Pensant en Mali: quatre obvietats que no ho són tant

He anat difonent aquests dies via twitter alguns articles interessants sobre el que està passant a Mali. Aquí escriuré quatre obvietats perquè, desgraciadament, no són prou òbvies: els nivells de desinformació i confusió que circulen encara són considerables.

1. No podem oblidar que hi ha un conflicte polític…

L’atac francès es presenta com una acció necessària per a frenar el terrorisme que ve del Nord. Però, més enllà que també hi ha el patiment d’una metròpoli en veure la pèrdua de control sobre un excolònia, compte a només quedar-se amb això.

Les fronteres africanes són el màxim exponent d’arbitrarietat. Mali, un gran estat que inclou realitats molt diferents, té un Nord poblat per comunitats tuareg, que tradicionalment sempre ha estat abandonat, menystingut i maltractat pel govern malià. No només hi ha diferències culturals i ètniques evidents: també hi ha un desigual accés a les opcions econòmiques i al poder polític. El malestar tuareg es va convertir, fa uns anys, en revolta armada i, finalment, va aconseguir la independència d’Azawad, el nom de la terra dels tuaregs.

2. … ni tampoc l’extensió real del terrorisme de matriu gihadista

Però l’aliança tuareg es va esberlar: la facció més propera al gihadisme, Ansar al Dine, aliat amb grups vinculats a Al-Qaida (AQMI) o escindits (MUJAO) –aquest darrer, responsable del segrest del cooperant mallorquí Enric Gonyalons- i, junts, van acabar combatent, i desplaçant, el MNLA.

Així d’un nou estat independent es passava a una zona controlada per grups vinculats al terrorisme de matriu gihadista. I amb una presència cada cop més creixent a la zona.

3. Les intervencions militars mai són quirúrgiques

Els exèrcits dels estats africans, també el de Mali, havien de fer la feina i França donar-hi suport. Al final, França ha iniciat l’atac. Es va dir que la presència francesa seria aèria i, ara, també és terrestre. Se’ns va dir que seria cosa de setmanes i ja es parla de mesos. Era un atac a una part de Mali… i ja ha impactat a Algèria. I és que les guerres ho són tot menys quirúrgiques i netes.

4. Volem realment evitar situacions com aquestes?

Doncs cal que fem altres polítiques, prou diferents a les que bona part de la comunitat internacional va practicant. Tres pistes, com a exemple:

a) enfortir estats democràtics enlloc de posar-ne de titelles: potències i estats amb pes global o regional solen preferir estats dèbils però fidels als seus interessos que no pas governs democràtics que responguin a les necessitats de la ciutadania. Mentre se segueixi així, la possibilitat d’una mínima governança creïble a Mali, i a altres llocs, serà una quimera.

b) combatre la pobresa, la manca d’educació i la marginalitat: si volem evitar la capacitat d’atracció dels gihadistes cal promoure la justícia, la redistribució de la riquesa, el foment de les oportunitats, etc. Les persones i comunitats sense present ni futur s’agafen al que troben i segueixen als que els ofereixen alguna cosa. Encara que sigui a canvi d’un futur de submissió que, en aquell moment, no coneixen prou encara.

c) controlar el flux de les armes: la fàcil i lliure circulació de les armes permet que diversos grups es puguin armar i actuar. A Mali, entre altres fonts, hi ha moltes armes procedents de la desfeta del règim libi que, al seu torn, es va abastir de molts llocs, també d’Europa. Cal posar ordre: controlar el comerç de les armes seriosament per tal d’evitar l’incendi de situacions de conflicte. Un Tractat mundial que posi les armes sota control, fet que es tornarà a negociar aquest mes de març, hi podria ajudar molt.

La fi de Gaddafi fa bona la guerra?

Què és un dictador? Entre altres coses, un paio que té uns deliris de grandesa i unes necessitats d’adulació –coses ben humanes, vaja- exageradament elevats. I, al damunt, aquí rau el problema, amanit amb un egoisme fora mida: no li importa condicionar el present i futur de tot un país a les seves necessitats psicològiques no resoltes.

Que hi hagi dictadors que pleguin em sembla, sempre, una magnífica notícia. En el cas de Gaddafi, amb un nivell d’atzagaides i barbaritats superior a altres dictadors normalets i grisos, encara em sembla més fantàstic. Que hagi estat abatut –en combat? intencionadament? accidentalment? de moment, poc se sap- no em satisfà. Anava a explicar-me a fons, però una piulada de la Yolanda Román d’aquesta tarda ho clava perfectament: ‘Las ejecuciones extrajudiciales, aun de tiranos, no me alegran. Me produce inseguridad y desazón que los “buenos” no respeten las reglas’.

Dit això, i observant algunes coses que es comenten, m’agradaria dir el següent:

1. Que el que s’hagi acabat sigui dolent no vol dir que el que vingui sigui bo. Prudència. És cert que el Consell Nacional de Transició (CNT) s’ha mostrat més sòlid i sencer del que podia entreveure’s en un primer moment, i mostra un full de ruta per a la transició prou raonable. Amb tot, cal veure com l’implementa, com afrontarà la inevitable aparició de dificultats, tensions i complexitats i, és clar, quina capacitat de reconciliació és capaç de generar.

2. La fi de Gaddafi, fa bona la guerra?

És aquí on no hauríem de confondre’ns ni deixar-nos confondre: el règim libi –que ha passat per ben diverses fases de relació amb la resta del món àrab, del continent africà i de la comunitat internacional- ha rebut en la darrera dècada, un cop se li va aixecar la seva condició de ‘proscrit’, suport dels serveis secrets de les potències més importants (CIA i M5I); ha estat cortejat impúdicament per tota mena de caps d’estat, caps de governs i persones de l’àmbit econòmic (alguns noms? Catherine Ashton, Silvio Berlusconi, José María Aznar, Juan Carlos I, etc.); només del 2006 al 2009, fa quatre dies!, el règim libi va rebre dels països de la Unió Europea armament per valor de 1.500  milions d’euros; Gaddafi tenia participacions en una llarga llista d’empreses, negocis i inversions en diversos països del món, també occidentals, etc.

Podríem seguir. Però no cal. Amb tot això, només vull assenyalar una cosa ben òbvia: per fer fora un dictador, no cal muntar guerres. El que cal, diríem que és imprescindible i, sobretot, previ, és no donar-li un suport tant total i descarat com, en aquest cas (i en malauradament molts d’altres), s’ha fet.

Per tant, alegrem-nos que el règim de Gaddafi hagi arribat al final dels seus dies. Desitgem que el poble libi sàpiga transitar amb èxit una via fins ara inèdita al país: la governança democràtica. I reclamem als nostres governs i representants que, d’una vegada per totes, deixin de fer la gara – gara a dictadors i genocides impresentables i treballin activament i seriosa en la defensa de la democràcia, els drets humans i la pau.

Un Premi que fa justícia a les dones

Abans d’avui, només 12 dones havien rebut el Premi Nobel de la Pau en les més de 90 edicions realiztades. Un fet ben greu. Però no només per la invisibilitat i poca atenció cap a la dona que revela aquesta dada sinó, a més a més, perquè les dones i la pau tenen molt a veure, tant en termes negatius com en termes positius. En negatiu, perquè les dones han estat víctimes principals de les vulneracions de drets humans que es produeixen en tot conflicte armat (només cal recordar barbaritats com les violacions en massa com a estratègia de guerra) i, en positiu, perquè sovint des de fora del nucli de poder i des de fora de les dinàmiques de violència, han estat capaces de generar camins de pau que no només beneficiaven les dones sinó la societat en general (les experiències dels Comitès de Mares de Soldats a Txetxènia o Sèrbia, o les Dones de Negre a Israel-Palestina o els Balcans, en són un clar exemple).

Per això que el Premi Nobel de la Pau 2011 hagi estat concedit a tres dones és, en si mateix, una magnífica bona notícia.

Però ho és, també, perquè compleix el que hauria de ser una de les funcions del Premi: donar a conèixer realitats, lluites i causes poc visibles. En el cas de Libèria, posar de relleu que malgrat el nefast passat i el difícil present, hi ha possibilitats de reconduir un país que ho ha patit tot. I en el cas del Iemen, visibilitzar com en un context de repressió generalitzada i de masclisme legal i social, una dona -Tawakkul Karman- és capaç de tenir un paper d’impuls i lideratge social.

Premiant la Tawakkul el Comitè Nobel està, d’alguna manera, recolzant la ‘Primavera àrab’. Però és cert que és un suport massa tímid: es troba a faltar que una activista d’Egipte i Tuníssia també haguessin rebut el Premi. S’hagués fet més reconeixement a la importància d’aquesta revolta i, de retruc, un suport efectiu a unes transicions a la democràcia ben fràgils encara.

En Flory

La Conferència està donant prou de si i encara en donarà més els propers dies. En parlarem. Però, qui ho vulgui, també pot seguir els debats a través de les nombroses ‘piulades‘; consultar webs que analitzen les sessions o llegir els posts per a l’ICIP que fa en Xavi Alcalde.

Però ara volia parlar d’en Flory.

Fa uns anys la Fundació per la Pau va engegar el ‘Practicar la pau‘ un projecte pel qual volíem dur al nostre país a actors de pau en zones de conflicte. I vam invitar en Flory. Per tal de conèixer més a fons el conflicte a la República Democràtica del Congo i la feina de prevenció i denúncia que hi feia. Vam conèixer-lo, vam intercanviar punts de vista, vam organitzar entrevistes amb els mitjans i amb polítics i, també, vam posar-lo en contacte amb altres ONG. I, un temps després, m’ha fet molta il·lusió trobar-lo a la 3a sessió de la Conferència cap a un Tractat d’Armes.

I és que, si ho pensem bé, en Flory exemplifica perfectament el perquè de tot plegat:

. el seu país ha patit escenaris de violència brutal des de fa una pila d’anys

. precisament, el descontrol i la proliferació de les armes petites i lleugeres ha incrementat els nivells de violència

. malgrat la violència i la lògica por, en Flory no s’ha rendit ni s’ha resignat mai: sempre ha cregut en les opcions de pau i ha treballat per a enfortir-les

. recordo que, arran d’una situació de tensió especial a la seva regió, la Virginia Garzón de la Fundació per la Pau li va escriure. Les informacions eren confuses i va trigar a respondre. Ens va fer patir…

Sí, en Flory exemplifica perfectament perquè existeix la Campanya per regular el comerç d’armes. I dóna molt sentit als més de 140 delegats d’ONG que hi som per acompanyar el procés, vigilar de prop els governs i apretar perquè el 2012 tinguem un bon tractat que ajudi, ni que sigui un xic, a evitar escenaris com els que en Flory ha patit en primera línia.

Guerres humanitàries? Polítiques serioses!

(article publicat al diari ARA el 6 d’Abril de 2011)

El 1999, després de 12 anys de discriminacions i repressions creixents per part de Milosevic, diversos països van organitzar un atac militar sobre Sèrbia per a defendre la població de Kosovo. En aquell context, molta gent va veure com un mal menor l’acció de l’OTAN per bé que, com tota ‘guerra humanitària’, patia una greu contradicció: pretendre protegir a base d’agredir.

Quan alguns van recordar que durant tots els anys anteriors la comunitat internacional havia fet un paper lamentable (pactant amb Milosevic mentre no es donava suport a la revolta ciutadana no-violenta de Kosovo liderada pel president Ibrahim Rugova) es va dir que sí, que s’havia fallat, que s’havia fet malament i que, efectivament, s’havien d’haver fet les coses d’una altra manera. Però que, en aquell moment precís, era necessari –tot i que dolorós- fer ús de la maquinària de guerra a fi d’impedir una carnisseria.

Han passat uns anys i és lícit preguntar-se si la comunitat internacional va aprendre les lliçons de Kosovo. El cas de Líbia, i les revoltes àrabs en general, ens indiquen que som on érem: fent les coses malament i, a la fi, organitzant un atac militar per a tranquil·litzar-nos les consciències.

Després d’anys de tenir relacions diplomàtiques, comercials, econòmiques i polítiques normalitzades amb tota mena de dictadors, autòcrates i dèspotes (a Tunísia, Egipte, Líbia, Iemen, Aràbia Saudita, etc.) sembla que la comunitat internacional descobreixi que tractava amb règims corruptes i sanguinaris que, entre altres minúcies, portaven més de 30 anys en estat d’excepció, amb les llibertats fonamentals suspeses o seriosament limitades.

Les revoltes àrabs han posat de relleu que la comunitat internacional ha continuat practicant el mateix model: alimentant i pactant amb dictadors, rient-los les gràcies i perdonant-los les misèries. A canvi d’estabilitat, de recursos naturals preuats o de contenció de la immigració hem fet la vista grossa al maltractament sistemàtic que exercien sobre els seus ciutadans. I, ara, a corre-cuita, els mateixos que negociaven amb Gaddafi, que s’hi feien fotos i que li toleraven tota mena d’indignitats, ens volen convèncer que cal atacar-lo pel bé de la seva població.

Però bé, admetem que una vegada més hi ha hagut incompetència o mala fe. La qüestió és: n’aprendrem d’una vegada? O permetrem, demà, un altre Kosovo, una altra Líbia? Si realment volem evitar tragèdies humanitàries, no cal esperar a intervenir militarment al darrer moment per a arreglar-ho, senzillament, cal fer altres coses i es poden començar a fer ja des d’ara.

En primer lloc, posar els drets humans al centre de la política internacional. És incomprensible, per posar un exemple, que potències democràtiques no només no donin suport al Tribunal Penal Internacional (un instrument magnífic per a dissuadir dictadors i criminals de guerra acostumats a respondre només davant d’una justícia interna comprada a atemorida) sinó que, damunt, hagin boicotejat l’adhesió de tercers països al TPI.

En segon lloc, fer fora els règims corruptes i dictatorials. Això no vol dir iniciar cap croada. Vol dir, senzillament, enlloc d’aplaudir i acompanyar dictadors, fer-los veure i entendre, forçar-los i sancionar-los si cal, que o fan una transició cap a un sistema democràtic o no tindran paper en l’ordre internacional. Durant anys una certa visió de la política ens ha volgut fer creure que calia pactar en funció d’interessos i deixar-se de criteris morals. Però, el resultat d’aquest ‘realisme’, ja veiem quin és: un món, real, ben galdós.

En tercer lloc, regular el comerç d’armes: com pot ser que països europeus, que es creuen els propietaris de valors com la democràcia o els drets humans, estiguin còmodes mentre venen armes a dictadors que, gràcies a aquestes armes, esclafen les seves poblacions quan reclamen drets i llibertats? Massa indigne i ignominiós. I amb una solució prou sensata i aplicable: regular el comerç d’armes amb sentit comú, això és, no vendre armes a dictadors i règims que vulnerin els drets humans. Per als que es pensen que això és una temeritat: molts productes estan subjectes a fortíssimes regulacions. Llavors, perquè no les armes, que impacten severament sobre la vida de les persones i els pobles?

En definitiva, si volem evitar un nou Kosovo, una nova Ruanda, una nova Líbia, demà, la solució no és muntar guerres humanitàries en el darrer minut del temps de descompte, sinó fer polítiques serioses que fomentin activament els drets humans i les condicions de pau. Menys guerres humanitàries i més polítiques serioses!

Líbia, i més enllà de Líbia

(en castellano: 2011 – 04 – 03 – Libia y más allá de Libia – Cat Cristiana)

(article publicat al Catalunya Cristiana, diumenge 3 d’abril de 2011)

Una altra vegada, ens presenten una dolorosa disjuntiva: protegir els drets d’uns ciutadans amenaçats per un cràpula que els fa de cabdill (des de fa 42 anys!) amb un atac militar de diversos països occidentals, això sí, a diferència d’altres escenaris ben recents, amb un cert suport dels països àrabs i sota l’aval del Consell de Seguretat de les Nacions Unides.

Em compto entre els més preocupats i afectats pel que els pugui passar als més de 5 milions de libis i líbies. Visc, a més a més, amb profunda il·lusió les revoltes que s’estan produint en els països àrabs pel que representen de lluita per la dignitat i pel que suposen d’esperança en una ciutadania activa que no es resigna i que diu prou als autoritarismes i les dictadures de tota mena. Que caigui el règim libi, i també els de Síria, Iemen o Bahrein, amb el mínim de vessament de sang possible, em sembla una magnífica consecució en la lluita per l’enfortiment de la llibertat, la dignitat i la justícia.

Però no em compto entre els entusiastes de la intervenció militar a Líbia.

Per diverses raons:

. perquè els atacs militars mai són quirúrgics i nets; són més aviat bruts, generen destrucció i augmenten la xifra de ferits i morts

. perquè l’atac, reforça i consolida una cultura de la violència que és en la base del problema que, se suposa, la intervenció vol arreglar: l’agressió de Gaddafi

Però, sobretot, perquè la resposta militar sempre suposa un fracàs: de l’art de la política i de la gestió diplomàtica. I és prou clar que fa cinc setmanes hagués estat possible una acció diplomàtica, política i econòmica que, ben planificada i executada, hagués pogut aturar la repressió del règim libi i, a la vegada, hagués pogut evitar els mals d’una intervenció militar.

Però, encara més, perquè la repressió de Gaddafi és i ha estat possible per les prioritats, coordenades i valors que regeixen les polítiques i estructures d’aquest món nostre. Proclamar la necessitat de dur a terme guerres humanitàries i no ser capaç de començar a emprendre els canvis realment necessaris en l’orde internacional polític (més governabilitat democràtica i menys imperialisme, els drets humans com a element central de tota política), jurídic (reforçament i expansió del Tribunal Penal Internacional enlloc d’oposar-s’hi i fer-ne boicot), econòmic (un nou marc de relacions comercials que afavoreixi la justícia i no l’augment dels desequilibris), de seguretat (control efectiu i rigorós del comerç d’armes, desarmament, foment de la seguretat humana) i de resolució dels conflictes (prevenció, mediació, foment de la cultura de pau i la noviolència) és o bé un signe d’elevada incompetència o de profunda mala fe.

Treballem, doncs, amb urgència per a evitar més sofriment a Líbia i treballem seriosament i amb tenacitat per evitar noves ‘Líbies’. Aquesta és la millor contribució ‘humanitària’ que podem fer.

Treballem ja perquè demà no hi hagi més ‘Líbies’

(Text preparat per al ‘Solidaris‘ de Catalunya Ràdio, 26-03-11)

I bé, com tantes altres vegades abans, se’ns diu que per a promoure la democràcia i respectar els drets humans, cal intervenir militarment. Així, s’organitza una nova demostració de força, s’executa un atac, s’envien caçabombarders i es llencen centenars de míssils.

Però sempre hi ha altres opcions –diplomàtiques, econòmiques, polítiques- abans d’iniciar un atac militar. I cal esforçar-se al màxim a explorar, trobar i concretar aquestes opcions al marge de la violència. Unes opcions que evitin la greu contradicció de voler protegir la població d’un atac… amb un altre atac.

En tot cas, diguem-ho ben clar i ben fort: sí, en tots aquests anys hi ha hagut molt de temps per a fer una intervenció molt més digna del que s’ha fet fins ara a Líbia. Calia, per exemple tolerar, acompanyar, mimar i fer bons tractes amb un dictador egòlatra, patètic i impresentable com Gaddafi? És una sensata intervenció que els països europeus, entre 2006 i 2009, hagin venut armes i material de guerra per valor de 1.400 milions d’euros al règim libi?

Quan regularem el comerç d’armes de forma seriosa i responsable? Quan entendrem que la democràcia no es fomenta bombardejant sinó practicant-la dia a dia? Quan entendrem que els drets humans no es protegeixen amb guerres sinó posant-los com a element central de la política internacional? Fins quan tindrem la barra de dir que les guerres humanitàries són necessàries, mentre en el dia a dia, practiquem tota mena de polítiques injustes, violentes i inhumanes?

Desitjo que la crisi a Líbia acabi el més aviat i el més bé possible: això vol dir amb el mínim de morts i de sofriment i amb el màxim de possibilitats que el poble libi construeixi el seu futur sense opressions ni agressions.

Però, si us plau, treballem ja des d’ara i de forma seriosa i coherent perquè, demà, no hi hagi més Líbies.

Una pel·lícula excepcional: ‘De dioses y hombres’

Si ens cenyim al significat que en dóna el Diccionari, ‘Des hommes et des dieux‘ (aquí traduïda per ‘De dioses y hombres‘) és una pel·lícula excepcional.

Excepcional perquè és troba ben lluny de les pel·lícules considerades comercials. Però també de bona part de les pel·lícules de l’àmbit independent o alternatiu. De fet, dedicar una pel·lícula a plasmar una vida de caire ‘monàstic’ és, de per si, allunyar-se dels tempos, les dinàmiques i els interessos de la majoria del cinema que es fa avui.

El film es basa en uns fets històrics ocorreguts a l’Algèria dels primers 90, enmig de la convulsió pel cop d’estat contra la victòria islamista i la violència desfermada per uns (islamistes extremistes) i altres (exèrcit). I de com tot això impacta en la vida d’un grup de monjos cistercencs que mantenen una saludable relació convivencial en un entorn musulmà.

Efectivament, la pel·lícula parla d’història, de religió, de política, etc. Però, la veritat, per mi és una excel·lent mirada a com -davant la incertesa, la por i el vertigen que provoca una terrible situació externa- unes persones intenten mantenir la seva fe, el seu coratge i la seva vitalitat no tant enfrontant-se al que passa enfora com enfortint-se interiorment.

Un missatge aliè als temps d’avui i, per això, ben estimulant.

‘Blood in the mobile’

Un bon documental el que es va presentar ahir al Verdi Park, de la mà de diverses ONG catalanes que es preocupen per la República Democràtica del Congo, un país ric però assolat per un reguitzell històric d’ingerències, injustícies i barbaritats.

Que el nostre estil de vida i nivells de consum estan connectats amb el que passa a la resta del món és una evidència teòrica però que no sempre és clarament percebuda com a tal per la majoria de la societat. El nostre benestar, fins i tot els nostres entreteniments, tenen un ‘revers tenebrós’ en altres punts del planeta. No cal abjurar dels mòbils, però sí cal ser conscient de l’impacte que tenen. Perquè, podem optar per desentendre’ns però no és cert que realment n’estiguem al marge. Hi estem ben connectats. Tant connectats com ho estem amb els mòbils.

Malgrat que el es denuncia al documental ‘Blood in the mobile‘ és dur (l’explotació a les mines a la RD del Congo, l’extorsió i la violència que exerceixen uns grups armats que sobreviuen gràcies a l’extracció d’aquests minerals, la indiferència de les empreses occidentals, amb departaments de ‘responsabilitat social’, que adquireixen aquests minerals sense importar-los en quines condicions s’han aconseguit, etc.) no es pot negar que davant fenòmens com aquests tenim més eines (de denúncia, de donar-ho a conèixer, de prendre’n consciència col·lectiva, de fer seguiment de les empreses, d’influir-hi, de generar canvis legislatius, etc.) que abans.

El món és, potser, tant lleig com abans. Però ara tenim més eines i més capacitat per a intentar fer-lo un xic més digne.

Ara mateix, més de 50 impresentables pateixen

Mubàrak ha plegat.

És fantàstic. De fet, pel que fa a dignitat i a esperança col·lectives, aquestes revoltes a Tunísia i a Egipte són del millor que ha passat en molts mesos.

Però, sabeu que és encara més fantàstic?

Doncs que, ara mateix, més de 50 autòcrates, dictadors, colpistes, autoritaris i militars que fan veure que governen mentre esclafen la seva població i s’aprofiten dels recursos del seu país per a gaudi personal, estan patint de valent. La seva galdosa impunitat, fins ara sòlida i massissa, esdevé trencadissa i enormement fràgil.

De ben segur, Kim Jong Il a Corea del Nord, el general Than Shwe a Birmània, el rei Abdul·lah a l’Aràbia Saudita, l’emir de Kuwait, el ‘guia de la revolució’ Muammar el Gaddafi a Líbia, el president Bashar al-Assad a Síria, el general Teodoro Obiang a Guinera Equatorial, el president Hu Jintao a la Xina, el president Aleksandr G. Lukaixenko a Bielorússia, el líder suprem Ali Khamenei a l’Iran, el president Salou Djibo al Níger, el rei Mohamed VI al Marroc o el rei Abdallah II de Jordània, entre molts altres, no passaran una bona nit.

Ja recordava aquí que no se sap què passa amb les revoltes: quan i perquè esclaten després d’anys de submissió assumida. Però, ara que està passant i ara que ha caigut Mubàrak, la cosa potser no s’atura. A la resta del món àrab, i més enllà i tot.

No sabem si tot plegat acabarà bé. Però passi el que passi, ens en podem anar a dormir feliços i tranquils: sabent que uns quants impresentables, avui, no dormiran gens bé.