28 N (i 4): Guia per a votants indecisos & intrèpids

Per cloure aquesta sèrie, què millor que fer-ho sobre com votar?

Els candidats i els militants, així com els convençuts que ja fa un any tenen decidit el vot, no cal que continuïn llegint: perdran el temps i aquest és un bé preciós. Els que dubten, els que tenen frontera i no s’acaben de decidir per un o per l’altre, els que res els acaba de convèncer però volen votar… aquests sí que, potser, el post els pugui ser un 1% útil.

Ep, no donarem pas cap consigna sobre què votar! A banda que fer-ho seria matusser i lamentable, això cadascú s’ho ha d’arreglar com bonament pugui. El que sí que donaré són pistes per a que, cadascú en la seva ‘intimitat’, tingui més clar què votar segons el que prioritza. Sembla obvi… però a vegades les persones ens (auto)compliquem la vida!

Són propostes ‘metodològiques’ contrastades: almenys per mi 😉 Més d’una i de dues vegades m’han estat útils.

En primer lloc, desdramatitzem. Certament, el sistema i els partits polítics poden ser decebedors (fins i tot pels mateixos que s’hi dediquen!). Però vaja, els mitjans de comunicació, les escoles, els cambrers, les ONG, els concerts a l’aire lliure… tot pot ser un xic decebedor també. O sigui que tampoc no cal que ens posem molt dignes a l’hora de votar quan diàriament convivim, i acceptem, diverses dosis d’indignitat.

En tot cas, aquí van 4 sistemes (si en sabeu o n’utilitzeu més, ja els posareu!):

a) el mal pitjor: un clàssic; si res t’agrada, vota el que et desagrada menys

però n’hi ha de més sofisticats:

b) votar sectorialment: tenir en compte les coses que a un li importen especialment. La persona que es desviu pels animals, la que li fa ràbia l’església, la que s’escandalitza amb l’avortament, la que… en fi, hi ha tants exemples com persones. Doncs bé, cadascú pot mirar, per acabar-se de decidir, què diuen els partits sobre el seu tema preferit. Hi ha, en tots els àmbits, reculls sobre compromisos electorals. Dos temes que conec: cooperació (aquí i aquí) i pau (aquí).

c) pensar que et faria ràbia que passés: aquest m’agrada especialment; a vegades, votem una cosa i l’endemà ens en penedim. Probablement, hem acabat votant amb el cap i no tant amb el cor. Queda cursi, però passa! O altra gent vota segons el que toca, el que queda bé, el que esperen de tu, etc. però resulta que en el fons volia votar una altra cosa i quan veu els resultats, li sap greu. Doncs això: imagina que és dilluns, què és el que et faria més ràbia de llegir sobre el resultats al diari? què és el que et sabria més greu que passés? Escolta’t i actua en conseqüència!

d) preveure l’impacte de l’anàlisi: s’ha dit prou vegades, en Cardús ho explica molt bé, que quasi més important que la realitat és imposar socialment una interpretació d’aquesta realitat. Per exemple: una persona d’esquerres que no voti diumenge ha de ser conscient que amb el seu ‘no vot’ potser ajuda a consolidar una teoria que segurament li fa molta ràbia: que l’esquerra desapareix de tots els governs d’Europa. O una persona sobiranista que no voti ha de poder assumir que si el sobiranisme no treu més vots que abans, tot d’opinadors i tertulians diguin que el 10 J va ser un bluf. O si un simpatitzant del PP no dóna suport a la seva candidata que s’ha passat tota la campanya dient que l’únic que li interessa a la gent són les ‘solucions per a la immigració’ (que en estructura profunda volen dir, solucions per a posar fi a la immigració) s’arrisca a que alguns opinaires (jo el primer, aviso!) diguin que un 90% de gent demostra amb el seu vot que li importen moltes altres coses abans que fotre canya als immigrants. Bé, ja es veu que tothom pot tenir alguna ‘interpretació de la realitat’ ben desagradable a punt de caure-li al damunt dilluns. Que hi pensi, doncs!

The End. Ha estat un plaer. Bon dissabte de reflexió, bona jornada electoral, bona aparició del diari ARA, bona digestió electoral i bon clàssic!

28 N (3): ‘Ni independentista ni de dretes’

Recordo un esmorzar amb Pasqual Maragall i representants d’ONG, fa anys. Tant l’Arcadi Oliveres com jo mateix vam expressar-li les nostres angúnies pel seu entusiasme en crear un pol aeronàutic a Catalunya i el fet que això obrís la porta a fabricar avions militars. Maragall va considerar menors i irrellevants aquestes crítiques i ho va expressar amb contundència, tant a l’esmorzar com en el comiat més personalitzat. Vaig sortir decebut de no haver estat capaços de convèncer-lo (i, de fet, amb el temps les nostres inquietuds es van confirmar). Però, a l’hora, vaig sortir satisfet: em va agradar que un polític amb ambició i projecció no cerqués quedar bé amb nosaltres i en discrepés obertament.

I és que, en política (i en moltes altres coses!), cal tenir projecte, creure-te’l i ser capaç de defendre’l. Crec que un dels problemes que patim és la difuminació ideològica i la conversió de l’oferta política en productes embolcallats amb tècniques publicitàries i presentats amb eslògans perfectament intercanviables. I, sense debat d’idees la política no és res. A algú li motiva votar el millor gestor?

Tot això em va venir al cap quan, fa unes setmanes, el PSC va presentar una frase del President Montilla per a identificar el seu perfil: ‘ni independentista, ni de dretes‘.

Em va semblar un encert. No em refereixo al contingut, sinó al fet de marcar terreny, encara que fos en negatiu. Però deixava clar que no volia representar ni la gent independentista ni la que se sentia de dretes.

I si adaptéssim la frase (que fa referència als dos eixos tradicionals -el nacional i l’ideològic- des dels quals la sociologia i la ciència polítiques analitzen el comportament electoral a Catalunya) a la resta de partits?

ERC em facilita la feina perquè, de fet, van reaccionar immediatament definint-se com a ‘independentistes i d’esquerres‘. En aquest cas, no van dir la gent que no volen representar sinó explícitament la que volen representar.

Que jo sàpiga, cap partit més s’ha afegit a la festa. Però em sembla clar que, el Partit Popular, signaria gustosament un lema que digués: ‘ni independentistes, ni d’esquerres’.

ICV-EUiA afirmaria categòricament ser ‘d’esquerres‘ i li seria incòmode afirmar-se o negar-se independentista. Sí s’afirmarien com a ‘federalistes o confederalistes‘.

Per Ciutadans, el cas és exactament el contrari: es declararien categòricament ‘no independentistes‘ i els costaria més ser contundents en l’altre eix: una part del partit negaria ser de dretes i, una altra, negaria l’eix esquerra-dreta.

El cas de CiU és el més complex. No sé com resoldrien la pregunta, però no crec que afirmessin ser independentistes (i encara menys no ser-ho) i, molt probablement, també s’apuntarien a negar la dicotomia esquerra-dreta.

En fi, cal canviar moltes coses en la política perquè sigui més creïble. És clar, també, que etiquetes com aquestes no resolen debats complexos. També és obvi que hi ha altres qüestions que afecten la gent més enllà del tema nacional i social. I, lògicament, una cosa és proclamar un lema i, l’altra, actuar en conseqüència. Però, a manca d’altres coses, i a manca de debats ideològics més profunds, benvingudes siguin algunes clarificacions sobre els projectes polítics.

28 N (2): Tripartit, govern ‘fort’ i diversitat

Per tot arreu, la crítica al tripartit és absoluta.

No cal entretenir-se a citar els intel·lectuals, periodistes, tertulians, mitjans, etc. que ho han fet amb contundència. Només cal veure com la majoria dels votants dels 3 partits que n’han format part semblen no tenir cap interès en reeditar-lo per adonar-nos de l’abast de la cosa.

Em sembla exagerat. Personalment, que no n’esperava res de l’altre món, tampoc crec que el balanç sigui tant desastrós. Però, ja sabem, que el país viu entre l’entusiasme absolut dels convençuts (això és un canvi de règim! avançaven alguns llunàtics el 2003) i la mirada catastrofista dels distants (‘el peor gobierno de la historia de Catalunya’, deia en un article el mesurat Xavier Sala-Martín).

Però en les valoracions sobre el tripartit hi ha un element que m’inquieta i que va molt més enllà del tripartit mateix. Tant des de l’oposició com des dels partits del govern es ve a dir que hi ha hagut massa soroll, massa discrepàncies, massa tensions i massa poca unitat d’acció al si del tripartit. I, així, sembla que tothom conclogui que feia falta un govern fort, sòlid, amb autoritat i amb una línia clara. No negaré que, en part, això sigui necessari al govern del país, al de la ciutat, al d’una ONG i al de qualsevol escala de veïns i veïnes.

Ara bé, compte. Perquè, al final, el govern més fort i sense fissures és un règim autocràtic. Una dictadura, en haver de complaure a diversos sectors i actors, ja suposa més diversitat i ‘caos’. Un sistema democràtic, encara que sigui governat per un partit amb majoria absoluta, ja n’incorpora molta més de diversitat. I un govern de coalició, encara més! I és que, com més democràcia, més debat, tensions i caos, no?

Per no quedar-nos en l’estratosfera: pel que fa a algunes infrastructures, hi ha hagut debat, estira-i-arronses i desmentits al si del tripartit. Sí. Però és que… això és un senyal del país que tenim! No tothom veu fantàstic un Quart Cinturó o un Túnel de Bracons. Idò, que al govern es reprodueixi el debat que sobre aquests temes hi ha a la societat, potser fa més feixuga i càotica la presa de decisions, però és un fidel reflex de la pluralitat que hi ha a la societat.

Vaja, que mentre es practica l’esport nacional de ‘renegar del tripartit’ no reneguéssim de la idea d’un govern de coalició i, en el fons, de la negociació, el debat, la lenta arribada a consensos… Perquè, així, amb la voluntat de ser pràctics, eficients i eficaços, ens estaríem carregant l’enutjosa i emprenyadora diversitat, essència mateixa de la democràcia.

28 N (1): Si no votes, és perquè no vols!!

Des d’avui fins divendres faré un comentari diari d’anàlisi sobre les Eleccions. El cuquet periodístic i politològic hi és. I les ganes de reflexionar sobre el que es mou, també.

I per obrir foc volia recordar una cosa que solem oblidar. I és que diumenge 28 les persones que vivim en aquest país podem optar entre 39 candidatures. En concret, 29 a Barcelona, 26 a Girona, 29 a Lleida i 30 a Tarragona. Totes, ben diferents: tant pel que fa a ideologia i plantejaments, com a models organitzatius o estils comunicatius hi ha molta diversitat. Si, a més a més, hi afegim el vot en blanc i el vot nul, encara més.

Hi ha persones que creuen que no hi ha res a fer, que la política no passa principalment per les eleccions, que no se senten motivades per les candidatures en joc o que creuen que el sistema electoral tal com està muntat, o el conjunt del sistema polític, no permeten un debat realment lliure i profund i, per tant, opten conscientment per l’abstenció. Efectivament, és una opció. Tant legítima, i tant plena de contradiccions també, com qualsevol altra.

Però, més enllà dels ‘abstencionistes conscients’, tinc la sensació que també hi ha gent que es refugia en l’abstenció per manca d’informació, de coneixement o de mínima dedicació a analitzar la política. Cap problema, és ben legítim. Però en tot cas, cal recordar que hi ha instruments per a qui vulgui omplir aquests forats.

Per exemple, pot xafardejar les diverses candidatures que es presenten (pràcticament totes, tenen web pròpia), pot participar en jocs per situar-se electoralment segons les pròpies opinions. Pot descobrir centenars de ciutadanes i ciutadans que valoren, analitzen, promouen i debaten sobre què fer, des de la seva sensibilitat ideològica, amb el vot. Pot acudir, també, a diverses webs que recullen informació sobre tot plegat o a pàgines d’analistes com l’Antoni Gutiérrez o en Saül Gordillo on, a més d’anàlisis interessants, hi trobaran molts recursos i vincles. També, poden consultar agregadors de blocs de gent que es dedica a la política o hi reflexiona.

Vaja, que si algú conscientment no vol votar, perfecte. Però, d’opcions i d’arguments, n’hi ha per a parar un tren. Que ningú al·legui ignorància.