‘No te n’has adonat?’

No te has dado cuenta – Versión en castellano

Feia una pila d’anys que no ens vèiem. La trobada, casual, ens permet intercanviar quatre pistes sobre què fem i com ens ha anat tot plegat.

Tot i el somriure inicial, alguna cosa no em quadra: la veig esprimatxada, pàl·lida, amb poca esma i, francament, desmillorada. Com que un ja n’ha vist de tots colors, en qüestió de segons em vénen al cap diverses hipòtesis: una malaltia, la mort d’una persona propera, un mal moment, etc. Clar, no es tracta d’espatllar una trobada puntual amb preguntes com aquestes: callo, doncs.

I, quan ja pràcticament ens acomiadàvem, m’engalta: ‘No te n’has adonat?‘. La cara de perdut i despistat deu ser evident: ‘M’he aprimat 10 kilos!‘ esclata joiosa…

En fi.

Més d’una, de dues, de tres i de quatre vegades he viscut escenes similars. Dones que pateixen profundament, de forma absurda i exagerada, per uns suposats kilos de més. I que, en esforçar-se titànicament per aprimar-se, no només posen en risc la seva salut sinó que, al damunt, empitjoren el seu físic!

Contra el que un podria pensar, els estudis revelen que les noies/dones més afectades per aquests temes no són les que tenen un nivell educatiu i cultural més baix. De fet, sempre m’ha trastocat veure que algunes de les que més han patit per assumptes d’aquesta mena són d’un nivell humà i d’una maduresa impressionants. I, malgrat tot… no són immunes a unes modes absurdes i uns criteris estètics patètics que, inexorablement, s’han imposat amb una força i una unanimitat increïbles.

En fi, no sé si s’hi pot fer gaire cosa. Però, com a mínim, no em vull resignar a acceptar com a normal el que, a més d’una barbaritat, ja és una autèntica plaga.

Indignació al Parlament

Sóc fora i després d’un dia intens, miro notícies, veig vídeos, m’arriben missatges i llegeixo reflexions –ben diferenciades- de gent estimada sobre tot el que ha passat avui al Parlament de Catalunya.

I em ve de gust dir el següent:

1. Des de fa dies he expressat que no tenia clar que l’acció prevista avui -bloquejar l’entrada dels diputats i diputades al Parlament- fos encertada, tant des d’un punt de vista de fons com d’estratègia. Amb tot, no em sembla lògic desqualificar tot un moviment i tot el que ha aportat, per un possible error o pífia.

2. No m’agraden ni els insults, ni les desqualificacions barroeres, ni el menyspreu, ni la violència, ni la pèrdua del sentit comú. És de les poques coses que continuo tenint ben clar. Per qüestions ideològiques, ètiques, de radicalitat democràtica, d’eficiència, de pràctica i de coherència de fons. I, també, per encert estratègic: us faríeu creus de la quantitat de gent que, avui, m’ha dit ‘quina llàstima que el moviment hagi perdut el cap a Barcelona!‘ Jo els deia que no posessin al mateix sac un moviment ampli amb l’acció puntual d’uns pocs que no respecten els criteris compartits… però el mal ja està fet. Ningú que es dediqui a l’acció social pot estranyar-se que l’estima social pel moviment s’hagi afeblit.

3. Precisament perquè sempre he mantingut aquest criteri de radicalitat noviolenta -que, per cert, alguna crítica, desqualificació i menyspreu m’ha reportat- dic també ben alt que em sembla molt poc ètic que alguns s’escandalitzin, només, per les coses vistes avui al Parlament i, en canvi, no s’hagin escandalitzat mai (ni hagin dedicat cap columna, ni hagin dedicat cap anàlisi, ni hagin dedicat cap declaració institucional) a la violència estructural que, perquè ho oblidem tant fàcilment?, acaba suposant greus sofriments a persones concretes de carn i ossos. Sense anar més lluny, la brutal especulació immobiliària fomentada i tolerada amb tanta irresponsabilitat i frivolitat per tants sectors socials, econòmics, financers i polítics del nostre país.

4. Malgrat el que hagi passat avui, i les consideracions i reflexions que es puguin fer, em sembla clar que les expressions ciutadanes del moviment per la democràcia real, els indignats/des i les acampades són rellevants, significatives i han de ser escoltades. Només un sistema polític cec, una classe política autista o uns analistes incompetents es fixarien només en les formes enlloc de, també, atendre i abordar les causes d’aquest profund, seriós i lògic malestar.

Después de las elecciones, ¿más cerca de la paz?

(post publicat al bloc ‘Proceso de paz‘ de Lokarri)

Hace tiempo que parece claro que ETA y su opción por la violencia están caducadas, totalmente fuera de lugar. Es un buen signo de que el proceso de paz, incipiente y precario, avanza. Y de que hay conquistas sociales –el rechazo a la violencia- que parecen definitivamente ganadas.

El resultado de las recientes elecciones consolida más este escenario: de hecho, diría que el protagonismo de ETA ha sido de los más bajos de entre las elecciones habidas hasta ahora. Como debe ser, claro está.

Es más: Bildu ha obtenido un espectacular resultado precisamente cuándo la izquierda abertzale vinculada a ETA ha explicitado de forma clara su rechazo a la violencia. Cuándo, en el fondo, ha aparecido realmente como un actor político autónomo. Es interesante destacarlo: el gran poder que hoy tiene la izquierda abertzale surge directamente del empoderamiento, de la emancipación y de la autodeterminación que finalmente se ha atrevido a ejercer frente al liderazgo de ETA.

¿Son estos resultados un espaldarazo a las opciones de paz en el País Vasco? Sin duda, lo es que se hayan realizado sin la existencia y amenaza de asesinatos o atentados. Lo es, también, que la sensibilidad que representa la izquierda abertzale oficial haya podido estar presente.

En cualquier caso, para Bildu, es un momento clave. Hasta hace cuatro días, peleaban para que la sensibilidad ideológica que representaban tuviera voz y presencia en las instituciones. De la noche a la mañana, se encuentran con que van a gestionar ayuntamientos y deberán estar al servicio de toda la comunidad. Un gran reto. Y una gran responsabilidad.

Es evidente que así como hay vascos y vascas que han vivido con euforia los buenos resultados electorales de Bildu, hay otras vascas y vascos que lo han vivido con estupor y miedo. Y esa es la gran tarea de toda la gente que pase a asumir tareas institucionales con este nuevo proyecto: construir un futuro sobre nuevas bases y no ojear hacia prácticas antiguas execrables. Que los ayuntamientos con Bildu al frente se encuentren entre los más activamente comprometidos con el respeto a los derechos humanos y la cultura de paz y con el rechazo a opciones violentas y amenazadoras constituiría un paso fundamental más hacia la plena pacificación y normalización del País Vasco.

El dit, la lluna i les acampades

Foto de Miguel Esteban

(post publicat al bloc de Xarxanet)

Mentre en Nino intenta entendre una pista que Amélie li ha posat, un nen li recorda el lúcid proverbi: ‘quan el dit assenyala la lluna, els tontos miren el dit’.

És el que ens passa, crec, en molts debats socials i polítics. Enlloc d’anar al fons, ens quedem amb la forma.

En el període més salvatge de la bombolla immobiliària (promoguda pel govern, aplaudida pel sector, incentivada pels bancs i participada alegrement per la gent) el debat sobre l’escàndol moral, polític i econòmic de l’especulació va ser mínim. En canvi, vam debatre molt sobre d’on sortien, com eren o com es vestien els ‘okupes’. I si eren violents o no. Ara, enmig d’una crisi brutal generada per l’esclat d’aquella bombolla, convé recordar que vam preferir els passatemps a fer els deures.

Amb les acampades, comença a passar el mateix. Es discuteix sobre qui són, què voten, quina llengua parlen. Si ocupen injustament un espai públic o si van rebre una dura repressió policial. Ep, debats interessants i pertinents!

Però… no tornem a equivocar-nos: el moviment del 15 M i les acampades no són importants en si mateixos. Ho són perquè posen el dit a la nafra de moltes coses que no funcionen bé. Encara que hi haguem fet tant poc, fa temps que sabem que no funcionen.

Un exemple petit i secundari. Fa una pila d’anys que líders de tots els partits diuen que cal reformar el sistema electoral per a fer-lo més permeable a la voluntat ciutadana. I, en tots aquests anys, no s’ha fet res. Doncs bé, el moviment 15 M ha aconseguit que molta gent, polítics i periodistes n’hagin de parlar. No tot el que es mou a les acampades, és clar, val la pena o ho comparteixo. Però m’és igual: si serveixen per a remoure debats amagats o aparcats, és fantàstic!

Sí, podem continuar parlant sobre la gent que acampa. Però sobretot, parlem i abordem les múltiples misèries i precarietats que defineixen el nostre present polític, econòmic i mediàtic. Sinó ho fem, aquestes misèries definiran, també, el nostre futur.