Guerra a Síria? Breu guia per al debat

Sembla que som a les portes d’un atac militar sobre Síria. Se’n parla i se’n parlarà. I, la veritat, de moment he vist massa tòpics i simplificacions. Humilment, però honesta, aporto una breu guia per a situar-s’hi, a partir de preguntes i comentaris que he hagut de respondre aquests dies.

 

La guerra comença aquest dijous

No. Seria probablement molt més senzill per a tots plegats. Però, desgraciadament, la guerra fa molt de temps que va començar. Més de dos anys. Amb uns resultats devastadors: vora 100.000 morts, quasi 2.000.000 refugiats i uns 4.000.000 desplaçats interns en un país d’uns 20.000.000 d’habitants. No podem dir ‘mira, una nova guerra‘. Sinó ens n’hem assabentat, o no hem volgut veure-la abans, és un problema nostre, però al damunt, no carreguem la nostra incompetència o manca de sensibilitat sobre una població, la siriana, que ha patit i pateix molt.

 

El que comença és la guerra en clau internacional

Sí. Però no.

Sí perquè suposaria la participació directa d’exèrcits d’altres estats. No, però, perquè en part d’implicació regional i internacional en la guerra ja n’hi havia. Iran i Hesbol·là (implicant-hi, ni que sigui en part, el Líban) han estat ajudant al règim amb logística, entrenament i combatents. Rússia i Xina li han facilitat armes i suport diplomàtic. Per l’altre cantó Turquia ha acollit la base d’operacions d’algunes forces opositores i Aràbia Saudita i Qatar han lliurat armes als seus grups de confiança respectius. També diversos països occidentals han enviat armes i donat entrenament a algunes de les forces síries rebels.

D’ingerència, per tant, fa temps que n’hi ha. Ara, prendrà una volada més explícita i visible.

 

Qui té raó? Qui són els bons i els dolents?

En els contes hi ‘bons’ i ‘dolents’. En la vida real, no. Ara bé, que no hi hagi dolents maligníssims i bons celestials, no vol dir que no es puguin determinar responsabilitats. Que és el que, al capdavall, és rellevant des d’un punt de vista d’anàlisi política.

El règim actual de Baixar al-Assad és la continuació d’un règim iniciat per son pare en un cop d’estat del 1970. Sí, la història de Síria -i de moltes altres països- és plena d’ingerències militars en la vida política. En més de 40 anys de règim de la família al-Assad, han fet moltes coses. Algunes d’interessants, altres de vulgars i altres de menyspreables. Entre aquestes darreres, i similarment a molts règims dictatorials, hi ha la violència desfermada contra la dissidència o, senzillament, discrepància, de persones, grups, confessions i partits. De matances, tortures, assassinats, etc. el règim dels al-Assad en tenen un bon i tètric historial. En els dos darrers, anys i, a fi d’aturar la indignació ciutadana al carrer, la repressió ha estat especialment intensa i brutal.

Durant el 2011, en el marc de la ‘primavera àrab’, una part de la societat siriana va sortir al carrer per a reclamar un canvi. Les forces opositores es van manifestar de forma civil i pacífica. Però davant la fortalesa del règim i la sensació que la comunitat internacional no reaccionava, va anar calant la convicció que els calia una via armada -una conclusió, errònia, a la qual arriben molts grups d’oposició en casos similars (quanta violència acaba provocant la inacció i la desatenció dels problemes?). En la mesura que el braç armat de la revolta va prendre protagonisme, la reacció del règim encara va ser més brutal. I, enmig del marasme d’actors, els buits de poder i lògica de la violència, també s’hi van introduir grups vinculats a Al-Qaida, sense interès específic en la situació siriana, però amb ganes d’aprofitar el caos per a fer avançar les seves posicions. En fi, ara ‘disposem’ d’una immensa varietat d’actors armats en l’escenari sirià. I, com més va, més brutalitat exerceixen uns i altres.

Però, per ser el Govern, per la repressió històrica i present, per negar-se al diàleg, etc. és més que evident i innegable la responsabilitat principal del règim en la situació actual.

 

Què hi té a veure l’islamisme en tot això?

Avui celebrem 50 anys del mític discurs de Martin Luther King, un activista pels drets civils i, a més, clergue de l’Esglèsia Baptista. Doncs bé, entre els grups més extremistes i racistes contra la població negra, hi havia gent creient i també clergues en actiu. Sí, ser cristià hauria de voler dir molt. Però, en la pràctica, sectors de l’antiracisme més il·lustrat i del racisme més primitiu han fet servir la fe cristiana per a justificar el que feien.

No sé perquè quan parlem dels ‘musulmans’ no ho tenim present: també hi ha una increïble diversitat dins l’islam!

Hi ha qui, de forma molt simplista, ha vingut a dir: si cau al-Assad guanyaran els integristes. Bé, efectivament, Aràbia Saudita -un dels països més integristes- està donant suport als grups opositors de caire salafista. Però Iran, un altre pes pesant de l’integrisme, però xiïta, dona suport al règim. Vaja, d’integrisme, encara que sigui de branques diferents dins de l’islam, en trobem amb estratègies ben diverses sobre el què fer a Síria. I si entrem en els jocs dels diversos països del món àrab i musulmà i dels moviments organitzats dins l’islam polític sobre el tema sirià, ens trobem que més que filiacions i lògiques coherents, pesa una lògica de poder.

 

Ja tenim una nova guerra ‘imperialista’

L’imperialisme, l’actuació pel qual uns Estats volen controlar l’esdevenir d’uns altres i aprofitar-se’n (políticament, econòmicament, etc.), existeix i ha estat abastament practicada, entre altres, per alguns dels governs que podrien iniciar l’atac sobre Síria (i per alguns dels que l’ajuden).

Ara bé, portem més de 2 anys així. Diríem que una voluntat ‘imperialista’ s’hagués esforçat a fer-hi alguna cosa un xic abans… En tot cas, tota persona llegida sap que Obama tenia un interès 0 en entrar en aquest conflicte. Si ho acaba fent és més perquè es veu forçat a fer alguna cosa que no pas perquè hi tingui un interès real. No entenc que gairebé ningú destaqui que, quan Obama va dir allò de les armes químiques com a línia vermella, més que una amenaça al règim li donava carta blanca: ‘fes el que vulguis mentre no et passis‘. I, ara, es troba presoner de les seves paraules. De fet, Obama, mentre altres estats donaven armes a l’oposició o reclamaven una acció militar, sempre va manifestar-s’hi molt escèptic i distant.

Que cada país té el seu criteri sobre com voldria que fos el govern de Síria? Sí. Que depenent de qui hi hagi, algunes coses seran d’una manera o una altra, és clar. Però, compte a repetir clixés sense analitzar la realitat concreta: als EEUU són molts els analistes que pateixen pel que pot venir després de fer fora al-Assad. L’experiència egipcía i líbia, sense anar més lluny, fan molta por als gestors de l’establishment. Pel que fa a la intervenció, els EEUU han rebut més pressió exterior (Aràbia Saudita, Qatar o Turquia) que no pas interior o de països occidentals.

En tot cas, i si algú es vol posar a assenyalar responsabilitats externes, que no se’n deixi cap. Rússia en té molta de responsabilitat en la situació actual. En tots els fòrums internacionals sempre ha evitat la crítica a Síria i, així, l’ha salvat de moltes condemnes. Al-Assad ha actuat com ha actuat sabent que disposava del paraigües rus, no pas un país insignificant ni petit, sinó una potència amb dret a vet al Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Us imagineu que Síria hagués tingut clar que no tenia cap suport significatiu?

 

Servirà la intervenció militar? Serà útil?

Una guerra sempre és un fracàs. I un desastre. Posar-hi més benzina és afegir més possibilitats de desastre. D’implicar-hi més actors. D’estendre la metxa. Cosa que, en el cas de Síria, i en el seu context, no és gens menyspreable. D’intervencions quirúrgiques que ho solucionen tot ràpidament i que no provoquen danys col·laterals, només en sabem per les pel·lícules. En la realitat, solen afegir més morts i dolor, fins i tot entre els que ‘pretens’ protegir.

Dissenyar un atac, iniciar una acció militar i executar uns bombardejos per a defendre una població que està patint bombardejos i atacs, no acaba de semblar ni massa sòlid ni massa coherent. No, les guerres mai són humanitàries.

Després, és clar, hi ha el tema de la credibilitat. Per a molts, sembla un tema moral menor. Però en moments crítics com aquests, és quan hom veu la seva importància: alguns dels principals exportadors d’armes, alguns dels estats que més accions armades innecessàries han comès, que més dictadors han ajudat a mantenir o, directament, a instaurar (tot carregant-se governs democràtics), poden reclamar que el món els cregui quan volen fer una ‘guerra humanitària’? En política, i en la vida, tenir un xic de credibilitat i coherència és necessari per a rebre un aval.

 

Hi havia, hi ha, una sortida diplomàtica?

Evidentment. Sempre n’hi ha. Més en aquest cas que, les vies diplomàtiques, pràcticament ni s’han assajat. De conferències internacionals, d’espais de negociació, d’exploracions per a cercar solucions al conflicte, etc. n’hi ha hagut pocs i executats amb poca convicció. Comparat amb l’esforç que s’ha fet, a banda i banda, per a facilitar i engreixar el conflicte amb més armes, no ha estat res. Alguns països importants no han tingut gaire voluntat de resoldre-ho… però això no fa bona ni inevitable la intervenció militar: això fa evident la manca absoluta de responsabilitat de bona part dels Estats.

Efectivament. Com més es tarden a fer les coses bé, més difícil es fa tot i més desesperació hi ha. És el que ens passa ara amb Síria. El que ha passat fa poc amb Mali. És el que va passar amb Líbia. I el que va passar amb l’Iraq. I a l’Afganistan. Als Balcans… Sincerament, no és seriós fer-ho sistemàticament tot malament i, després, dir que l’únic que podem fer és bombardejar.

Tots els països implicats en el conflicte s’haurien de comprometre a:

a) deixar d’engreixar la guerra (deixant d’entrenar, armar i facilitar)

b) especialment, deixar de fomentar l’entrada d’actors externs que dificulten la negociació interna

c) forçar al règim a assumir la sortida d’al-Assad, un govern de transició i convocar eleccions

d) forçar als diversos grups opositors a assumir un pacte com aquest que potser no seria tot el que desitgen però seria el més viable

 

Però, en el fons, podem evitar les guerres?

Les guerres poden ser evitades si es prenen les decisions i es creen les estructures adequades. Dit d’una altra manera: no sabem si la humanitat és capaç d’estalviar-se les guerres. Però, és ben evident que amb les polítiques que es fan, facilitem enormement la seva existència.

Si volem la pau, té lògica que la despesa militar mundial sigui de 1,75 bilions de dòlars? Cal recordar que, fins fa 4 mesos, no s’ha aprovat el primer tractat que regula mundialment el comerç de les armes i que encara ha d’entrar en vigor? Som conscients que els sistemes de protecció dels drets humans i de garanties jurídiques internacionals es troben a les beceroles? Ignorem que la injustícia i la desigualtat econòmiques són realitats que defineixen el nostre món? Sabem que deixem podrir bona part dels conflictes fins que no ens esclaten a la cara? Hem oblidat que, fins fa quatre dies, molts governs democràtics donaven suport explícit a dictadures tiràniques? Tenim present que molts Estats, centres d’anàlisi, àmbits de docència, gabinets assessors, etc. bandegen els valors en la política exterior i alaben el ‘realisme’ (que vol dir, ‘justifiquem les barbaritats que calgui per a defendre els nostres interessos’)?

En fi, tenim un món ben galdós. Però si hi ha voluntat ciutadana i política perquè sigui diferent, les coses poden ser diferents. Cal que hi hagi voluntat política. I cal reacció ciutadana, imprescindible, perquè acabi havent-hi voluntat política de posar la pau, els drets humans i la justícia en el centre de l’acció política i no pas com a element ornamental decoratiu.

Tenim un problema amb les víctimes

Sí. I gruixut.

Cada vegada que a Europa o els Estats Units hi ha un atemptat, la reacció del món polític, la cobertura que se’n fa als mitjans de comunicació i, al final,  la preocupació de la ciutadania, és altíssima. Si els atemptats produeixen un elevat nombre de víctimes, llavors els mitjans aturen programacions i el pols informatiu se centra en tot allò que té a veure amb l’atemptat: quants morts hi ha hagut; quin és l’estat de les víctimes; com està l’ànim de la gent; què diuen els responsables polítics; qui ha fet l’atemptat…

I quin és el problema? Que no fem el mateix amb les víctimes de països no occidentals. I la comparació és feridora: cada dia hi ha atemptats i assassinats ‘selectius’ amb desenes de morts i ferits que, per ser de països del sud, semblen ser menys greus. Ni els polítics reaccionen, ni els mitjans en parlen gaire. I, és clar, al final molta gent no s’hi sent tant concernida.

Ha de ser molt dur per a un conciutadà procedent d’Afganistan, Colòmbia o la RD del Congo -per citar alguns exemples- veure com les portades s’omplen d’unes morts quan mai hi ha espai per a les altres que, a més, els són ben properes.

Les explicacions són diverses: que no és el mateix un atemptat en un país en conflicte que en un país on no n’hi ha; que no es pot comparar un país llunyà que un país amb un ‘estil de vida’ com el nostre, etc. Però, més enllà de justificacions, el fet és el que és: es dóna més visibilitat a unes morts que a unes altres. I això, és clar, s’acaba traslladant al grau necessitat de resposta política: en el cas de les víctimes occidentals és urgent fer-hi alguna cosa. En les altres… ni es planteja.

Polítics i periodistes farien molt bé de pensar-hi. La invisibilització i el menyspreu no són les eines que ens fan falta per a construir societats més cohesionades i móns en pau.

Però compte, també cal encertar el to en la reacció davant d’aquesta invisiblització de les víctimes del Sud. No caiguem, com fan alguns dels nostres ‘hipercrítics’, a menysprear les víctimes occidentals: respectem-les i deixem temps, a les seves famílies i persones estimades, per al dol. No em sembla lògic que, ahir a la nit pràcticament al segon que sabíem que hi havia gent morta a Boston, veure tuits dient ‘on són les altres víctimes?‘. Un xic de sensibilitat i capacitat per a gestionar els temps és altament recomanable en situacions així. Les persones que pateixen la violència -a Boston, Jaffna, Ciudad Juárez, Kigali, San Salvador o Darfur- no en tenen la culpa de les dinàmiques de poder que, fatídicament i estúpida, es traslladen i reforcen des de la política i els mitjans.

En aquest cas, els camins de la construcció d’un món amb pau i drets humans i del periodisme digne, conflueixen plenament: no podem invisiblitzar cap víctima. I cal estar amb totes les víctimes.

El doble repte d’Obama amb les armes

(article publicat al diari ARA el dissabte 22 de desembre de 2012)

Al president Obama li tocarà afrontar, en molt poc temps, dos importants i complicats reptes sobre el control de les armes, dins i fora dels EUA.

Tècnicament són dos processos que no tenen res a veure: una regulació interna sobre la tinença particular d’armes en el primer cas, mentre que en el segon fa referència a un tractat mundial sobre el comerç d’armes. Però, més enllà de la demagògia de l’Associació Nacional del Rifle (NRA), que ho sol barrejar tot, ara són els fets i el calendari els que faran coincidir els dos processos.

Vint-i-tres matances en els últims vint anys són un balanç esfereïdor. La tragèdia de Newtown ha sacsejat als Estats Units la cultura de les armes regnant, en part arrelada en la concepció que les persones han d’assumir la seva seguretat, però també reforçada pel poderós lobi de la indústria militar.

Les dades són prou eloqüents: la majoria dels conflictes armats del planeta registren menys víctimes que les que es produeixen als Estats Units per arma de foc, 24.000 cada any (10.000 assassinades i 14.000 per suïcidi). ¿Sota quin paràmetre de seguretat i privacitat pot assumir-se aquesta brutal sagnia per a la vida de tantes persones?

La disposició d’Obama, les iniciatives anunciades pels senadors i congressistes demòcrates, el capteniment en les files republicanes i, fins i tot, una prudència poc habitual de la NRA fan preveure que, per primer cop des del 1994, es concretaran mesures restrictives sobre la tinença d’armes: establir una moratòria o prohibició de venda de fusells d’assalt o semiautomàtics, limitar les compres no presencials o controlar més els compradors.

L’altre gran repte mira cap enfora: al març les Nacions Unides acullen la pròrroga del procés per establir un tractat sobre el comerç d’armes. Al costat de normatives per a productes de tota mena, no existeix una regulació mundial de les transferències d’armes. Conseqüències d’aquesta absurditat: més de 700.000 persones perden la vida cada any a causa de la proliferació i el descontrol de les armes. Aquest mes de juliol Obama va frenar l’acord, sumant-se a Rússia i la Xina i ignorant el vot favorable de 100 estats, tement que una adhesió li compliqués la reelecció.

Ara, amb quatre anys per endavant i conscient de l’epidèmia que provoca el descontrol de les armes, dins i fora del país, ja no té excusa. Com ell mateix acaba d’admetre: “aquest cop les paraules s’han de traduir en accions”.

Connecticut: menys plors i més acció política

Una altra vegada ha passat. I en van tantes…

Certament, la matança a l’escola de Newton és un xic més bèstia, si és possible: imaginar 20 nens i nens d’entre 5 i 10 anys assassinats… fa posar els pèls de punta. Com pensar en l’immens dolors que moltes famílies deuen sentir.

Entenc que Obama estigui afectat. També el governador de Connecticut, Dan Malloy, que precisament quan va ser alcalde de Stamford va participar activament en un dels pocs lobbys municipalistes contra la proliferació de les armes.

Però les llàgrimes i els condols de poc serveixen si no s’actua. Són moltes les dades que ens deixen clar que no es tracta d’un fet aïllat, sinó d’un problema perfectament identificat:

. en els darrers 20 anys, els Estats Units han patit 23 matances, en escoles, campus universitaris, cinemes, centres comercials, etc.

. segons dades de la Brady Campaign, una campanya que denuncia amb valentia els greus impactes de la violència armada, al voltant de 100.000 persones són disparades cada any als Estats Units. D’aquestes, unes 30.000 perden la vida.

. la facilitat de l’accés a les armes als USA és impressionant. Els controls són mínims i els darrers anys, algunes iniciatives legislatives han aconseguit rebaixar-los encara més.

. la proliferació és esgarrifosa: diversos estudis indiquen que entre 270 i 283 milions d’armes estan en mans civils. Pràcticament tantes armes com ciutadans viuen als Estats Units!

Evidentment, a major facilitat d’accés i més armes circulant, les possibilitats de més matances s’incrementen. Però també és cert que hi ha països que també tenen un fàcil accés a les armes i no pateixen aquests drames.

El problema és que als USA hi ha una cultura política de legitimació i permissivitat de la violència massa arrelada. Només cal mirar la contundència amb la que s’aplica la pena de mort. O l’altíssima despesa militar, l’actiu comerç d’armes i l’espectacular historial d’intervencions i atacs militars fora de les seves fronteres. Tot això no és neutre: genera aprovació i legitimitat social a la cultura de violència. I, és clar, a més i a més hi ha un poderós lobby pro-armes que és capaç de fer atemorir al mateix president dels USA a l’hora de prendre mesures per a regular les armes.

Però com acaba de dir l’alcalde de Nova York, Michael R. Bloomberg, cada vegada que hi ha una matança es diu que és massa d’hora per abordar el tema de la regulació de les armes. Però ‘per cada dia que esperem, 34 persones moren assassinades per armes’

Obama, 0 – Bin Laden, 2

(article publicat al Diari ARA el 03/05/2011)

Una notícia d’impacte va sacsejar ahir totes les previsions: la fi del líder d’Al Qaida. No es pot negar: des dels atemptats de l’11 S Bin Laden ha estat un personatge clau per a entendre la primera dècada del Segle XXI. Pel que ha fet (atemptats espectaculars a base de menysprear la vida de milers de persones; liderar un nou actor global fonamentat en el terrorisme), pel que va aconseguir (atacar el cor dels Estats Units, dur la por a Occident) i perquè, encara que fos una simple excusa, va esdevenir l’eix del discurs oficial sobre seguretat: la guerra contra el terrorisme con a prioritat de la política global.

L’alegria als Estats Units era, ahir, notòria. Als despatxos, però també al carrer. Comprensible en una societat per la qual l’11 S és un record ben viu. Però, fora dels Estats Units, la reacció també ha estat unànime. I, el més sorprenent, ha estat veure desenes de caps d’estat i de govern de països democràtics expressant públicament la seva satisfacció per aquesta acció.

Certament, que Bin Laden no pugui planificar, animar o cometre més atemptats, és una magnífica bona notícia. Que se l’hagi assassinat, no. El final de Bin Laden ha estat sense judici, sense defensa, sense garanties, per part d’agents estrangers secrets en un tercer país. Tot un monument a la irregularitat que posa en qüestió els principis de l’Estat de dret. La pena de mort, una decisió ben execrable, es sentencia després d’un judici amb totes les garanties formals i processals. En el cas de Bin Laden, res d’això s’ha produït.

Cal ser tant escrupolós amb un assassí implacable com Bin Laden? Sí, cal ser-ho. Però no pas per deferència cap a ell sinó per lleialtat als principis democràtics si és això el que volem defendre dels atacs exteriors. La democràcia, el respecte als drets humans, la creació d’una cultura de pau, són coses que cal proclamar però, sobretot, practicar. Sovint oblidem que moltes aberracions es revesteixen amb principis nobles i paraules ben elevades: la retòrica dels dictadors, terroristes, genocides i similars, no és pas lluny de les bones paraules. La prova de cotó de la democràcia, l’estat de dret i la justícia, per tant, no és pas cridar molt sinó fer les coses correctament. I, és clar, que l’estat democràtic més poderós del món faci bandera d’una execució extrajudicial, mentre la resta aplaudeix, no és afavorir la democràcia o la cultura de pau sinó més aviat el contrari.

Hi havia altres opcions? Efectivament, que Bin Laden respongués davant la justícia. Una gran oportunitat per a que respongués públicament dels seus actes, amb una gran càrrega simbòlica i pedagògica afegida. Que era difícil i plantejava dubtes i llacunes jurídiques? Segur. Però res comparable amb l’execució extrajudicial com a espectacle global.

D’altra banda, si l’estructuració d’un sistema internacional de justícia és lenta i precària, no és pas perquè sí. Si el Tribunal Penal Internacional (TPI) és un instrument jurídic tan jove (nascut el 1998, no entra en vigor fins el 2002) és perquè els governs han estat profundament refractaris a admetre un sistema judicial que, al marge dels estats, pogués actuar contra perpetradors de genocidis i crims contra la humanitat. Precisament, i entre altres, els Estats Units sota el mandat de Bush van esdevenir el principal agent activament boicotejador de les possibilitats de desplegament del TPI. Amb Obama, una certa sensatesa ha tornat a les relacions entre els Estats Units i el TPI però sense plantejar-se, en cap cas, l’adhesió al mateix.

En una de les celebracions d’ahir es podia llegir un cartell que deia: ‘Obama 1, Bin Laden 0’. Segur? Obama, que ha volgut bastir una presidència sobre la idea que l’imperi de la llei és moralment i pràctica superior al de la força bruta sense contemplacions, passarà a la història per una execució extrajudicial aplaudida a tot el món. Obama ha guanyat Bin Laden però no ho ha fet seguint els seus principis proclamats sinó, precisament, incomplint-los. Doble pèrdua.

Bin Laden o quan les democràcies aplaudeixen assassinats

Un escamot d’agents de la CIA hauria aconseguit assassinar Ossama Bin Laden. Diverses informacions apunten que també altres persones que eren amb ell haurien estat assassinades.

Immediatament després de l’anunci fet pel president Barack Obama, bona part de la societat nord-americana, diversos analistes i molts responsables governamentals d’arreu del món, han aplaudit i expressat la seva joia per la notícia.

Anem a pams: Ossama Bin Laden era un personatge sinistre, perillós i, si no fos perquè ha provocat moltes morts i sofriment, diria que bàsicament era un personatge profundament grotesc i patètic. Que no pugui cometre, dirigir o animar més atemptats és una bona notícia. Que hagi estat assassinat, no.

Cal dir algunes evidències que sembla que moltes persones ‘responsables’ han oblidat. L’acció comesa pels USA és clarament il·legal en tots els sentits. La pena de mort, que molts combatem, es fixa per una sentència després d’un judici. En aquest cas, ni això: parlem d’una execució extrajudicial, sense cap anàlisi dels fets, sense cap contrast, sense cap defensa, sense cap garantia. L’acció, a més, s’ha produït sobre persones d’una altra nacionalitat i en un tercer país. Tot plegat, ben greu. Però el que és més terrible és veure com desenes de caps d’estat i de govern de països democràtics celebren públicament una acció com aquesta. Algú pot imaginar-se pitjor pedagogia sobre el que suposa l’estat de dret, l’imperi de la llei i les pràctiques democràtiques?

Que no cal filar tant prim? Bé, aquesta és l’essència de la democràcia, el respecte als drets humans i la pau: filar prim. Les pitjors atrocitats sempre són presentades com un mal necessari i inevitable. Bin Laden no es considerava pas un sanguinari, sinó un justicier. Això vol dir que allò important no és tant què proclamem -per més que cridem ben fort- sinó com ho fem. Que l’estat més poderós del món democràtic executi extrajudicialment, i la resta aplaudeixi, no és afavorir la democràcia o la cultura de pau. És engreixar la cultura de la violència de la qual, precisament, Ossama Bin Laden era un bon exponent.

ATT: Cap a un Tractat que reguli el Comerç d’Armes (1)

Ahir es va inaugurar el 2n Comitè Preparatori (n’hi ha 2 més de previstos en els propers mesos) de les negociacions diplomàtiques que haurien de portar, el 2012, a l’existència d’un Tractat Mundial que reguli el comerç d’armes (ATT: Arms Trade Treaty, en anglès). No cal dir que és d’una importància cabdal i, com hem pogut comprovar aquests dies, urgent.

Molts dels Estats que són a Nacions Unides han enviat els seus representants i experts per tal de donar la seva opinió davant el primer esquema que el president de la sessió, Roberto García Moritán, els havia enviat prèviament.

A banda dels delegats governamentals (que ocupen la majoria de la sala) hi ha prop de 70 membres d’ONG d’arreu del món agrupats en la Campanya Armes Sota Control, una Campanya que compta amb algunes xarxes internacionals potents al darrere: Oxfam, Amnesty International i IANSA (de la qual, la Fundació per la Pau n’és membre i actiu enllaç a Catalunya i Espanya).

La primera constatació és que la presència de les ONG, a diferència d’altres processos similars, no és tant benvinguda i facilitada. No hi a pràcticament espai i no podran participar a totes les sessions. Però, en fi, sigui com sigui, hi són (hi som) i es faran (ens farem) notar.

Què ha donat de si el primer dia?

Dilluns, centrat sobre l’abast i àmbit d’aplicació del Tractat (quins tipus d’armes han de ser regulades? què passa amb les armes esportives i de caça? quines activitats -més enllà de l’exportació i importació clàssiques- han de ser regulades?)

Bé, cal dir que l’esquema enviat per Roberto García Moritán és un text prou interessant i ambiciós. Sobre el primer aspecte, proposa que tots els tipus d’armes i les municions estiguin incloses al Tractat.

Durant tot el dia, els representants dels Estats van anar reaccionant. I es van poder anar visualitzant (i confirmant el que ja se sabia) postures prou diferenciades. Des d’actituds més o menys favorables al document ambiciós proposat (bona part dels països de la UE, una part significativa de països de l’Amèrica Llatina i alguns de l’Àfrica) i una altra de més escèptica o, fins i tot, activament combativa en alguns aspectes. Entre aquests darrers, va sorprendre l’actitud de la delegació dels USA. És cert que abans, senzillament, obstruïen tots aquests processos i que, des d’Obama, hi participen amb un to positiu i constructiu però, malgrat tot, va sobtar la seva duresa: “aquí no anem a regular res, només a donar un marc perquè cada Estat ho reguli internament”. També, per tradicional, la Xina va mostrar una actitud molt freda i, sabent el seu pes i creixent influència a l’Àsia, Àfrica, Amèrica Llatina i, fins i tot, a Europa això no augura res de bo. També, com sol se habitual, Veneçuela i Iran van tenir actituds molt poc constructives. Una vegada més, alguns amants de simplificacions de traç gruixut, ho tenen difícil: en temes de governabilitat mundial i desarmament i control d’armes, països aparentment hostils i enemics com USA, Xina, Rússia, Veneçuela o Iran, s’entenen prou bé…

Tres recomanacions ben interessants:

. La web de la Campanya Armes Sota Control: acaba de ser renovada i la trobo excel·lent

. Un bloc que fa un seguiment continuat de tots els àmbits diplomàtics de negociació sobre l’ATT

. Un magnífic web on s’informa dels posicionaments de cada Estat respecte a molts dels assumptes a discussió

Seguirem informant!

Armes: forever!

Això és el que, amb més contenció formal però no pas menys contundència, acaba de dir el Suprem nord-americà.

En una sentència feta pública dilluns, el Tribunal Suprem entén que la possessió d’armes per part dels ciutadans és un dret inviolable que no pot ser restringit. Ho sabem. Als USA la tinença privada d’armes està associada a una concepció molt arrelada de llibertat individual: en l’esfera privada, l’estat no s’hi ha de ficar. Tampoc, vénen a dir-nos, en el dret a tenir armes.

És un sentiment ben majoritari als USA. Rebecca Peteres, la directora de la xarxa internacional sobre les armes lleugeres, IANSA, més d’una vegada m’ha comentat la gran animadversió que hi pateix. Tot i ser una persona ben correcta i agradable, el seu nom i imatge han estat abastament ridiculitzats per la famosa NRA (gent de mena incombustible: davant l’assassinat de diversos estudiants en un centre d’ensenyament, el ‘mític’ Charlton Heston, no se li va ocórrer altra cosa que dir que si la resta d’estudiants i professors haguessin tingut armes… això no hagués passat!).

En tot cas, tres coses poden comentar-se sobre l’assumpte:

. la primera, en referència a la idea de fons: ja és una concepció ben curiosa de la llibertat aquella que permet que 30.000 persones morin cada any als USA per armes (i, sovint, per un simple mal ús o accident). Protegir el dret a la vida d’aquestes persones, no seria una contribució magnífica a la llibertat?

. la segona: igual com podríem fer amb la sentència del TC a l’Estatut català, cal desmitificar. Sí, les democràcies descansen en mecanismes, preceptes i estructures que, tot i ser discutibles, són necessàries. Ara bé, a vegades els sacralitzem tant que oblidem que són, això, instruments tan humans -i precaris- com tota la resta. Fixem-nos que, tant en el cas del l’Estatut al TC com el de les armes al TS s’han aprovat per majories ben ajustades i separades per blocs homogenis. Això vol dir que ambdues sentències no sorgeixen d’una anàlisi jurídica impecable… sinó, ras i curt, de concepcions ideològiques i polítiques. I, és clar, en funció de les coordenades polítiques conjunturals, algunes sentències d’aquests tribunals ‘tan respectables’ podrien ser ben diferents…

. la darrera: encara que sigui molt mala notícia, no tot està perdut. El fet que es tracti d’una correlació tant ajustada (5 contra 4) vol dir que en un altra situació, podria ser diferent. Fins i tot donant-la per definitiva, la sentència no necessàriament impedeix la possibilitat de control en funció de paràmetres que  podrien ser molt més estrictes que els actuals. Però, en tot cas, tinc la sensació que aquesta sentència no ha vingut perquè sí. Als Estats Units, malgrat tot, hi ha corrents que advoquen per un control efectiu de les armes. I, globalment, es van fent passes en aquest sentit. Sense anar més lluny, fa 2 setmanes a Nova York va haver-hi una reunió internacional sobre el control de les armes lleugeres. I en 2 setmanes més, una altra per a controlar el comerç d’armes. Esperem, doncs, que això no sigui més que una reacció a un moviment imparable cap a posar ordre en la proliferació i descontrol armamentístics.

Una visió massa llunyana

(article publicat al Diari AVUI, dilluns 7 de Juny de 2010)

Il·lustració de Jaume Batlle per a l'article a l'AVUI

El mes d’abril del 2009 el president Obama va fer un important discurs a Praga, on, entre altres coses, va presentar la seva visió i estratègia per avançar, lentament, cap a un món sense armes nuclears.

Tot just fa una setmana acabava la 8a Conferència de Revisió del Tractat de No-proliferació Nuclear (TNP), una conferència de revisió que havia aixecat més expectatives que les anteriors. En part, precisament pel nou clima generat pel nou lideratge d’Obama (amb la seva aposta pel diàleg i el consens, donava més relleu a espais multilaterals com el TNP), però també perquè s’havien concretat algunes de les propostes fetes a Praga (nou acord amb Rússia, Cimera de Seguretat Nuclear, etc.), fet que emmarcava la conferència del TNP en un context de dinamisme. Més enllà de tot això, els avenços en desarmament produïts els darrers anys (el tractat de prohibició de les bombes de dispersió adoptat el 2008, per exemple) també injectaven més optimisme en l’agenda global del desarmament.

Quins han estat els resultats? Sens dubte, no espectaculars, però hi ha hagut petits avenços. D’entrada, a diferència de l’any 2005, hi ha hagut declaració i conclusions aprovades. S’ha reforçat la pressió sobre les potències nuclears, s’han concretat algunes passes ja plantejades en les conferències del 1995 i del 2000 i s’ha acordat realitzar una conferència per al 2012 per tal d’establir un Pròxim Orient lliure d’armes nuclears, esmentant específicament el cas d’Israel.

Però més enllà dels avenços que es puguin produir en el marc del TNP, no podem obviar les seves limitacions constitutives. Nascut en plena Guerra Freda, tot i ser un instrument cabdal en l’àmbit del desarmament, els defectes d’origen del TNP són vistos avui com una rèmora.

La creació d’un doble règim al si del TNP (els països nuclears per una banda i la resta, que no en poden tenir, per l’altra) és obvi que només té sentit si les potències nuclears aborden el desarmament. En cas contrari, aquest mecanisme esdevé una jerarquia que denota qui s’atorga privilegis i que en treu a la resta. De fet, malgrat que el TNP ha tingut un cert èxit en evitar la proliferació horitzontal (és a dir, que nous països tinguin armes nuclears), també és cert que aquesta incoherència li resta credibilitat a l’hora de prevenir-la amb eficàcia.

Com lúcidament assenyalava l’informe Weapons of terror del 2006, coordinat per Hans Blix, “resulta més difícil dissuadir els potencials Estats proliferants de seguir avançant pel camí del desenvolupament d’armes nuclears i mantenir el suport de la comunitat internacional a la no-proliferació quan els Estats posseïdors d’armes nuclears s’esforcen poc per aconseguir el desarmament nuclear. Les explicacions dels que tenen armes nuclears, que argumenten que aquestes són indispensables per defensar la seva sobirania, no són la millor manera de convèncer altres Estats sobirans perquè renunciïn a aquesta possibilitat”.

Que 65 anys després de l’explosió de les bombes d’Hiroshima i Nagasaki (amb centenars de milers de persones mortes i ferides directament o afectades indirectament -per exemple, naixements de persones que van patir la radiació- a causa d’aquelles explosions i de les nombroses proves nuclears fetes posteriorment) siguem tan lluny de prohibir les armes nuclears… ens informa ben precisament i clara de la precarietat en què ens trobem.

Malgrat els acords de desarmament nuclear subscrits per les dues principals potències en els darrers 20 anys, avui disposem de més de 20.000 caps nuclears per carregar-nos el planeta unes quantes vegades. Les cinc potències nuclears encara no han estat capaces de sortir d’un esquema terrible: som poderoses gràcies a les armes nuclears, per tant, no en pensem prescindir. No és només criticable moralment i política, sinó també pràcticament: el manteniment dels arsenals nuclears genera una escandalosa despesa econòmica que esdevé tràgica en els temps de crisi que corren.

En definitiva, hem avançat uns metres. Però la visió d’un món sense armes nuclears és una visió encara massa llunyana.

Cap al TNP 2010 (1): responsabilitat i armes nuclears

Fa 65 anys que van esclatar les bombes d’Hiroshima i Nagasaki causant la mort de desenes de milers de persones i ferint-ne moltes més. Encara avui, hi ha persones amb la salut afectada a causa d’aquelles explosions.

No són, per tant, una broma les armes nuclears. És un tema ben seriós i terrible.

Malgrat tot, la comunitat internacional ha estat escandalosament lenta en fer-hi alguna cosa. Recordem que, entre altres objectius, les Nacions Unides es van crear per evitar l’horror d’una guerra com aquella i per eradicar l’ús d’una arma de destrucció tant massiva i cruel com la nuclear.

Va costar una mica concretar aquesta voluntat: el 1970 entrava en vigor el Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP). Un tractat ambiciós i global però que presenta un balanç parcialment fallit. Liderat i ‘custodiat’ per les 5 potències nuclears (USA, Rússia, Gran Bretanya, França i la Xina) el TNP ha estat útil -tot i que no totalment- a l’hora d’evitar la proliferació nuclear (que més països tinguin armes nuclears) però ha fracassat a l’hora de promoure el desarmament dels països que ja les tenen. La 8a Conferència de Revisió, que comença el proper dia 3 de Maig a Nova York, és una nova oportunitat que hauria de servir per fixar un calendari amb pautes clares i terminis definits cap a l’abolició de les armes nuclears.

Fa unes setmanes, a la Cimera de Seguretat Nuclear, es donaven passes per evitar que els grups terroristes poguessin dotar-se d’armes nuclears. Sens dubte, una amenaça greu a evitar. Però no hauríem d’oblidar que, la principal amenaça real -no pas hipotètica- és la immensa quantitat d’armes nuclears que les 5 potències continuen posseint malgrat els acords bilaterals o puntuals de desarmament.

Que en un món amb tantes necessitats a atendre (des de la fam als reptes medi-ambientals o a la crisi d’un model econòmic insostenible) els principals líders polítics no siguin capaços de plantejar-se seriosament la prohibició de les armes nuclears no diu gaire a favor sobre el seu lideratge, la seva responsabilitat i la seva sensatesa.

Per això, la societat civil que treballa per un món en pau i un futur sense armes nuclears, reclamarà avui, demà i diumenge, que els governs facin els seus deures i no s’oblidin de dir adéu a les armes nuclears.

Tot i que és una de les Conferències de Revisió que més expectació ha generat (en bona part gràcies al dinamisme d’Obama) és quasi segur que no ens faran cas: però, precisament per això, seria una dimissió imperdonable que no ho exigíssim.