular sinó que, a més, es defensessin amb tanta tranquil·litat (no era una qüestió del professor: polítics, opinadors, acadèmics, etc. ho han fet abastament durant molt de temps). Per poc que hom hi pensi la democràcia no és, només, un conjunt de regles procedimentals. També inclou una idea forta: bastir un sistema en el qual les preferències de les ciutadanes i els ciutadans tinguin una traducció clara en la presa de decisions polítiques.

Ara, i procedent també de la Gran Bretanya, tenim un altre exemple feridor: els Liberal-Demòcrates (quasi 7.000.000 de vots) han obtingut 57 escons mentre els Laboristes (amb 8.600.000 vots) n’han obtingut 200 més!!

I tant si el sistema electoral afecta a la democràcia!! En aquest cas, no només invisibilitza molts vots sinó que desincentiva a molta gent de votar un partit que no sigui majoritari.

Celebro, però, que aquell consens inamovible s’esquerdi un xic: allà i aquí floreixen veus que apunten que un sistema electoral que provoca tanta distorsió fa perdre qualitat democràtica al sistema. Al·leluia!





Cap al TNP (i 5): ‘We shall overcome’

3 05 2010

Una cançó mítica, carregada d’història, emoció i lluites.

Quan va sonar a la cloenda de la Conferència, seguida massivament per tot l’auditori, reconec que vaig tenir sensacions contradictòries. Per una banda, la cançó venia de gust. Per l’altra, em va semblar estrany que la possessin. Encara més, tenint en compte la llufa de ‘hippie’ que se sol endossar al moviment per la pau, especialment l’anti-nuclear.

Però, recordant que en tots els anys de jornades, manis i mogudes per la pau i el desarmament aquí i arreu, ben poques vegades he sentit la sensació de viure experiències ‘hippies’, què carai per una vegada no farà mal! Així que traiem-nos prejudicis del damunt i gaudim de la cançó popularitzada per Pete Seeger!





Cap al TNP (4): la tenacitat de l’orizuru

3 05 2010

En breus minuts començarà la 8a Conferència de Revisió del TNP. Ahir, milers de ciutadanes i ciutadans d’arreu del món van marxar pel centre de Manhattan per a reclamar l’abolició de les armes nuclears.

Mentre anava cap a la mani, passo per Times Square, i pateixo. No per l’intent d’atemptat de feia unes hores sinó perquè en una ciutat tant gran, enmig de tants gratacels, de carrers tant amples i de tanta gent anant amunt i avall, un té la impressió que la manifestació pot resultar insignificant i invisible.

Però, sorpresa, hi ha força gent. Procedent d’Amèrica, d’Europa i, sobretot, del Japó. És impressionant veure com tanta gent del Japó es desplaça cap a Nova York per participar en una marxa: de ben segur, el record directe, o el dels seus familiars o amistats que van patir les bombes d’Hiroshima i Nagasaki els dóna una energia immensa per fer el que calgui amb la finalitat de recordar un principi bàsic però encara no escoltat: que en ple Segle XXI basar les polítiques de seguretat en les armes nuclears… és una immensa animalada, a més d’una gran irresponsabilitat.

Com sol passar a NY fan passar les manis per un carril o dos del carrer, amb valles al lateral i la policia organitzant-les. Fins i tot apressaven els marxaires per no entorpir tant la circulació. O impedien que se sortís del traçat autoritzat. La veritat és que a vegades semblava més una ‘marxa empresonada’ que no pas una manifestació.

Però, sempre hi trobes moments impagables. En bona part, protagonitzats per aquests centenars i centenars de japoneses i japonesos. Gent entranyable i que trenca esquemes. La majoria duia reproduccions dels ‘orizuru’ (la figura de paper que l’emotiva història de Sadako Sasaki va immortalitzar per sempre com a símbol de pau) que oferien a tort i a dret a tota la gent que es trobaven. Era indiferent que els diguessis en anglès, japonès o fins i tot català, que ja en tenies (uns quants, per cert) o que eres dels ‘seus’, de la mani, i que l’únic que estaves fent al costat era prendre millors fotos… la seva dolça insistència t’acabava convencent que l’únic que podies fer era prendre l’orizuru amb un somriure. Un ciutadà nord-americà, que com jo ja en portava uns quants de recollits, se’m gira i em diu: ‘necessitarem una bossa per guardar-los tots!’.

Però el més impressionant va ser veure una velleta, arrugada, baixeta i ben corbada que oferia un ‘orizuru’ a un policia d’aquests que fa 2 metres. El paio d’entrada no entenia res i va fer signes d’incomoditat però, al final, no va poder fer altra cosa que prendre-li l’artilugi papiroflèxic. En el fons, una metàfora de la força de la no-violència: una dona velleta, petita i extremadament fràgil, convencia amb una simple mirada un home gros, corpulent, armat i aparentment insensible a tot plegat. Encara més bo va ser adonar-me que un altre policia no podia evitar de treure el mòbil per immortalitzar el moment… Sincerament, no he vist gaire vegades que un bòfia de servei en una mani faci fotos, no per intimidar o reprimir és clar, sinó per simpatia i interès cap al que veu!

A l’acabament de la mani, comiat amb la majoria de gent que hem compartit aquests dies i trobada amb en Rafael Grasa, el president de l’ICIP que, com li dic en broma -però de fet és ben cert- em prendrà el relleu en la ‘representació’ catalana (i estatal) a NY. Avui al matí, també arribarà en Josep Mayoral, alcalde de Granollers i vicepresident dels ‘Mayors for Peace’, la xarxa impulsada pels alcaldes d’Hiroshima i Nagasaki i activament contrària a les armes nuclears.

Obama va dir fa ben poc que compartia la visió d’un món sense armes nuclears i que, tot i que estava convençut que ell no ho veuria, treballava perquè algun dia es pogués veure. Probablement té raó. Però, si fóssim moltes ciutadanes i ciutadans del món que tinguéssim clar que les armes nuclears s’han de jubilar definitivament i per sempre i ‘gastéssim’ la tenacitat i insistència d’aquests vellets japonesos… les coses, clarament, podrien avançar-se.