14 punts sobre Síria (amb els quals difícilment pots no estar-hi d’acord)

15 03 2017

Al voltant del conflicte sirià, hi ha hagut, sobretot, silenci. Un silenci espès i massa cruel. Però, a vegades, quan se n’ha parlat, ha sobrat –i m’ha sobtat- trobar-me unes expressions dures, una elevada virulència, un enquistament extrem. Signes d’un debat molt crispat, amb visions molt i molt –terriblement- allunyades.

I no em refereixo a gent que hi viu, hi ha viscut o hi té família, la qual cosa podria ser ben comprensible, sinó a gent que s’ho mira des d’aquí.

I, la veritat, no ho entenc.

És clar, és un conflicte complex, hi ha mirades condicionades per la perspectiva ideològica, hi ha desinformació, hi ha intoxicació, etc. Però em nego a admetre que –des d’una voluntat d’identificar honestament allò que passa- no sigui possible trobar un mínim diagnòstic compartit. És a dir, podem entendre que les anàlisis sobre el diagnòstic (ara ja no parlo de solucions o receptes!) puguin ser diferents. Però que siguin extremadament diferents, que no tinguin cap punt de contacte, crec que això, no podem admetre-ho ni resignar-nos-hi. Les ulleres ideològiques, i les fílies i les fòbies, no haurien d’allunyar-nos tant de la realitat.

He escrit uns quants punts, recollint, resumint i filtrant moltes lectures, converses, testimonis i debats. Crec que, amb tots els matisos que es vulguin, aquests punts (molt bàsics i evidents, ja ho avanço) haurien de poder ser compartits per aquelles persones compromeses amb la justícia, la dignitat, els drets humans i la pau.

Els 14 punts:

  1. Es pot fer una anàlisi global i acurada de les decisions, actuacions i aliances efectuades per la família al-Àssad des de 1970 (fins el 2000, Hafez i fins avui, el seu fill, Baixar) valorant allò que hagi pogut ser positiu i allò que sigui censurable. A l’hora de definir el seu govern, es pot contextualitzar que a la regió hi ha molts països amb règim autoritari. Es pot ser conscient –i denunciar activament- la hipocresia d’alguns estats occidentals que destaquen el caràcter autoritari d’uns països, quan no els agrada la política i el rol que juguen, mentre l’amaguen en altres països que són aliats. Però tot això, i més coses que podríem dir, no amaga una veritat: que a Síria hi ha un règim autoritari i repressiu, amb un llarg historial de vulneracions de drets humans.
  1. És, per tant, del tot lògic, lícit, en certa manera inevitable i, en tot cas, positiu, que hi hagi gent a Síria que reclami canvis. Hi ha hagut expressions populars de reforma, transformació i revolta en diferents moments. Però es van visualitzar de forma intensa el 2011, en el marc de la primavera àrab. Remarquem-ho: molts de nosaltres hauríem fet el mateix. Per què, llavors, hem de suposar que els sirians i les sirianes, en canvi, s’havien de resignar i havien de callar? Sota quina mena de paternalisme el que nosaltres exigim aquí no és correcte que ells ho exigeixen allà? La nostra solidaritat, ben activa i de forma principal, hauria de ser amb tota aquesta gent que va reclamar i reclama dignitat, treball, justícia i llibertat.
  1. Que dels diversos règims que van veure trontollar el seu futur davant l’empenta de la primavera àrab, el sirià és el que va reaccionar amb més duresa i brutalitat a les protestes ciutadanes, és un fet tristament innegable, àmpliament documentat per les ONG de drets humans i també corroborat per nombrosos periodistes sobre el terreny que van reportar actes de brutalitat policial i militar com poques vegades, així ho manifestaven, havien vist abans en altres conflictes.
  1. Que les protestes ciutadanes eren, inicialment, pacífiques ningú ho pot negar. Que la brutal repressió va fer aparèixer en el moviment de protesta dinàmiques de lluita armada, tampoc. I que la ingerència de països de la regió (seguint la seva agenda política) va acabar decantant la revolta cap a la militarització, tampoc.
  1. Que de la tensió inicial entre règim i ciutadania el conflicte derivés cap a una guerra no hauria de provocar confusions: la desigualtat en la confrontació armada ha estat i és absolutament favorable al règim. Que alguns grups rebels armats haurien fet algunes de les mateixes coses que ha fet el règim si haguessin disposat d’avions, bombes de barril i armes químiques? Sí, molt probablement. Però el fet és que el règim és qui ha disposat, i ha utilitzat, de majors, més sofisticats i més brutals equipaments i sistemes d’armes que l’oposició armada. I, per tant, té moltíssima més responsabilitat en la generació de víctimes i refugiats.
  1. Que, en el context d’una regió explosiva, travessat per moltes clivelles (polítiques, socials, econòmiques i també religioses, entre sunnites i xiïtes) el llarg i sòlid enfrontament entre Iran i l’Aràbia Saudita també s’ha projectat sobre Síria. El primer, tot ajudant amb armament i l’enviament de milícies i combatents sobre el terreny el règim. El segon, permetent el finançament i enviant armes als grups rebels, especialment mimant i fomentant els grups d’inspiració salafista. Turquia i Qatar, amb interessos diferents i donant suport a actors específics cada un d’ells, també van optar per a apuntalar el bàndol opositor.
  1. Que els Estats Units i Europa en general, amb diferents intensitats, han estat donant suport diplomàtic, econòmic i militar a determinats grups del bàndol opositor, suposadament els menys extremistes.
  1. Que Rússia ha estat donant suport al règim de forma decidida i activa, tant en l’àmbit diplomàtic, com amb la transferència d’armes i, finalment, amb la participació directa en la guerra.
  1. De fet, durant anys s’ha parlat sobre possibles intervencions militars occidentals. Des de setembre de 2015, una cosa és clara: la intervenció militar estrangera més clara, significativa i explícita que s’ha produït a Síria, és la russa. En segona instància, caldria parlar de la iraniana. Alguna gent que parla amb consignes refregides, faria bé d’actualitzar-les i contrastar-les amb la realitat.
  1. Que cap d’aquestes ingerències externes (de la 6 a la 9) es va fer pensant en la sort de la població civil i sí, en canvi, en interessos polítics, econòmics i geoestratègics immediatistes, és una tristíssima evidència de la gravíssima irresponsabilitat amb la que massa governants van, recordant la lletra del malaguanyat Josep Fortuny ‘potinejant el món i fent destrossa’.
  1. El conflicte s’explica per dinàmiques internes (règim – oposició), dinàmiques regionals (la profunda rivalitat entre Iran i Aràbia Saudita) i dinàmiques globals (USA i Rússia). Ni la mandra d’analitzar-ho a fons, ni les ganes d’enllestir-ho per la via ràpida, ni la voluntat de projectar un sol culpable, poden amagar la complexitat del conflicte. Estaria bé, per tant, posar fi a explicacions simplistes.
  1. Facilitar armes, combatents i ajut militar a l’oposició i als rebels no ha millorat la revolta inicial, l’ha militaritzada, ha permès l’entrada al país de grups i dinàmiques terroristes, ha multiplicat les pràctiques i vulneracions dels drets humans i ha escalat el conflicte. L’esperit de la revolta inicial és digne de ser aplaudit. Però entre la brutal repressió del règim, la militarització i contaminació produïda per la interferència regional i la presència creixent de grups terroristes gihadistes, es pot ben dir que la revolta ha quedat sepultada i segrestada.
  1. Però que això hagi acabat essent així, després de 6 anys de conflicte durant els quals la indiferència ha estat màxima, no permet fer la pregunta que, en to burleta i displicent, alguna gent fa: ‘¿On és l’oposició laica i democràtica?‘. Fer això 11.000.000 de desplaçats i refugiats, 500.000 morts i 1.900.000 ferits després… és un excés de crueltat. Efectivament, bona part de les persones que formaven l’oposició siriana democràtica, laica i progressista han estat assassinades, estan desaparegudes, es troben empresonades, sobreviuen amagades, s’amunteguen en campaments de refugiats de la regió, malviuen en les fronteres de l’Europa fortalesa o, unes poques, han aconseguit ser acollides en països europeus. De fet, alguna gent que es pregunta retòricament on és l’oposició, ho té fàcil: que escolti les sirianes i sirians que viuen a Catalunya. Fer servir discursos de manual i refregits d’internet i negar-se a escoltar els centenars de sirians que conviuen amb nosaltres és, com a mínim, una frivolitat.
  1. Alguna de la gent que el 2011 es va aixecar, i continua a Síria, ha patit de tot: repressió del règim, atacs de grups armats rebels, brutalitat d’Estat Islàmic, passotisme de la comunitat internacional, indiferència dels moviments socials… i malgrat tot continuen intentant un projecte digne per al seu país.

Amb aquesta gent, és amb la que hauríem de ser més solidaris i més fidels. Perquè, amb tot el dret del món, aspiraven a tot i, de forma lamentable, ho han perdut tot. I, al damunt, molta gent que els hauria d’haver escoltat i acompanyat, els ha girat l’esquena i, quasi, els ha insultat.

 

Un prec final:

En tot cas, podem deixar de banda si simpatitzem amb al-Àssad, amb l’oposició, amb els rebels armats, amb el gihadisme moderat, amb el gihadisme extrem, amb els kurds, amb els sunnisme, amb el xiisme, amb Rússia, amb els Estats Units, amb Iran, amb Turquia o Aràbia Saudita i centrar-nos en allò que passa? Podem deixar de mirar-nos les coses en funció de les simpaties o antipaties que ens generen uns i altres i atendre els fets? Podríem deixar-nos de partides d’escacs i atendre el sofriment real de tanta gent? Podríem, de fet, pensar en el que passa i pateix la gent a Síria i no en el que ens agrada o desagrada des de Barcelona??

En aquest sentit, la repressió, els assassinats, les tortures, les desaparicions, els bombardejos, els setges, les violacions, les agressions sexuals, les matances, la repressió de la llibertat d’expressió i de manifestació, la persecució de la llibertat religiosa, etc. tot això és intolerable, ho faci qui ho faci, oi? No podríem acceptar que estem d’acord en això, en oposar-nos fermament a tota actuació contrària als drets humans més fonamentals? Per què costa tant?





Sí, Sr. Morenés, els infants han de saber la veritat. En parlem?

2 06 2016

Nuestros niños tienen que saber la verdad y tienen que saber que la libertad tiene un precio, que la democracia tiene un precio y que hay que defenderlas, y que hay que defenderlas y a veces con la propia vida y esos que la defienden con su propia vida generalmente son aquellos que llevan un uniforme y han jurado hacerlo

És probable que les declaracions del ministre Morenés, arran de la polèmica per les fotografies de nens amb armes al Castell de Figueres, siguin en clau político-electoral i, per tant, les hagi dit des de la voluntat de generar un impacte, més que no pas de fer cap reflexió.

Malgrat tot, les declaracions existeixen i han estat àmpliament escoltades i vistes. I, per tant, és pertinent, i necessari, valorar-ne el contingut.

D’entrada, cal recordar i situar que d’ençà la professionalització de les Forces Armades, el Ministeri de Defensa treballa en dues línies: la primera, mirar de captar gent que vulgui implicar-se en l’exèrcit. La segona, relacionada, però que va més enllà, fomentar la ‘cultura de defensa’: una perspectiva que vol promoure que la societat ‘entengui’ la necessitat de l’exèrcit i les inversions econòmiques que suposa. En una altra manera de dir-ho: la cultura de defensa com a antídot de l’educació per la pau, present en diversos centres educatius.

Aquest programa de cultura de defensa ha tingut diverses concrecions al llarg dels anys però, fonamentalment, ha cercat fer més visible i present l’exèrcit al si de la societat. Des de xerrades a instituts sobre la sortida professional de les FFAA fins a certàmens literaris i activitats educatives. I l’objectiu principal, gairebé sempre, és la gent jove: perquè històricament, quan es comença a desenvolupar el programa els joves eren els més refractaris a les Forces Armades (sortíem d’una època de forta mobilització a favor de l’objecció de consciència i la insubmissió amb tot el desgast que això suposa per al paper de l’exèrcit) i, també, perquè només s’ompliran les places professionals de l’exèrcit si la gent jove hi acudeix.

Les imatges de Figueres, responen plenament a això. Unes fotografies, la de nens i nenes amb fusells a la mà, força esperpèntiques i, en termes pedagògics, greus. ¿Quina mena de joc, entreteniment o satisfacció suposa que nens i nenes puguin tenir a les mans instruments que serveixen, poseu-hi totes les floritures que vulgueu, per matar? ¿Quina mena de missatge pedagògic estem emetent si, aquells artefactes que són darrere les guerres i les seves terribles conseqüències humanitàries –també per a milers de nens i nenes-, les convertim en un divertiment? Podem pensar en moltes coses, capacitats i habilitats que cal desenvolupar i fomentar entre els nens i nenes: l’apologia del militarisme, segur que no és una d’elles.

Però les declaracions del Ministre han acabat de reblar el clau.

Diu el Sr. Morenés que els nens han de conèixer la realitat, ‘la verdad’, diu ell.

Vinga, doncs parlem de realitat i, fins i tot, de ‘veritats’.

Podríem parlar, per exemple, que al món dediquem 1,7 bilions de dòlars a la despesa militar mentre permetem, sí permetem, que milions de persones morin de fam o visquin en condicions d’extrema pobresa, mancats d’aigua potable, habitatge, educació o accés a la salut. Efectivament, la llibertat i la democràcia té un preu. Però aquest món s’encaparra a construir una gran maquinària de guerra… enlloc d’afavorir condicions de justícia i dignitat per a tothom, factor essencial per a generar seguretat humana global.

Podríem parlar que al món hi ha vora vint milions de soldats i recordar que, malgrat la propaganda oficial, el nombre de soldats que fan missions humanitàries (i, és clar, això sense entrar a valorar el grau de coherència, idoneïtat, qualitat, sentit i resultats d’aquestes missions) és molt petit.

Podríem parlar que la proliferació de les armes, amb un comerç irresponsable i descontrolat, afegeix benzina a moltes situacions de conflicte, alimenta la seva virulència i incrementa les conseqüències devastadores de la violència armada: morts, ferits, destrucció, desplaçats i refugiats. Segons recorda el SIPRI, en el període 2011-2015 el comerç de grans armes convencionals va créixer un 14% respecte al període anterior. I el Pròxim Orient és una de les zones del planeta on més ha crescut l’adquisició d’armes. Un món convuls, per cert, al qual l’Estat espanyol hi contribueix decisivament: és el setè exportador d’armes al món.

Sembla que el ministre està molt preocupat per la llibertat, la democràcia i la pau: potser els nens i les nenes haurien de saber que l’Estat és el tercer subministrador d’armes a l’Aràbia Saudita, un règim, com totes i tots sabem, fermament preocupat per la defensa de la pau, la llibertat i la democràcia, a dins de les seves fronteres i a la regió (Iemen, Síria, etc.).

El ministre Morenés afirma que la llibertat i la pau tenen un preu. El que és segur és que la irresponsabilitat, el militarisme i la violència armada, tenen un preu altíssim: 35 conflictes armats, més de 500.000 persones mortes cada any, milions de ferits i 59,5 milions de persones refugiades i desplaçades.

 

Enlloc d’acceptar acríticament aquestes rèmores, hauríem de fomentar que els nens i les nenes siguin capaces, pel nostre bé i pel seu, de construir i defendre la pau i la llibertat amb eines que no posin en risc la llibertat i la pau.





Síria i nosaltres: 5 anys després

16 03 2016
Foto: BULENT KILIC/AFP/Getty Image

Foto: BULENT KILIC/AFP/Getty Image

(Article publicat al Diari ARA el 15/03/2016: http://www.ara.cat/opinio/Siria-anys-despres_0_1540645931.html)

Divendres 26 de febrer, Institut Quatre Cantons, Barcelona. El Consell d’Alumnes ha organitzat la jornada #4Cantonsdiuno amb diverses xerrades (presencials i algunes per skype amb els camps de refugiats) sobre el conflicte de Síria, les seves causes i les seves conseqüències. Després de la reflexió, faran unes pancartes al pati. El divendres anterior ja van començar amb altres activitats. En total, dos matins dedicats a Síria, a través de l’autoorganització d’uns joves d’entre 13 i 17 anys.

Surto del centre feliç. Les intervencions dels alumnes (per qualitat i lucidesa) han estat potents. Però, encara que no ho haguessin estat: és reconfortant de veure uns joves, tan joves, mostrant aquesta sensibilitat i implicació. Mirar de solucionar certes problemàtiques d’aquest nostre món passa, en primer terme, per preocupar-se’n i dedicar-hi temps i energia. Ells ho van fer.

Però al cap de ben poc, quan ja creuo la Rambla, ben tranquil·la i assolellada, m’envaeix una sensació agredolça. El contrast és innegable. I feridor: he vist més ganes d’aprendre i fer alguna cosa en aquests joves que no pas en molts adults en els darrers anys.

Sí, Síria fa 5 anys que pateix una autèntica follia de sang i destrucció. I, en el fons, no ha acabat de despertar una significativa preocupació o solidaritat.

No em refereixo, ara, a la comunitat internacional o als Estats: és evident la seva indiferència i escassa sensibilitat. De fet, en alguns casos no és indiferència sinó col·laboració directa amb la barbàrie: prioritzant interessos en hipotètics escenaris de futur per davant de la sort de vint milions de sirians, dels quals tres centenars de milers han mort, quasi dos milions estan ferits i més de la meitat han hagut de fugir de casa seva.

No em refereixo, tampoc, a la gent en general, sinó a aquelles persones a qui caldria suposar una certa capacitat d’anàlisi i/o una certa sensibilitat: activistes, intel·lectuals, polítics, periodistes.

Perquè aquesta poca implicació davant d’una de les guerres més devastadores, davant d’una de les crisis humanitàries més aclaparadores?

Hi ha qui creu que és un conflicte massa complex. Però tots els conflictes ho són si, més enllà d’una mirada simple, hi aprofundim.

Hi ha qui, davant el fet que la majoria d’actors han fet coses censurables, no acaba de trobar la fórmula còmoda de posicionar-s’hi. Però ens hauria d’incomodar molt més abandonar la majoria de la població civil siriana que, mentre trobem la fórmula ideal, és víctima de tota mena de violències i vulneracions dels drets humans. Cal prendre partit, sí: per la gent que pateix.

Hi ha qui, encara encastellat amb la perversa lògica de ‘l’enemic del meu enemic és el meu amic’, calla davant autèntics crims contra la humanitat si, això, permet determinats guanys en un tauler d’escacs. Persones, al servei de moviments de peons i alfils.

Hi ha qui, aplaudeix o critica, no en funció del que veu i passa, sinó en funció de si és amic, o no, de tal Estat o grup. ¿Perquè ens mirem el conflicte de Síria, i tots els conflictes, des de les nostres ulleres, fílies i fòbies enlloc de, simplement, parant atenció en allò que veiem i escoltem? ¿Són més importants els nostres esquemes que no pas la vida de milions de sirians i sirianes?

Hi ha qui, amb crítiques pretesament elaborades a un suposat ‘bonisme’ acaba receptant, de la forma més simplista i mecànica possible, una intervenció miliar. Segur que, després de 5 anys de guerra devastadora, el millor és una guerra més? I qui la faria, els mateixos que, fins ara, han mostrat un nul interès en el patiment de tanta gent? Si ni diplomàticament ni política han fet gaire cosa per salvar ningú, ara ho faran amb bombes? No és ben estrany, i extremadament ingenu, pensar això?

Crec que si jo fos un sirià que hagués sortit al carrer fa 5 anys a reclamar dignitat, que hagués patit la repressió del règim, que tingués un amic desaparegut després d’haver estat detingut, que conegués una familiar en un altre poble patint gana per un setge criminal, que hagués vist la violència folla i sectària de grups terroristes jihadistes, que hagués hagut de sortejar bombardejos, ara d’uns ara dels altres, potser ja no tindria massa fe en el món. Però, potser, almenys en tindria prou de saber que, arreu, hi ha gent que diu no a aquesta barbàrie. Perquè, sense això, perdria tota esperança. Així que, preocupem-nos i mobilitzem-nos. Impedim que les sirianes i sirians, que porten 5 anys demencials, perdin definitivament tota esperança.





¿Queremos erradicar el terror?

15 11 2015
Foto: StarMedia

Foto: StarMedia

París. Viernes por la noche. Un nuevo zarpazo de barbarie. Seis ataques coordinados, disparos indiscriminados, 129 muertos, 300 heridos, 99 en estado crítico. Desolación. Impotencia. Terror.

Lo primero que hay que hacer es llorar las víctimas. 129 personas han visto truncadas sus vidas y sus esperanzas. Y solidarizarse con sus seres queridos: centenares de familiares y amistades estarán sufriendo el sinsentido de una muerte criminal.

No le pongamos peros. Esos ciudadanos de París han muerto salvajemente, injustamente, en manos de gente enloquecida por el fanatismo y la ignorancia. No debería haber sucedido, bajo ninguna circunstancia. Ninguna razón, sea la que sea, puede justificar un acto criminal así.

Debemos hacer todo esto. Pero también algo más.

Nos toca pensar y analizar. Determinar y proponer. Evaluar y actuar. Mirar de entender porque estas barbaridades se producen. Procurar actuar de manera que no vuelvan a producirse. Dejar de hacer lo que puede alimentar que se reproduzcan. No hacer lo que el terrorismo yihadista busca que hagamos.

El terrorismo yihadista (primero Al Qaeda, luego Estado Islámico –Daesh de ahora en adelante- y multitud de otros colectivos) lleva años creciendo en número de grupos, acciones, nivel de brutalidad y facilidad para conseguir nuevos adeptos. Crece su importancia y, sobretodo, su impacto e influencia.

Sin duda, el principal alimento del yihadismo es el discurso del odio. Por ello, sacrificar -por una supuesta lucha más efectiva contra el terrorismo- los valores del diálogo, la paz, la tolerancia y los derechos humanos, sería un grave error. Y la primera victoria del yihadismo.

Daesh busca que el virtual choque de civilizaciones se haga realidad. Y para ello es fundamental que la delicada cohesión de las sociedades europeas salte por los aires. La islamofobia, además de una respuesta absurda (la mayoría de víctimas de Daesh son otros musulmanes) sería la segunda victoria del yihadismo: precisamente es lo que busca, que muchos ciudadanos europeos de ascendencia musulmana vean el extremismo como única salida.

Decenas de miles de personas se sienten atraídas por esos discursos extremistas y, sobretodo, por la expectativa de nueva realidad que le ofrece Daesh. Es vital cortocircuitar esa conexión. Pero no siempre nos damos cuenta que el desastre, la injusticia y el caos de este mundo –del que participamos y sacamos tajada- pueden ser factores que faciliten el tránsito de mucha gente hacia el extremismo violento.

Condenamos el sectarismo, la intolerancia y el racismo existente en el discurso y la práctica de Daesh. Pero a veces nos olvidamos que en toda Europa las proclamas xenófobas, simplistas y que criminalizan al inmigrante y al diferente encuentran cada vez más eco social. Y que muchos partidos e instituciones, para mirar de contener ese crecimiento, copian y reproducen esos discursos, dándoles así aún más credibilidad, legitimidad y resonancia.

Nos extraña que haya gente que no encuentre otra salida que el extremismo violento. Pero no nos damos cuenta de que, a veces, nuestras políticas exteriores no dejan demasiadas salidas: dejamos pudrir situaciones de tensión, damos apoyo a regímenes impresentables, intervenimos en conflictos con intereses cortoplacistas y nos desprecoupamos del inmenso drama que generan a miles, centenares y a veces a millones de personas que los sufren. Y, finalmente, cuándo vienen a nuestras fronteras, huyendo de la violencia, les cerramos las puertas.

Condenamos la extrema violencia de Daesh, pero participamos de una cultura de la violencia que implica un gasto militar desorbitado y ofrecer respuestas militares, a menudo con estúpida sobreactaución, a problemas que demandan soluciones políticas.

Nos preocupamos de la pujanza de Daesh pero mantenemos como aliados a regímenes que han tolerado, facilitado y permitido el desarrollo económico, armado y reclutativo de Daesh. Regímenes que hacen políticas represivas y discriminatorias, que cortan todas las salidas de expresón política, que discriminan a colectivos y que frustran los anhelos de mucha gente joven.

Nos extrañamos de que Daesh disponga de suficientes recursos económicos e incluso comercie, pero olvidamos que vivimos en un mundo que permite, tolera y practica la economía criminal y los paraíses fiscales.

Abominamos de las atrocidades cometidas con armas pero hemos tardado 20 años a adoptar un Tratado sobre el Comercio de Armas (TCA) que, de cumplirse, debería impedir el acceso al mercado de armas por parte de criminales, genocidas, regímenes represivos y grupos terroristas.

Llevamos 15 años alarmados por el terrorismo yihadista pero no nos damos cuenta que la ‘guerra contra el terror’ solo ha conseguido incrementar el volumen y la virulencia terrorista.

Nos da mucho miedo Daesh pero no acabamos de comprender que nos debería dar más miedo muchas de las decisiones políticas, económicas y sociales que hacen este mundo como es. La dramática verdad es que Estados y líderes políticos mundiales no tienen una agenda sincera y honesta en favor de la paz, los derechos humanos, la democracia y la justicia. Si miramos Siria (lugar dónde Daesh se ha desarrollado e implantado aprovechando el caos y zona de origen de la mayoría de refugiados del mundo) deberemos constatar que las actuaciones de las potencias mundiales (Estados Unidos, Rusia, China, Europa) y de las potencias regionales (Irán, Arabia Saudí, Turquía, etc.) han actuado en ese país siguiendo muchos intereses y prioridades pero, nunca, el de preocuparse por la suerte de la población siria y una solución justa al conflicto.

Seguramente, ni procurando hacerlo todo bien podríamos evitar totalmente el azote de la violencia. Pero si no nos tomamos en serio el fomento de la paz, la defensa de los derechos humanos y la promoción de la justicia, es seguro que deberemos aprender a convivir con altas dosis de violencia, caos y barbarie.





Fugint de la violència

1 11 2015
Foto: The Guardian

Foto: The Guardian

(Article demanat per Entrepobles i publicat a la seva revista núm 64. Tardor 2015)

Entre la primavera i estiu d’enguany, vam assistir a una autèntica tragèdia humanitària a la Mediterrània. Desenes de milers de persones que fugien de la violència intentaven creuar el mar –sovint en condicions ben penoses i perilloses- cap a Europa a fi de poder encaminar la seva vida amb més seguretat.

Cal recordar que, abans de l’estiu, les notícies d’ofegats al Mediterrani no van generar excessius escarafalls a la societat, els mitjans de comunicació o les institucions. Més aviat al contrari: quan a Europa es discutia sobre el possible nombre de refugiats a acollir, vam haver d’aguantar un repugnant regateig dels líders europeus que consistia en aconseguir el menor compromís possible. Certament, l’extrema dreta xenòfoba va fer l’agost amb el tema, però polítics com Cameron, Rajoy o la mateixa Merkel inicialment també va adoptar una actitud freda i distant.

Però, enmig de tot plegat, va aparèixer una foto. L’Aylan, un nen kurd-sirià va ser trobat mort a la costa turca. La seva foto va córrer i, en poques hores, va esdevenir icona mundial de la tragèdia. I va provocar un canvi en la mirada del drama dels refugiats. Del passotisme, la indiferència i, fins i tot el cinisme, es va passar a una expressió pública de solidaritat.

Arreu d’Europa molta gent va mostrar la seva indignació i va reclamar reacció. Ajuntaments, com el cas de Barcelona, van fer un pas endavant, reivindicant el paper d’acollida. La cosa es va anar escampant. Al final, bona part dels líders europeus van acabar fent-se fotos i fent declaracions en el sentit que calia adoptar una actitud humanitària amb els refugiats.

Però al cap de poc, ja ens havíem oblidat de l’Aylan. I les polítiques oficials van continuar ignorant una realitat, evitant de coordinar-se i procurant no implicar-se excessivament. I, més enllà d’això: l’onada de refugiats no et pot reduir a un cas emblemàtic d’un nen. Són milions, de totes les edats, de molts llocs, de maneres de fer i viure ben diferents.

I no són una cosa puntual. Any rere any creix el nombre de refugiats que vol arribar a Europa. I sinó canvia la realitat que els empeny a marxar de casa, la tendència creixent continuarà.

 

Fugir de la violència per protegir la vida

Si les persones refugiades i desplaçades que hi ha al món constituïssin un estat, serien el 24è estat més gran del món. Una simple dada que ens situa, de cop, que som davant d’un problema de primera magnitud.

Les persones naixem en un lloc determinat i per circumstàncies personals, familiars o laborals podem anar a viure a una altra banda Però en general ens quedarem al lloc de naixement o al lloc que, per aquestes circumstàncies, hem acabat escollint com a nova casa nostra.

Sovint, la pobresa, la fam i la falta d’expectatives materials, provoquen que molta gent acabi marxant del seu país. Són les migracions que coneixem.

A vegades, però, el fet de marxar no és per canviar de vida sinó per a preservar-la. Viure sota les bombes o les matances, les vulneracions sistemàtiques dels drets humans o la persecució per ser d’una ètnia, una confessió religiosa o una opció sexual determinada, és malviure. I molta gent fuig, amb l’esperança de trobar un nou entorn. Són els desplaçats (els que deixen casa seva però es ressituen dins de la mateixa frontera de l’Estat) i refugiats (els que fugen de casa per mirar de ser acollits en un altre Estat).

Si algú es pensava que això dels desplaçats era una cosa del passat, res més lluny de la realitat: el nombre de persones que es veuen forçades a marxar, ha arribat al seu màxim nivell des que se’n tenen dades precises. Segons l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (UNCHR en anglès, ACNUR en castellà o català) el 2014 es va registrar una xifra rècord: 59,5 milions de persones desplaçades i refugiades. Vuit milions més que el 2013, 22 milions més que les xifres de 10 anys abans. D’aquests 59,5 milions, quasi 40 són desplaçats interns i quasi 20 són refugiats.

I malgrat que el dret d’asil és un dret humà bàsic i fonamental, recollit en la Declaració Universal dels Drets Humans (‘en cas de persecució tota persona té dret a gaudir d’asil polític en qualsevol país’), hem vist com la majoria d’estats europeus han cercat la manera d’evitar comprometre’s i no atendre els centenars de milers de persones que cercaven asil a Europa.

Però per valorar el galdós paper europeu, hem de girar la mirada enrere: el primer instrument jurídic internacional específicament dedicat als refugiats fou la Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats de 1951 que, precisament, estava pensada per a regular els fluxos poblacionals forçats ocorreguts durant la Segona Guerra Mundial.

Si el món es va “inventar” la protecció dels refugiats pel patiment viscut per milions d’europeus, ara, Europa, el limita, el regateja i el restringeix. Tota una derrota moral europea absoluta.

Sens dubte, fa falta que els governs es comprometin, i practiquin, els principis humanitaris més fonamentals. Que reaccionin davant d’aquesta tragèdia. Però el millor humanitarisme, i el més efectiu, no és el que posa la tirita sinó el que es pregunta el perquè de la ferida i mira d’evitar-la.

L’increment brutal dels refugiats es deu, en bona part, a un nou rebrot dels conflictes armats. Després de molts anys en què el nivell de conflictivitat anava a la baixa, els darrers anys ha tornat a pujar. I no només pel nombre de conflictes sinó pel profund impacte en nombre de ferits, morts i desplaçats que alguns d’aquests conflictes recents, han provocat.

Com el cas de Síria, per exemple, el principal país del món pel que fa a generació de refugiats.

En només quatre anys, Síria ha esdevingut un país trencat i dessagnat. Tres anelles de conflictivitat, realimentades i superposades, han arrasat ciutats senceres. En un primer moment, al caliu de la primavera àrab, desenes de milers de joves van sortir pacíficament al carrer per protestar contra el règim i reclamar més accés, justícia i llibertats. La reacció governamental va ser brutalment repressiva i violenta. Una part de l’oposició es va armar i l’espiral de la violència va continuar incrementant-se.

En aquest punt, les potències regionals amb interessos al país van activar-se: Iran, tot donant suport logístic i militar al règim, i Aràbia Saudita i altres monarquies petrolieres mirant de reforçar els seus aliats –amb armes i suport econòmic- a fi d’apuntalar-los per tal que estesin ben posicionats en cas de caiguda del règim. Entre alguns d’aquests actors armats promocionats, o que es van saber espavilar enmig del caos, va fer acte de presència el jihadisme.

Finalment, l’anella internacional: Rússia, per lligams tradicionals amb el règim i per gestió d’interessos geostratègics i econòmics, donant suport explícit al règim. Per l’altre cantó, els Estats Units, França i Gran Bretanya, amb diferents nivells d’implicació i decisió, reforçant l’oposició armada pensant en tenir un aliat de futur.

El caos a la regió ha fet la resta: retroalimentant i complicant més la situació del conflicte sirià. L’Iraq post-ocupació, amb tot el reguitzell d’atrocitats comeses per les forces d’ocupació, els greuges per les tensions i les venjances comunitàries mal resoltes i la lògica de la cultura de la violència, va veure com Estat Islàmic, la cara més extremista del jihadisme, campava a plaer.

Durant aquests quatre anys, aquestes tres anelles han anat reforçant la lògica militar i abonant tota mena de ‘solucions’ armades (enviament armes, més combatents, capacitació militar, bombardejos, etc.). Uns escassíssims intents de negociació política, sense una autèntica pressió i implicació de la comunitat internacional, van fer fracassar estrepitosament les opcions de pau.

Resultat, el principal drama humanitari del Segle XXI: en un país de 20.000.000 de persones, més de 300.000 morts i més de 10.000.000 de sirians desplaçats i refugiats. La major part d’aquests darrers, per cert, acollits per països amb situacions econòmiques i socials molt més complexes i difícils que les d’Europa.

És clar: com més s’eternitzen els conflictes i els seus impactes, pitjor: part de la gent que ha marxat a Europa, no ha fugit de Síria, sinó que fuig dels camps de refugiats, en veure que el conflicte s’eternitza i la falta d’expectatives és el pa de cada dia.

Afganistan, Somàlia, República Democràtica del Congo, República Centreafricana, Sudan, etc. Són altres dels llocs del planeta que expulsen desenes de milers de persones.

Ho sabem: deixar podrir els conflictes, participar irresponsablement en el suport a règims criminals o oposicions criminals (i fer-ho per interessos immediatistes sense valorar l’impacte que això té sobre la població), assortir d’armes zones conflictives i explosives, generar ressentiments a base de vulneracions de drets humans, tenir un sistema econòmic on la criminalitat (d’empreses, actors, grups terroristes, estats autoritaris, etc.) té porta d’entrada, etc. Tot això són elements que fan un món més insegur, més injust, més explosiu. Que genera i ajuda a perpetuar conflictes armats, morts, destrucció i, és clar, refugiats i desplaçats.

Davant l’allau de refugiats, cal una política humanitària de xoc i acollida. Però l’autèntica política humanitària és fomentar la pau, afavorir la resolució de conflictes, promoure la garantia dels drets humans (tots, els civils i polítics i també els econòmics i socials), exercitar la democràcia i consolidar instruments i mecanismes de governabilitat regional i global més democràtica i justa.

Mentre permetem o, directament fomentem, la injustícia, la barbàrie i la violència, l’onada de refugiats serà una, entre moltes altres, de les conseqüències que haurem d’administrar.

 

Principals estats d’origen dels refugiats 2014 Font: UNCHR-ACNUR
1. Síria 3.880.000
2. Afganistan 2.590.000
3. Somàlia 1.110.000
4. Sudan 666.000
5. Sudan del Sud 616.000
6. República Democràtica del Congo 516.000
7. Birmània 479.000
8. República Centrafricana 412.000
9. Iraq 369.000
10. Eritrea 363.000

 

Estats que més persones refugiades acullen el 2014. Font: UNCHR
1. Turquia 1.590.000
2. Paquistan 1.510.000
3. Líban 1.150.000
4. Iran 982.000
5. Etiòpia 659.000
6. Jordània 654.000
7. Kènia 551.000
8. Txad 452.000
9. Ucraïna 385.000
10. Xina 301.000




L’Aylan no va morir dimarts

3 09 2015

No. La seva mort ve de lluny, fins i tot d’abans de néixer.

Quan va venir al món ja ho tenia complicat: un poble sense estat, el kurd, en el marc d’una Síria controlada per un govern autoritari.

Però la seva vida encara es va complicar més quan faltaven pocs mesos per néixer. El 2011, contagiats pel clam de justícia i dignitat que va remoure el món àrab, una part important del poble sirià va dir prou i va sortir al carrer. I el règim de Baixar al-Àssad va reprimir amb brutal duresa les manifestacions ciutadanes. S’iniciava una època encara més fosca.

Va morir una mica més quan els enemics eterns de la regió, l’Iran i l’Aràbia Saudita van començar a moure les seves peces. Els primers apuntalant l’escalada repressiva del règim i els segons, veient l’oportunitat de posar uns ‘nous’ més ‘seus’, facilitant la deriva armada de la revolta, inicialment, pacífica i ciutadana.

La vida a l’Aylan se li va complicar molt més quan, entre l’estímul saudita i el deixar fer turc, i en part, el benefici indirecte per al règim, grups islamistes van començar a aparèixer per Síria, contaminant la revolta i, a la vegada, impedint-la.

Va morir encara més quan Rússia i EEUU, lluny d’actuar com a potències responsables (cosa que no solen fer gaire, certament) van mirar-s’ho en clau d’interessos immediatistes. Els primers armant el règim i defensant la seva actuació internacionalment, sovint amb el suport de la Xina, i els segons, amb la participació també de França i Gran Bretanya, armant o entrenant grups rebels però, en el fons, pensant que una guerra de desgast entre dos enemics (Síria més l’Iran, per un cantó, i el gihadisme, per l’altre) era un escenari prou llaminer. Tot això, és clar, amanit per l’absoluta indiferència cal al patiment de la població.

L’Aylan va encaminar-se cap a la mort definitiva quan en el marc de la degeneració del conflicte sirià i de les conseqüències de la guerra i l’ocupació de l’Iraq (caos, greuges i tensions comunitàries mal gestionades, etc.) neix la vessant més brutal del terrorisme gihadista: l’Estat Islàmic. Una presència que també va arribar a les zones kurdes, fins llavors més allunyades de l’enfrontament, patint el seu assetjament en llocs com Kobani, d’on, segons diverses informacions, procedia la família de l’Aylan.

I sí, finalment, va morir aquest dimarts en una situació dramàtica, generant una imatge esfereïdora que ha fet la volta al món i que ha sacsejat moltes consciències. Fins i tot les de gent, polítics i periodistes que fins fa quatre dies o bé passaven del tema o bé el resolien amb l’habitual recepta de duresa i crueltat: cal més policia, més murs, més repressió; evitar l’allau; que vagin a una altra banda; és el seu problema, no el nostre; mala sort, us ha tocat.

Però més enllà de l’impacte emocional d’ara, tinguem-ho clar: la seva tragèdia, i en diferent grau, la tragèdia dels 10.000.000 de desplaçats de Síria (quasi la meitat de la població) ve de lluny.

I sinó ens prenem seriosament la lluita per la justícia, els drets humans, la prevenció i resolució dels conflictes, el desarmament i el control d’armes, per més que ens esgarrifin les morts de nens com l’Aylan, ens haurem de resignar a veure’n moltes més.





El dia més important

21 04 2015

Després dels fets d’ahir, ben insòlits en el nostre entorn, avui és un dia important. I el dia més important per a la pau.

No és el dia més important per la pau per què divendres s’acabés una important reunió a Ginebra per evitar el desenvolupament de les armes robòtiques. Ni perquè ens trobem a les portes de l’inici de les negociacions diplomàtiques a Nova York sobre el Tractat de No Proliferació Nuclear. I no és el més important, tampoc, perquè demà comenci a La Haia una trobada de milers de dones on recordaran que la pau passa per un món on les dones estiguin plenament incorporades i visibilitzades.

No. Avui és un dia important perquè alumnes, pares, mares, mestres i tota la resta faran el seu paper al si de la comunitat educativa. Un paper complicat, sens dubte, després del que va passar ahir.

La cultura de pau, o la cultura de violència, es forma de moltes i petites aportacions que anem recollint, vivint i experimentant dia a dia i que van configurant la nostra consciència, la nostra manera de veure’ns i relacionar-los. La nostra forma d’implicar-nos al món. I, avui, alumnes, famílies i mestres es faran preguntes. Hauran de desenvolupar-se amb inevitables dimensions d’incomoditat, tristesa, desànim i sentiments contraposats. I caldrà que vagin responent, a les preguntes i incomoditats dels altres, a les pròpies i a les situacions -noves- que s’aniran produint.

Serà bo que s’entengui que és un fet excepcional. Que per més que pensem, planifiquem i organitzem poden passar fets excepcionals. I, a vegades, fets excepcionals ben negatius. Que, malgrat tot, és clar, cal fer el màxim per fer-ho tot el millor possible. A l’escola, sí. Però també a les famílies i a la societat. Perquè els valors i les conductes de les persones són una síntesi d’allò que generem i d’allò que rebem.

Estarà bé conèixer i entendre les circumstàncies, contextos i factors explicatius del que ha passat. Però seria ben erroni caure en l’estigmatització d’algunes d’aquestes circumstàncies o contextos.

Seria magnífic no perdre l’espontaneïtat. I procurar que la por no ens bloquegi. Viure amb por, amb excessives prevencions i angúnies, no ens estalvia la possible vivència d’un fet negatiu excepcional. Segurament, al contrari. I, segur, ens impedirà gaudir de moltes coses importants i necessàries per al nostre desenvolupament.

I aprendre equilibris complexos: a reafirmar valors, línies vermelles i conceptes clars amb la necessària dosi de tolerància, comprensió i empatia per situacions i coses que no són blanc o negre.

Garantir la cohesió, millorar la convivència, consolidar la pau, no ho farem sense dificultats. Només es pot fer, i de fet només es pot demostrar, a partir de la superació de les dificultats que ens anem trobant.

Precisament perquè ahir va ser un dia excepcionalment violent, avui és el dia més important per a la pau.