Amigas y amigos, os pido vuestro apoyo al derecho a decidir

30 09 2014

Hace un año os escribí esta carta.

Me sentía inquieto por algunas de las interpretaciones que circulaban y quise compartir con vosotras y vosotros mis impresiones al respecto ¿Un resumen? El independentismo ha crecido tanto en Cataluña porque muchos catalanes y catalanas han terminado por asumir, algunos con ilusión, otros con tristeza, que en el Estado español no cabe la Cataluña que la mayoría de sus ciudadanos quieren y desean. Y sienten que no cabe porque así se lo comunican, de forma insistente y recurrente, desde el poder político, económico y mediático. Recabar la opinión de la gente parecía, parece, algo fundamental para saber dónde estamos y hacia dónde debemos dirigirnos. Y terminaba la carta mostrando la plena confianza –y, en cualquier caso, mi determinación- de que, pase lo que pase, los lazos de amistad, relación y complicidad se mantendrán. Y si la evolución política no iba a afectar los afectos, podíamos desdramatizar un poco la situación… que también conviene!

No parece, un año más tarde, que las cosas hayan cambiado mucho: la determinación de una gran mayoría de la sociedad catalana para ser consultada continúa existiendo. Por el otro lado, poco se ha movido más allá de un cierto ‘descubrimiento’, bastante tardío y quizá demasiado forzado, del federalismo. Sin ir más lejos, miremos ‘El País’, que leo cada día desde hace 25 años. Es imposible recordar la cantidad de artículos, columnas y editoriales aparecidos estos meses que combinan una gran incapacidad para entender lo que está pasando en Cataluña con mucho menosprecio hacia la reivindicación por el derecho a decidir. Digo que es imposible recordarlos… porque son muchos, muchísimos. No hace falta que diga que, si esto es así en El País, imaginad lo que uno se puede encontrar en ABC, La Razón, El Mundo, etc.

Sí que hay que reconocer, agradecer y aplaudir las complicidades registradas en este último año: en el ámbito político, Izquierda Unida, Equo o Podemos han expresado su apoyo a la Consulta. Por parte de la sociedad civil, la Coordinadora de ONGD también lo ha hecho. Y en varias cabeceras del nuevo periodismo digital, Público, Eldiario.es, etc. se oyen muchas voces receptivas y dialogantes. Pero, de momento, los dos principales partidos políticos y los principales medios de comunicación, están lejos de cambiar su mirada y su postura.

Así las cosas, nos encontramos que el Tribunal Constitucional, a petición del Gobierno español, acaba de suspender de forma cautelar la Ley de Consultas y el Decreto convocando la Consulta del 9-N. Y por más que todo estuviera previsto, es grave.

Porque una gran mayoría de la gente (según los resultados electorales de 2012, según muchas encuestas, etc.) quiere que haya un proceso deliberativo sobre el futuro político de Cataluña que termine en una consulta. Apuntemos también que más de 850 ayuntamientos (el 91% del total) han apoyado dicha consulta. Recordemos, en fin, que tres de las mayores manifestaciones producidas en Europa en los últimos años, han sido en Cataluña en demanda de una consulta.

Pues bien, pese a toda esa movilización y determinación, la consulta no será posible: el poder político español, en vez de buscar cauces legales para canalizar esta demanda ciudadana, muestra la Ley para cerrarle toda opción.

Puede que no entendáis como se ha llegado hasta aquí y que os sintáis desconcertados. Puede que no veáis claro lo del derecho a decidir. O que, estando de acuerdo, no os guste como se ha desarrollado o la convocatoria concreta de la consulta del 9 N. Puede que compartiéndolo todo, os disgusten algunos argumentos y mensajes procedentes del soberanismo. Puede que no os guste nada de nada la idea de la independencia. Puede que…

Es comprensible. Incluso gente que participa del proceso en Cataluña no comparte, lógicamente, todas las estrategias o mensajes que se emiten. Pero no hay nada en este mundo que sea 100% perfecto y claro. Incluso los hechos históricos más bellos y audaces contienen elementos disonantes, cuestionables, censurables. Aún más: todo proceso, por positivo que sea, puede tener alguna consecuencia negativa. Pero si miramos lo fundamental, no veo objeción posible: un movimiento muy amplio de ciudadanas y ciudadanos está reclamando, pacíficamente y democrática, que pueda ser consultada sobre qué futuro político prefiere.

Amigas y amigos, os pido vuestra implicación: implicación para defender que la opinión de la ciudadanía catalana no puede ser menospreciada, encorsetada, encerrada. No sé que deparará el futuro pero no parece una buena solución imponer, sin más, un marco jurídico a una población que ya no se siente interpelada por él.

Pero os pido vuestra implicación, también, por vosotros. Que un Estado sea pasivo en la lucha contra las injusticias, los desahucios, la violencia de género, el racismo y, en cambio, actúe con altísima determinación y rapidez para anular una consulta ciudadana… no es un Estado muy apetecible para vivir en él, la verdad.

Un fuerte abrazo y hasta pronto.

Anuncis




Una utopia menys: ja tenim Tractat sobre Comerç d’Armes!

25 09 2014

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Ja és oficial. Ja hem aconseguit les 50 ratificacions necessàries per a que el Tractat sobre el Comerç d’Armes (TCA) pugui entrar en vigor.

Del Tractat, i dels intents per aconseguir-lo, n’he parlat molt en aquest blog, en xerrades i en mitjans de comunicació. Sens dubte, és el tema del qual més m’he ocupat aquests darrers 4 anys.

Avui no diré gaire cosa. Però sí expressar una immensa alegria.

Quan fa 19 anys portava les campanyes de desarmament a Intermón semblava una utopia irrealitzable que fos possible allò que l’Oscar Arias i algunes organitzacions internacionals van reclamar: un codi de conducta de les transferències mundials d’armes.

Quan el 2003, ja a la Fundació per la Pau, la Campanya Control Arms es va presentar a nivell mundial tot proposant la creació d’un Tractat que regulés el comerç d’armes, semblava una altra utopia més. Però teníem present l’èxit de les mines. I animava.

Quan entre el 2006 i el 2010, s’aproven a les Nacions Unides diverses resolucions i informes que insten a crear un Tractat, continuava semblant una utopia, però ja semblava que hi érem més a prop.

Quan el 2010 ens vam reunir a Viena un centenar de persones d’ONG d’arreu del món per a preparar la campanya de sensibilització i pressió sobre els Estats per tal d’aconseguir el Tractat, semblava una utopia. Però ens feia molta il·lusió que, almenys, s’engegués un procés diplomàtic per a discutir-ne la creació. I, l’èxit recent de les bombes de dispersió, ens donava encara més moral. I des de la Fundació per la Pau (avui FundiPau) ens hi vam implicar a fons.

Quan el 2012 va fracassar la ronda negociadora, la idea del Tractat feia passes enrere i tornava a semblar una utopia. Però, finalment, el 2 d’abril del 2013 s’aprovava i, dos mesos més tard, es va obrir a les signatures i ratificacions.

Cada vegada que, durant aquests 19 anys, constataves l’oposició de les potències, la resistència de molts estats i la militància activa en contra per part d’empreses i lobbys armamentístics, tendies a pensar que tot plegat era una utopia, bonica però impossible. I t’entristies en veure com el món tolerava -perquè no hi volia fer res- la mort de més de 500.000 persones, cada any, a causa del descontrol i la proliferació de les armes.

Però, avui, finalment, el Tractat sobre el Comerç d’Armes (TCA) ha aconseguit 50 ratificacions i en 90 dies entrarà en vigor.

Sí, a partir de Nadal tindrem una norma internacional que obliga els Estats a una cosa tant cabdal, però que fins ara no era obligatori, com tenir en compte la situació dels drets humans i el nivell de conflictivitat, abans d’autoritzar una venda d’armes.

Sé que no és molt. Però sé que ha costat anys i anys d’esforços titànics aconseguir-ho. I sé que, lentament, anem cap a la bona direcció: que políticament, jurídicament i socialment s’entengui que les armes són un instrument perillós. I que controlar-ne el seu ús, comerç i impacte és una exigència fonamental. I, en definitiva, que mirar de preservar la vida humana és un objectiu més prioritari, noble, digne i essencial que protegir el comerç d’armes. Obvi? Doncs, fins ara, no era així.

Perquè he posat la foto que acompanya aquest post? La veritat és que no la recordava. Però, cercant-ne una altra, m’hi he topat. Correspon a un dels viatges a Nova York per a participar a la Conferència Diplomàtica a les Nacions Unides. A més de diversa premsa que vaig llegir a l’avió em vaig endur el llibre ‘Utopia’ de Thomas More -per cert, en una excel·lent traducció al català de Joan Manuel del Pozo.

Una imatge ben suggeridora, que m’ha tret un somriure. I és que el Tractat semblava una utopia… però avui ja és ben real.





‘Mai és tan fosc’, un retrat públic i íntim de l’Arcadi

20 09 2014

SONY DSCAnar a veure una pel·lícula sobre una persona que coneixes i estimes des de fa temps, et produeix una sensació estranya: s’hi barreja una gran il·lusió (em ve de gust! s’ho mereix! un bon reconeixement!) amb una certa inquietud (serà un retrat fidel a la persona que jo conec? li farà justícia? serà equilibrat?).

Ahir a la nit tenia aquesta barreja de sensacions en anar a veure la pel·lícula documental ‘Mai és tan fosc‘, dirigida per l’Èrika Sànchez i produïda per la Dària Esteva. I és que la peli va sobre l’Arcadi.

És obvi que qualsevol altra direcció d’un projecte així hagués ofert altres enfocaments i mirades. Però fins i tot en aquest mateix projecte, ha calgut escollir (això tan complicat i difícil que la vida ens convida, i obliga, a fer constantment): de desenes i desenes d’hores de rodatge s’ha passat a una hora i mitja. És possible que la mateixa Èrika, en un altre moment, hagués fet una altra selecció d’aquest material. Hi ha, per tant, moltes possibles pelis sobre o al voltant de l’Arcadi.

La qüestió és veure si la que finalment se’ns ofereix és un retrat creïble i fidel, interessant i amè. I ‘Mai és tan fosc’ ho és. No és una crònica social ni, tampoc, un documental -estrictament parlant- sobre l’Arcadi. És més aviat el seguiment de l’Arcadi en un moment determinat: l’eclosió del moviment de la indignació, el 15 M. En una altre context (la Marxa per la Llibertat, la campanya per sortir de l’OTAN, la lluita contra el deute, els Fòrums Socials, les consultes sobiranistes, etc.) la pel·lícula s’hagués vist clarament influïda per aquesta realitat i, seria, inevitablement, diferent. Penso que és bo que ho tinguem present abans d’anar-la a veure.

La peli incorpora alguns discursos, alguns moments, alguns fets de la nostra història recent. D’aquests darrers anys que han estat qualsevol cosa menys avorrits i passius. Però el que més m’ha agradat de ‘Mai és tan fosc’ és la part de retrat íntim, solitari, jo diria minimalista de l’Arcadi. Els detalls més insignificants, més mínims, lluny dels focus i dels mítings abrandats, són els que més recordaré de ‘Mai és tan fosc’. M’agrada la mirada de l’Èrika sobre l’Arcadi en aquests instants: plena de tendresa i complicitat, però a la vegada un xic distant i, fins i tot, un punt desencisada. I sense maquillar els contrastos, obvis, de tota persona, també de l’Arcadi: contrastos entre la il·lusió i el cansament, entre el lideratge social i la mirada perduda i esbalaïda, entre l’energia frenètica i el caminar pesarós.

Si estimes, coneixes o valores l’Arcadi, si t’agraden els documentals o si vols reviure un petit tast de la crònica d’aquells dies, val la pena anar a veure ‘Mai és tan fosc’.





Armes contra l’Estat Islàmic: solució o increment del problema?

10 09 2014

stado-islamico

14 de desembre de 2012: Adam Lanza, un jove de 20 anys, entra a l’escola Sandy Hook de Newtown (Connecticut) i, armat amb dues pistoles i un rifle, obre foc de forma brutal i, finalment, se suïcida. A banda d’ell, vint-i-set persones moren, vint de les quals infants de 6 i 7 anys.

Fins i tot la societat nord-americana, acostumbrada a matances d’aquest tipus, va quedar molt impactada. Per primera vegada, es generà un cert clam social per la regulació de l’accés a les armes. El mateix president Obama va exigir traduir ‘les paraules en accions’.

Una setmana més tard de la tragèdia, Wayne Lapierre, vicepresident de la poderosíssima Associació Nacional del Rifle (NRA), va manifestar en una roda de premsa que si els professors haguessin tingut una arma haguessin pogut repel·lir l’atac. És a dir, la solució no passaria per a canviar el problema (reduir l’accés i tinença d’armes) sinó incrementar-lo: posant-hi més armes.

Són paraules que van escandalitzar a molta gent, no només a Europa (on la percepció de la sobre les armes és molt diferent a la nord-americana) sinó també als Estats Units.

Però no sé si, en altres àmbits no acabem actuant com reclamava en Wayne Lapierre…

La irrupció amb força del grup gihadista Estat Islàmic (EI), independitzat d’Al Qaida i, de fet, superant-lo en terror i deshumanització, és un fet d’extrema gravetat. La seva acció sobre el terreny, la capacitat de reclutar nous combatents i els buits de poder en molts estats, fan témer el pitjor.

Caldria preguntar-se, però, si algunes de les solucions que es proposen són adequades o, tard o d’hora, poden acabar incrementant el problema. Davant la dificultat d’intervenir-hi directament i tenint ben present el record dels fracassos de les intervencions a l’Iraq, Afganistan i Líbia, diversos països han optat per l’enviament d’armes a alguns dels actors armats (kurds, iraquians i grups d’oposició sirians) que combaten l’EI.

Deixem de banda que tots aquests actors tenen historials no pas nets de vulneracions de drets humans (encara més si, en aquesta coalició anti-EI s’hi inclou el règim de Baixar Al-Assad). Però, segur que és una solució? Potser oblidem que, en part, la presència de l’EI i la seva força sobre el terreny es deu a les moltes armes que s’han anat enviant en diversos llocs, també suposadament com a solució a altres problemes i conflictes.

Recordem Líbia: un cop ‘rehabilitat’ diversos països, molts d’ells europeus, no van tenir cap angúnia a vendre armes al coronel Gaddafi. Al cap de ben poc, però Occident i diversos països àrabs van passar a combatre el dictador i, de fet, durant la crisi de 2011, Qatar i Emirats Àrabs Units, tot i l’embargament vigent, van enviar armes a les diverses faccions de l’oposició.

Bona part de l’arsenal del règim libi i de les armes que es van fer arribar a l’oposició, van acabar circulant cap altres llocs i indrets: per exemple, Mali (on va fer ‘falta’ una intervenció de França) i Síria.

Pel que fa a Síria, Rússia, Qatar, Aràbia Saudita, Turquia, Iran i Estats Units durant quasi tres anys han estat venent o bé facilitant l’entrada d’armes al règim sirià uns i a les diverses faccions armades opositores, els altres.

Doncs bé, una part d’aquests enviaments d’armes a Líbia, Síria, Iraq, etc. van acabar finalment a en mans de l’EI. Armes amb les quals han pogut avançar sobre el terreny i cometre tota mena d’atrocitats. Amb tota aquesta experiència, segur que enviar més armes a la zona és una bona solució?