Pels drets de les dones, a l’Iran i arreu

Està bé premiar a institucions prestigioses i a personatges públics que han fet alguna tasca rellevant i positiva en algun conflicte o en l’escena internacional. Però quan realment el Premi Nobel de la Pau té tot el seu sentit, i projecta la seva força, és quan es fixa en activistes de base, que lluiten en la defensa dels drets humans, la justícia i la pau i, al damunt, pateixen la repressió per fer-ho.

És una manera de recordar-los, d’evitar que acabin en l’oblit, d’acompanyar-los en el seu patiment, de solidaritzar-nos amb la seva injustícia i de projectar i reivindicar la seva lluita.

És el cas d’enguany.

El Premi Nobel de la Pau 2023 ha anat a parar a Narges Mohammadi, una activista iraniana pels drets humans, que ha defensat moltes dones de la discriminació i la repressió i que, per fer-ho, ha patit presó.

Un Premi que recorda, i recull, totes les mobilitzacions de dones que hi ha hagut a l’Iran des de setembre de 2022, quan la policia va matar a Mahsa Amini.

Un Premi que reconeix l’activisme de base, reivindica les dones i denuncia la repressió i el masclisme, a l’Iran però també a arreu del món.

Un bon premi!

¿Más gasto militar o más seguridad global?

(artículo publicado en Eldiario.es el 6 de octubre de 2022: https://www.eldiario.es/opinion/tribuna-abierta/gasto-militar-seguridad-global_129_9602766.html)

Pues sí, parece que esta vez va en serio.

Desde que la OTAN alumbrara, en 2014, el reto de que sus miembros incrementaran el gasto militar hasta el 2% del PIB, el Gobierno había expresado varias veces su acuerdo pero sin fechas ni prisas. En foros más técnicos, de hecho, lo había descartado. En 2019, en un seminario, la ministra de Defensa, Margarita Robles, aseguraba contundentemente: “Hemos de ser muy sinceros. España no va a llegar nunca al 2%”. A principios de este marzo, en la Comisión de Defensa del Congreso, Robles se reafirmaba en ello. 

Pero al cabo de poco, en entrevistas y comparecencias, el presidente Pedro Sánchez recuperaba la idea de alcanzar dicho objetivo y, antes de la cumbre de la OTAN, se comprometió a duplicar el gasto militar en una década militar hasta cumplir con el 2%.

Sin duda, el ataque a Ucrania ha cambiado el escenario. Alemania y otros países han expresado su voluntad de incrementar el gasto militar y, así, ese objetivo del 2% (que solo cumplían 8 países de la OTAN) parece, ahora sí, una obligación por parte de los Estados. 

La tendencia es clara: el mundo se rearma y se dispara el gasto militar. Y España va a participar en ello.

Muchos analistas han alabado las rápidas y firmes decisiones en Defensa que los países de la UE han hecho ante el ataque de Putin en Ucrania. Sin embargo, que haya celeridad en la toma de decisiones no indica nada sobre la calidad, necesidad o positividad de esas decisiones.

Y si se trata de proveer mayor seguridad global en este mundo que, se supone, es de lo que se trata cuando se defiende el incremento del gasto militar, aparecen muchas dudas y críticas.

Para empezar, nadie discute la lógica del 2%. Se propuso, se ha ido consolidando y ahora parece inexcusable. Pero, ¿en base a qué, el 2% es la cifra adecuada y no otra? 

Más en profundidad: cuando salimos de una pandemia que ha matado a más de seis millones de personas en todo el mundo; cuando la emergencia climática llama a nuestras puertas, cuando deberíamos poner todo nuestro ingenio y esfuerzo en defender la vida humana, resulta que apostamos, más que nunca, por engrosar el belicismo. ¿Es esa, realmente, la prioridad?

Millones de personas mueren de hambre cada año. Decenas de miles mueren en nuestros mares porque -pese a huir del horror- no les dejamos entrar. ¿Asistimos, impávidos y resignados, a todas esas pérdidas humanas pero en cambio, debemos incrementar el gasto militar global “por nuestra seguridad”? ¿Qué seguridad? ¿Cuál es esa defensa que no nos defiende ante las principales amenazas que socavan millones de vida en el mundo?

Y si, en clave militar, consideramos que estamos indefensos ante imperialistas y criminales de guerra ¿por qué no impulsamos los instrumentos jurídicos globales de defensa de los derechos humanos y los convertimos en ejes efectivos de disuasión, en vez de boicotearlos? ¿Por qué no reforzamos los organismos de gobernanza mundial en vez de menospreciarlos y ningunearlos?

Si nos preocupa el peligro de una guerra nuclear, ¿por qué no trabajamos en serio por el desarme? ¿Por qué, desoyendo a Naciones Unidas, la OMS, la Cruz Roja, etc. las potencias se niegan a eliminar sus arsenales? ¿Por qué la OTAN no apoya el nuevo Tratado sobre la Prohibición de las Armas Nucleares (TPAN) en vez de boicotearlo a fondo? ¿Por qué España ni tan siquiera participó como observador en la Conferencia de Viena del TPAN en junio?

Si queremos trabajar para conseguir un mundo más seguro podemos ¡debemos! hacer muchas cosas. Pero aumentar el gasto militar es la menos necesaria y urgente.

Y, finalmente: todo este incremento del gasto militar no se produce, como se pretende hacer suponer, después de un ciclo de bajadas y recortes. En absoluto. Llevamos casi dos décadas de subidas del gasto militar mundial. En concreto, en 2021, hemos superado los 2 billones de dólares, la cifra más alta registrada desde 1988. 

¿Tenemos que incrementar, aún más, el gasto militar? ¿De verdad?

A lo mejor, si después de años de aumentar el gasto militar hemos duplicado el número de guerras y el número de muertes en dichas guerras, tenemos la cifra más alta nunca registrada de población refugiada y desplazada, se han reforzado las lógicas de bloques, etc. quizá en vez de insistir en más gasto militar y más militarismo, es hora de construir otras políticas y estructuras de seguridad, mucho más humanas, sólidas y efectivas.

“La maquinària bèl·lica ens serveix per a tenir seguretat de les persones? O serveix a lògiques imperials?”

Enllaç a l’entrevista d’Andreu Barnils per a VilaWeb:

https://www.vilaweb.cat/noticies/jordi-armadans-agressio-militarment-no-opcio-alimenta-monstre/

“No podemos aspirar a un mundo en paz si no hacemos políticas de paz”

Enlace a la entrevista realizada por Marc Font para Público:

https://www.publico.es/entrevistas/entrevista-director-fundipau-jordi-armadans-no-aspirar-mundo-paz-no-politicas-paz.html

La fi de les armes nuclears, més a prop

(Article publicat a la Directa 511, novembre 2020)

Solem dedicar tant de temps a la denúncia de guerres, d’injustícies i de vulneracions de drets humans que a vegades no ens queden forces per destacar i posar en valor una bona notícia. Un error. Perquè així acabarem pensant que no podem canviar res. I llavors, segur que no podrem. Així que, traient forces i temps d’on calgui, cal situar una bona notícia que ha passat molt desapercebuda en la majoria de mitjans de comunicació: després de la seva cinquantena ratificació, el Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears entrarà en vigor el 22 de gener de 2021.

Però anem a pams. Perquè potser hi ha qui no és gaire conscient del perill nuclear. Al món, malauradament, disposem d’un munt d’armes. De tota mena. I tot i que les armes que més maten són les curtes, les més perilloses són les de destrucció massiva. I, entre aquestes, destaquen les nuclears: l’arma més terrorífica que mai hem inventat. Només recordar Hiroshima i Nagasaki, ara que fa 75 anys van patir el llançament de les primeres bombes nuclears, ens hauria de situar en la seva brutalitat: destrucció de les dues ciutats i la mort de més de 200.000 persones.

Compte: malgrat la fi de la guerra freda, malgrat els acords de desarmament entre Rússia i els Estats Units durant els darrers trenta anys, les armes nuclears continuen existint. En tenim menys que fa quaranta o cinquanta anys, però són moltíssimes. En concret, 13.400. I la majoria dels països amb armament nuclear en lloc de treballar per reduir aquest arsenal estan modernitzant-lo. Només que una d’aquestes armes nuclears explotés –bé per la irresponsabilitat d’un líder nuclear, bé per un accident– ocasionaria una autèntica catàstrofe humanitària.

Tot govern responsable hauria de tenir, entre les seves primeríssimes prioritats, l’eliminació d’un perill tan brutal per a la seguretat de totes i tots com l’existència d’armes nuclears. I encara que el Tractat de No-Proliferació Nuclear (TNP) hi hauria d’haver ajudat des de 1968, les potències nuclears l’han usat com una eina per garantir-se el privilegi de ser, només elles, les que tenien armes nuclears, i han oblidat l’altre objectiu del TNP: desarmar-se.

Per això, des de la societat civil global –especialment amb la creació de la Campanya Internacional per a l’Abolició de les Armes Nuclears (ICAN) l’any 2007–, es va promoure una nova fita: un tractat que prohibís les armes nuclears. I ara hi som més a prop. Perquè un tractat internacional, fins que no aconsegueix un mínim de ratificacions per part dels estats signants, no entra en vigor. I mentre no entra en vigor, és una simple declaració d’intencions.

Però realment és una bona notícia si les potències nuclears no en formen part? Sí. Només cal veure què han fet durant aquests anys. Van procurar que el procés diplomàtic que va dur a l’aprovació del tractat el juliol del 2017 no arribés a bon port. Van pressionar diversos estats perquè no hi participessin i darrerament, veient l’impuls de les ratificacions, han volgut impedir-ho. Fins i tot hem vist, per part de la liquidada administració Trump, un fet insòlit (un altre): demanar als estats que l’havien ratificat que en sortissin! Si el tractat fos realment inofensiu, no haurien dedicat tants esforços a fer-lo fracassar.

Però la determinació de la ciutadania organitzada, l’impuls de les Nacions Unides i el suport d’alguns estats han fet que allò que fa deu anys semblava una utopia, i fa cinc molt difícil, ara sigui una realitat: un tractat que prohibeix les armes nuclears serà llei a partir del 2021. I ni les potències nuclears a qui tanta ràbia els fa podran evitar-ho.

Queda molt per fer. Fer créixer el tractat amb l’adhesió de molts més estats. Com per exemple l’Estat espanyol. Fa temps que ho intentem i algunes coses, abans impensables, s’han mogut i aconseguit: manifest de la comunitat científica, pronunciaments d’ajuntaments, resolucions del Parlament de Catalunya i, fins i tot, del Congrés.

Serà difícil perquè l’OTAN (ben poc preocupada per la seguretat real del món i molt ocupada defensant els interessos del poderós club nuclear) exigeix als seus membres que no signin el tractat. Però cada nova fita que s’aconsegueix fa més complicat posar-se d’esquena a la nova realitat: no és el mateix dir que no lideres la idea, que no participes d’un procés diplomàtic o que no vols ser dels primers a signar el tractat… a negar-se a fer-ho quan ja existeix. La història dels altres tractats de desarmament guanyats així ens ho demostra.

Segurament som lluny, encara, d’un món sense armes nuclears. Però mai, en 75 anys, ens hi havíem apropat tant.

Recordant Srebrenica

Recordar el genocidi de Srebrenica, ara que fa 25 anys, fa mal. Molt. És un d’aquells fets que ens pesaran durant molt de temps. Per moltes raons.

En primer lloc per la dimensió de la barbàrie: massacrar més de 8.000 homes i nens (i, per cert, atacar, maltractar i violar milers de dones) és una cosa brutal i difícil de pair, fins i tot assumint que passava en un context de guerra cruenta com la dels Balcans.

També pel vertigen que provoca imaginar la intensitat de l’odi i el fanatisme dels que van executar una cosa així i, encara molt més, dels centenars de milers de ciutadans que van aplaudir, celebrar, comprendre o justificar uns fets tan brutals com aquests.

Fereix pensar en la indiferència de tanta gent que, arreu del món, va assistir entre passiva i insensible a un genocidi d’aquesta magnitud i, ràpidament, en va desconnectar.

I, és clar, tot i que això ja és habitual, fa mal de pensar en la complicitat, connivència o passivitat d’Estats i comunitat internacional. Els drets humans sempre són vistos com a secundaris. I així ens va anar. I així ens va.

Però hi ha dues coses que encara ho fan tot més dolorós. La primera és pensar que Srebrenica no és un fet llunyà que coneixem pels llibres d’Història. No, va passar mentre hi érem. La sensació d’impotència, vergonya pròpia i incredulitat és molt més dura.

I la segona és veure com la cultura d’odi, fanatisme i violència (que, en forma extrema, va fer possible Srebrenica) és ben forta. Impressiona veure la quantitat de gent que, amb fruïció, s’abona al menyspreu absolut cap als altres, els diferents, els ‘enemics’, etc.

Per això cal recordar Srebrenica (i totes les ‘altres Srebrenica’). Totes les vegades que faci falta. Fins que la gent conegui la matança ja només pels llibres i li sembli absolutament inimaginable que una barbàrie com aquesta es pugui tornar a produir.

 

Quan sobren armes i falten hospitals

(Article publicat al Diari ARA el 7 d’abril de 2020)

“Et noto silenciós, i ara cal que diguis molts coses!” Un amic, que clarament confia massa en mi i el meu criteri, em reclamava fa unes setmanes que parlés més arran de la covid-19. Li vaig dir que ja deia coses habitualment però que ara em sentia més a prop de fer silenci, escoltar qui en sap i aplaudir qui arrisca molt, que de parlar gaire. I, finalment, li deia que no calia que digués gaire cosa: que el virus ja ens forçaria, inevitablement, a canviar moltes coses.

“Tot i haver discrepat, ara estarem d’acord”, m’escrivia fa pocs dies un col·lega amb qui havíem debatut sobre el paper de les forces armades. En llegir la frase interpreto que, veient com la immensa maquinària de guerra existent no serveix per aturar un virus, ara s’adona que cal una altra seguretat, menys militar i més humana. Però a continuació escriu: “Ara estarem d’acord que l’exèrcit és útil i necessari”. M’alarmo. Després de tants patiments i de tantes morts, si alguna lliçó n’hem de treure és que ens cal un replantejament, a fons, de valors, prioritats i polítiques. Cal, d’una vegada per totes, posar les persones al centre de les decisions de la política, l’economia i la seguretat. Seria suïcida tornar a una normalitat que és criminal.

No estem en temps de certeses. La pandèmia, més que mai, ens recorda la nostra fragilitat. Malgrat que estàvem pensant en robots intel·ligents i consums molt sofisticats, la covid-19 ens deixa clar que ni ho sabem tot ni ho podem tot. Depenem de moltes coses que no controlem. Però, malgrat tot, és evident que en un món tremendament desigual i desequilibrat, on milions de persones viuen en la més absoluta de les intempèries i on tenim les prioritats desenfocades, una pandèmia tindrà uns efectes molt més devastadors i brutals.

Així que potser sí que cal dir algunes coses, procurant de diferenciar el que és secundari del que és important. Una cosa és fer servir puntualment els militars en una situació de crisi, una altra fer-ne bandera per justificar l’existència de l’exèrcit, i encara una altra pretendre que cal continuar i reforçar una política de seguretat que, precisament, demana canvis a crits.

Que en un món militaritzat, amb exèrcits sobredimensionats, davant una crisi greu s’usin soldats per fer certes tasques és una cosa. Més lamentable –i grotesca– és l’ostentació de parafernàlia i llenguatge bèl·lics que ens mostren en rodes de premsa i en declaracions grandiloqüents. Força més inquietant és que en un context global de retallades de drets i llibertats, d’aprimament de la democràcia i d’apel·lacions a la mà dura, hi hagi qui aplaudeixi imatges de policies i militars patrullant pels carrers a la recerca de ciutadans “díscols”.

Però el que seria profundament greu és treure conclusions errònies de la participació de l’exèrcit en la crisi de la covid-19. Si calen militars per construir hospitals, habilitar llits, transportar medicaments i desinfectar instal·lacions, vol dir que tenim un problema, seriós i evident: no tenim planificats prou recursos humans i tècnics per fer front a crisis sanitàries greus. Que els militars hagin de fer tot això vol dir, ras i curt, que sobren soldats i falta personal sanitari, de serveis bàsics i protecció civil. Que sobren armes i falten hospitals. Que hi ha massa despesa militar i poca despesa en salut pública. Qui presumeix de l’operació Balmis no sé si s’adona que, en el fons, no està demostrant la utilitat de l’exèrcit sinó evidenciant les desastroses prioritats: no tenim prou recursos per fer front a una crisi sanitària que mata 13.000 mil persones en poc més de 2 mesos però en canvi tenim 130.000 soldats i tota mena d’armes… per a no se sap gaire ben bé què.

No qüestiono, ni menyspreo, la dedicació i els sacrificis personals que fan aquests soldats. Qüestiono les prioritats i les polítiques que hi ha al darrere. Prioritats i polítiques mal enfocades, que venen de lluny i que fa temps que patim arreu del món.

Perquè milions de persones moren al cap de l’any –cada any– per fam, pobresa, malalties curables, manca d’aigua potable, etc., mentre, en canvi, tenim un sistema de defensa immens (més de 20.000.000 de soldats) i caríssim (quasi dos bilions de dòlars anuals) incapaç de protegir la vida d’aquestes persones. I quan es reclama atendre aquestes emergències humanitàries es diu que no hi ha prou diners. Aquesta brutal, i criminal, paradoxa és un dels contrasentits més grans del món. De fet, no cal ser antimilitarista ni pacifista per compartir-ho. La primera prioritat de tota lògica seriosa de seguretat hauria de ser de protegir la vida de totes les persones i garantir-los un mínim de condicions per poder viure dignament. No fer-ho, renunciar a salvar aquestes vides i, mentrestant, invertir en exèrcits, noves armes o entrenaments militars en nom de la seguretat és un despropòsit absolut.

I, tornant aquí, no podem oblidar-ho: destacar l’aportació humanitària de les forces armades perquè construeixen hospitals… mentre venem armes a qui bombardeja hospitals al Iemen és d’una inconsciència descomunal o d’un cinisme estratosfèric.

La covid-19 ens aclapara i desborda profundament. Assistir, dia sí i dia també, a les terribles pèrdues humanes que ocasiona és dolorosíssim. Imaginar les conseqüències econòmiques i socials que se’n derivaran provoca vertigen. Però si tot això no serveix, almenys, per canviar les coses i enfocar bé les prioritats, quan ho farem?

 

El Mur, el pare, l’esperanto i la insensibilitat de certa esquerra

Trenta anys de l’enderrocament del Mur de Berlín, el meu pare, l’esperanto i una part de l’esquerra massa insensible i poc crítica amb l’autoritarisme. Tot m’ha vingut al cap, entrellaçat. M’explico.

El meu pare, esperantista militant, coneixia gent d’arreu del món. En alguns casos per haver assistit a congressos internacionals d’esperanto, en molts altres perquè, tot i no conèixer-se, s’enviaven cartes i postals. I a vegades venien a Barcelona i passaven per casa.

Una vegada va venir un conegut de l’antiga RDA. Un home bellíssim, respectuós i molt culte. Tot i que jo era petit, mai he oblidat un detall: va perdre el passaport i es va atabalar molt per si, en tornar, patiria represàlies. Ell sabia perfectament que al seu país, per coses ben menors, hi havia gent que havia patit una repressió duríssima.

Recordo també altres amics i coneguts del pare, de la URSS, de Polònia, etc. En tots ells, en algun moment o altre, sempre apareixia una mica d’angoixa o un patiment per si els podia passar alguna cosa. En certa manera, vivien amb l’ai al cor.

És possible que aquestes realitats viscudes m’ajudessin a ser més sensible amb els Drets Humans i més crític amb les dictadures i la seva propaganda? Potser sí, no ho sé. En tot cas, de més gran, no entenia com tanta gent, formada, viatjada i culta, defensava règims autoritaris només perquè, teòricament, eren dels ‘bons’.

Perquè encara que era molt discutible fossin models alternatius i transformadors, el que era claríssim és que eren una presó per a molta de la gent que els patia. I era dolorós veure tanta gent aquí amb ceguesa ideològica voluntària i amb tanta insensibilitat davant el patiment concret de persones de carn i ossos.

De la mateixa manera que l’enderrocament del Mur de Berlín no ha posat fi als murs (ja no metafòrics sinó fins i tot ben reals) també el sectarisme i la insensibilitat han continuat en altres casos. Només cal veure algunes reaccions (o, més aviat, manques de reacció) davant la barbàrie de règims com el sirià, o la repressió patida per la gent de Nicaragua o Veneçuela.

Hauria de ser obvi. Qui lluita per transformar la realitat i aconseguir models polítics justos i lliures no pot donar per vàlids règims perquè són teòricament dels ‘bons’ quan en la pràctica són un drama i una tortura per a les persones concretes que hi viuen.

I és que la por que tenien tots aquells ciutadans que passaven per casa és el més allunyat de l’experiència d’emancipació, d’alliberament, d’autogestió, d’empoderament, de justícia, etc. que un es pot imaginar.

Si volem recordar autènticament la gent que va patir el Mur, siguem sensibles a la gent que avui pateix murs, repressions i vulneracions de drets i llibertats.

Un món al revés

(Article publicat al Diari ARA el diumenge 16 de juny de 2019)

La capitana alemanya Pia Klemp afronta una possible condemna de 20 anys de presó a Itàlia acusada de “fomentar la immigració il·legal” pel fet que el seu vaixell va rescatar diversos migrants que havien naufragat.

Scott Warren encara un judici on li poden caure fins a 20 anys de presó acusat de “conspiració per amagar els immigrants a la policia”. Els migrants d’Amèrica Central que intenten arribar als Estats Units creuen el desert d’Arizona. La possibilitat que es perdin, que sucumbeixen a la calor o al fred, que els falti aigua o aliment, és molt alta. De fet, unes 3.000 persones han mort fent aquest trajecte des de 2001. Què fan Warren i l’ONG No More Deaths? Organitzar-se per facilitar-los aigua, aliments i suport i, així, evitar que morin.

Fa poques setmanes es va arxivar la causa a Catània, Sicília, contra Marc Reig i Isabel Montes, membres d’Open Arms, acusats “d’organització criminal i instigació a la immigració ilegal”. Però encara hi ha oberta una altra causa a Ragusa. De fet, el vaixell d’Open Arms va ser incautat a Itàlia durant un mes el 2018 i va estar bloquejat al Port de Barcelona 100 dies a principis d’any.

A Grècia, ara fa un any, tres bombers andalusos de l’ONG Proem-Aid, Manuel Blanco, Julio Latorre i Quique Rodríguez, van quedar finalment absolts en un judici on estaven acusats de “tràfic de persones”, amb penes de fins a 10 anys de presó.

La periodista i activista Helena Maleno, que notifica a Salvament Marítim les dades de les embarcacions que es troben en perill, ha estat patint, fins fa ben poc, la possibilitat de ser empresonada acusada de “tràfic de persones i d’afavorir la immigració irregular”.

¿Són exemples d’un guió d’una obra de teatre futurista, exagerada i distòpica? No, són fets reals. Ben reals i ben actuals.

Reconeguem-ho: la criminalització de l’activisme humanitari ja és un fet. Si en els darrers anys hem vist com, saltant-se totes les convencions internacionals, la població civil era atacada de forma deliberada en molts conflictes armats, ara veiem un pas més en la degradació i perversió que patim: ens permetem el luxe de perseguir i intentar empresonar les persones i entitats que procuren salvar vides humanes en perill.

Segons UNITED, fins a finals de 2018 havien mort un total de 35.000 persones a la Mediterrània. Totes elles, i les que han arribat amb vida, fugint de la pobresa, la violència o la persecució. I fan el que faríem nosaltres si ens trobéssim en la seva situació: cercar protecció. Com que Europa no els vol ni els facilita el camí, ho fan com poden, posant-se a les mans de màfies que els organitzen un viatge precari i acabant a la intempèrie.

Què fem a Europa davant de tot això? Pràcticament tots els Estats se’n renten les mans. Alguns, a més, lideren la persecució de l’activisme humanitari. Itàlia acaba d’aprovar un decret que preveu multes de fins a 50.000 euros per als vaixells que rescatin migrants a la Mediterrània. El ministre de l’Interior, Matteo Salvini, va imposant la seva agenda ultra i racista, sense gairebé cap resistència a Itàlia.

Però més enllà de l’estridència cridanera de Salvini, la resta de països europeus i la UE en conjunt fan un paper ben galdós. Cada cop redueixen més les seves tasques de salvament humanitari. Fa pocs mesos, encara es va anar més enllà: van deixar sense vaixells l’operatiu Sophia que, tot i que no tenia cap intenció humanitària, en la pràctica acabava recollint els migrants que es trobava al mar. Ara, aquest operatiu ja no té cap vaixell.

Europa no té cap projecte per a salvar les vides que s’ofeguen, any rere any, al Mediterrani. Ni cap voluntat. A més d’això, cada cop es posen més traves a les ONG i, finalment, se les persegueix judicialment. Tinc la sensació que no acabem de veure la gravetat de tot plegat. El missatge és tenebrós: que tot estigui en ordre. Traduït: que es morin, i que ningú faci res. Que ningú assenyali les nostres misèries. El problema no és que es mori gent. El problema és que alguns activistes ens ho facin evident i ens facin pujar la vergonya. Que callin. Que no ens molestin.

Vivim en un món on és possible fer negocis amb dictadures, pactar amb criminals de guerra i vendre armes a països on es vulneren sistemàticament els drets humans. Però mirar de salvar vides humanes, això, això sí que és un perill i pots acabar a la presó. Un món al revés.

Sinó el redrecem, aquesta serà la realitat que s’imposarà, entre la desídia d’uns i la brutalitat d’uns altres. Que no sigui amb el nostre silenci.

Iceta al Senat

Hi ha dies en què un no s’acaba de sentir gaire representat per cap de les decisions, postures i opinions polítiques que es manifesten.

Avui és un d’aquests dies.

No acabo d’entendre (ni m’agrada) res d’allò que ha passat, veig i escolto en relació a Miquel Iceta i el Senat.

Miro d’explicar-me:

1. No és gaire lògic, ni estètic, que el president del Govern decideixi i digui qui vol com a president del Senat, abans fins i tot que el ple del Senat es constitueixi o s’hagi pogut reunir. I, encara menys, que proposi a algú com a president… que ni tan sols és senador.

2. Tractant-se, com s’ha volgut presentar, no pas d’un simple nomenament sinó d’una operació política d’envergadura (situar un socialista català al capdavant del Senat per a promoure un nou marc de diàleg i, així, una altra dinàmica en el conflicte) tampoc no sembla massa lògic que es filtri a la premsa sense abans haver-ho pactat bé amb altres actors polítics i que, a més, es faci enmig d’una campanya electoral.

3. En tot cas, sempre, el ple del Parlament ha ratificat les propostes de senadors per designació autonòmica que cada Grup Parlamentari ha proposat. Mai s’ha fet un ‘debat’ sobre tal nom o s’ha produït una votació negativa. De fet, amb aquest mecanisme, ERC i JxCat han ratificat senadors molt més contraris al seu projecte que no pas Miquel Iceta. I més enllà de qüestions legals, de representació, etc. el vet d’avui obre molts interrogants: perquè, com es faran a partir d’ara les renovacions de senadors del Parlament? Caldrà que cada Grup Parlamentari consensuï el seu nom amb la resta? És això lògic? I si les majories canviessin, els que siguin nova minoria estarien d’acord en que la nova majoria pugui vetar les seves propostes?

4. És perfectament comprensible que hi hagi gent a qui li sembli poc rellevant que Iceta sigui president. O que no vulgui facilitar aquesta operació política a les portes d’unes eleccions. Però no s’entenen tant les conseqüències de vetar-lo. El Senat, de president, n’acabarà tenint. I, suposant que no acabi essent l’Iceta, no crec que l’opció sigui, posem per cas, una dona, jove, alternativa, crítica, radicalment esquerrana i profundament defensora de la plurinacionalitat de l’Estat. Podria ser més aviat el contrari. Així, votar no, té alguna utilitat pràctica? Perquè una opció pot no ser magnífica. O directament dolenta. Però, fins i tot així, sempre serà millor que una de molt dolenta. I el no a Iceta, més enllà d’expressar un malestar, no garanteix, en cap cas, una opció millor.

5. A la vegada, i tot i valorant que un Iceta president del Senat és molt millor opció que un García-Escudero o un president del PSOE del sector més conservador i espanyolista, no deixa de sorprendre que tants analistes pretenguin que aquesta operació podria ser determinant i obrir moltes portes, panys i forrellats. Quan mig PSOE es llença damunt l’Iceta per dir coses tan simples i òbvies com que si un 65% dels catalans fossin independentistes caldria donar-hi resposta democràtica, algú creu que Iceta tindria gaire lliures les mans per a fer alguna cosa realment ambiciosa des d’una cambra com el Senat?

6. No s’entenen els escarafalls de l’entorn del PSOE com si això fos el principal problema que tenim. No, siguem seriosos. Quan el populisme xenòfob campa per tot arreu (al qual, per cert, hem vist una alcaldessa del PSC apuntar-s’hi), quan patim una onada reaccionària que limita drets i llibertats, etc. no fer president a Iceta no és el principal dels problemes. Dedicar tantes portades i tertúlies a això i no a les altres coses és molt desenfocat. I són directament molt cíniques les manifestacions d’aquells que, hiperbòlicament, consideren el vet a Iceta un atemptat a la democràcia i, en canvi, en 19 mesos no han tingut temps de dir res sobre el gravíssim fet que diversos polítics, i ep, també activistes socials!, portin quasi dos anys a la presó acusats d’una violència inexistent.

7. Es pot (i cal!) criticar a fons aquesta i altres decisions d’ERC i JxCat però a vegades tinc la sensació que molta gent els exigeix que es comportin com si no tinguessin presidents, secretàries generals, consellers, etc. a la presó o fora del país, així com nombrosos càrrecs amenaçats d’embargament o penjant-los acusacions de  pertànyer a ‘organització criminal’. Encara que un no simpatitzi amb aquests partits, no hauria de costar tant de tenir una mica d’empatia. Qualsevol partit (també el PSOE) en una situació així veuria ben afectats el seu estat d’ànim, les seves opcions de pacte, la seva voluntat negociadora, el seu ‘fair-play’, etc.

8. I una darrera cosa, evident, però que s’oblida a cada ‘nova crisi’: es tingui l’opinió, la sensibilitat o el projecte polític que es tingui, és obvi que la situació política és tremendament complicada. Ningú, ningú, té cap solució màgica ni fàcil. Però qualsevol analista independent i seriós admetrà que la deriva judicial i repressiva, a més de ser venjativa i cruel, no aporta cap mena de solució al conflicte polític sinó que l’embolica i el complica encara més. Un operació d’estat realment ambiciosa passa, precisament, per desactivar tota aquesta maquinària repressiva. Les apel·lacions al diàleg que no vulguin abordar tot això esdevenen paraules buides