Iceta al Senat

16 05 2019

Hi ha dies en què un no s’acaba de sentir gaire representat per cap de les decisions, postures i opinions polítiques que es manifesten.

Avui és un d’aquests dies.

No acabo d’entendre (ni m’agrada) res d’allò que ha passat, veig i escolto en relació a Miquel Iceta i el Senat.

Miro d’explicar-me:

1. No és gaire lògic, ni estètic, que el president del Govern decideixi i digui qui vol com a president del Senat, abans fins i tot que el ple del Senat es constitueixi o s’hagi pogut reunir. I, encara menys, que proposi a algú com a president… que ni tan sols és senador.

2. Tractant-se, com s’ha volgut presentar, no pas d’un simple nomenament sinó d’una operació política d’envergadura (situar un socialista català al capdavant del Senat per a promoure un nou marc de diàleg i, així, una altra dinàmica en el conflicte) tampoc no sembla massa lògic que es filtri a la premsa sense abans haver-ho pactat bé amb altres actors polítics i que, a més, es faci enmig d’una campanya electoral.

3. En tot cas, sempre, el ple del Parlament ha ratificat les propostes de senadors per designació autonòmica que cada Grup Parlamentari ha proposat. Mai s’ha fet un ‘debat’ sobre tal nom o s’ha produït una votació negativa. De fet, amb aquest mecanisme, ERC i JxCat han ratificat senadors molt més contraris al seu projecte que no pas Miquel Iceta. I més enllà de qüestions legals, de representació, etc. el vet d’avui obre molts interrogants: perquè, com es faran a partir d’ara les renovacions de senadors del Parlament? Caldrà que cada Grup Parlamentari consensuï el seu nom amb la resta? És això lògic? I si les majories canviessin, els que siguin nova minoria estarien d’acord en que la nova majoria pugui vetar les seves propostes?

4. És perfectament comprensible que hi hagi gent a qui li sembli poc rellevant que Iceta sigui president. O que no vulgui facilitar aquesta operació política a les portes d’unes eleccions. Però no s’entenen tant les conseqüències de vetar-lo. El Senat, de president, n’acabarà tenint. I, suposant que no acabi essent l’Iceta, no crec que l’opció sigui, posem per cas, una dona, jove, alternativa, crítica, radicalment esquerrana i profundament defensora de la plurinacionalitat de l’Estat. Podria ser més aviat el contrari. Així, votar no, té alguna utilitat pràctica? Perquè una opció pot no ser magnífica. O directament dolenta. Però, fins i tot així, sempre serà millor que una de molt dolenta. I el no a Iceta, més enllà d’expressar un malestar, no garanteix, en cap cas, una opció millor.

5. A la vegada, i tot i valorant que un Iceta president del Senat és molt millor opció que un García-Escudero o un president del PSOE del sector més conservador i espanyolista, no deixa de sorprendre que tants analistes pretenguin que aquesta operació podria ser determinant i obrir moltes portes, panys i forrellats. Quan mig PSOE es llença damunt l’Iceta per dir coses tan simples i òbvies com que si un 65% dels catalans fossin independentistes caldria donar-hi resposta democràtica, algú creu que Iceta tindria gaire lliures les mans per a fer alguna cosa realment ambiciosa des d’una cambra com el Senat?

6. No s’entenen els escarafalls de l’entorn del PSOE com si això fos el principal problema que tenim. No, siguem seriosos. Quan el populisme xenòfob campa per tot arreu (al qual, per cert, hem vist una alcaldessa del PSC apuntar-s’hi), quan patim una onada reaccionària que limita drets i llibertats, etc. no fer president a Iceta no és el principal dels problemes. Dedicar tantes portades i tertúlies a això i no a les altres coses és molt desenfocat. I són directament molt cíniques les manifestacions d’aquells que, hiperbòlicament, consideren el vet a Iceta un atemptat a la democràcia i, en canvi, en 19 mesos no han tingut temps de dir res sobre el gravíssim fet que diversos polítics, i ep, també activistes socials!, portin quasi dos anys a la presó acusats d’una violència inexistent.

7. Es pot (i cal!) criticar a fons aquesta i altres decisions d’ERC i JxCat però a vegades tinc la sensació que molta gent els exigeix que es comportin com si no tinguessin presidents, secretàries generals, consellers, etc. a la presó o fora del país, així com nombrosos càrrecs amenaçats d’embargament o penjant-los acusacions de  pertànyer a ‘organització criminal’. Encara que un no simpatitzi amb aquests partits, no hauria de costar tant de tenir una mica d’empatia. Qualsevol partit (també el PSOE) en una situació així veuria ben afectats el seu estat d’ànim, les seves opcions de pacte, la seva voluntat negociadora, el seu ‘fair-play’, etc.

8. I una darrera cosa, evident, però que s’oblida a cada ‘nova crisi’: es tingui l’opinió, la sensibilitat o el projecte polític que es tingui, és obvi que la situació política és tremendament complicada. Ningú, ningú, té cap solució màgica ni fàcil. Però qualsevol analista independent i seriós admetrà que la deriva judicial i repressiva, a més de ser venjativa i cruel, no aporta cap mena de solució al conflicte polític sinó que l’embolica i el complica encara més. Un operació d’estat realment ambiciosa passa, precisament, per desactivar tota aquesta maquinària repressiva. Les apel·lacions al diàleg que no vulguin abordar tot això esdevenen paraules buides

Anuncis




De pèrdues i guanys dels partits a les Eleccions 2012, amb dades

25 01 2013

Una de les parts més depriments d’una nit electoral és haver de sentir interpretacions que poc tenen a veure amb la realitat i sí amb esquemes i prejudicis previs.

Per això, quan apareixen dades és bo de tornar-hi. És el cas de l’Informe de l’ICPS ‘Vot i canvi. Una estimació dels fluxos de vot a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2012’ fet per Lucía Medina, Robert Liñeira i Maria Freixanet. A partir d’una enquesta post-electoral, han creuat el record de vot de les Eleccions al Parlament del 2010 amb les del 2012. Efectivament, pot haver-hi oblits i enganys per part de la gent enquestada així com distorsions derivades del tamany de la mostra (que, pel que fa als partits petits, obliga a ser prudent amb les conclusions). Però, en tot cas, són dades més fiables que les simples impressions en calent del 25-N.

De les diverses dades que se’n poden extreure, en destaco dues.

CiU hauria perdut més vots per les retallades que pel sobiranisme

Sobre la baixada de CiU, força polítics i periodistes van dir que era per l’aposta sobiranista. En part, i era previsible que així fos, és cert: els votants de CiU el 2010 que el 2012 van optar pel PP (2%) i C’s (3%) podrien ser-ne una prova. Però, compte: si sumem les fugues cap a ERC (11%), ICV-EUiA (4%) o la CUP (1%) en resulta un 16%. Aquests votants, és clar, difícilment podien voler castigar CiU pel compromís nacional quan van anar a votar forces que tenien el mateix compromís o anaven encara més enllà. En canvi, bé podria ser un indicador de votants que van voler remarcar la distància cap a la política econòmica i social feta per CiU al Govern.

La CUP sembla que fa més mal a ICV-EUiA que a ERC

Pel fet de presentar-se per primera vegada al Parlament, era interessant analitzar d’on venia el vot de la CUP. Molts analistes, a partir d’una impressió simplista, van entendre que competia amb ERC i com que aquesta va pujar van dir ràpidament que la CUP s’havia endut els vots que el 2010 van recollir Solidaritat i Reagrupament. Les dades, però, semblen mostrar que la collita principal de vots de la CUP ve d’ICV-EUiA: un 38% dels votants de la CUP van votar ICV el 2010. El segon origen és votants d’ERC (un 22%) i, en tercer lloc, l’abstenció (18%).

Això podria indicar dues coses que seria interessant de poder confirmar amb estudis més exhaustius. La primera, que la CUP semblaria que fa més mal a ICV-EUiA que a ERC. De fet, tot i fer un bon resultat, tenint en compte la davallada del PSC i el context de crítica a les retallades, ICV-EUiA tenia camp per pujar més. La irrupció de la CUP, doncs, ho hauria impedit. La segona: en pes relatiu, la CUP va ser la llista que més abstencionistes va mobilitzar. I, en els temps que corren de desafecció i distància cap a la política, no és pas un mèrit menor.





Una fotografia més precisa d’un país complex o 8 reflexions post-electorals

27 11 2012
Diversitat a Gràcia

Diversitat a Gràcia

Vuit reflexions sobre els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya. Veient algunes de les interpretacions tant exageradament interessades i forçades que s’estan fent, espero no contagiar-me de la deshonestedat intel·lectual imperant!

1. Un país complex

És el primer que cal dir: tenim un país complex. El mapa final –amb una alta participació, fruit de la convicció que aquesta vegada era important participar- és molt més fidel sobre el que som i el que volem. No podem explicar el país en quatre traces. I és bo ser-ne conscients. Només per això, aquestes eleccions ja han valgut la pena.

2. L’aprofitament partidista no sempre dóna rèdits electorals

Molta gent –també des de la distància ideològica- va valorar que Artur Mas va fer una bona gestió de la post-Diada: va entendre que el clam popular culminava una evolució que esgotava les bases de la legislatura i que el Govern no podia passar de la reivindicació d’un pacte fiscal a l’Estat propi sense passar per les urnes. Però, després s’ha fet molt malament: un procés que era civil i transversal, no podia ser associat a la victòria d’un líder i d’un partit. I com s’ha vist, l’aprofitament partidista no sempre dóna beneficis.

3. Les eufòries no són bones conselleres

La Diada va visualitzar un tomb social que venia de lluny dins del catalanisme: la transició de l’autonomisme a l’independentisme. Però, enduts per l’eufòria, potser es va oblidar la realitat: una cosa –i molt rellevant!- és que el sobiranisme sigui majoritari dins el catalanisme i, una altra, pensar que només són quatre fatxes els que estan en contra de la independència.

4. El país ha confirmat l’aposta pel dret a decidir

Però això no vol dir, com sostenen contra tota evidència alguns analistes i polítics, que la ciutadania hagi girat l’esquena al dret a decidir. No l’ha secundat massivament, però l’ha confirmat electoralment. I no és poca cosa.

Si mirem el 2010, la reivindicació del dret a l’autodeterminació va ser defensat per 86 diputades i diputats (CiU, ICV-EUiA, ERC i SCI). Ara, ho serà per 87 (CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP).

Però amb un matís molt important. La votació de final de legislatura a favor del dret a decidir implicava a partits que no havien fet bandera explícita del tema. Ara, tots hi anaven amb un missatge explícit. I votants de CiU i ICV-EUiA que no compartissin l’Estat propi o el dret a decidir, podien votar altres opcions. Així, les 87 diputades i diputats del 2012 són una expressió precisa del suport social al dret a decidir.

5. Un país més d’esquerres, o les retallades preocupen

Alguns dels nostres opinadors i tertulians habituals sostenen que:

a) parlar d’esquerres i dretes és un debat del Segle XX i,

b) que les retallades són inevitables.

Però la política –en democràcia- és precisament l’espai per intentar convertir en possible allò que la ciutadania reclama. I, encara que patim una crisi severa, que la UE i Madrid condicionen i que la caixa és buida, sempre hi ha espai per a prioritzar unes coses o unes altres; per a incrementar ingressos o reduir despeses; per a, en tot cas, retallar per aquí o per allà.

Els resultats electorals semblen indicar que hi ha hagut un càstig a les retallades. I, això és clar, el país s’ha mogut cap a l’esquerra. En les eleccions de 2010, les opcions del centre cap a la dreta (CiU i PPCat) tenien 80 diputats. I les opcions del centre cap a l’esquerra (PSC, ICV-EUiA, ERC), 48. En una certa indefinició, hi trobàvem SCI i C’s, un total de 7.

Ara, les opcions del centre cap a la dreta (CiU i PP) han obtingut 69 diputats i les que van del centre cap a l’esquerra (ERC, PSC, ICV-EUiA, CUP), 57. I C’s (amb 9) tot i que mai se’n definirien, han assumit en el seu discurs algunes de les reivindicacions de l’esquerra.

6. L’esquerra nacional, un espai amb un potencial molt alt

L’esquerra nacional (ERC, ICV-EUiA i la CUP) ha obtingut 37 escons, quan en les anteriors eleccions en tenia 20. Són, quasi, un milió de vots.

És clar que les diferències de plantejaments i accents, de procedència i de tarannà, etc. són importants i això no vol dir pas que sigui possible (o fins i tot desitjable) articular res. Però, a diferència dels altres espais que tenen un sol partit (CiU al centre-dreta nacional; el PP al centre-dreta estatal i el PSC al centre-esquerra estatal) en el centre-esquerra nacional hi ha tres actors. I és comprensible imaginar que si fos possible d’articular-ho podria arribar a ser un actor molt més rellevant del que suposa sumar-ne els resultats per separat. En tot cas, el sostre és molt alt. De fet, els estudis sociològics sempre han revelat que la majoria de la societat catalana es mou més a prop de l’esquerra que de la dreta i més a prop del catalanisme que de l’espanyolisme.

Després de les eleccions, alguns (que recordi: Jaume Asens, Roger Palà, Pere Camps, Roger Buch, Jordi Muñoz, Eduard Voltas, Oriol Lladó i jo mateix) vam piular reflexions en aquest sentit.

7. Les claus per entendre què passarà ara: agenda sobiranista i retallades

Fixem-nos que els espais que abans esmentàvem, i la seva ubicació respecte al sobiranisme i les retallades, ens permeten entendre els posicionaments davant les opcions de govern:

. CiU vol impulsar una agenda sobiranista però sense alterar la seva política econòmica

. ERC s’obre a parlar amb CiU si es confirma l’agenda sobiranista i hi ha un gir econòmic. ICV, no pensa en governar, però demana un gir econòmic i manté el suport al Dret a Decidir

. PSC diu que, per parlar, cal apostar per un gir econòmic i no pas sobiranista (aquí, encara que no els agradi, tenen coincidència estratègica amb C’s)

. El PP només pactaria si s’atura el debat sobiranista i la idea de canviar la política econòmica

8. Més enllà del Parlament

Les eleccions són importants. Les decisions del Parlament, i del Govern, ens afecten.

Però, els reptes que tenim plantejats són majúsculs: ja siguin globals (la crisi econòmica que ens empeny a pensar i construir un nou model econòmic just i digne; la crisi de la legitimitat democràtica, que ens reclama reformes en profunditat i noves formes de participació per a enfortir una democràcia debilitada per ineficiències, corrupcions i clientelismes) o els específics (la crisi de l’encaix de Catalunya que ens empeny a avançar cap a l’emancipació nacional).

La resolució d’aquestes tres crisis s’abordarà al Parlament. Però no serà suficient: també dependrà del que fem com a persones, ciutadans, activistes, lliurepensadors, creadors, etc.





Indignació al Parlament

16 06 2011

Sóc fora i després d’un dia intens, miro notícies, veig vídeos, m’arriben missatges i llegeixo reflexions –ben diferenciades- de gent estimada sobre tot el que ha passat avui al Parlament de Catalunya.

I em ve de gust dir el següent:

1. Des de fa dies he expressat que no tenia clar que l’acció prevista avui -bloquejar l’entrada dels diputats i diputades al Parlament- fos encertada, tant des d’un punt de vista de fons com d’estratègia. Amb tot, no em sembla lògic desqualificar tot un moviment i tot el que ha aportat, per un possible error o pífia.

2. No m’agraden ni els insults, ni les desqualificacions barroeres, ni el menyspreu, ni la violència, ni la pèrdua del sentit comú. És de les poques coses que continuo tenint ben clar. Per qüestions ideològiques, ètiques, de radicalitat democràtica, d’eficiència, de pràctica i de coherència de fons. I, també, per encert estratègic: us faríeu creus de la quantitat de gent que, avui, m’ha dit ‘quina llàstima que el moviment hagi perdut el cap a Barcelona!‘ Jo els deia que no posessin al mateix sac un moviment ampli amb l’acció puntual d’uns pocs que no respecten els criteris compartits… però el mal ja està fet. Ningú que es dediqui a l’acció social pot estranyar-se que l’estima social pel moviment s’hagi afeblit.

3. Precisament perquè sempre he mantingut aquest criteri de radicalitat noviolenta -que, per cert, alguna crítica, desqualificació i menyspreu m’ha reportat- dic també ben alt que em sembla molt poc ètic que alguns s’escandalitzin, només, per les coses vistes avui al Parlament i, en canvi, no s’hagin escandalitzat mai (ni hagin dedicat cap columna, ni hagin dedicat cap anàlisi, ni hagin dedicat cap declaració institucional) a la violència estructural que, perquè ho oblidem tant fàcilment?, acaba suposant greus sofriments a persones concretes de carn i ossos. Sense anar més lluny, la brutal especulació immobiliària fomentada i tolerada amb tanta irresponsabilitat i frivolitat per tants sectors socials, econòmics, financers i polítics del nostre país.

4. Malgrat el que hagi passat avui, i les consideracions i reflexions que es puguin fer, em sembla clar que les expressions ciutadanes del moviment per la democràcia real, els indignats/des i les acampades són rellevants, significatives i han de ser escoltades. Només un sistema polític cec, una classe política autista o uns analistes incompetents es fixarien només en les formes enlloc de, també, atendre i abordar les causes d’aquest profund, seriós i lògic malestar.