Vendes d’armes astronòmiques a països ‘exemplars’

25 10 2010

A ningú, que n’estigui al cas, li pot sobtar la incoherència de moltes decisions que prenen els governs d’arreu. És el pa de cada dia. Però que no ens sobti no vol dir que no calgui consignar cada vegada que això passi: no fos cas que al final ens deixés d’indignar…

Tenim Aràbia Saudita. Un país on la democràcia hi és tant escassa com concentrat el sistema dictatorial. El nucli de poder, d’on surt la legimitat, la majoria de càrrecs i la majoria de decisions, no és un sector polític o econòmic és, senzillament, la família reial. Tant cru com cert. Òbviament, els drets humans hi escassegen. Algunes pràctiques, de vulneració de drets humans, són ben bèsties. I, com no, les dones hi pateixen de valent: invisibilitat, penalitzacions i complicacions extremes. La política d’Aràbia Saudita a la regió, no està exempta d’intervencionismes interessats i de conseqüències nefastes per a l’estabilitat d’alguns d’aquests països que han patit la seva intervenció.

Res excepcional certament (malauradament, hi ha molts altres casos així) però, és clar, gens exemplar.

Doncs resulta que fa 4 dies el govern nord-americà anunciava l’operació de venda d’armes (avions de combat, helicòpters d’atac, etc.) més important mai feta a un altre país: 43.000 milions d’euros a l’Aràbia Saudita. Avui, en Miguel González ens informa que Espanya estaria fent el mateix: gestionant la més important venda d’armes. Carros de combat per un mínim de 3.000 milions d’euros també a Aràbia Saudita. En el cas espanyol, fa més mal i tot encara: ja fa 2 anys que en els Contra-Informes que la Campanya Armes Sota Control fa, s’alerta de la incoherència d’aprovar o realitzar vendes d’armes a un país com Aràbia Saudita quan, segons la legislació vigent (aconseguida després de molts anys d’esforços), no es pot fer.

Fa mandra dir obvietats. Però cal repetir-les: quan algun país (USA, per exemple) s’escandalitza per la vulneració de drets humans en altres països (Cuba, sense anar més lluny) i en promou boicots i lleis restrictives, perquè en canvi no només no critica ni qüestiona les vulneracions de drets humans a l’Aràbia Saudita sinó que a mes els premia amb la venda d’armes més astronòmica? Més enllà de coherències, i en termes estrictes de seguretat: és sensat vendre armes a un país immers en una zona altament militaritzada i altament inestable? No dispara això les tensions i realimenta una incessant cursa armamentística a la zona?

En definitiva, són dues vendes plenament incoherents en termes de defensa dels drets humans. Irracionals en termes de cerca de seguretat regional. Absurdes en clau de pau global. Irresponsables en termes de gestió col·lectiva.

Ho sabem. I ho diem.

Anuncis




Lokua Kanza: sensibilitat i frescor

23 10 2010

Tot un cas en Lokua.

Fa uns discos d’una sensibilitat extrema i delicada. En fa pocs i surt de gira molt de tant en tant. Tot faria pensar, així, que és un home contingut, prudent, enfocat cap a endins.

I, en canvi, a l’escenari és fresc, xerraire, bromista i, fins i tot, un pèl frívol al costat d’unes cançons prou transcendents.

En qualsevol cas, un concert de Lokua Kanza és una experiència magnífica i ben complerta.

Al final del seu darrer concert a BCN, a l’Auditori, vam conversar-hi una estona: li vam comentar que havíem estat en tots els seus concerts a la ciutat i es va quedar impactat. No sé si per la il·lusió que li va fer o perquè ens feia més joves… 😉

Una perla seva:





La despesa militar ja no és intocable

21 10 2010

El govern britànic ha fet públic un paquet de dràstiques mesures per a reduir la despesa pública. També, la militar. L’Alfons Banda, en un excel·lent article, ja en comentava les intencions.

Venim de tres anys de crisi econòmica on, malgrat molts impactes, la despesa militar s’ha mantingut en bona part intocable. De fet, l’any 2009 va registrar un increment significatiu, tal com apuntava el SIPRI.

La duresa dels ajustos, però, han acabat per esquerdar aquest ‘mur de contenció’ que protegia la despesa militar: les retallades ja no només se centren en les prestacions socials sinó que també afecten a la defensa. I, és clar, el cas britànic tot i no ser el primer és molt significatiu pel fet de ser una de les principals potències nuclears i militars del món.

Però, més fins i tot que retallar la despesa militar, cal destacar algunes de les coses que ha dit el primer ministre britànic en defendre-ho públicament. A més d’afirmar que la Gran Bretanya “no es pot permetre guerres com la d’Iraq i Afganistan” i d’insinuar que la despesa militat era massa elevada en els darrers anys, David Cameron ha reclamat que cal passar “d’una excessiva dependència de l’intervencionisme militar a donar prioritat a la prevenció de conflictes”. Tota una perla.

Fa uns mesos, algunes persones de l’àmbit de pau preocupades per aquesta situació publicàvem un article conjunt on alertàvem d’unes polítiques de seguretat massa centrades en la defensa militar i que, al damunt, semblaven quedar al marge de les retallades pressupostàries. S’agraeix comprovar que allò que dèiem no era una poca-soltada (tal com molta gent ‘seriosa’ vol fer creure) sinó que alguns dels principals líders polítics del món, ni que sigui en una petita part, ens prenen els arguments i les propostes.





Persecució ideològica

20 10 2010

Ja se sap, i en part és lògic, que el govern i els partits dissimulin davant els passos que està fent ETA (ja ho deia aquí). Però una cosa és dissimular, una altra és no aplaudir i una altra és torpedinar.

La decisió d’endurir la Llei electoral, amb l’objectiu de fer possible l’expulsió directa de regidors de l’esquerra abertzale oficial, és un exemple d’allò que en cap cas s’hauria de fer.

D’entrada, perquè l’escenari ja és un altre. La hipòtesi en què es fonamenta la reforma (llistes de l’esquerra abertzale oficial que no condemnin la violència) és, per sort, altament improbable. Quan el que tocarà més aviat fer és posar fi a la il·legalització de les candidatures hereves de Batasuna, sembla ben fora de lloc iniciar altres restriccions.

Però, no és només una qüestió d’oportunitat. És una qüestió de fons: demanar als regidors que, en 15 dies, es retractin del suport a la violència… em sona a procés inquisitorial i censura ideològica. A mi, que no només sóc contrari a tota violència sinó que em sento ben lluny dels que la usen, defensen, promouen i justifiquen, em provoca una certa angúnia veure la quantitat de ‘pacifistes’ artificials i impostats que poden sortir amb aquestes mesures…

I, si us plau, un xic de prudència: si aquesta persecució ideològica s’acabés extenent a tot tipus de violència (expulsant dels Ajuntaments tots els que no condemnin el terrorisme, la pena de mort, les guerres, etc. els genocidis) no sé pas quants regidors i regidores en efectiu ens podrien quedar…





Quimi Portet o els concerts 2.0

17 10 2010

Un concert del Quimi Portet és un plaer garantit: bones cançons (musicalment i lletrística), una banda impecablement conjuntada, un directe contundent i… un Quimi en estat pletòric que a més de permetre’t gaudir amb tot això, et fa riure de valent. Què més es pot demanar a un concert?

A més del bon humor, de consideracions surrealistes, de les frases enginyoses i els cops sobtats, la seva interacció amb el públic fa que poguem parlar, en propietat, de ‘concerts 2.0′.

Si la interacció la practica en una Plaça de Catalunya o un Palau de la Música imagineu-vos en un espai com l’Heliogàbal que aquest dimarts el va acollir en el marc de la celebració dels seus 15 anys de programar bones actuacions al barri de Gràcia.

Un plaer descomunal.

Són moltes les cançons del Quimi que valen la pena. I ja té uns quants discos. Amb tot, tinc una especial estima pel segon (segons com es miri, el ‘primer’), l’Hoquei sobre pedres i pel darrer, Viatge a Montserrat.

Aquí, un vídeo -com sempre surreal i humorístic- d’una cançó que, realment, és ben seriosa.





Sindicats a la foguera

14 10 2010

A Simón Rosado

Porto 15 dies sentint tota mena de penjaments sobre els sindicats: que si són del segle XIX, que si no serveixen, etc…

No estic sindicat. No comparteixo necessàriament tot el que fan, diuen o plantegen els sindicats. Però, malgrat això o precisament per això, em sembla sospitós aquest ‘pim-pam-pum’ col·lectiu anti-sindicats. Com a mínim per dos motius:

1. es pot discutir que els sindicats s’hagin quedat al Segle passat (no pas al XIX com molts deien: més que res perquè la majoria de sindicats encara no havien nascut…) però el que és ben clar és que les condicions laborals i socials de molta gent són, aquestes sí, ben pròpies del Segle XIX. I, això, ens hauria de preocupar molt més que si els sindicats són antics. També a tota la còrrua de tertulians i opinadors que ho saben tot sobre els sindicats però, em temo, saben poc sobre la realitat social…

2. els sindicats ho han fet tot bé? No. S’equivoquen? Sí. Cal canviar-los? Potser sí. Però em temo que alguna gent més que canviar-los, vol jubilar-los. I, em pregunto, viuríem millor sense sindicats? No estaríem igualment en crisi, i potser amb impactes més severs sobre la gent, sense sindicats? És que les condicions socials de les persones que depenen del treball serien millors sense l’existència dels sindicats? O que les situacions d’explotació existents arreu del món no s’haurien anat reduint sense la pràctica del sindicalisme? Enviem els actuals sindicats, si voleu, a la foguera però abans millor que comptem amb algun recanvi o alguna altra eina, perquè sinó tots plegats viurem pitjor.

Quan tenia al cap aquest post, he sabut de la mort de Simón Rosado. No hi tenia una relació especial però havíem coincidit en diversos espais transversals. Sempre em va semblar una persona intel·lectualment inquieta, assenyada en la pràctica i respectuosa en el tracte. Especialment, recordo una taula rodona organitzada per Acció Jove on vam coincidir. Allí, vam parlar dels reptes nous que el món sindical havia de tenir present (medi ambient i desarmament en relació al món del treball). I en Simón hi va fer unes reflexions molt lúcides, valentes i autocrítiques.

Sincerament: em sembla que en Simón era molt més modern que la majoria dels que volen enterrar el sindicalisme per sempre més.





Les tres funcions del Nobel a Liu Xiaobo

9 10 2010

Trobo molt encertada la concessió del Nobel de la Pau a Liu Xiaobo. Més enllà del debat sobre les particularitats, llums i ombres del Premi Nobel de la Pau, ara és moment d’aplaudir-ne la decisió.

Especialment, si tenim en compte alguns dels premiats en anys anteriors. Per exemple, el passat. No és que Obama no es mereixi algun elogi o aplaudiment. No és que no necessitem ‘estimular-lo’ a fi que concreti les seves proclames i bons desitjos. No. El que passa és que és totalment il·lògic donar el Premi Nobel de la Pau a la persona més popular del món que, a més a més, és responsable de gestionar-ne el major bocí de poder polític i militar.

Perquè el Premi Nobel de la Pau pot ser una eina magnífica per a donar visibilitat al treball pacient i tenaç de persones que, sense massa focus ni projeccions mediàtiques, van empenyent amb dignitat, noviolència i radicalitat, un compromís de pau, justícia i drets humans. També pot ser una eina importantíssima quan la persona en qüestió pateix per la seva llibertat o, fins i tot, la seva vida. Llavors, el Premi esdevé un escut protector de primer ordre.

El Premi a Liu concreta plenament aquestes dues possibles funcions: en Liu pateix presó per manifestar una opinió. Ja va patir-ne fa temps arran de la revolta democràtica de Tiananmen. Tot plegat, per ser fidel a una exigència democràtica i per voler romandre al seu país. Amb el Premi, no sabem si sortirà de la presó però sabem que la Xina es notarà molt més observada i pressionada que abans i, en Liu, se sentirà més enfortit i segur.

Tot aquest temps, en Liu i molts com ells han sobreviscut entre la duresa del seu país i la insensibilitat de la resta del món que, a fi d’aconseguir bones relacions diplomàtiques i comercials amb un gegant emergent, la Xina, callava. Finalment, aquest és el principal valor de premiar amb el Nobel de la Pau a gent com en Liu: en concedir-lo, el Comité Nobel ens permet sentir-nos col·lectivament un xic més dignes davant les constants dimissions ètiques i morals de la majoria dels nostres governs.