Síria: ‘Mals actors, mal teatre, mal públic’

24 04 2018

(Article publicat al Diari ARA el 19/04/2018)

Durant el passat cap de setmana, l’atac dels Estats Units, Gran Bretanya i França a Síria va generar una notable intensitat de reaccions en l’àmbit polític, en la premsa i en les xarxes socials. Em va sorprendre tant d’enrenou i, ràpidament, vaig veure que aquesta sorpresa era compartida per molta de la gent que ha anat seguint el conflicte sirià.

És clar, un atac militar exterior situat fora de la llei és un fet, a més de noticiable, greu i condemnable. Però, malauradament, a Síria hem vist durant 7 anys una llista inacabable de barbaritats, vulneracions de drets humans, atacs militars, ingerències internacionals, crims de dret internacional, etc. que han despertat ben poques reaccions. I tot i que és cert que tot nou atac pot implicar més benzina per al conflicte i major desestabilització, EEUU havia informat prèviament de l’atac a Rússia i, aquesta, a Síria. Tot plegat sembla més una escenificació pactada per a consum intern que no pas un atac amb ànim de moure l’equilibri de forces. Inevitablement, em ressonen al cap les paraules de Lluís Llach a ‘Fills d’Hiroshima’: “Mals actors, mal teatre, mal públic, teló”.

Però l’atac, i les declaracions públiques al seu voltant, ens han permès veure les elevades dosis d’hipocresia i cinisme que, tot i habituals en la política exterior, són especialment feridores en el cas sirià.

Per començar, el president nord-americà. Trump, un personatge tot ell ple de contradiccions i inconsistències, parla d’ús intolerable de les armes químiques. Però EEUU és un dels pocs països del món que encara té armes químiques, unes armes prohibides el 1992. Ja va incomplir el termini del 2012 per a eliminar tots els seus arsenals i en té un altre per d’aquí a 5 anys. Així, sinó hi ha nous incompliments, els EEUU hauran trigat 30 anys a fer la feina compromesa. No sembla que hi hagi una gran pressa per a desfer-se d’aquest perill ‘intolerable’. Potser l’atac, doncs, es deu a una preocupació pel patiment de la població siriana? És clar, per això Trump va ordenar fa més d’un any la suspensió temporal de l’entrada de ciutadans d’alguns països entre els quals… sí, Síria.

El règim de Baixar al-Àssad va afirmar que l’atac va ser ‘bàrbar i brutal’. Si aquest atac, sense cap mort i ferit, és bàrbar i brutal, quins qualificatius es podrien fer servir per la immensitat d’accions (assassinats, bombardejos sobre àrees civils, desaparicions, tortures, bloqueig ajut humanitari en zones assetjades, etc.) que el mateix règim ha infligit a la seva població?

El secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, va donar suport a l’atac i va dir que les armes químiques ‘són una amenaça per a la pau internacional’. Sens dubte. Encara ho són molt més però les armes nuclears que, recordem-ho, en la seva estrena (Hiroshima i Nagasaki) van acabar suposant la mort de 240.000 persones. I cal saber que l’OTAN, tan preocupada per les armes químiques, va boicotejar l’any passat el Tractat de prohibició de les armes nuclears. Un Tractat que, malgrat tot, va veure la llum i, per cert, quina lluita ciutadana per aconseguir-lo (la campanya ICAN) va merèixer el Premi Nobel de la Pau.

El president Putin es va mostrar crític amb l’atac nord-americà perquè ‘empitjora la crisi humanitària síria’. Òbviament, la llarga llista d’atacs aeris russos executats els darrers 3 anys a Síria no han tingut cap impacte ni han significat cap empitjorament humanitari, malgrat estar dirigits en diversos casos a zones poblades i, fins i tot, a instal·lacions sanitàries.

I què dir d’Erdogan, que es va declarar preocupat per les massacres del règim sirià, ell que tracta amb tanta cura, delicadesa i respecte el poble kurd?

Ha sobtat, també, veure gent (i algun líder polític) que durant 7 anys no ha dit res, alarmar-se per l’atac i cridar ‘contra la guerra’. Sens dubte, cal dir no als atacs irresponsables i cínics del Sr. Trump. Però el ‘No a la guerra’ fa molt que calia proclamar-lo. Durant 7 anys, el nivell de devastació i destrucció que ha patit la gent a Síria és incomparable amb cap altre conflicte armat recent: 500.000 morts, quasi 2.000.000 de ferits, 5.000.000 de refugiats, 7.000.000 de desplaçats, etc.

Sí, hem vist molt de cinisme i crueltat. Però, a diferència del que cantava Llach, no podem tancar-ho amb un ‘teló’ perquè la població siriana pateix cada dia la barbàrie dels botxins, el passotisme dels indiferents i, al damunt, l’escarni dels cínics. I el seu drama no s’acaba pel fet que no vulguem veure-ho.

Anuncis




De ‘cabecillas’

20 03 2018

Ghouta, Afrin, derecho al refugio, gasto militar, armas nucleares, xenofobia y racismo, defensa de derechos y libertades, etc.

Con todo esto en la cabeza, da un poco de rabia tener que preocuparse, ni que sea unos minutos, de absurdidades como la que hoy ha salido publicada en un digital ‘confidencial’.

La cantidad de whats, mensajes, llamadas, mails, etc. recibidos de varia gente ha hecho que, al final, me leyera la información publicada. Por cierto, no tengo ningún otro documento ni constancia más allá de lo que aparece ‘liberado-filtrado’ por el digital en cuestión.

A la gente preocupada, que no se preocupe. Es todo demasiado inconsistente. No creo que tenga ningún recorrido, más allá del ruido, el embrutecimiento y la confusión generada.

En cualquier caso, y dando por hecho que el 99% de la gente que lo habrá leído ha reaccionado bien riendo bien escandalizándose por lo absurdo de lo que pone, sí que me preocupa que pueda haber un 1% que preste veracidad a cosas ridículas como estas. Para esta gente, me gustaría hacer unas breves aclaraciones:

  1. ‘En Peu de Pau’ es un espacio impulsado por personas no por entidades. Ninguna organización crea o impulsa este espacio que es una confluencia de personas
  2. ‘En Peu de Pau’ no crea ni impulsa ni lidera ninguna otra organización de ningún tipo
  3. ‘En Peu de Pau’ nace para fomentar que la movilización social generada en Cataluña se mantenga en clave pacífica y no-violenta, sin entrar a debatir objetivos ni estrategias políticas. La verdad, no sé ver qué poder del Estado puede parecerle mal este objetivo. Si es así, estaría bien que se dijera para saber dónde estamos.
  4. Es secundario, pero no puedo evitar de mencionarlo: considerar que los CDR tienen ‘cabecillas’ es un signo evidente del lamentable grado de desconocimiento y desinformación con el que se hacen ciertos informes policiales (y ciertos reportajes de prensa, también)
  5. Para aclarar aún más: he ido a muchas reuniones y he participado en muchas cosas (seguramente, demasiadas!) pero, personalmente, no he participado en ninguna reunión de ningún CDR. Vaya, que teniendo en cuenta esto, ser considerado un ‘cabecilla’ demuestra el nivel de rigor, veracidad y consistencia que tiene esto que ha salido hoy.

Si todo sirve para que alguna gente abra los ojos sobre el nivel de impunidad, vulgaridad, ridículo y absurdidad a la que hemos llegado en determinadas actuaciones, bienvenido sea.

Y, por mi parte, vuelvo a preocuparme de las cosas realmente importantes: Ghouta, Afrin, derecho al refugio, gasto militar, armas nucleares, xenofobia y racismo, defensa de derechos y libertades, etc.

 

 

 

 





De ‘cabecillas’

20 03 2018

Ghouta, Afrin, dret al refugi, despesa militar, armes nuclears, xenofòbia i racisme, defensa de drets i llibertats, etc.

Amb totes aquestes coses al cap, fa una mica de ràbia haver-se de preocupar, ni que sigui uns minuts, de rucades com la que avui ha sortit publicada en un digital ‘confidencial’.

La quantitat de whats, missatges, trucades, mails… rebuts de diversa gent ha fet que, al final, em llegís la cosa. Per cert, no tinc cap altra document ni constància més enllà del que surt a la informació ‘alliberada-filtrada’ pel digital en qüestió. Sé el mateix que vosaltres.

A la gent preocupada, que no es preocupi. És tot massa inconsistent. No crec que tot això tingui cap recorregut, més enllà del soroll, l’embrutiment i la confusió generada.

En tot cas, i donant per fet que el 99% la gent que ho ha llegit ha reaccionat o bé rient o bé escandalitzant-se per l’absurditat del que s’hi posa, sí que em preocupa que hi pugui haver un 1% que doni veracitat a coses com aquestes. Per aquesta gent, voldria fer uns breus aclariments:

 

  1. En Peu de Pau és un espai impulsat per persones no pas per entitats. Cap organització crea o impulsa aquest espai que és una confluència de persones
  2. En Peu de Pau no crea ni impulsa ni lidera cap altra organització de cap mena
  3. En Peu de Pau neix per a fomentar que la mobilització social generada a Catalunya es mantingui en clau pacífica i no-violenta, sense a entrar a debatre objectius ni estratègies polítiques. La veritat, no sé veure quin poder de l’Estat li pot semblar malament aquest objectiu. Si és així, fóra bo que es digués per saber on som.
  4. És secundari, però no me’n puc estar: considerar que els CDR tenen ‘cabecillas’ és un signe evident del lamentable grau de desconeixement i desinformació amb el que es fan certs informes policials (i certs reportatges de premsa, val a dir)
  5. Per aclarir encara més: he anat a moltes reunions i he participat en moltes coses (segurament, massa!) però, personalment, no he participat en cap reunió de cap CDR. Vaja, que tenint en compte això, considerar-me’n un ‘cabecilla’ demostra el nivell de rigor, veracitat i consistència que té tot això que ha sortit avui.

Si tot plegat serveix perquè alguna gent obri els ulls sobre el nivell d’impunitat, vulgaritat, ridícul i absurditat al qual hem arribat en determinades actuacions, benvingut sigui.

I, per la meva part, em torno a preocupar de les coses realment importants: Ghouta, Afrin, dret al refugi, despesa militar, armes nuclears, xenofòbia i racisme, defensa de drets i llibertats, etc.





Tirar-se les armes pel cap

16 03 2018

Foto: Dariusz Sankowski

El dimarts la Mònica Terribas va parlar, a ‘El matí de Catalunya Ràdio’, de la guerra de Síria (amb la periodista Txell Feixas) i després de les noves dades sobre comerç d’armes amb un servidor. Prèviament, a la seva portada, la Mònica va parlar de tot plegat i de la responsabilitat de l’Estat amb la mort de milers de nens per la venda d’armes. Durant els dies següents he vist moltes mencions a Twitter de gent indignada amb el programa perquè, entenien, va ser ‘anti-espanyol’. Molt fora de lloc, la veritat. Però una vegada més he constatat que, des de l’agost de 2017, el comerç d’armes ha quedat ‘tacat’ pel tema polític. I veig que li costa sortir-se’n.

Però és necessari sortir-ne. Per això escric això. Amb l’ànim de treure confusions, evitar errors i desmuntar manipulacions. Sí, és més cridaner i té més impacte fer demagògia que desmuntar-la. Però en un tema que conec prou bé, em semblaria irresponsable no intentar-ho.

Som-hi.

En Vicenç a l’Autònoma i “La nit al dia”

Ara fa uns 30 anys, en un dels meus primers dies a la UAB, em vaig trobar en Vicenç repartint tríptics sobre comerç d’armes. ‘Ostres, el Vicenç!‘ vaig dir a alguns companys. Però, és clar, ningú el coneixia. Per mi, que ja era objector i m’havia mogut en temes de pau, en Fisas era un crack i un referent. Socialment, però, poca gent el coneixia. Sí, el comerç d’armes, fa 30 anys despertava un escàs interès.

Ara fa uns 20 anys, estava amb en Vicenç treballant a la Campanya ‘Silencis que maten’ que va aconseguir implicar, més enllà del moviment per la pau, les grans ONG en la preocupació pels impactes de l’armamentisme.

I ara en fa 10, s’aprovava la Llei espanyola que regula el comerç d’armes. I, avui, tenim un tractat d’àmbit mundial. I tot això perquè més gent, més entitats, més periodistes, més polítics, veuen amb preocupació el comerç de les armes. Només quan creix la consciència de la gent sobre un problema, aquest problema esdevé visible per a qui pren decisions.

Per cert, la Mònica Terribas durant molts d’aquests anys s’ha interessat pel comerç d’armes. Ja a ‘La nit al dia’, programa mític per a moltes i molts, en parlava. Vaja, no es pot dir (encara més si ho qui ho diu no és un troll anònim sinó polítics de “nivell”) que Terribas parla del comerç d’armes per desqualificar Espanya. Absolutament fals.

Agost 2017: un foto i un rei

De la mani posterior als atemptats de 2017, va córrer molt una fotografia del David amb un lema contra la venda d’armes encarant-se al Rei. En Minoves, per cert, també és un que també fa anys ja es preocupa pels temes de pau. Però això no va ser una ocurrència del David. Una bona part dels moviments socials i les ONG van decidir participar en la mani centrant-se en la crítica a la presència de la monarquia i el govern espanyol i les seves responsabilitats en la venda d’armes a determinats països amb vincles amb al terrorisme jihadista.

Personalment, no vaig participar del disseny d’aquesta mini mobilització dins la gran mobilització. Era fora. I si hagués estat aquí, és molt probable que no n’hagués compartit l’enfocament (no perquè no comparteixi la crítica, és clar, que a més a més faig cada dia, sinó perquè no crec que, aquell dia, precisament, fos el moment). Però això és una altra discussió.

En qualsevol cas, arran d’aquesta acció, el comerç d’armes va aconseguir un impacte ‘mediàtic’ elevadíssim, abans mai vist. En part va estar bé. Però també va embolicar la troca.

Vaig veure alguns indepes que mai s’havien interessat per la qüestió (i, fins i tot, si ho havien fet era per criticar la crítica antimilitarista) que estaven més motivats en remarcar la culpa del Rei o de l’Estat que no pas en el problema de les armes. I, a la contra, vaig veure una resposta (molt inflada mediàticament, i per tant més greu en termes de responsabilitat) que enlloc d’assumir crítiques o defendre la venda d’armes, va entendre-ho com una crítica ‘anti-espanyola’, es va ofendre i va cercar ‘responsabilitats’ catalanes per a retreure ‘hipocresia’.

De cop, el comerç d’armes era al plató però no per a parlar de les armes i les seves conseqüències, sinó per tirar-se-les pel cap. Les armes, com a arma llancívola.

Fa mesos que dura tot plegat. I és pesat. M’agrada parlar del procés i m’agrada parlar de les armes (i de moltes coses més, és clar). Però, simplement per una qüestió d’endreça, de no fer-nos embolics i de centrar-nos en el que toca, trobo més adequat parlar del procés quan parlem del procés i parlar d’armes quan parlem d’armes. Perquè, altrament, no podrem parlar de res. O no ens entendrem en res quan parlem d’alguna cosa.

Al respecte, alguns aclariments, vejam si ajuden.

Quatre idees clares per a no frivolitzar amb les armes

1. El comerç d’armes és un fet preocupant: ho és per les terribles conseqüències que suposa en termes de destrucció, pèrdua de vides humanes, empobriment, vulneració de drets humans, perllongament dels conflictes armats o generació de refugiats i desplaçats. I ho és, també, perquè el comerç d’armes porta quasi 20 anys creixent.

Per tant, frivolitzar amb el comerç d’armes i usar-lo només com a ‘arma llancívola’ per a altres debats que ja tenen el seu espai, demostra molta ignorància sobre el que passa al món i una gran insensibilitat per tot el patiment que genera.

2. Una confusió que no cessa de confondre: es parla molt d’unes dades on es diu que una part important de les armes espanyoles que s’exporten són catalanes. Cal aclarir, una vegada més, que no és el mateix produir armes que transportar-les. Armes que es fan a l’interior de l’Estat i es venen han de sortir per algun port, sigui Bilbao, València o Barcelona. Per tant, les dades d’aduanes no reflecteixen, necessàriament, l’origen de les armes, sinó per on un surten. D’altra banda, també cal aclarir que cap empresa, sigui catalana o extremenya, pot decidir una venda d’armes. Tota venda d’armes ha de ser autoritzada per una Junta Interministerial d’àmbit estatal.

3. En tot cas, hi ha indústria militar a Catalunya, en l’àmbit de les telecomunicacions o l’aeronàutica. De fet, algunes empreses bandera d’aquests sectors tenen la seu a Barcelona. També cal recordar que si l’Exèrcit és al Saló de l’Ensenyament no és perquè aquest ho imposi, sinó perquè la Fira de Barcelona vol que hi sigui (per cert, menyspreant l’acord del Parlament de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona). És a dir, aquells indepes que usen l’armamentisme només per a criticar a Espanya, que parin compte i se n’adonin: a Catalunya també hi ha armamentisme i militarisme. Hi ha, per sort (i resultat de la feina feta 😉 molta crítica i contestació a aquestes dos fenòmens. Però el problema també existeix.

4. De fet, la demostració que hi ha militarisme i armamentisme ‘propi’ és que el moviment per la pau ha organitzat accions i denúncies de la indústria militar, de fires d’armament o de moltes demostracions militaristes a Catalunya. Per cert, no he vist cap dels trolls espanyolistes i ‘tabarnians’ que aquests dies donen la tabarra amb “l’armamentisme català” en cap d’aquestes concentracions…

Molt majoritàriament, quan es parla de del comerç d’armes no es fa per ‘matxacar’ Espanya. En tot cas, ningú de l’àmbit de pau, sigui indy o no, ho fa, ho ha fet o ho farà. I quan s’ha abordat els escenaris de futur, el moviment per la pau i la solidaritat s’ha manifestat radicalment en contra de la idea d’un exèrcit català o d’una creixent indústria militar catalana. Es critica el militarisme per militarista, no per si és espanyol o català.

En fi, que hi ha molta feina a fer per desmuntar el militarisme i l’armamentisme. No ens feu perdre el temps, si us plau, desmuntant demagògies i usos interessats de la lluita per la pau i el desarmament.

Gràcies.





Armes químiques i bombardejos. Cinisme i fàstic

7 04 2017

Trump justifica l’atac, on han mort 6 persones, dient que cal defendre i preservar la pau, l’harmonia i la justícia. Ho diu un president que insulta immigrants, menysprea civilitzacions i religions, maltracta les dones i justifica tortures i assassinats selectius. Trump defineix com a “espantós” un atac amb armes químiques que ha provocat 100 morts i que cal donar-hi resposta. Quan el 2013 Obama meditava intervenir a Síria per un atac amb armes químiques que va matar 1.400 persones, Trump va demanar-li –a twitter és clar- que no malgastés la “pólvora”. Fa pocs mesos, sense cap angúnia, deia que “Síria NO és el nostre problema.

El règim de Baixar Al-Àssad afirma que, amb l’atac, els EEUU s’han convertit en “socis dels terroristes”. Ho diu un règim que ha massacrat, assassinat, terroritzat, assetjat, bombardejat, reprimit i empresonat, sense descans.

Putin defineix el bombardeig dels EEUU com una “agressió”. Serà que els milers de bombardejos que el mateix Putin ha aprovat i impulsat a Síria són purament virtuals.

El govern iranià diu que l’atac és “perillós i destructiu”. Deu ser que el suport polític, econòmic, logístic i militar que dóna al règim d’Al-Assad és ‘ben constructiu’.

Aràbia Saudita aplaudeix l’atac tot alabant “el coratge” de Trump. Deu ser el mateix coratge amb el qual ha finançat el terrorisme extremista o ha perpetrat nombrosos bombardejos cruels i sanguinaris al Iemen.

El govern xinès discrepa de l’atac perquè cal abordar el conflicte “amb vies polítiques”. Les mateixes que fa servir per tenir empresonats, durant anys i anys, a opositors polítics pacífics del seu país, simplement, per expressar les seves idees.

Israel aplaudeix l’atac dient que “no es poden tolerar les armes químiques”, quan el govern israelià posseeix armes nuclears de forma il·legal i no és membre del TNP.

I podríem continuar. I podríem recordar que a Síria, la barbàrie no va començar aquesta setmana: 6 anys de guerra, 500.000 morts, 2.000.000 ferits, 5.000.000 refugiats, 7.000.000 desplaçats.

En fi, quant cinisme.

I quin fàstic.





També som, una mica, CompiYoguis

11 03 2016

El bon equip de Eldiario.es ha revelat en exclusiva les converses privades dels Reis amb un dels acusats per les targetes black de Caja Madrid – Bankia. Allí s’hi mostra una relació d’amistat, de companyerisme, de comprensió per la situació i, també, de poca consciència democràtica (‘Lo demás, merde’, ‘Un país muy difícil’ ‘Disfruta lejos de este barullo’).

He vist molta crítica, mofa i esverament amb aquests missatges. Em sorprèn un xic. I deixeu-me dir els perquès.

En primer lloc, si a algú li estranya que la monarquia tingui poca consciència democràtica… que s’ho faci mirar. La monarquia, en origen, concepte i tradició, és una figura política aliena a la democràcia. És més: en la mesura que la idea i la realitat democràtiques van anar fent camí, les monarquies van anar desapareixent o redimensionant el seu rol cap a una figura més formal i simbòlica. Però en una societat plenament democràtica, amb una cultura política cívica sòlida i forta, no hi hauria cap mena de vestigi monàrquic, ni real, ni substancial, ni formal, ni simbòlic. I si tenim Reis… és evident que no seran persones extremadament democràtiques. Si ho fossin, l’un hauria abdicat i rebutjat la Corona i l’altra no s’hauria casat amb un príncep. Tant senzill com això. Per tant, esverar-nos perquè mostrin poca cultura democràtica em sembla extremadament naïf.

Però, en segon lloc, anem a la relació de ‘companyerisme’ i ‘comprensió’ dels Reis cap a un acusat de pràctiques ben censurables.

Segur que això és tan criticable? O, dit més directament: segur que nosaltres no fem el mateix?

Quan sabem d’algú proper que fa alguna cosa ‘moderadament’ poc legal (amb Hisenda, amb negocis, amb factures sense IVA, etc. etc.) correm a fer un tuit denunciant-lo? O, senzillament, continuem fent vida normal i, és clar, mantenint-li l’amistat? Li fem un missatge dient, “això que fas és impresentable, no hi estic d’acord i sinó deixes de fer-ho et retiro l’amistat!” o li fem un missatge, sobre la propera quedada al cinema?

Quan alguna persona estimada fa una ‘trastada’ a una tercera persona, correm a dir-li a aquesta tercera persona que vagi amb compte o, com a molt!, li diem a la persona amiga, ‘no et passis’?

Quan un bon amic nostre rep crítiques per certes coses ‘lletges’, trenquem la relació d’amistat immediatament i radical, o estem al seu costat en un moment difícil? No ens semblaria lleig deixar-lo a l’estacada precisament en aquests moments, quan tothom el repudia?

Quan veiem que una persona compromesa amb valors solidaris es comporta egocèntricament i acaba posant al davant l’agenda personal a l’agenda col·lectiva, fem un post denunciant-ho o mirem cap a una altra banda i li continuem la relació, potser més freda, però mantenint-la?

Quan algú que estimem la caga de forma molt evident, tallem la relació radicalment, o mantenim un cert tipus de contacte, fins i tot amb un punt d’afecte i comprensi

No sé: em preocupa que siguem tant hipercrítics amb allò que veiem pels mitjans de comunicació, i tant i tant indulgents amb el que ens passa a nosaltres, amb el que fem i deixem de fer en el nostre entorn més immediat (és clar, jo, i imagino que la majoria de vosaltres, no tenim cap amic de la infància o de ioga que sigui conseller d’un súper banc. Però no pretendrem que les amistats dels Reis siguin d’un Ateneu Popular, d’un esplai, de l’AMPA d’una escola pública, d’un curs de fotografia paisatgística, d’un curs d’esperanto, etc. etc. etc.)

I, la veritat: em sembla molt més radical -i necessari!- mirar de corregir les pròpies misèries que no pas passar-se el dia vociferant contra les misèries alienes.





Insults i boicots als verificadors

25 02 2014

La Comissió Internacional de Verificació (CIV) es va crear el 2011 per mirar de fer un seguiment formal i independent de les diverses fases de la finalització de l’activitat d’ETA (alto-el-foc, desarmament, etc.).

Està formada per 6 especialistes internacionals, cap d’ells basc, espanyol o francès. Fem-ne un breu perfil
. 1 especialista en gestió de conflictes, que ha participat en processos a Sri Lanka, Iraq i Irlanda del Nord
. 1 polític i activista antiapartheid que va compartir govern amb Nelson Mandela
. 1 assessora del secretari general de les Nacions Unides que va fer tasques de facilitació a Colòmbia i SudÀfrica i d’establiment de pau a Guatemala i El Salvador
. 1 polític que va participar en el procés negociador a Irlanda del Nord
. 1 militar que va participar en una missió de Nacions Unides a l’antiga Iugoslàvia
. 1 directora d’un grup que fomenta el diàleg polític per a resoldre conflictes violents

Tot i que la CIV desenvolupa un rol similar en altres processos, és ben obvi que es pot discrepar de la Comissió: del rol que juga en el context actual, de l’oportunitat de convocar-la, així com de la qualitat o encert de la seva feina.

Ara bé, una cosa és criticar i l’altra és faltar al sentit comú més elemental: citar-los a declarar a l’Audiència Nacional, pel fet d’haver-se reunit amb membres d’ETA, és un despropòsit majúscul. Si això passés a tot arreu, cap mediador o facilitador podria fer res!!

I el que sembla totalment fora de lloc és faltar al respecte als integrants de la Comissió. I, en aquest sentit, les declaracions de diversos membres del partit del Govern espanyol són d’una grolleria majúscula. Vegem-les:

. María Dolores de Cospedal, secretària general del PP els qualifica de ‘presuntos verificadores’

. Esteban González Pons, vicesecretari general del PP: “Los verificadores trabajan para ETA”

. Carlos Iturgaiz, eurodiputat del PP: “los verificadores deberían ser detenidos y expulsados de España y se les debería prohibir volver a entrar en el país

Després d’aquests tràngols, la CIV ha manifestat que si no poden fer bé la seva feina (i per això cal un mínim reconeixement per part del Govern i una certa col·laboració) ho deixaran. Potser m’equivoco, però diria que el fet que la CIV plegui no seria cap bona notícia per a l’objectiu d’aconseguir la fi definitiva de la violència al País Basc. Més aviat, seria una pèssima notícia.