Vuit idees sobre el terratrèmol de les Eleccions Europees

26 05 2014

1. Prudència: és el primer que cal dir. Els resultats presenten dades espectaculars. Però cal mirar-les amb calma. Els nivells de participació han estat en alguns països grans d’Europa molt baixos (36%, 40, 43%, 47%…). Mirem, doncs, aquests resultats com a indicadors i tendències però no els prenem com a foto definitiva. Les coses estan canviant, sí, però en unes eleccions generals a França, Gran Bretanya, Espanya, etc. (on la participació pot registrar fins a 30 punts més que ahir) part de les coses podrien tornar a ser, no totalment, però sí una mica més com eren abans.

Feta aquesta crida a la prudència, les dades són realment impressionants, per a bé i per a mal:

2. El somni d’Europa esdevé malson: des d’una vessant crítica, sempre hem considerat que tot el procés de construcció europea tenia dos elements preocupants: una baixa legitimitat democràtica i un cert segrest per part de les elits i sectors econòmics poderosos. Però, innegablement, Europa -respecte als Estats nació- sempre havia representat un ideal de major ambició civilitzatòria: més a prop dels drets humans i la pau que no pas de la mirada curta de la ‘raó d’estat’, per exemple.

Recordem el poeta: ‘Nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!’… Doncs bé, alguns dels resultats d’ahir trenquen brutalment aquesta idealització.

3. Una extrema dreta i un populisme xenòfob en ascens

Les xifres de vot cap a les forces d’extrema dreta, populistes xenòfobes o antieuropeistes estatalistes provoquen vertigen: guanyen a França, a Gran Bretanya i incrementen representació o n’obtenen per primera vegada en molts països. Sembla clar que part del malestar per la gestió nefasta d’aquesta crisi, per una Europa allunyada de la ciutadania, per aquestes famílies polítiques tradicionals que no acaben de fer missatges ideològics diferenciats, està anant a parar al simplisme de tancar-se i culpar la immigració de tots els mals.

4. Les persones, som responsables

Podem ser molt crítics amb el sistema econòmic, les lògiques que provoquen i porten la gent a la insolidaritat, la falta d’expectatives dels partits oficials que generen fugides a altres bandes amb discursos més simples… però, malgrat tot, si l’extrema dreta guanya a França o Gran Bretanya és, senzillament, perquè la gent així ho vol. Si, malgrat tot, el PP guanya a Espanya, és perquè la gent vol. Si, dels 5 candidats a presidir la Comissió Europea, el més gris i conservador, en Juncker, és el que té més punts per a endur-se el càrrec és perquè a Europa la gent que ha votat ho ha volgut així. I és que, finalment, en el món democràtic, si les coses són lletges o es fan malament és perquè a bona part de la gent ja li sembla bé que sigui així.

Espanta, per la poca responsabilitat de tanta gent. Però també ens indica que, en bona part, que les coses siguin així o puguin ser d’una altra manera, depèn de la gent.

5. Espanya: l’ocàs del bipartidisme

El PP ha guanyat i el PSOE manté la segona posició. A partir d’aquí tot són notícies desastroses per a ells. Cada cop pinten menys i la tendència sembla no tenir aturador. El fet que, plegats, no superin el 50% dels vots… és molt revelador del canvi de fons en el sistema de partits polítics que s’està produint. Un indicador contundent del cansament, la desconnexió i l’afartament de molta gent per com va tot.

6. La fi de la mirada contemplativa a l’esquerra

Arreu d’Europa la socialdemocràcia fa fallida, recula o, senzillament, aguanta. Tot i que hi ha factors interns i causes específiques, també presenta problemes i dimensions comunes. La principal: la socialdemocràcia no és percebuda com una alternativa a la situació actual, sinó com a part responsable.

Evidentment, no és fàcil construir coses noves: però el que no té sentit és que la socialdemocràcia sigui la primera a venir a dir que ‘no hi ha alternativa‘. Mirem el cas del PSOE: que, encara avui, defensi la monarquia sense cap angúnia; que, fins fa 4 dies, estigués més pendent d’indultar banquers que de defendre drets socials; que fos inductor, i no pas corrector, de la bombolla immobiliària, etc. i que tot això ho justifiqui per l’estabilitat, és transmetre un missatge duríssim: el món és el que és i nosaltres no hi podem fer gaire cosa més que aguantar-lo. Canviar-lo, seria un perill! No és, precisament, un missatge gaire esperançador per a una força d’esquerres.

Als països més castigats per la crisi, l’esquerra a l’esquerra de la socialdemocràcia ha fet, en general, bons resultats, amb el cas de Grècia al davant. A l’Estat, però, la irrupció de Podemos, provoca també una evident inquietud a IU, i passa al davant de projectes nous i frescos com Equo. És probable que a Catalunya ocupi part de l’espai que ha deixat orfe, en aquestes eleccions, la CUP. Però, en general, també suposa un toc d’atenció a l’esquerra de l’esquerra. El malestar és molt repartit. I, compte: això no vol dir que el triomf de Podemos es degui a factors tots ells de renovació política i d’exigència de fons: sembla clar que el factor mediàtic ha tingut un pes important. I, això, no és precisament un factor gaire ‘nou’.

7. La sacsejada a Catalunya

Fins fa uns anys, es podien pensar moltes coses en clau catalana. Fer moltes combinacions de Govern i projeccions d’aliances però, sempre sempre, passaven per CiU o el PSC. Els 2 partits grans que, més enllà d’òbvies diferències ideològiques, també representaven els partits d’ordre.

Doncs bé, el terratrèmol que ve produint-se a Catalunya en els darrers anys (pel tema nacional però no només) cada cop és de més nivell. Que un dels partits ‘petits’ hagi guanyat unes eleccions, que CiU quedi segona i el PSC tercer, que ICV, un altre ‘petit, superi al PSC en diverses ciutats, etc. són coses que ningú hagués pogut imaginar fa 10 anys. Perquè ho entenguem de cop: la suma d’ERC, ICV-EUiA i Podemos és superior (38,63%) a la de CiU i PSC (36,14%). Impressionant.

8. L’onada sobiranista: no és tan gran, però és onada

El dret a decidir queda reforçat: les forces favorables al dret a decidir (ERC, CiU, ICV-EUiA i Podemos) sumen un 60,49%. Fa 5 anys, aquest sector només arribava al 37,72%. El canvi és brutal.

Cal no oblidar, però, que hi ha molta gent que no ‘trempa’ amb el procés. El PSC més allunyat del dret a decidir, el PP més dur i els opositors explícits Cs’ i UPyD han arreplegat -sumats- un 31,65% dels vots en unes eleccions amb poca participació. Gens menyspreable. I alguns dels nostres ‘hiperventilats’ haurien de tenir-ho present.

En qualsevol cas, és innegable que el catalanisme polític, a dreta, centre i esquerra, s’ha passat en massa al camp del sobiranisme. I, això, és clar, és un terratrèmol de proporcions gegantines. Els analistes que encara van dient que tot això és una dèria del Mas o un procés gripal puntual, farien bé de callar. I, enlloc de receptar més Constitució, haurien de començar a acceptar la realitat: a Catalunya, hi ha una majoria de persones que volen, pensen i desitgen un camí nou propi i independent d’Espanya.

Anuncis




En Pasqual, la Diana i l’Alzheimer: més enllà de la política

19 05 2014

La presència de Pasqual Maragall al míting d’ERC d’ahir ha aixecat una gran polseguera.

Sincerament: m’interessa ben poc la trifulca política del tema. D’entrada, perquè la Diana Garrigosa ha aclarit alguns aspectes importants que molta gent hauria fet bé d’esperar a conèixer abans de parlar-ne. Però, també, perquè en una hipotètica situació a la inversa (imaginem un càrrec històric important d’ERC que, afectat per una demència, acudís a un acte de suport al PSC) bona part dels tertulians, hooligans i tuitaires intercanviarien perfectament els seus papers. Sí, és trist. I precisament perquè amb tota probabilitat seria així, millor obviar-ho.

Vaig al que em sembla rellevant: aprofitar l’enrenou per parlar un xic del que envolta aquestes malalties que, a vegades, tinc la sensació que són altament desconegudes.

Tota persona que hagi conviscut amb un malalt d’Alzheimer, o de malalties que provoquen demències similars, s’enfronta constantment a un difícil debat: li haig de fer cas? haig de concedir-li tots els seus desigs?

La persona malalta per aquest tipus de demència passa per moments en els quals està molt atònita, dispersa o perduda. Quan això passa, trobar-li una espurna d’il·lusió fa un gran goig per a qui hi conviu. Talment com alguns pares engeguen a dida tots els seus límits i fronteres davant la rialla, somriure o passió despertada en el seu nen petit, un familiar davant una persona afectada per alzheimer, quan veu que s’engresca per una cosa, és més que probable que acabi dient que sí, encara que racionalment no ho vegi gaire clar.

És molt fàcil pensar en una persona que hi és tota (100% de consciència) i en una persona que ha perdut tot nivell de consciència i, per tant, és absolutament depenent. El problema, però, és quan la persona es troba en transició, que és la majoria de vegades: té moments de lucidesa i té moments de franca inconsciència. I, aleshores, què fer? Limitar-li les trucades per si diu o pacta alguna animalada amb algun amic no massa conscient de la situació? Evitar-li tot contacte per protegir-lo però, és clar, així, fer-li perdre bona part de l’estimulació exterior? Deixar-li prendre iniciatives o tallar-li la iniciativa?

Deixar-li marge d’actuació i de decisió, permetre-li els seus desigs, pot dur a error. Però, a fi d’evitar tot ridícul, tota relliscada, és correcte tenir-lo totalment desposseït d’iniciativa pròpia?

Qui hagi tingut cura de malalts d’aquesta mena, haurà tingut aquests debats. Em sembla més que evident que la Diana s’hi deu trobar molt sovint. I que, davant impulsos del Pasqual no sap massa ben bé com reaccionar i actuar.

No demanaré no fer bronca política de tot: seria un xic ingenu per part meva. Però sí, almenys, aprofitem les bronques per aprendre dels impactes socials d’aquestes malalties. Perquè aquestes malalties, és clar, afecten a les persones que les pateixen però, encara més, a les persones que són al costat de qui les pateix. Persones que són ben conscients. I, precisament perquè són plenament conscients, tenen tota mena de maldecaps a l’hora de preguntar-se què fer en tantes situacions abans impensades i no previstes.

Sí, és clar, en Pasqual va ser el líder del PSC i president de la Generalitat. I això sempre té molt impacte. I és molta la gent que mira la vessant política del tema i mira de treure’n punta. Però la Diana conviu amb una situació complexa i segur que no sempre acaba de saber si ho està fent bé. Però segur que és el que intenta de tot cor.

Jo, ho sento, més que el debat polític, penso en ella. I pensant en ella, em fa vergonya haver sentit i llegit algunes de les coses, insinuacions i acusacions que ha rebut.





Algunes pistes per a orientar-se davant les Eleccions Europees

12 05 2014

 

foto banderes europees

 

I bé, d’aquí a ben poc començaran les Eleccions al Parlament Europeu (PE). Més de 400 milions de persones dels 28 estats membres de la Unió Europea (UE) votaran qui els representarà a Brusel·les. A l’Estat espanyol, això serà el 25 de maig. I escollirem 54 diputats d’un total de 751.

Els recels habituals que molta gent té a l’hora de votar (‘No hi entenc‘, ‘Fan el que volen‘, ‘No serveix de res‘, etc.) es veuen clarament incrementats en unes eleccions europees: la major complexitat, la llunyania, la sensació d’irrellevància (més suposada que real), etc. De fet, la participació en unes europees a l’Estat no es troba entre els nivells més alts de vot en unes eleccions però, en les dues darreres -2004 i 2009-, ja va quedar directament per sota del 50%.

Per a la gent més polititzada i crítica, aquestes eleccions són ambivalents: d’una banda, s’aprecia l’ideal europeista que va impulsar la Unió Europea (la voluntat de superar segles de guerres al continent) però de l’altra, es recela d’una UE que s’ha anat construint amb un greu dèficit democràtic i amb massa servituds cap a les elits econòmiques.

Tot plegat, i afegit a que darrerament la UE s’ha guanyat un vernís antipàtic, fa que sigui molta -i diversa- la gent que no mostra cap interès en participar-hi.

Caldria, però, no confondre’s: una cosa és decidir no votar com una opció conscient i l’altra considerar que les europees no són unes eleccions importants. Qualsevol persona que hagi patit les conseqüències de la crisi econòmica recent és prou conscient del pes de les decisions de la UE sobre la nostres vides. No només en els programes d’ajust: recordem que a Itàlia i Grècia els caps de govern va canviar perquè Brusel·les va voler.

És clar: el Parlament Europeu és, de tota l’arquitectura europea, la part menys decisòria. Però el Tractat de Lisboa li confereix més poders i, en aquestes eleccions, el nomenament del president de la Comissió Europea dependrà dels resultats electorals. En qualsevol cas, i més enllà de la mobilització ciutadana per a incidir sobre els governs i vigilar els poders econòmics, votar en unes eleccions al Parlament Europeu és, per magre que sigui, una de les poques vies formals per a donar la nostra opinió sobre tot allò que es va fent des de i en el nom d’Europa.

 

De què van aquestes eleccions?

Són molts els aspectes que incideixen en la convocatòria electoral del 25 de maig. Personalment, temàtiques com la de la construcció de pau, la defensa dels drets humans, la promoció de la justícia i la cooperació, l’enfortiment de les polítiques de benestar, etc. són aspectes que crec imprescindibles de valorar. En parlarem en propers textos.

Però, hi ha tres grans àmbits que, en un sentit o en un altre, ningú hauria de deixar de desconèixer abans de prendre la decisió de votar o no (i, en cas de votar, a qui votar):

1. L’amenaça del populisme xenòfob i simplista truca a la porta

Un dels impactes de la crisi ha estat el creixement de discursos molt simples que tendeixen a desqualificar tot el sistema polític a l’engròs i a assenyalar la immigració, la diferència, etc. com a origen i causa de tots els problemes. Les proclames racistes i xenòfobes, que fa anys semblaven minoritàries a Europa, avui són presents arreu.

Malgrat totes les crítiques que puguem fer-li, la UE es va construir sobre apel·lacions de llibertat, tolerància i drets humans. I, avui, una part gens menyspreable dels futurs eurodiputats poden militar en la intolerància i el racisme més desacomplexats. I és que la desafecció, la baixa participació, el ressò dels discursos demagogs, etc. pot provocar un fet inèdit: segons diverses enquestes, les forces que se situen en l’extrema dreta -o que en prenen idees-, poden guanyar les eleccions a França, Gran Bretanya o Holanda.

Si algú pensa no votar perquè creu que no ens hi juguem res o perquè creu que té poc impacte el seu vot… que hi pensi: del seu vot, del nostre vot, en depèn que el PE faci angúnia de mirar. Ara per ara, els eurodiputats que podríem considerar ubicats o propers a l’extrema dreta se situen per sobre dels 60, un el 8% de l’hemicicle. Després del 25 de maig… podrien arribar a duplicar-se. Sens dubte, seria una nefasta influència per a la política europea dels propers anys.

2. ¿Què fem amb la crisi?

Què ha fet la UE per afrontar la crisi?

Ha posat deures als Estats, tot exigint la reducció del dèficit, retallades pressupostàries i, al capdavall, l’afebliment de l‘estat del benestar. Però ni ha fet una revisió crítica dels perquès de la crisi, ni ha promogut la depuració de responsabilitats de determinades elits econòmiques que tenen una excessiva influència sobre Brusel·les ni ha advocat per a canviar pautes i mecanismes del sistema econòmic vigent. Així, el cost de la gestió de la crisi ha recaigut brutalment sobre els sectors més empobrits i desfavorits.

Aplaudir aquesta gestió, o esmenar-la profundament, és un dels factors clau a determinar en aquestes eleccions. I que afecta, de ple, a la nostra qualitat de vida.

Certament, les institucions europees no són els únics organismes que tenen responsabilitat en la situació econòmica actual. Però per petita que sigui la influència, no seria el mateix que els partits que han defensat les polítiques d’austeritat triomfessin a que la victòria se l’enduguessin els partits que posen l‘accent en la defensa de les conquestes socials aconseguides.

3. El dret a decidir

Les eleccions són d’àmbit europeu però, amb la perspectiva d’una consulta per al proper mes de novembre, també hi haurà una lectura en clau catalana: es vulgui o no, els resultats a Catalunya també es llegiran en termes de suport o no al dret a decidir.

Evidentment, a Madrid i a Brusel·les es mirarà amb atenció els resultats a Catalunya: un baixa participació i un vot menor a les forces polítiques que defensen el dret a decidir, seria interpretat com un afebliment del procés. Un alta participació i un ampli suport per als partits favorables al dret a decidir, enviaria el missatge que tot això no és una febrada sinó un compromís sòlid i ferm de la ciutadania catalana. Sí: els resultats d’aquestes eleccions condicionaran la mirada amb la que s’analitzarà el grau de convicció de la ciutadania catalana sobre el dret a decidir.

 

A l’hora de votar, què hem de tenir en compte?

Podrem votar entre 39 llistes i coalicions de partits ‘d’aquí’. Però, compte: al Parlament Europeu, els eurodiputats no s’asseuen pel seu partit ni per l’Estat d’on provenen. S’hi asseuen en funció de la inscripció a algun dels grups parlamentaris que hi ha. Grups que marquen ideologia i que condicionen les votacions.

En el fons, a més de mirar el programa del partit que votem, hauríem de preguntar-nos: ‘a quin grup aniran’?

Ara mateix, n’hi ha 7 (el conservador de centredreta, el socialdemòcrata, els liberal – demòcrates, l’ecologista – autodeterminacionista, el conservador euroescèptic, el d’esquerra postcomunista i el populista xenòfob i antieuropeista) més el dels no inscrits.

I és bo saber, és clar, a quins grups aniran els ‘nostres’ partits. I, per a afegir complexitat, tenir present algunes casuístiques:

. es poden votar llistes/partits/coalicions diferents… que al final compartiran el mateix Grup: ERC, ICV, Compromís-Equo i Bildu-BNG, van en llistes diferents però tots aniran a parar al Grup dels Verds / Aliança Lliure Europea.

. en canvi, votant una sola llista/partit/coalició, pots acabar ‘votant’ indirectament per dos grups: és el cas de la llista de CiU i PNB (on 2 partits diferents -CDC i PNB- aniran al mateix grup, el liberal demòcrata, i el company de coalició de Convergència, UDC, anirà a un altre grup, el de centredreta) o el de la d’IU-ICV, on els diputats d’IU aniran al Grup de l’Esquerra Unitària i el d’ICV al dels Verds.

. pel que fa als partits ‘nous’ caldria preguntar-los, i s’haurien de mullar, sobre a quin grup pensen incorporar-se. Per exemple, UPyD ha estat en el Grup dels No inscrits (conjuntament amb el Front Nacional francès, per cert). UPyD i Ciutadans han crescut a partir d’una certa indefinició ideològica. Al Parlament Europeu però, on hi tants Grups prou diversos, és difícil defugir la definició del teu espai. I, és clar, d’això se’n poden treure conclusions interessants sobre quin és la posició – ubicació real d’aquells partits que han anat creixent enmig del ‘ni de dretes ni d’esquerres, ni monàrquics ni republicans, etc.‘.

 

Què cal fer?

El que vulguis!!

En tot cas, no podem pensar que aquestes eleccions no tenen cap impacte o importància. El PE decideix i, decidirà encara més, moltes coses que ens afecten.

I, sens dubte, en termes de garantir drets civils i polítics, de defensa d’unes altres prioritats econòmiques i socials i de reivindicació del dret a decidir al nostre país, votar en aquestes eleccions europees, té el seu què.

 

Annex amb recursos i informacions (actualitzat a 21-05-2014)

Informació general sobre les eleccions, candidatures, PE, etc.

. Web del Parlament Europeu sobre les Eleccions:

. Els 7 grups parlamentaris existents al Parlament Europeu:

. Les 39 candidatures que tot ciutadà de l’Estat podrà escollir

. ‘On anirà el meu vot de les eleccions europees?‘ per Bel Zaballa sobre llistes i grups

. Interessant debat entre els 5 candidats a la presidència de la Comissió Europea

. ‘Claus per entendre el debat entre candidats a la Comissió Europea‘ per Laura Ruiz

. Control i informació sobre activitat al PE

Informació sobre àrees temàtiques

. Debat organitzat per la Federació Catalana d’ONG amb candidats a Europa

. Manifest de diverses ONG: ‘Per una Europa de Drets Humans

. Anàlisi sobre les polítiques de Defensa al blog del Col·lectiu ‘Utopía Contagiosa’

. Campanya ‘No votis injustícia‘ per aturar el vot xenòfob i racista

. Anàlisi i acció sobre temes de lluita contra la pobresa – ‘DaTacTic – EUCiberaction’

. Opinió candidats a presidir la Comissió Europea sobre Dret a Decidir x VilaWeb

. Informe sobre partits polítics i drets lingüístics a la UE de l’As. Cat d’Esperanto

. Campanya contra el Tractat de Comerç (TTIP) entre la UE i els USA

 

I si no temps de res… mira almenys aquest imprescindible vídeo de la Campanya #NeverForgetToVote