De Santiago al País Basc, passant per l’11 M

'Memoria' quadre de Lucía Escolar

Un assisteix a actes. Organitza actes. És invitat a participar en actes. I, en general, tots tenen el seu què, la seva gràcia, el seu interès. Alguns, són molt interessants. I, molt de tant en tant, hi ha actes que et remouen i et commouen per tot arreu.

Això és el que em va passar fa uns dies en una taula rodona del Fòrum Mundial d’Educació, Investigació i Cultura de Pau que es va celebrar fa 3 setmanes a Santiago de Compostela.

S’hi explicava una activitat pedagògica feta al País Basc al voltant de l’exposició ‘Trazos y puntadas para el recuerdo‘ de l’associació d’afectats pels atemptats de l’11 de Març a Madrid. L’exposició inclou moltes coses i la visita sol ser guiada per un familiar de les víctimes. L’activitat que Bakeola hi va muntar era ben suggerent: vaig trobar brillant cercar la reacció dels nois i noies que la van visitar tot preguntant-los per quin sabor, quina olor, quin gust… els venia al cap després del que havien vist i sentit. Algunes de les respostes que la Rocío Salazar va mostrar-nos, eren tan inesperades com captivadores.

La intervenció a l’acte de la Isabel Casanova, mare d’un jove que va perdre la vida en els atemptats, va ser demolidora. Amb un parlar directe, tot i arrossegar un fort refredat, el testimoni i la força de la Isabel ens van anar tombant un a un. A mesura que el seu relat avançava, introduint el record d’un impacte tan terrible i recordant la seva tenaç lluita tant per a recuperar l’alè vital com per a resistir-se a caure en l’espiral d’odi, més impressionat m’anava quedant.

Ho va sintetitzar la Susana Harillo i hi coincideixo plenament. La Isabel, en clau personal i vivencial, transmetia més bé que ningú el que conceptualment sempre hem defensat des de la noviolència i la pau. Que la venjança, l’odi i el clam de més violència no és cap oposició a la barbàrie patida: és més barbàrie i, en el fons, és la victòria suprema de la barbàrie.

Feia molt temps que no veia un acte públic on tanta gent acabés amb els ulls humits i amb l’ànima compungida. En acabar, un munt d’abraçades, un munt d’intercanvis, un munt de salutacions. Havien de tancar el local i, fora, encara vam continuar. No va ser un acte, va ser una tremenda experiència de vida compartida.

El FME va ser interessant per moltes coses però només per haver pogut viure això, ja el dono per bo.

Estigueu al cas: l’expo va visitant diverses ciutats (és possible que properament vingui a BCN) i la Isabel o una altra persona de l’Associació solen acompanyar-la. Seria un error perdre-s’ho.

Militarització de la crisi = democràcia de baixa qualitat

Dos fets recents produeixen una certa inquietud.

Ahir, les 4 ONG que formen la Campanya Armes Sota Control vam fer un crit d’alerta: que la crisi no sigui excusa per a que el govern espanyol incompleixi encara més la Llei que prohibeix vendre armes a països en guerra o que vulneren els drets humans. No són impressions. Hi ha fets clars (veure aquest apunt) que demostren que el govern vol aprofitar tota opció de venda sense importar-li si s’ajusta o no a la Llei. Les dades del 1r semestre del 2010, a més, són clares: les vendes són més altes que mai i hi ha casos evidents d’incompliment legislatiu. No es tracta, només, d’angúnies ètiques o d’escrupolositat jurídica: vendre armes a països en conflicte o que esclafen els drets humans és una aportació directa al sofriment de milers de persones. I, n’hem vist prou proves, una inversió segura en inestabilitat que acaba impactant en la seguretat global.

En segon lloc, hi ha la continuació de l’estat d’alarma i militarització que el govern va decretar arran de l’acció dels controladors aeris. Tinc escassa simpatia per aquest col·lectiu: pels seus privilegis, per la seva poca consciència del moment de crisi que vivim i pel seu menyspreu cap a la ciutadania. Però anem a pams. La decisió de militaritzar conté, pedagògicament, alguns missatges terribles: sembla venir a dir-se que davant de certs problemes el que cal és un cop de puny a la taula i deixar-se de tonteries. Encara més, no projectem la idea que la democràcia no té instruments efectius per a resoldre els problemes i que, en canvi, ens cal recórrer a l’excepcionalitat i la militarització?

La crisi ens fa perdre oportunitats, benestar i diners. Però si hem de combatre-la amb simplificacions i cops de força, el que també perdrem serà qualitat democràtica.

En John Paul Lederach

Hi ha persones de qui aprecies les seves aportacions intel·lectuals. N’hi ha d’altres de les quals lloes la seva acció directa. I, finalment, hi ha de qui en valores la seva coherència i actitud personals.

En el cas de John Paul Lederach, l’aprecies per totes tres coses.

Des de ben jove inquiet amb l’estudi de la pau, Lederach és avui un referent en educació per la pau, conflictes i reconciliació.

Molts són els seus llibres cabdals. Des del clàssic, i introbable, ‘Educar para la paz‘ de l’Editorial Fontamara (en una col·lecció ben interessant que va dirigir en Vicenç Fisas) fins al recentment traduït per l’ICIP ‘Transformació de conflictes‘ tot passant per l’imprescindible ‘Construyendo la paz. Reconciliación sostenible en sociedades divididas‘. Però n’hi ha un que estimo especialment: ‘Els anomenats pacifistes: la no violència a l’Estat espanyol‘ d’Edicions La Magrana. Un llibre fruit de la seva estada a Catalunya on va entrar en contacte amb els primers objectors de consciència i els moviments noviolents i per la pau del nostre país. De fet, el llibre conté una presentació de l’Àngel Colom i una cloenda del malaguanyat Lluís Maria Xirinacs. Per molts joves interessats en la pau i que volíem fer-nos objectors de consciència, aquell va ser un dels primers llibres que ens va permetre apropar-nos i descobrir un seguit de referents, pistes i reflexions ben necessàries per a concretar i espavilar el nostre compromís.

I bé, aprofitant la invitació que cada any fa l’Escola de Cultura de Pau per al seu Postgrau, el proper dilluns la Fundació per la Pau té l’honor de fer un acte públic amb en John Paul. Sens dubte, val la pena.

Wikileaks: els cínics ho tindran més difícil

Hi ha una actitud típicament obtusa i cega per part dels principals centres de poder: la d’escandalitzar-se per coses nímies mentre procuren evitar fixar l’atenció en allò realment important que, a la vista de tothom, està passant.

No ho sabem tot sobre el fenomen Wikileaks i, encara menys, sobre el com, el perquè i els possibles interessos que hi poden haver al darrere d’aquesta monumental filtració.

Però la majoria de governs del món han respost amb aquesta actitud cega i obtusa: situar a Julian Assange en la diana (inhabilitar-lo, detenir-lo, jutjar-lo per terrorista, eliminar-lo, etc. són algunes de les variants que s’han debatut a fi de treure’l de la circulació). És possible que Assange no sigui un àngel benefactor. Però encara que fos un ésser menyspreable, aquest no és el problema. No.

El problema és l’immens cinisme i el profund menyspreu cap a la democràcia -en el sentit més limitat i menys ampul·lós del terme democràcia- que la política i la diplomàcia actuals contenen i que, aquests documents, revelen de forma crua. És cert que molts documents no tenen interès i poden entendre’s dins la pròpia i lògica funció d’un diplomàtic que passa informació al seu govern sobre allò que veu o viu. També és cert que no podem caure del cel: si ens posessin un ‘wikileaks’ al costat, totes i tots generaríem escàndols a diari.

Però, malgrat tot, no es pot fugir d’estudi. No es pot apartar la mirada sobre el que està aflorant: països àrabs i musulmans demanant als USA una mà dura que en públic no sols no reclamen sinó que denuncien; constatar descontrols majors dels imaginats pel que fa a les armes nuclears; adonar-se que no un activista anti-sistema sinó tot un diplomàtic dubta seriosament de les habilitats i capacitats de personatges com Putin, Berlusconi o Sarkozy per a dirigir democràticament els seus països; ser conscients, per si en teníem algun dubte, que el poder polític -no ja només el propi sinó un d’estranger!- incideix sobre les decisions del poder judicial…

En fi, els amants del doble discurs i la doble moral tindran una mica més de feina per a continuar practicant el seu cinisme després d’aquesta despullada col·lectiva. I jo, que me n’alegro.