Tranquil·litat i bons aliments: el que vulguem, acabarà essent

Un dia dens.

I al damunt tot l’enrenou de la Consulta que ens cansa fins i tot als que la desitgem des de que ni es parlava de dret a decidir ni de consulta. I que ens atabala amb tantes giragonses, confusions i autogols.

Però, malgrat tots els malgrats, dues coses són clares:

1. si realment hi ha una majoria ciutadana a favor del dret a decidir (que sembla evident) tard o d’hora acabarem exercint-lo

2. si realment hi ha una majoria ciutadana sòlida a favor de la independència (cosa que cal veure) tard o d’hora serem independents

No és futurologia. Són faves comptades: podem discutir, filosofar i opinar jurídicament però, al capdavall, el que vol la gent tard o d’hora s’acaba fent real.

És el que té la democràcia (per a bé i, és clar, també per a mal).

Per tant, tranquil·litat i bons aliments. I no ens atabalem excessivament pel soroll d’aquests dies.

El ‘cas Brugué’ o mirem de no perdre el cap

I ara, sembla que has d’estar 100% a favor del Brugué (i aprofitar per condemnar el sobiranisme per intolerant) o 100% en contra (i acusar-lo de totes les maldats de l’espanyolisme)…

Malauradament, es pensa de forma simplista i, curiosament, llavors tot es complica. Seria millor fer una anàlisi més complexa i, així, potser tot seria un xic més senzill…

Vejam, ho intento:

1. En Quim Brugué és un bon expert que ha dit i fet coses interessants en l’àmbit de la participació ciutadana i l’anàlisi política. La seva opinió, sigui la que sigui, agradi o no agradi, té valor i interès. Menysprear la seva opinió és poc intel·ligent. Condemnar-lo pel que ha dit, lamentable. I, en clau estratègica, un greu error: construir un país nou es fa implicant a molta gent, no pas enviant-la a la foguera.

2. El que ha manifestat, dubtar que ara per ara hi hagi garanties democràtiques per a la Consulta, no és cap animalada. Som ben conscients de les dificultats objectives que s’estan implementant a fi d’impossibilitar la Consulta. Vaja, en Brugué, en part, descriu una realitat. Una altra cosa és que ens quedem de braços creuats o no davant d’aquestes dificultats o, fins i tot, que a molts ja els sembli bé que existeixin. Però hi són.

3. A en Brugué, li reclamaria que continués amb la reflexió. Dir que no hi ha prou garanties democràtiques i deixar-ho aquí… és com si ens trobéssim davant una dificultat climatològica o accidental. O davant de defectes dels convocants (que n’hi ha, és clar). No: essencialment, si la Consulta al final no es pot acabar fent haurà estat per la voluntat activa de prohibir-la, impedir-la i boicotejar-la del govern del PP, amb l’inestimable ajut del PSOE i del braç executor del TC.

4. I li criticaria, ell mateix ho ha reconegut en públic, que hagi acceptat un càrrec i en tant poc temps se’n desdigui. Les condicions pràctiques de garantia de la Consulta eren, malauradament, ben previsibles fa una setmana. O es va precipitar llavors o s’ha embalat ara, no ho sé. Però hi ha hagut un problema de gestió del temps. Cap problema, perquè tots ens equivoquem. Però, és clar, hi ha qui ho aprofita tot. De fet, tristament, alguns dels que l’han defensat no el defensen a ell. En el fons estan atacant la Consulta, tot usant-lo a ell.

En fi, diria que no és tan complicat extreure’s d’una dinàmica de foguera, de tot o res, de maximalismes, i analitzar les coses una per una reconeixent encerts i errors.

Venen temps intensos i, inevitablement, tensos. Fóra bo de saber-los administrar amb cura i sensatesa…

Escombrar cap a casa, un esport massiu

Diria que, acostumats com estem a uns debats ben simples i sectaris, acabem pressuposant que els arguments públics són banderes o proclames enlloc de reflexions serenes.

Mirem les reaccions a la Consulta a BCN. S’adapten perfectament al guió establert i previsible: els favorables al sobiranisme diuen que la participació és una gran xifra; els contraris que és ridícula. Sense anar més lluny, així acaba de valorar-ho el president del govern espanyol.

Però, no és possible raonar sobre les coses d’una manera més sensata? No és possible valorar un fet històric i social pel que és i representa i no per si ens cau bé o no?

Vejam: aconseguir, en una ciutat com  Barcelona i en l’època de la desafecció política en la que vivim, que un 18% de ciutadanes i ciutadans participin en una consulta no oficial i no vinculant és, objectivament, molt potent. Sigui en una consulta sobre la independència o en una sobre la pràctica del tir esportiu, la reforma de la xarxa viària, les prioritats en la salut pública o la física quàntica. Sigui pel que sigui, és una xifra impressionant.

Només des del desconeixement del que suposa mobilitzar la ciutadania (algú s’ha parat a pensar com n’és de difícil que milers de persones s’impliquin durant mesos muntant parades informatives, organitzant meses electorals, fent actes públics?) o des de la mala fe, es pot ridiculitzar la xifra de participació.

Deixem-ho clar, amb un exemple ‘contrari’, perquè tothom entengui que vull dir: si l’extrema dreta organitzés una consulta contra la immigració i hi hagués un 18% de participació a Barcelona, m’escandalitzaria profundament i em decebria radicalment. Però, de cap de les maneres, podria negar una evidència: que seria un èxit espaterrant. És el que reclamo: una cosa és discutir sobre el moviment de les consultes i si ens cau bé o no, l’altra, valorar honestament el grau de mobilització i participació que han aconseguit.

Ja m’agradaria a mi que -també- en molts altres temes (habitatge, retallades socials, militarisme, violència de gènere, despesa militar, protecció d’espais naturals, etc. ) fóssim capaços de mobilitzar un 18% de la població…

El 10 d’Abril tenim una cita amb les urnes

El proper diumenge 10 d’Abril es farà a Barcelona la Consulta sobre la Independència, després d’un any i mig fent-se  a diverses viles i ciutats del país.

Animo fermament a votar, per diverses raons:

1. Perquè votar està bé. És evident que la democràcia és molt més que votar cada quatre anys o fer-ho de tant en tant en un referèndum o una consulta. Però, la democràcia, també és això.

2. Perquè el debat sobre el futur polític de Catalunya és ben viu i obert. Més enllà de les opcions de cadascú, és innegable que el debat sobre el model de país és al carrer. I, la Consulta, pot ser un instrument més per copsar el sentir de la gent sobre l’assumpte. Perquè, el dia 10, tothom pot dir el que pensa: els que estan a favor de la independència, poden votar sí; els que estan en contra, poden votar no; els que no ho acaben de tenir clar, poden votar en blanc; els que creuen que falten opcions en les paperetes de vot, poden expressar-ho en un text i posar-ho a l’urna. Serà un vot nul, però hauran expressat el que ells creuen, que és el importa.

3. Perquè és una consulta impulsada per la societat civil. Quan es parla tant de desinterès per la política és remarcable veure  com en tants llocs s’han organitzat xerrades, activitats, taules informatives, dies de votació i recomptes. Hi ha qui menysté tot això. En general, són persones que no han tingut cap activitat associativa i desconeixen la feinada que suposa organitzar, implicar i mobilitzar. I el moviment de les consultes no es pot entendre sense l’activa i seriosa implicació de milers i milers de ciutadans que han dedicat moltes hores del seu temps per a fer-ho possible.

4. Perquè m’importa el meu país, el seu futur polític i vull que la meva opinió -i la de totes i tots els altres ciutadans- sigui tinguda en compte.

L’únic que em sap greu és que jo voldria votar el proper diumenge… però no ho faré. No ho faré perquè ja ho vaig fer: quan Barcelona decideix i Òmnium Cultural van demanar-nos a diversa gent que el 10 de Febrer expresséssim el nostre suport a la Consulta, es va considerar que podia ser adequat que votéssim allí per animar el vot anticipat. I així ho vaig fer.

Però, totes i tots els que no ho heu fet encara, sapigueu que podeu votar de forma anticipada tota la setmana i, òbviament, podeu votar el proper diumenge 10 d’Abril en aquests col·legis electorals.

El país és de totes i tots: i les nostres opinions -totes- compten.