Hi ha gent emocionada pel moment polític. Hi ha gent entristida. Però hi ha gent que, uns sentint emoció i els altres tristesa, comparteixen preocupació: per si ens petarem la cohesió. La famosa ’fractura’ vaja.
És veritat que algunes alertes sobre la fractura social són clarament interessades, part del relat polític vaja: ‘el procés sobiranista està trencant la societat!’.
Però, al marge d’això, és evident que els darrers anys d’intensitat política han tensionat més les relacions socials. I més enllà d’interpretacions sobre els perquès, som on som. Arribats aquí, ¿podem mirar de no prendre massa mal?
He escrit diverses vegades sobre el procés, en clau d’anàlisi política o de reflexió personal i ideològica. I ho continuarem fent, especialment en aquesta època intensa i especial. Ara, però, em proposo un objectiu més bàsic: fer una crida a recordar, promoure i garantir la convivència. A continuació, algunes pistes i comentaris.
Som diversos. Sembla molt obvi, però a Catalunya hi ha gent que pensa diferent. Sobre moltes coses, i també sobre ‘el procés’. I, deixem-ho clar i recordem-nos-ho tantes vegades com faci falta: és lícit pensar i opinar coses diferents! A vegades, en el relat polític, se simplifica: el poble català demana això, la nació catalana aspira a allò, la societat catalana necessita X, etc. I s’invisibilitza que hi ha diversitat. Seria bo que els discursos polítics fossin més inclusius, menys sectaris, menys infantils. Però tampoc somniem tant. Almenys, intentem que les persones, en el dia a dia, no ho oblidem: si mirem enquestes, vots, consultes, etc. podem dir que, fet i fet, entre la gent que participa, hi ha una meitat que és indepe i una altra que no. Acceptem-ho. No ens fem trampes al solitari. Estem dividits.
Un cop acceptat, desdramatitzem-ho. Hi ha altres divisions: de biològiques i estructurals (joves i vells, dones i homes, gent d’aquí i gent nouvinguda, rics i pobres, etc.) i de pensament: creients i no creients, gent de dretes i gent d’esquerres, etc. I, així, podem anar trobant moltes altres ‘tensions’ (clar: no s’hi val a considerar negativa una tensió -la que no t’agrada, la que t’incomoda, aquella on et sents perdedor- i considerar positives i necessàries les altres -on ets sents fort i tens clar el teu lloc-). El problema no és una tensió en si, sinó com portem aquesta tensió.
Podem portar millor la tensió que vivim per la qüestió nacional?
Per començar, podem recordar que les ‘divisions’ no són absolutes.
En les simplificacions, tendim a fer tipus totals: l’indepe, revolucionari, republicà, solidari, etc. i l’unionista, de dretes, monàrquic, fatxa. També hi ha tipus ideals contraris: l’indepe sectari i arrauxat, l’unionista responsable, assenyat. Però aquests perfils es deixen molta realitat fora. Si ho sabem, enlloc d’amagar i encotillar la diversitat, fem-la aflorar sense complexos: hi ha indepes molt de dretes. Hi ha gent d’esquerres molt contrària al dret a decidir. Hi ha, si anem més enllà, pericos indepes, culers fatxes, feministes de dretes, vegetarians conservadors, consumistes alternatius, etc. etc. Potser no ens quadra tant, però és, també, realitat. I és bo acceptar-ho.
Tornant al tema nacional: no hi ha dos blocs antagònics perfectament definits i separats en tot.
De fet, fins i tot en el tema nacional estricte no tot és homogeni. Podem trobar indepes que volen que el català sigui llengua oficial i indepes que tenen claríssim que el castellà també ha de tenir rang oficial en un Estat independent. Hi ha indepes que només volen esdevenir Estat amb un referèndum amb tots els drets i uts i indepes que ja haurien tirat pel dret fa 5 anys. Hi ha indepes que s’exciten amb la idea d’un exèrcit català i indepes que s’escandalitzen amb aquest escenari. I així…
També al cantó no indepe. Poc té a veure qui vol un estat plurinacional, fins i tot amb dret a l’autodeterminació reconegut, amb qui considera que l’estat de les autonomies ha arribat massa lluny. Ambdós són no indepes però, realment, no comparteixen gaire cosa.
No simplifiquem, ni encotillem, ni amaguem aquesta diversitat, aquests matisos. Són importants. I, en tot cas, són reals.
“Ens ho passem molt bé. Evitem la política”
És una opció habitual. Però tinc molts dubtes que sigui positiva. Amagar-se les coses, obviar les discrepàncies, fer veure que no tenim problemes, no afrontar els debats, és fatal. Tard o d’hora acaben sortint, i llavors, solen fer-ho amb virulència i deixen molt sorpresos els qui creien que, obviant els debats, vivien en una bassa d’oli.
Un amic em truca enmig d’aquests dies plens de notícies bomba i situacions cada cop més pujades de to: em diu que tot i que discrepem vol deixar clar que no vol que això afecti la nostra relació. Quasi que li foto bronca: evidentment que no afecta! No ens ha afectat mai, com pots pensar que ens afectarà? Bé, em diu, tenint en compte el que passa aquests dies, volia explicitar-ho. Per mi no calia, però el gest és molt bonic. I saludable. Ja n‘havíem parlat alguna vegada. En el fons, sabem que ens podem trobar, i a banda de gaudir de l’amistat, parlar relaxadament del tema, perquè ens sabem diferents, i en podem parlar més desacomplexadament, sense tantes angúnies. No és només que ens respectem (que sí) sinó que també en podem parlar traient un xic de ferro a l’assumpte.
En canvi, una relació d’amistat basada en obviar sempre un tema delicat… al final t’acabarà fent mandra, en moments de tensió l’acabaràs evitant, et construiràs prejudicis sobre el que pensa, faràs la bola més gran del que és i, al final, potser te n’acabaràs allunyant.
Parlem-ne, amb respecte, però parlem-ne!
No és tan complicat: tampoc cal fer debats i tertúlies per tot arreu. Podem sentir algú dir una reflexió llarga i, enlloc de callar, nosaltres dir, jo no ho veig així. No cal replicar-ho tot, ni matisar-ho tot, ni exagerar-ho tot. Senzillament evidenciar la diversitat.
De fet, cal aclarir-ho: el discrepant, ha de discrepar. No tant per ell. Bé, sí, clar, per ell. Però, sobretot, pel bé dels altres. Sí, pel bé dels altres. Si algú calla les discrepàncies, els altres poden acabar pensant que tots pensem igual. Discrepar, o matisar, és evidenciar que som diversos. És demostrar la riquesa que tenim. És fer aflorar el que hi ha.
I, és clar, la resta ha de respectar la diversitat.
Quan sobre una cosa irrellevant ets minoria fa coseta, oi? Si estàs sol, encara més. I si el tema no és menor sinó important, discrepar fa molt de respecte. Encara més si tens la sensació que la resta t’assenyalarà. Tothom ha patit mínimament, o s’ho pot imaginar, una cosa així. Doncs no costa gaire aplicar-s’ho: quan som majoria, podem evitar abusar, matxacar o posar en evidència algú que està en minoria. No cal. I és lleig fer-ho. En Xirinacs ho deia molt bé: ‘cal lluitar contra el fort per deixar de ser febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts’.
A Twitter m’esglaia veure com a vegades molta gent s’ho passa pipa posant a caldo algú que està en minoria. Quina gràcia es pot trobar en això? A banda que és molt poc valent… Segurament, hi ha qui busca retuits a costa de fer llenya d’un arbre caigut. Però, diríem, posar en risc la convivència per una mica d’aplaudiment… és molt rastrer això!
Quan rebem un linxament ens sembla fatal. Quan hi participem ens oblidem del malestar que generem. Es poden defensar postures molt contundents sense participar de linxaments. El linxament, és això, un linxament. No és cap demostració de convicció o fermesa ideològica.
Més: parlant amb gent discrepant, podem barallar-nos. Però també podem acabar matisant les nostres postures més tancades i absolutes. És això negatiu? No, és clar que no. En diverses situacions un pot comprovar que ni el 10 ni el 0 el representa i se sent més còmode en el 6 (o en el 4). No és dolent tenir matisos. No és estrany dubtar. És interessant constatar que, amb gent amb qui discrepem d’objectius genèrics forts, en canvi compartim dubtes i angúnies. I, així, potser matisem, també, les postures ‘fortes’ dels ‘nostres’ respectius. Això no és pas dolent, és un resultat raonable del diàleg. I molt saludable.
En aquests moments de tensió, hi ha gent que ’radicalitza’ les postures. Es diu així. Però a vegades, en el fons, es vol dir que es tanquen més, s’aïllen dels arguments dels altres i es fan molt menys empàtics i es posen molt menys a la pell dels altres. I això no té res de bo. En general, hauríem de desconfiar dels que, amb l’excusa de la intensitat política, tendeixen a enviar a la merda a algun discrepant o parlen com donant cops de puny a la taula. La veritat, el debat tavernari – testosterònic potser és molt vistós però té molt poc a veure amb un debat interessant i profitós.
No hi ha traïdors
Bé, n’hi ha. Però, la majoria de vegades que s’usa la paraula és per definir una discrepància.
Una de les coses més tristes dels debats que vivim és que tot s’acaba derivant a suposicions i judicis d’intencions sumaríssims.
Un independentista que dubta, pot ser acusat de tou, de traïdor, de venut o que espera algun favor. Potser, en alguns casos, és així. Però en altres podem trobar independentistes que dubten de si l’estratègia que se segueix és la millor per al país i per a la independència. Vaja, que, equivocadament o no, pensen en què és millor per al ‘procés’. Un independentista que dubta no és un venut o un traïdor, és, senzillament, un independentista que dubta. Lícitament. Potser fins i tot, lúcidament.
Un espanyolista que creu que el referèndum és una via de solució raonable no és un mal espanyol com pensaran alguns dels seus durs. És potser, a l’inrevés, un bon espanyol: perquè pensa que és millor que l’espanyolitat sigui assumida que no pas imposada.
En aquests moments de tensió se sol fugir dels ‘traïdors’. Jo tendiria a fugir dels que qualifiquen massa fàcilment i ràpida de traïdors a qualsevol que no segueix, estrictament, el seu criteri de puresa (o d’intransigència).
Lluitem (jo ho faig) pels nostres ideals. Però pensem que per poder gaudir del nostre ideal hem de mantenir un país més o menys unit i fratern. Incorporar el desig de convivència i tolerància al nostre objectiu polític no és ser tou, tanoca o flonjo. És, al revés, creure-s’ho de veritat. Perquè ni una Catalunya autonòmica, ni una Catalunya federal ni una Catalunya independent tindran gaire recorregut sinó és a base de la major convivència possible.
De fet, si tothom que treballa per un projecte polític l’acompanya d’un projecte de convivència la cosa permet millors resultats. Encara que el teu projecte polític perdi, et quedarà el projecte de convivència. En canvi, si el teu projecte polític vols que passi per sobre de tot, també per sobre de la convivència, si guanyes també hauràs perdut. I si perds, perdràs doblement, perquè ho hauràs perdut tot.
Més que mai, salut i pau!
Malgrat tot 