Lliçons d’Islàndia: la indignació sense fons no canvia res

28 04 2013

Un sistema econòmic que fa fallida. Un poder econòmico-financer que se’n desentén amb la mateixa lleugeresa amb la que va cimentar la crisi. Uns actors polítics incapaços de fer autocrítica. Un sistema de representació devaluat i debilitat. I un seguit de decisions que carreguen la sortida de la crisi en les espatlles dels que menys responsabilitat en tenien.

Un guió prou majoritari del que a Europa, i especialment al Sud, s’ha fet. A Islàndia, però, es va fer diferent: a partir de la revolta ciutadana del 2008-2009, es van convocar eleccions, va caure l’anterior govern, es van iniciar processos ambiciosos de canvi a nivell sistèmic i, finalment, el nou govern, dins l’estret marge que tenia, va prendre decisions més enfocades a protegir la gent que a respectar les demandes financeres. I a fixar i exigir les responsabilitats pertinents.

Una altra resposta que, d’alguna manera, era un interessant banc de proves de com fer net amb un xic de dignitat i justícia.

Per això, ara, no podem obviar el que ha passat: les eleccions han fet fora el govern que va protagonitzar aquesta transició i han premiat els partits de la deregulació del sistema financer i de la tolerància-connivència amb l’especulació.

Sens dubte, són molts els factors que cal tenir en compte a l’hora d’analitzar-ho. Però no podem deixar de dir-ne un que, honestament, crec que és clau: cal admetre que la indignació que es va viure a Islàndia tenia més a veure amb el malestar concret i diari que amb una anàlisi de fons. I, ara, davant les dificultats per a la butxaca que les polítiques del nou govern havien suposat (tipus d’interès molt alts que van incrementar els deutes privats i familiars) la gent ha castigat els nous ‘gestors’ sense atendre a responsabilitats de fons.

De fet, res que no sapiguem. Però que, en cap cas, i també pensant en casa nostra, hauríem d’oblidar: la indignació purament reactiva, sense anàlisi de fons, valors assumits i compromís real, no canvia la realitat.

Anuncis




Tenim un problema amb les víctimes

16 04 2013

Sí. I gruixut.

Cada vegada que a Europa o els Estats Units hi ha un atemptat, la reacció del món polític, la cobertura que se’n fa als mitjans de comunicació i, al final,  la preocupació de la ciutadania, és altíssima. Si els atemptats produeixen un elevat nombre de víctimes, llavors els mitjans aturen programacions i el pols informatiu se centra en tot allò que té a veure amb l’atemptat: quants morts hi ha hagut; quin és l’estat de les víctimes; com està l’ànim de la gent; què diuen els responsables polítics; qui ha fet l’atemptat…

I quin és el problema? Que no fem el mateix amb les víctimes de països no occidentals. I la comparació és feridora: cada dia hi ha atemptats i assassinats ‘selectius’ amb desenes de morts i ferits que, per ser de països del sud, semblen ser menys greus. Ni els polítics reaccionen, ni els mitjans en parlen gaire. I, és clar, al final molta gent no s’hi sent tant concernida.

Ha de ser molt dur per a un conciutadà procedent d’Afganistan, Colòmbia o la RD del Congo -per citar alguns exemples- veure com les portades s’omplen d’unes morts quan mai hi ha espai per a les altres que, a més, els són ben properes.

Les explicacions són diverses: que no és el mateix un atemptat en un país en conflicte que en un país on no n’hi ha; que no es pot comparar un país llunyà que un país amb un ‘estil de vida’ com el nostre, etc. Però, més enllà de justificacions, el fet és el que és: es dóna més visibilitat a unes morts que a unes altres. I això, és clar, s’acaba traslladant al grau necessitat de resposta política: en el cas de les víctimes occidentals és urgent fer-hi alguna cosa. En les altres… ni es planteja.

Polítics i periodistes farien molt bé de pensar-hi. La invisibilització i el menyspreu no són les eines que ens fan falta per a construir societats més cohesionades i móns en pau.

Però compte, també cal encertar el to en la reacció davant d’aquesta invisiblització de les víctimes del Sud. No caiguem, com fan alguns dels nostres ‘hipercrítics’, a menysprear les víctimes occidentals: respectem-les i deixem temps, a les seves famílies i persones estimades, per al dol. No em sembla lògic que, ahir a la nit pràcticament al segon que sabíem que hi havia gent morta a Boston, veure tuits dient ‘on són les altres víctimes?‘. Un xic de sensibilitat i capacitat per a gestionar els temps és altament recomanable en situacions així. Les persones que pateixen la violència -a Boston, Jaffna, Ciudad Juárez, Kigali, San Salvador o Darfur- no en tenen la culpa de les dinàmiques de poder que, fatídicament i estúpida, es traslladen i reforcen des de la política i els mitjans.

En aquest cas, els camins de la construcció d’un món amb pau i drets humans i del periodisme digne, conflueixen plenament: no podem invisiblitzar cap víctima. I cal estar amb totes les víctimes.





Un dia històric i un dia feliç

4 04 2013

(Article publicat al diari ARA el 03/04/2013)

El Tractat aprovat ahir no és perfecte: té llacunes i escletxes. Però venint d’on veníem (voracitat de la indústria militar, irresponsabilitat de governs i deixadesa per part de la comunitat internacional) ahir va ser un dia històric. Perquè, per primera vegada, una gran majoria d’estats i les Nacions Unides han fet un gest contundent de responsabilitat: posar les transferències internacionals d’armes sota control.

I és un dia feliç: per a les persones que des de les diverses ONG, centres de recerca i campanyes han estat impulsant-ho i treballant-hi des de fa temps. Per als polítics i diplomàtics implicats. Per als periodistes que n’han informat. Per a la gent que vol un món en pau. Per a les víctimes que han patit la violència armada. I, sobretot, per a les futures víctimes que, amb el Tractat, ens estalviarem.