També som, una mica, CompiYoguis

11 03 2016

El bon equip de Eldiario.es ha revelat en exclusiva les converses privades dels Reis amb un dels acusats per les targetes black de Caja Madrid – Bankia. Allí s’hi mostra una relació d’amistat, de companyerisme, de comprensió per la situació i, també, de poca consciència democràtica (‘Lo demás, merde’, ‘Un país muy difícil’ ‘Disfruta lejos de este barullo’).

He vist molta crítica, mofa i esverament amb aquests missatges. Em sorprèn un xic. I deixeu-me dir els perquès.

En primer lloc, si a algú li estranya que la monarquia tingui poca consciència democràtica… que s’ho faci mirar. La monarquia, en origen, concepte i tradició, és una figura política aliena a la democràcia. És més: en la mesura que la idea i la realitat democràtiques van anar fent camí, les monarquies van anar desapareixent o redimensionant el seu rol cap a una figura més formal i simbòlica. Però en una societat plenament democràtica, amb una cultura política cívica sòlida i forta, no hi hauria cap mena de vestigi monàrquic, ni real, ni substancial, ni formal, ni simbòlic. I si tenim Reis… és evident que no seran persones extremadament democràtiques. Si ho fossin, l’un hauria abdicat i rebutjat la Corona i l’altra no s’hauria casat amb un príncep. Tant senzill com això. Per tant, esverar-nos perquè mostrin poca cultura democràtica em sembla extremadament naïf.

Però, en segon lloc, anem a la relació de ‘companyerisme’ i ‘comprensió’ dels Reis cap a un acusat de pràctiques ben censurables.

Segur que això és tan criticable? O, dit més directament: segur que nosaltres no fem el mateix?

Quan sabem d’algú proper que fa alguna cosa ‘moderadament’ poc legal (amb Hisenda, amb negocis, amb factures sense IVA, etc. etc.) correm a fer un tuit denunciant-lo? O, senzillament, continuem fent vida normal i, és clar, mantenint-li l’amistat? Li fem un missatge dient, “això que fas és impresentable, no hi estic d’acord i sinó deixes de fer-ho et retiro l’amistat!” o li fem un missatge, sobre la propera quedada al cinema?

Quan alguna persona estimada fa una ‘trastada’ a una tercera persona, correm a dir-li a aquesta tercera persona que vagi amb compte o, com a molt!, li diem a la persona amiga, ‘no et passis’?

Quan un bon amic nostre rep crítiques per certes coses ‘lletges’, trenquem la relació d’amistat immediatament i radical, o estem al seu costat en un moment difícil? No ens semblaria lleig deixar-lo a l’estacada precisament en aquests moments, quan tothom el repudia?

Quan veiem que una persona compromesa amb valors solidaris es comporta egocèntricament i acaba posant al davant l’agenda personal a l’agenda col·lectiva, fem un post denunciant-ho o mirem cap a una altra banda i li continuem la relació, potser més freda, però mantenint-la?

Quan algú que estimem la caga de forma molt evident, tallem la relació radicalment, o mantenim un cert tipus de contacte, fins i tot amb un punt d’afecte i comprensi

No sé: em preocupa que siguem tant hipercrítics amb allò que veiem pels mitjans de comunicació, i tant i tant indulgents amb el que ens passa a nosaltres, amb el que fem i deixem de fer en el nostre entorn més immediat (és clar, jo, i imagino que la majoria de vosaltres, no tenim cap amic de la infància o de ioga que sigui conseller d’un súper banc. Però no pretendrem que les amistats dels Reis siguin d’un Ateneu Popular, d’un esplai, de l’AMPA d’una escola pública, d’un curs de fotografia paisatgística, d’un curs d’esperanto, etc. etc. etc.)

I, la veritat: em sembla molt més radical -i necessari!- mirar de corregir les pròpies misèries que no pas passar-se el dia vociferant contra les misèries alienes.

Anuncis




27 S

23 09 2015

 

És lògic viure aquestes eleccions amb intensitat. Pensem el que pensem, el 27 S és una data clau. No sabem cap a on, però és clar que influirà -decisivament- en el futur d’aquest país. I, per tant, sabem que el nostre vot, cada vot, compta. No sempre un té aquesta sensació…

És lógic sentir emoció. Perquè és un vot que pot canviar les coses. Perquè sembla possible, i encara que només fos això, que ho sembli, canviar les coses amb el vot. I això és ben especial. Portem massa temps votant amb la sensació que res d’essencial es deriva del nostre vot. Que tot allò important ja està decidit i que, a la fi, només acabem decidint quines cares, quins accents, gestionen allò que, fet i fet, no té gaire marge de canvi.

Darrerament, qui porta temps somniant i lluitant per transformar la realitat, veu coses que no estava acostumat a veure. En les recents eleccions municipals, una nova onada de participació ciutadana en clau de regeneració democràtica i d’impugnació de l’odre establert, va aconseguir accedir al govern de moltes ciutats. Ara, per primera vegada després del franquisme, qui ha desitjat fer un salt en l’emancipació nacional, veu que s’obre una porta. I que, si vol, pot ajudar a obrir-la i fer un nou camí.

És lògic sentir un cert desassossec, un aire agredolç: hi ha expectativa de canvi però, segur, les coses no són com un havia pensat, desitjat o projectat. O com creu que haurien de ser per anar bé. Els lideratges, els artefactes polítics, les companyies, les misèries i contradiccions que s’amaguen, els ritmes i les intensitats, etc. La història ofereix algunes, poques diria, oportunitats. Però això no vol dir que les ofereixi en la millor de les seves opcions. Ha anat com ha anat. Som on som. I cal avançar amb el que tenim.

És lògic sentir inquietud. Els grans canvis, els grans moments polítics i socials, generen expectació però també unes inevitables dosis d’incertesa. I és clar, pifiar-la en grans moments i cruïlles històriques també pot tenir conseqüències molt negatives i és comprensible sentir un cert vertigen.

És lògic, i afegiria: necessari, preocupar-se per algunes coses que veiem. Per exemple, per la pèrdua de papers que alguns periodistes i mitjans estan experimentant els darrers temps. Els que són públics per oblidar que serveixen a tothom, no només a uns quants. Els que són privats, perquè per més privats que siguin, si són autèntics mitjans de comunicació, no tenen crèdit per dir mentides, tergiversar la realitat o forçar exageradament les coses.

És lògic sentir cansament en constatar, una vegada més, que les campanyes electorals són més espai d’espectacle, consignes buides i simplificació que no pas de debat de propostes i confrontació de projectes polítics. Hauríem de fer-hi alguna cosa. Caldria que hi poguessim fer alguna cosa. En això, estem com sempre.

I sí: seria molt convenient que els personatges públics (governants, polítics, periodistes, analistes, líders socials i tuitaries -sí, també són públics en la mesura que els tuits poden tenir impacte-) dimitissin de practicar la demagògia, de simplificar brutalment la realitat, d’exercir la crueltat contra els diferents. En fi, no és un problema del 27 S, sinó general i estructural. Tot i que, certament, en unes eleccions tant decisives, la cosa es descontrola un xic.

I, és clar: veient algunes bronques, no greus però sí més enllà de les habituals, cal recordar que l’endemà, el 28 S, hagin estat quins hagin estats els resultats, totes i tots haurem de tirar endavant aquest racó de món. No ho enviem tot a la foguera, perquè tothom té dret, i tothom ha de ser-hi cridat, a participar del present i futur d’aquest país.

Bon 27 S!





De terratrèmols

26 05 2015

Sempre que hi ha un terratrèmol social acaba esdevenint-se un terratrèmol polític. És una lúcida reflexió de l’Alfons Banda que, inevitablement, em va venir al cap diumenge.

Després d’uns intensos anys on la indignació ciutadana s’ha mobilitzat considerablement en diversos fronts (contra la corrupció -i la tolerància institucional cap a ella i la impunitat dels corruptes; contra la injustícia i la desigualtat -i les polítiques que les permetien; contra el no permanent a tot avenç en l’autogovern i pel dret a decidir) podem dir que sí, que un cert terratrèmol hi ha hagut.

Quasi que podríem establir una línia: aquells partits que defensaven l’statu quo davant d’aquestes tres principals indignacions són els que han tingut pitjors resultats. Aquells partits que oferien més resposta a les tres indignacions, millor resultat. Però la impugnació no és només per les polítiques sinó per la manera de fer política, pel tipus de vincle de la cosa pública amb la ciutadania. Per això la consolidació de les forces vinculades al municipalisme alternatiu i l’eclosió de noves candidatures ciutadanes de confluència social i política, configuren un panorama ben interessant fins i tot, més enllà de la valoració particular que en fem. La implicació activa de moltes ciutadanes i ciutadans en la política és un clar antídot per a prevenir futures corrupcions i evitar polítiques econòmiques allunyades de la realitat social.

Menció específica mereix la quasi desaparició de la xenòfoba Plataforma per Catalunya. És cert que, fonamentalment, es deu al seu caos i a desavinences internes. Però, constatar que la propaganda descaradament xenòfoba del PP no li ha servit per aturar la previsible caiguda electoral és molt gratificant en un moment on el racisme s’imposa com a boc expiatori en molts llocs d’Europa.

Finalment, els resultats al País Valencià i les Illes, constitueixen una alenada d’aire fresc imprescindible per a la dignitat política, el medi ambient, l’educació, la cultura i la llengua.

És d’hora per dir si tota aquesta traducció electoral de la mobilització i la indignació ciutadanes és un fet passatger o canviarà definitivament el mapa polític i, sobretot, la cultura política. Però és innegable que alguns efectes d’aquesta traducció electoral tindran impactes duradors: s’obriran debats sobre temes que alguns volien aparcats; es discutiran sobre l’encert de polítiques que hi ha qui considera que són les úniques possibles, es posaran en crisi codis d’organització interna (de partits i institucions) i de les seves relacions amb la societat, etc.

Si fa 10 anys ens haguessin explicat el que va passar diumenge, no ens ho hauríem cregut. De fet, portem un temps dient-ho: fa x anys no haguéssim imaginat que passaria això! Senyal que, efectivament, som en un moment d’importants transformacions i canvis.





D’esquerres que són murs. I d’esquerres que els volen saltar

14 11 2014
Foto: Jaume Pagès

Foto: Jaume Pagès

 

Sí, fa una mica de temps 😉 Era el diumenge 12 de novembre de 1989.

Objectors de consciència, insubmisos, pacifistes i altra gent de mal viure havíem confluït en una cadena humana contra el servei militar.

Per moltes raons, tinc especial estima per aquesta foto: és simpàtica (l’autor, en té la culpa: jo no vaig ser conscient en cap moment que la feia), em recorda que havíem quedat amb una colla de bons amics (en Joan, la Cristina, etc.), era un dia important per als companys i companyes de lluita per l’objecció de consciència (en Pepo, de fet, és darrere meu) però, sobretot, la recordo molt especialment per una feliç coincidència. I és que va ser l’endemà que veiéssim per televisió unes imatges impactants: la revolta ciutadana contra l’ignominiós Mur de Berlín.

La coincidència va fer que manifestar-se aquell dia tingués una doble dimensió, i així ho vam viure molts: denunciar un militarisme caduc i caspós, representat per la mili, i celebrar la fi d’un símbol de l’opressió i la manca de llibertat més elementals, el Mur.

És veritat que hi havia una certa esquerra que mai va denunciar el Mur. I fins i tot, alguns sectors, el van defensar activament. Per mi era un actitud incomprensible: un estat que espia els seus ciutadans, que els reprimeix quan es queixen o discrepen, que posa un mur per impedir que marxin i que els dispara quan intenten fugir, és un estat profundament repugnant i indigne.

A nivell teòric i conceptual ho tenia clar. Però, a més, el meu pare era un actiu esperantista. I com que en molts països de l’Est l’esperanto era una de les poques vies tolerades pels règims per a poder marxar a l’estranger o assistir a congressos internacionals, per casa havien passat diversos esperantistes dels països de l’antic bloc soviètic. La majoria d’ells eren persones cultes, brillants, respectuoses i entranyables. Però totes patien molt: tenien molta cura de no fer res –o que no passés res, fins i tot involuntari: perdre el passaport, per exemple- que pogués ser interpretat per l’aparell policial com una desafecció al règim. I percebre aquesta por, terriblement injusta, en la cara i el gest de bellíssimes persones, costa d’oblidar.

L’esquerra és lluita per la justícia. I esclafar els espais de llibertat i pensament propi de les persones és una profunda injustícia. I callar davant de certes atrocitats perquè ho fan els ‘teus’ o perquè no vols donar arguments a l’adversari, no és cap acte de maduresa. És, senzillament, un acte d’encobriment de la barbàrie.

Celebro que, aquestes dies, persones diverses –de l’esquerra, dels moviments socials alternatius, de la lluita per la pau i els drets humans- haguem confluït en un manifest que, tot i no compartir-lo al 100%, desenvolupa una idea essencial: la vida de les persones està per sobre dels interessos de blocs o d’anàlisis geoestratègiques parcials.





Tranquil·litat i bons aliments: el que vulguem, acabarà essent

14 10 2014

Un dia dens.

I al damunt tot l’enrenou de la Consulta que ens cansa fins i tot als que la desitgem des de que ni es parlava de dret a decidir ni de consulta. I que ens atabala amb tantes giragonses, confusions i autogols.

Però, malgrat tots els malgrats, dues coses són clares:

1. si realment hi ha una majoria ciutadana a favor del dret a decidir (que sembla evident) tard o d’hora acabarem exercint-lo

2. si realment hi ha una majoria ciutadana sòlida a favor de la independència (cosa que cal veure) tard o d’hora serem independents

No és futurologia. Són faves comptades: podem discutir, filosofar i opinar jurídicament però, al capdavall, el que vol la gent tard o d’hora s’acaba fent real.

És el que té la democràcia (per a bé i, és clar, també per a mal).

Per tant, tranquil·litat i bons aliments. I no ens atabalem excessivament pel soroll d’aquests dies.





‘Hannah Arendt’ o preservar el criteri propi

2 07 2013

Hannah_Arendt-809536706-largeSens dubte, fer una pel·lícula sobre fets històrics, plena de diàlegs amb contingut i de silencis compungits, rodada bàsicament en interiors, no protagonitzada per cap ‘jove guapo/a’ i, damunt, parlada parcialment en alemany, és d’una valentia extrema.

Només per tot això, ‘Hannah Arendt’, la darrera pel·lícula de Margarethe von Trotta, ja és més que recomanable.

Però, a més a més, parlem d’un film sobre una filòsofa i escriptora alemanya d’origen jueu ben interessant (les seves reflexions sobre la ‘banalitat del mal’ encara ens il·luminen en nombrosos conflictes i genocidis recents) que, en un moment determinat de la seva vida, es veu abocada a posar en una balança la fidelitat a la ‘seva gent’ o defensar un criteri propi: va escollir l’honestedat amb si mateixa. Va mantenir el que creia. I ho va fer públic. Amb elevats costos personals.

Tenir criteri propi no vol dir encertar-la sempre. I, és cert: alguna gent encantada d’haver-se conegut prefereix ‘desmarcar-se’, i així engreixar el seu ego, que no pas diluir-se en una reflexió col·lectiva compartida.

Però no podem oblidar-ho: totes, totes, totes les salvatjades d’aquest món s’han fet perquè molta gent ha comprat els arguments mesquins del bàrbar de torn. Per ignorància, per inconsciència o, el més habitual, per por a dissentir, a quedar-se sol, a ésser assenyalat com el rar, el tou, l’ambigu, l’aixafaguitarres.

Per això, la valentia de mantenir un criteri propi quan pràcticament tot i tothom et porta a adherir-te a allò que toca, és una virtut que mai promourem prou. I, per a la salut i solidesa de les societats democràtiques, les persones amb criteri propi són l’element més essencial i imprescindible.

Per si ho havíem oblidat, ‘Hannah Arendt’ ens ho recorda.





Manning, Assange, Snowden

24 06 2013

Tres casos diferents però interconnectats i que comparteixen alguns trets essencials: són persones que després de revelar informacions han patit l’assetjament judicial de la principal potència del món.

Bradley Manning, analista d’intel·ligència de l’exècit nord-americà, va filtrar, entre altres, informacions compromeses sobre l’actuació de l’exèrcit a Iraq i Afganistan. Porta 3 anys empresonat en condicions de màxima vigilància i brutal aïllament. Acusat d’espionage, tot just ara acaba d’iniciar-se el Consell de guerra que l’ha de jutjar.

Julian Assange va difondre la informació facilitada per Manning. Arran d’un viatge a Suècia, va ser acusat de violació i abusos sexuals. Suècia en va demanar l’extradició a Gran Bretanya. Enlloc d’afrontar les acusacions (sosté que si va a Suècia podria ser extradit als EUA), Assange demana asil a l’Equador i es refugia a la seva ambaixada a Londres. Acaba de complir-hi un any de confinament.

Edward Snowden, consultor a una empresa subcontractada per l’Agència de Seguretat Nacional nord-americana, va fugir del país des que va revelar l’abast del programa de vigilància PRISM. Després d’estar uns dies a Hong Kong, sembla que vol anar a l’Equador. En tot cas, els EUA en demanen l’extradició per jutjar-lo per espionatge.

Com es veu, tres històries periodísticament ben distretes.

Però no perdem de vista allò essencial. Manning va revelar la brutalitat de les actuacions de l’exèrcit nord-americà a l’Afganistan i l’Iraq i va filtrar milers de documents que mostraven les formes d’actuar, sovint mancades d’ètica i estètica, de diplomàtics i governs. Gràcies a Assange i WikiLeaks vam poder accedir a tota la informació. Amb les revelacions de Snowden hem percebut la vulnerabilitat de les nostres comunicacions privades davant l’abús dels poders públics.

Cert: no hauríem de convertir en herois a Manning, Assange i Snowden. Tots ells, i especialment Assange, tenen parts de foscor.

Però encara menys hauríem de dubtar que això no va de tres casos personals de persecució judicial, per més cridaners que siguin. Això va de nosaltres: de certificar el grau d’implacabilitat que, en nom de la seguretat, el poder exerceix amb total impunitat. Encara que això suposi vulnerar la llei i sacrificar la (nostra) llibertat.

I, sobretot, va de saber si estem disposats a acceptar-ho.