Adéu a les bombes de dispersió: 10 anys ja!

30 05 2018

Avui, fa exactament 10 anys, després de dies d’intenses negociacions, s’adoptava a Dublín la Convenció que prohibia les bombes de dispersió.

Un dels èxits, petits però remarcables, del treball per la pau i el desarmament dels darrers anys.

Recordo perfectament la data: perquè era a Dublín, celebrant la fita, amb una colla de molt bona gent, de FundiPau (l’Eugeni, en Quico, la Mari Carme, en Jaume, el Yago), i també d’altres entitats (en Xavi, la Mabel, la Meritxell i, tot i que no hi eren aquella setmana, en Jordi i l’Alejandro, que hi havien estat dies abans). Tots nosaltres, juntament amb les companyes i companys de la Campanya Internacional –la Cluster Munitions Coalition, CMC- amb en Thomas Nash al capdavant, compartíem molts sentiments: la joia per viure un dia important en clau de pau (una cosa que no sol passar); la satisfacció per la feina feta i una profunda emoció per les víctimes, supervivents, de les bombes de dispersió que es trobaven a Dublín. L’Eugeni ho va expressar molt bé: veure la seva cara de felicitat, la sensació que, finalment, rebien un cert reconeixement per la injustícia patida, era el millor premi que ens podíem endur.

No és per menys: les bombes de dispersió són un artefacte especialment cruel. Una bomba que quan es llença allibera un munt de petites municions. La zona afectada per les explosions d’aquesta bomba de bombes pot arribar a ser molt gran. I l’impacte, ben indiscriminat: pot destruir l’objectiu previst però també pot segar moltes vides properes a l’objectiu. I, sempre hi ha càrregues que no exploten i poden activar-se molt més tard.

Però també ho he recordat perquè va ser un esforç enorme, intens, ple de dificultats.

Dos dies abans, no teníem clar si s’aprovaria un Tractat. Alguns països importants dubtaven. Altres, senzillament, procuraven que el Tractat no s’aprovés o, en tot cas, que s’aprovés un text amb forats i excepcions. En el cas espanyol, que lògicament seguíem de prop, vam ser testimonis de com treballaven per què el tractat deixés fora de la prohibició alguns models de bomba de dispersió… que coincidien amb els que volia posar al mercat l’empresa Instalaza.

Malgrat tot, el pas valent d’alguns Estats, el treball lent d’alguns diplomàtics, la pressió de la gent de les ONG que érem a Dublín, estant a sobre i passant informació a l’exterior, els contactes i telefonades que vam fer a Barcelona i Madrid, etc. tot plegat va fer que, finalment, hi hagués una Convenció de prohibició de les bombes de dispersió.

Una arma cruel quedava estigmatitzada i començava a restar fora de joc.

Encara queda molt, molt, per fer. La Convenció està signada per 120 països, dels quals 103 l’han ratificat i, per tant, en ser membres de ple dret del Tractat, estan obligats a complir-lo plenament. Però queden massa països fora. També, a diferència de la prohibició contra les mines que ha acabat essent pràcticament absoluta, s’han detectat usos de bombes de dispersió en conflictes actuals com els del Iemen o Síria.

Però fa 10 anys es va demostrar, vam demostrar, que la impunitat del negoci de les armes tenia límits i que la ciutadania organitzada reclamant polítiques més coherents i dignes amb la pau i els drets humans podia vèncer, ni que fos una mica, encara que fos de tant en tant.

Ho he recordat, també, perquè estem en un moment dur, on la irresponsabilitat i follia de molts governants és notòria, on els drets humans i les llibertats fonamentals retrocedeixen a passes gegantines, on la insolidaritat i el racisme campen a plaer i on es promou encara més militarització com a recepta a una inseguretat que, en bona part, és produïda per la mateixa militarització.

I en  aquest context, malgrat el desànim, la ràbia i la indignació, és bo recordar que la gent, si ho vol, és capaç de derrotar raons d’Estat, interessos econòmics i silencis mediàtics.

Anuncis




Tots traïdors

7 05 2018

Darrerament, he vist com independentistes de tota la vida eren qualificats de ‘traïdors’, ‘venuts’ o ‘covards’, arran de l’expressió de les seves opinions.

Sempre he pensat que s’abusa molt de la paraula traïdor. Sovint,el que hi ha és discrepància en els objectius polítics o, també, discrepància en com concretar o aconseguir uns objectius compartits, però això no fa traïdors, això fa gent que opina diferent i gent que té estratègies diferents. A vegades, fins i tot, les altres opinions i estratègies, amb el temps, ens acaben convencent o seduint més. Així, potser abans d’insultar algú amb la llufa ‘traïdor!’, estaria bé rumiar un xic.

En veure aquests recents insults he pensat que, de fet, ja fa temps que alguna gent –poca, però sorollosa i activa- té tendència a veure traïdors per tot arreu.

No recordo haver sentit que PP o Cs hagin rebut qualificatius de traïció (és clar, han rebut altres insults, a vegades molt més greus).

El PSC, sí:com que se situa en el camp del catalanisme i va passar de defendre el dret a decidir en l’etapa de Pere Navarro (fins i tot amb una votació prou valenta al Congrés de Madrid) a oblidar-lo, la gent del PSC va rebre de valent.

Més endavant, l’acusació de traïció va arribar, també al bloc sobiranista no indepe.

Tot i que ICV estava clarament compromesa amb el dret a decidir i havia aconseguit suports de famílies ideològiques europees com Els Verds i l’Esquerra Unitària (per cert, fora de l’òbvia Aliança Lliure Europea, les úniques famílies/partits d’àmbit europeu que s’han mullat pel dret a decidir) a partir de cert moment, també la gent d’ICV va caure en desgràcia.

Podem, tot i ser membre de l’única força d’àmbit estatal amb presència al Congrés que defensa l’autodeterminació, també va acabar essent objecte de l’ira dels ‘cerca traïdors’.

Els comuns, tot i tenir indepes entre els seus membres i haver participat activament en diverses mobilitzacions sobiranistes, tampoc van estalviar-se les acusacions de traïció.

Val a dir que l’acusació a ICV, Podem i Comuns és estranya: se’ls insultava per no haver comprat o seguit tot el full de ruta de l’independentisme. Però, és clar, no eren independentistes. Evidentment, es pot discutir si això és poc coherent, poc valent, poc ambiciós, poc d’esquerres o poc el que sigui, però no seguir un full de ruta que no és el teu, en cap cas et dona punts per a ser considerat traïdor.

A finals del 2015 i principis del 2016, però, les acusacions de traïció ja van arribar, de ple, a l’independentisme. Ho recordareu, tot i que avui sembli molt oblidat: la CUP va ser profundament insultada durant mesos. El seu no a investir Mas (d’altra banda, prou raonable i prudent tenint en compte el final judicial –previsible- del cas Palau) va fer que la gent de la CUP rebés els pitjors i més contundents insults de traïció. Fins i tot gent seriosa i amb audiència van arribar a sostenir, seriosament i en públic, que la CUP estava infiltrada pel CNI. Poca broma!

El cerca traïdors, però, no defalleix mai. L’any passat, CDC/PDeCAT, o el mateix President Mas també van rebre de valent. En aquest darrer cas, per cert, abans d’acusar-lo alegrement de traïdor caldria recordar que, per efecte de la consulta del 9 N està inhabilitat, ha hagut de fer front a una fiança milionària i té la casa, provisionalment, embargada.

A finals d’octubre de l’any passat, quan va optar per convocar eleccions enlloc de fer una DUI, el President Puigdemont també va rebre un bon tou d’acusacions de traïció.

Darrerament, és el torn d’ERC. Arran de la seva voluntat de replantejar ritmes del procés i d’eixamplar complicitats i aliats, ERC també ha caigut en el sac dels traïdors. Tenint en compte que és el partit amb més persones empresonades i exiliades (entre les quals, per cert, el seu president i la seva secretària general) diria que és un xic atrevit –i força insensible- considerar-los uns traïdors. Però així estan les coses.

De fet, en les darreres setmanes també he arribat a veure moments d’indignació puntual a les xarxes on els qualificatius de traïció (i els anuncis de donar-se de baixa) també es dirigien a Òmnium i l’ANC.

Sí, la pregunta és pertinent: queda algú que no sigui traïdor? I, seguidament, té algun sentit això?

I, atenent al fil històric, un fet que ens hauria de fer rumiar i asserenar: que la CUP hagi passat de ser el màxim exponent de traïció a ser el més pur (en un període de dos anys) o que el President Mas hagi fet el trajecte invers, ens dona pistes evidents que aquests ràtzies anti-traïdors són força inconsistents, molt vinculades a l’emoció puntual de moments concrets i allunyades d’una certa perspectiva i serenitat en l’anàlisi. Diríem que no pots passar de ser un infiltrat del CNI a salvar la pàtria en tan poc temps!

És clar, un aclariment imprescindible: en cap cas pretenc dir que aquests actors polítics siguin intocables. Tots han de poder rebre crítiques. Cadascú, en funció de la seva perspectiva, prioritats i ideologia pot i ha d’analitzar, qüestionar, criticar i plantejar alternatives a tot el que diuen, fan i proposen aquets actors. Però això és una cosa (no m’agrada el que fas, t’equivoques molt, no comparteixo això que dius, etc.) i l’altra és caure en l’improperi, sovint injust i forassenyat del: ets un venut, ets un traïdor, això ho dius per mantenir la poltrona, etc.

Ja he dit, al començament, que, per sort, els cerca traïdors són pocs. Però en un moment d’alta intensitat política com el que vivim, amb la sensibilitat a flor de pell i amb l’amplificació de les xarxes socials, els cerca traïdors a vegades troben aliats puntuals i ressò en la seva ràtzia. Sí, el món de Twitter no és el món real. Però Twitter també afecta, i condiciona, els estats d’ànim, les opinions, les decisions, etc. en definitiva, la qualitat i l’abast de la nostra vida social i política. Per tant, no ho menystinguem.

Així que, pel bé de la convivència, i d’un debat polític públic serè, fora bo posar fi a aquesta mena de ràtzies i a considerar qualsevol que no pensa com tu, un traïdor. Sobretot quan arribem a l’absurd que quasi tothom, ja és o ha pogut ser, un traïdor. La gent amb més criteri, o amb més projecció, hauria d’evitar de participar-hi i abonar-les.

El més curiós, però, és que pel bé del procés sobiranista, també seria adequat abandonar les ràtzies anti-traïdoria. Perquè si un es mobilitza només per ego personal i a fi d’aconseguir el títol de ‘El més pur’, es pot permetre aquest esport de considerar traïdor a quasi tothom. Però si un es mobilitza per aconseguir un objectiu tan ambiciós com la independència d’un país… diria que la idea hauria de ser d’incloure cada cop més gent no pas anar-la purgant tota fins que no quedi ningú en el trajecte. En fi, diria.

Així que, sinó hi ha cap motiu, ni ètic ni estratègic, per mantenir aquestes ràtzies, podem foragitar-les definitivament, no?





Síria: ‘Mals actors, mal teatre, mal públic’

24 04 2018

(Article publicat al Diari ARA el 19/04/2018)

Durant el passat cap de setmana, l’atac dels Estats Units, Gran Bretanya i França a Síria va generar una notable intensitat de reaccions en l’àmbit polític, en la premsa i en les xarxes socials. Em va sorprendre tant d’enrenou i, ràpidament, vaig veure que aquesta sorpresa era compartida per molta de la gent que ha anat seguint el conflicte sirià.

És clar, un atac militar exterior situat fora de la llei és un fet, a més de noticiable, greu i condemnable. Però, malauradament, a Síria hem vist durant 7 anys una llista inacabable de barbaritats, vulneracions de drets humans, atacs militars, ingerències internacionals, crims de dret internacional, etc. que han despertat ben poques reaccions. I tot i que és cert que tot nou atac pot implicar més benzina per al conflicte i major desestabilització, EEUU havia informat prèviament de l’atac a Rússia i, aquesta, a Síria. Tot plegat sembla més una escenificació pactada per a consum intern que no pas un atac amb ànim de moure l’equilibri de forces. Inevitablement, em ressonen al cap les paraules de Lluís Llach a ‘Fills d’Hiroshima’: “Mals actors, mal teatre, mal públic, teló”.

Però l’atac, i les declaracions públiques al seu voltant, ens han permès veure les elevades dosis d’hipocresia i cinisme que, tot i habituals en la política exterior, són especialment feridores en el cas sirià.

Per començar, el president nord-americà. Trump, un personatge tot ell ple de contradiccions i inconsistències, parla d’ús intolerable de les armes químiques. Però EEUU és un dels pocs països del món que encara té armes químiques, unes armes prohibides el 1992. Ja va incomplir el termini del 2012 per a eliminar tots els seus arsenals i en té un altre per d’aquí a 5 anys. Així, sinó hi ha nous incompliments, els EEUU hauran trigat 30 anys a fer la feina compromesa. No sembla que hi hagi una gran pressa per a desfer-se d’aquest perill ‘intolerable’. Potser l’atac, doncs, es deu a una preocupació pel patiment de la població siriana? És clar, per això Trump va ordenar fa més d’un any la suspensió temporal de l’entrada de ciutadans d’alguns països entre els quals… sí, Síria.

El règim de Baixar al-Àssad va afirmar que l’atac va ser ‘bàrbar i brutal’. Si aquest atac, sense cap mort i ferit, és bàrbar i brutal, quins qualificatius es podrien fer servir per la immensitat d’accions (assassinats, bombardejos sobre àrees civils, desaparicions, tortures, bloqueig ajut humanitari en zones assetjades, etc.) que el mateix règim ha infligit a la seva població?

El secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, va donar suport a l’atac i va dir que les armes químiques ‘són una amenaça per a la pau internacional’. Sens dubte. Encara ho són molt més però les armes nuclears que, recordem-ho, en la seva estrena (Hiroshima i Nagasaki) van acabar suposant la mort de 240.000 persones. I cal saber que l’OTAN, tan preocupada per les armes químiques, va boicotejar l’any passat el Tractat de prohibició de les armes nuclears. Un Tractat que, malgrat tot, va veure la llum i, per cert, quina lluita ciutadana per aconseguir-lo (la campanya ICAN) va merèixer el Premi Nobel de la Pau.

El president Putin es va mostrar crític amb l’atac nord-americà perquè ‘empitjora la crisi humanitària síria’. Òbviament, la llarga llista d’atacs aeris russos executats els darrers 3 anys a Síria no han tingut cap impacte ni han significat cap empitjorament humanitari, malgrat estar dirigits en diversos casos a zones poblades i, fins i tot, a instal·lacions sanitàries.

I què dir d’Erdogan, que es va declarar preocupat per les massacres del règim sirià, ell que tracta amb tanta cura, delicadesa i respecte el poble kurd?

Ha sobtat, també, veure gent (i algun líder polític) que durant 7 anys no ha dit res, alarmar-se per l’atac i cridar ‘contra la guerra’. Sens dubte, cal dir no als atacs irresponsables i cínics del Sr. Trump. Però el ‘No a la guerra’ fa molt que calia proclamar-lo. Durant 7 anys, el nivell de devastació i destrucció que ha patit la gent a Síria és incomparable amb cap altre conflicte armat recent: 500.000 morts, quasi 2.000.000 de ferits, 5.000.000 de refugiats, 7.000.000 de desplaçats, etc.

Sí, hem vist molt de cinisme i crueltat. Però, a diferència del que cantava Llach, no podem tancar-ho amb un ‘teló’ perquè la població siriana pateix cada dia la barbàrie dels botxins, el passotisme dels indiferents i, al damunt, l’escarni dels cínics. I el seu drama no s’acaba pel fet que no vulguem veure-ho.





Tirar-se les armes pel cap

16 03 2018

Foto: Dariusz Sankowski

El dimarts la Mònica Terribas va parlar, a ‘El matí de Catalunya Ràdio’, de la guerra de Síria (amb la periodista Txell Feixas) i després de les noves dades sobre comerç d’armes amb un servidor. Prèviament, a la seva portada, la Mònica va parlar de tot plegat i de la responsabilitat de l’Estat amb la mort de milers de nens per la venda d’armes. Durant els dies següents he vist moltes mencions a Twitter de gent indignada amb el programa perquè, entenien, va ser ‘anti-espanyol’. Molt fora de lloc, la veritat. Però una vegada més he constatat que, des de l’agost de 2017, el comerç d’armes ha quedat ‘tacat’ pel tema polític. I veig que li costa sortir-se’n.

Però és necessari sortir-ne. Per això escric això. Amb l’ànim de treure confusions, evitar errors i desmuntar manipulacions. Sí, és més cridaner i té més impacte fer demagògia que desmuntar-la. Però en un tema que conec prou bé, em semblaria irresponsable no intentar-ho.

Som-hi.

En Vicenç a l’Autònoma i “La nit al dia”

Ara fa uns 30 anys, en un dels meus primers dies a la UAB, em vaig trobar en Vicenç repartint tríptics sobre comerç d’armes. ‘Ostres, el Vicenç!‘ vaig dir a alguns companys. Però, és clar, ningú el coneixia. Per mi, que ja era objector i m’havia mogut en temes de pau, en Fisas era un crack i un referent. Socialment, però, poca gent el coneixia. Sí, el comerç d’armes, fa 30 anys despertava un escàs interès.

Ara fa uns 20 anys, estava amb en Vicenç treballant a la Campanya ‘Silencis que maten’ que va aconseguir implicar, més enllà del moviment per la pau, les grans ONG en la preocupació pels impactes de l’armamentisme.

I ara en fa 10, s’aprovava la Llei espanyola que regula el comerç d’armes. I, avui, tenim un tractat d’àmbit mundial. I tot això perquè més gent, més entitats, més periodistes, més polítics, veuen amb preocupació el comerç de les armes. Només quan creix la consciència de la gent sobre un problema, aquest problema esdevé visible per a qui pren decisions.

Per cert, la Mònica Terribas durant molts d’aquests anys s’ha interessat pel comerç d’armes. Ja a ‘La nit al dia’, programa mític per a moltes i molts, en parlava. Vaja, no es pot dir (encara més si ho qui ho diu no és un troll anònim sinó polítics de “nivell”) que Terribas parla del comerç d’armes per desqualificar Espanya. Absolutament fals.

Agost 2017: un foto i un rei

De la mani posterior als atemptats de 2017, va córrer molt una fotografia del David amb un lema contra la venda d’armes encarant-se al Rei. En Minoves, per cert, també és un que també fa anys ja es preocupa pels temes de pau. Però això no va ser una ocurrència del David. Una bona part dels moviments socials i les ONG van decidir participar en la mani centrant-se en la crítica a la presència de la monarquia i el govern espanyol i les seves responsabilitats en la venda d’armes a determinats països amb vincles amb al terrorisme jihadista.

Personalment, no vaig participar del disseny d’aquesta mini mobilització dins la gran mobilització. Era fora. I si hagués estat aquí, és molt probable que no n’hagués compartit l’enfocament (no perquè no comparteixi la crítica, és clar, que a més a més faig cada dia, sinó perquè no crec que, aquell dia, precisament, fos el moment). Però això és una altra discussió.

En qualsevol cas, arran d’aquesta acció, el comerç d’armes va aconseguir un impacte ‘mediàtic’ elevadíssim, abans mai vist. En part va estar bé. Però també va embolicar la troca.

Vaig veure alguns indepes que mai s’havien interessat per la qüestió (i, fins i tot, si ho havien fet era per criticar la crítica antimilitarista) que estaven més motivats en remarcar la culpa del Rei o de l’Estat que no pas en el problema de les armes. I, a la contra, vaig veure una resposta (molt inflada mediàticament, i per tant més greu en termes de responsabilitat) que enlloc d’assumir crítiques o defendre la venda d’armes, va entendre-ho com una crítica ‘anti-espanyola’, es va ofendre i va cercar ‘responsabilitats’ catalanes per a retreure ‘hipocresia’.

De cop, el comerç d’armes era al plató però no per a parlar de les armes i les seves conseqüències, sinó per tirar-se-les pel cap. Les armes, com a arma llancívola.

Fa mesos que dura tot plegat. I és pesat. M’agrada parlar del procés i m’agrada parlar de les armes (i de moltes coses més, és clar). Però, simplement per una qüestió d’endreça, de no fer-nos embolics i de centrar-nos en el que toca, trobo més adequat parlar del procés quan parlem del procés i parlar d’armes quan parlem d’armes. Perquè, altrament, no podrem parlar de res. O no ens entendrem en res quan parlem d’alguna cosa.

Al respecte, alguns aclariments, vejam si ajuden.

Quatre idees clares per a no frivolitzar amb les armes

1. El comerç d’armes és un fet preocupant: ho és per les terribles conseqüències que suposa en termes de destrucció, pèrdua de vides humanes, empobriment, vulneració de drets humans, perllongament dels conflictes armats o generació de refugiats i desplaçats. I ho és, també, perquè el comerç d’armes porta quasi 20 anys creixent.

Per tant, frivolitzar amb el comerç d’armes i usar-lo només com a ‘arma llancívola’ per a altres debats que ja tenen el seu espai, demostra molta ignorància sobre el que passa al món i una gran insensibilitat per tot el patiment que genera.

2. Una confusió que no cessa de confondre: es parla molt d’unes dades on es diu que una part important de les armes espanyoles que s’exporten són catalanes. Cal aclarir, una vegada més, que no és el mateix produir armes que transportar-les. Armes que es fan a l’interior de l’Estat i es venen han de sortir per algun port, sigui Bilbao, València o Barcelona. Per tant, les dades d’aduanes no reflecteixen, necessàriament, l’origen de les armes, sinó per on un surten. D’altra banda, també cal aclarir que cap empresa, sigui catalana o extremenya, pot decidir una venda d’armes. Tota venda d’armes ha de ser autoritzada per una Junta Interministerial d’àmbit estatal.

3. En tot cas, hi ha indústria militar a Catalunya, en l’àmbit de les telecomunicacions o l’aeronàutica. De fet, algunes empreses bandera d’aquests sectors tenen la seu a Barcelona. També cal recordar que si l’Exèrcit és al Saló de l’Ensenyament no és perquè aquest ho imposi, sinó perquè la Fira de Barcelona vol que hi sigui (per cert, menyspreant l’acord del Parlament de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona). És a dir, aquells indepes que usen l’armamentisme només per a criticar a Espanya, que parin compte i se n’adonin: a Catalunya també hi ha armamentisme i militarisme. Hi ha, per sort (i resultat de la feina feta 😉 molta crítica i contestació a aquestes dos fenòmens. Però el problema també existeix.

4. De fet, la demostració que hi ha militarisme i armamentisme ‘propi’ és que el moviment per la pau ha organitzat accions i denúncies de la indústria militar, de fires d’armament o de moltes demostracions militaristes a Catalunya. Per cert, no he vist cap dels trolls espanyolistes i ‘tabarnians’ que aquests dies donen la tabarra amb “l’armamentisme català” en cap d’aquestes concentracions…

Molt majoritàriament, quan es parla de del comerç d’armes no es fa per ‘matxacar’ Espanya. En tot cas, ningú de l’àmbit de pau, sigui indy o no, ho fa, ho ha fet o ho farà. I quan s’ha abordat els escenaris de futur, el moviment per la pau i la solidaritat s’ha manifestat radicalment en contra de la idea d’un exèrcit català o d’una creixent indústria militar catalana. Es critica el militarisme per militarista, no per si és espanyol o català.

En fi, que hi ha molta feina a fer per desmuntar el militarisme i l’armamentisme. No ens feu perdre el temps, si us plau, desmuntant demagògies i usos interessats de la lluita per la pau i el desarmament.

Gràcies.





Oslo avui i Oslo fa 20 anys, o la incidència de l’activisme ciutadà pel desarmament

10 12 2017

 

Si una sola bomba pot causar tan patiment, com pot ser que es permeti que encara n’hi hagi tantes?

S’ho preguntava, i a la vegada denunciava, Setsuko Thurlow. Quan tenia 13 anys va patir la bomba nuclear a Hiroshima. La seva germana i la seva neboda van morir, moltes amigues seves també. Ella no, esdevenint, així, una hibakusha, una supervivent de la bomba nuclear. Des de llavors, recorre el món tot recordant i reclamant la urgència de prohibir les armes nuclears. També, per cert, a Barcelona, on va ser el 2008 amb una delegació de 100 hibakusha i on, entre molts contactes, van ser rebuts per l’Ajuntament de Barcelona i el Parlament de Catalunya.

Thurlow té raó. Les bombes d’Hiroshima i Nagasaki (que gairebé van destruir completament les dues ciutats japoneses els dies 6 i 9 d’agost de 1945) van suposar la mort de més de 240.000 persones. Eren les primeres detonacions que es van fer. Després d’aquella terrible experiència, el més raonable era pensar que s’intentaria evitar per totes les vies unes armes tant cruels. Però, no. Al punt més àlgid de la Guerra Freda hi havia fins a 50.000 armes nuclears. Avui, quasi 30 anys després de la fi de la Guerra Freda, després de diversos acords de desarmament de les dues principals potències nuclears (Estats Units i Rússia), encara tenim quasi 15.000 armes nuclears.

La demanda de desarmament ha estat una constant del moviment per la pau des de la segona Guerra Mundial. I, en els darrers anys, s’han aconseguit resultats notables. Ara, precisament, fa 20 anys una campanya aconseguia un tractat pioner que prohibia les mines i inaugurava un període fructífer en el camp del desarmament. Deu anys més tard, les bombes de dispersió també quedaven prohibides. Fa 3, un nou Tractat obligava els Estats a evitar la proliferació i el descontrol en les transferències d’armes convencionals.

I aquest mes de juliol, davant la reiterada manca de voluntat de les potències nuclears d’avançar cap al desarmament (tal com contempla el Tractat de No Proliferació Nuclear des de 1968), les Nacions Unides acollien l’aprovació d’un tractat revolucionari: un acord de prohibició de les armes nuclears. Òbviament, falta molt. Per començar, que les potències nuclears s’hi sumin. Però, fins ara, no només s’havien oposat al desarmament nuclear sinó que, també, havien aconseguit bloquejar qualsevol iniciativa diplomàtica que el reclamés. I, aquesta vegada, no ho han pogut evitar: més de 120 països van donar suport al tractat de desarmament nuclear.

Cal dir-ho i repetir-ho, perquè sovint ens oblidem de la nostra força: tots aquests avenços en desarmament han estat fruit, a més de la responsabilitat d’alguns estats i diplomàtics, de la ferma determinació i tenacitat de la societat civil d’arreu del món, compromesa en fer retrocedir la violència i en construint espais i realitats de pau.

Avui a les 13.00 h, Setsuko Thurlow, acompanyada per Beatrice Fihn, directora de la campanya ICAN contra les armes nuclears, recolliran a l’Ajuntament d’Oslo el Premi Nobel de la Pau 2017, acompanyades per centenars d’activistes i ONG de la Campanya de tot el món, també de Catalunya.

Precisament avui, però fa 20 anys, la nord-americana Jody Williams recollia a Oslo el Premi Nobel per la campanya contra les mines antipersona. Des de llavors fins avui, els dos premis constitueixen un excel·lent fil de reconeixement a la necessitat de l’activisme ciutadà i social en la lluita per la pau al món. Perquè com va dir Jody Williams, “preocupar-se pels problemes que afecten el nostre planeta sense prendre mesures per afrontar-los és absolutament irrellevant. L’única cosa que canvia aquest món és passar a l’acció





Estimat Raül (i Jordi, i Oriol, i Meritxell, i Dolors, i Josep, i Joaquim, i Carles, i Santi). I els Jordis

3 11 2017

Querido Raül (Versión española) – Dear Raül (English version by Daniel Camós) – Cher Raül (Version française (par Daniel Camós)

 

Estimat Raül,

No sé si hauràs passat una bona nit.

Jo he dormit poc. Com moltes altres nits darrerament. Però molt més consternat i aclaparat que moltes altres nits.

Quan m’he despertat, m’ha vingut al cap, a principis dels 90, quan vam coincidir en algun bolo sobre objecció de consciència. Te’n vas fer, d’objector, perquè aspiraves a un món sense violència i rebutjaves fer l’aprenentatge de la mort.

El teu compromís et va portar a Bòsnia, la teva estimada Bòsnia. Allà vas conèixer encara de més a la vora la brutalitat, crueltat i estupidesa de la guerra. I, allí, et vas fer solidari i proper amb tota la gent que patia les conseqüències dels conflictes armats i les vulneracions dels drets humans.

Vas treballar al Centre UNESCO de Catalunya, impulsant propostes que connectessin Catalunya amb la necessitat d’una nova governança global, més sostenible, justa i democràtica.

Vas implicar-te a fons amb l’Escola de Cultura de Pau de la UAB, acompanyant l’estimat Vicenç Fisas. Durant molt anys vas promoure la recerca per la pau, compromès amb una transformació fonamentada en l’anàlisi i el rigor.

Vas decidir entrar en política des d’una opció d’esquerra alternativa. I, des del Parlament Europeu, entre altres coses, vas posar l’accent en temes de medi ambient i desarmament. Vas apostar per una Europa que cregués en la democràcia, els drets humans i la pau.

Finalment, vas continuar la teva incursió política participant d’una candidatura unitària transversal, compromès en la construcció d’un nou Estat per a Catalunya que, si més no en el teu cas, no volia dir un Estat tancat sinó compromès amb un món més just i digne.

He recordat tot això. Perquè he pensat, Raül, que és molt bèstia que una persona com tu, amb aquest historial, acabi a la presó a l’Europa del Segle XXI. Molt bèstia.

No m’agraden les presons ni hi crec. Però posats a posar-hi gent, se me n’ocorre molta altra (corruptes, mafiosos, especuladors, violadors, criminals de guerra, venedors d’armes, assassins, etc.) que tindria molt més sentit que hi fossin.

Però no pas tu. Ni en Jordi, ni la Meritxell, ni l’Oriol, ni la Dolors, ni el Josep, ni el Joaquim, ni el Carles, ni el Santi. He pensat en tu, i he escrit això, perquè fa molt de temps que ens coneixem. Però podria parlar d’uns quants dels altres. De fet, animo a gent que els conegui més, a fer això, a fer-ne un perfil. Així ens adonarem de l’animalada que suposa empresonar-vos.

No puc deixar d’esmentar perquè, ho admeto, encara no m’he ne refet, d’en Jordi Cuixart i en Jordi Sánchez. Cessar, per una decisió política, un Parlament i un Govern democràticament escollit i, al damunt, empresonar-lo, és molt i molt bèstia. Però empresonar dues persones de l’àmbit social és perdre, definitivament, tots els papers. Si hi ha algú que estima l’Estat espanyol hauria de procurar canviar aquestes coses. Perquè l’estan portant a l’abisme.

En fi, tot plegat, molt bèstia. Molt trist. Molt indecent. I molt repugnant.

Però, no en tinc cap mena de dubte, tota barbàrie té la seva fi. I, no pateixis ni patiu, treballarem de valent perquè aquesta fi arribi.

Així que espero retrobar-te ben aviat. A tu, i a tots els altres membres del Govern.

I als Jordis que no me’ls puc treure del cap.

Teu i vostre.

Jordi





Afegim, al projecte polític de cadascú, un altre projecte: no prendre mal

20 10 2017

Hi ha gent emocionada pel moment polític. Hi ha gent entristida. Però hi ha gent que, uns sentint emoció i els altres tristesa, comparteixen preocupació: per si ens petarem la cohesió. La famosa ’fractura’ vaja.

És veritat que algunes alertes sobre la fractura social són clarament interessades, part del relat polític vaja: ‘el procés sobiranista està trencant la societat!’.

Però, al marge d’això, és evident que els darrers anys d’intensitat política han tensionat més les relacions socials. I més enllà d’interpretacions sobre els perquès, som on som. Arribats aquí, ¿podem mirar de no prendre massa mal?

He escrit diverses vegades sobre el procés, en clau d’anàlisi política o de reflexió personal i ideològica. I ho continuarem fent, especialment en aquesta època intensa i especial. Ara, però, em proposo un objectiu més bàsic: fer una crida a recordar, promoure i garantir la convivència. A continuació, algunes pistes i comentaris.

Som diversos. Sembla molt obvi, però a Catalunya hi ha gent que pensa diferent. Sobre moltes coses, i també sobre ‘el procés’. I, deixem-ho clar i recordem-nos-ho tantes vegades com faci falta: és lícit pensar i opinar coses diferents! A vegades, en el relat polític, se simplifica: el poble català demana això, la nació catalana aspira a allò, la societat catalana necessita X, etc. I s’invisibilitza que hi ha diversitat. Seria bo que els discursos polítics fossin més inclusius, menys sectaris, menys infantils. Però tampoc somniem tant. Almenys, intentem que les persones, en el dia a dia, no ho oblidem: si mirem enquestes, vots, consultes, etc. podem dir que, fet i fet, entre la gent que participa, hi ha una meitat que és indepe i una altra que no. Acceptem-ho. No ens fem trampes al solitari. Estem dividits.

Un cop acceptat, desdramatitzem-ho. Hi ha altres divisions: de biològiques i estructurals (joves i vells, dones i homes, gent d’aquí i gent nouvinguda, rics i pobres, etc.) i de pensament: creients i no creients, gent de dretes i gent d’esquerres, etc. I, així, podem anar trobant moltes altres ‘tensions’ (clar: no s’hi val a considerar negativa una tensió -la que no t’agrada, la que t’incomoda, aquella on et sents perdedor- i considerar positives i necessàries les altres -on ets sents fort i tens clar el teu lloc-). El problema no és una tensió en si, sinó com portem aquesta tensió.

Podem portar millor la tensió que vivim per la qüestió nacional?

Per començar, podem recordar que les ‘divisions’ no són absolutes.

En les simplificacions, tendim a fer tipus totals: l’indepe, revolucionari, republicà, solidari, etc. i l’unionista, de dretes, monàrquic, fatxa. També hi ha tipus ideals contraris: l’indepe sectari i arrauxat, l’unionista responsable, assenyat. Però aquests perfils es deixen molta realitat fora. Si ho sabem, enlloc d’amagar i encotillar la diversitat, fem-la aflorar sense complexos: hi ha indepes molt de dretes. Hi ha gent d’esquerres molt contrària al dret a decidir. Hi ha, si anem més enllà, pericos indepes, culers fatxes, feministes de dretes, vegetarians conservadors, consumistes alternatius, etc. etc. Potser no ens quadra tant, però és, també, realitat. I és bo acceptar-ho.

Tornant al tema nacional: no hi ha dos blocs antagònics perfectament definits i separats en tot.

De fet, fins i tot en el tema nacional estricte no tot és homogeni. Podem trobar indepes que volen que el català sigui llengua oficial i indepes que tenen claríssim que el castellà també ha de tenir rang oficial en un Estat independent. Hi ha indepes que només volen esdevenir Estat amb un referèndum amb tots els drets i uts i indepes que ja haurien tirat pel dret fa 5 anys. Hi ha indepes que s’exciten amb la idea d’un exèrcit català i indepes que s’escandalitzen amb aquest escenari. I així…

També al cantó no indepe. Poc té a veure qui vol un estat plurinacional, fins i tot amb dret a l’autodeterminació reconegut, amb qui considera que l’estat de les autonomies ha arribat massa lluny. Ambdós són no indepes però, realment, no comparteixen gaire cosa.

No simplifiquem, ni encotillem, ni amaguem aquesta diversitat, aquests matisos. Són importants. I, en tot cas, són reals.

“Ens ho passem molt bé. Evitem la política”

És una opció habitual. Però tinc molts dubtes que sigui positiva. Amagar-se les coses, obviar les discrepàncies, fer veure que no tenim problemes, no afrontar els debats, és fatal. Tard o d’hora acaben sortint, i llavors, solen fer-ho amb virulència i deixen molt sorpresos els qui creien que, obviant els debats, vivien en una bassa d’oli.

Un amic em truca enmig d’aquests dies plens de notícies bomba i situacions cada cop més pujades de to: em diu que tot i que discrepem vol deixar clar que no vol que això afecti la nostra relació. Quasi que li foto bronca: evidentment que no afecta! No ens ha afectat mai, com pots pensar que ens afectarà? Bé, em diu, tenint en compte el que passa aquests dies, volia explicitar-ho. Per mi no calia, però el gest és molt bonic. I saludable. Ja n‘havíem parlat alguna vegada. En el fons, sabem que ens podem trobar, i a banda de gaudir de l’amistat, parlar relaxadament del tema, perquè ens sabem diferents, i en podem parlar més desacomplexadament, sense tantes angúnies. No és només que ens respectem (que sí) sinó que també en podem parlar traient un xic de ferro a l’assumpte.

En canvi, una relació d’amistat basada en obviar sempre un tema delicat… al final t’acabarà fent mandra, en moments de tensió l’acabaràs evitant, et construiràs prejudicis sobre el que pensa, faràs la bola més gran del que és i, al final, potser te n’acabaràs allunyant.

Parlem-ne, amb respecte, però parlem-ne!

No és tan complicat: tampoc cal fer debats i tertúlies per tot arreu. Podem sentir algú dir una reflexió llarga i, enlloc de callar, nosaltres dir, jo no ho veig així. No cal replicar-ho tot, ni matisar-ho tot, ni exagerar-ho tot. Senzillament evidenciar la diversitat.

De fet, cal aclarir-ho: el discrepant, ha de discrepar. No tant per ell. Bé, sí, clar, per ell. Però, sobretot, pel bé dels altres. Sí, pel bé dels altres. Si algú calla les discrepàncies, els altres poden acabar pensant que tots pensem igual. Discrepar, o matisar, és evidenciar que som diversos. És demostrar la riquesa que tenim. És fer aflorar el que hi ha.

I, és clar, la resta ha de respectar la diversitat.

Quan sobre una cosa irrellevant ets minoria fa coseta, oi? Si estàs sol, encara més. I si el tema no és menor sinó important, discrepar fa molt de respecte. Encara més si tens la sensació que la resta t’assenyalarà. Tothom ha patit mínimament, o s’ho pot imaginar, una cosa així. Doncs no costa gaire aplicar-s’ho: quan som majoria, podem evitar abusar, matxacar o posar en evidència algú que està en minoria. No cal. I és lleig fer-ho. En Xirinacs ho deia molt bé: ‘cal lluitar contra el fort per deixar de ser febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts’.

A Twitter m’esglaia veure com a vegades molta gent s’ho passa pipa posant a caldo algú que està en minoria. Quina gràcia es pot trobar en això? A banda que és molt poc valent… Segurament, hi ha qui busca retuits a costa de fer llenya d’un arbre caigut. Però, diríem, posar en risc la convivència per una mica d’aplaudiment… és molt rastrer això!

Quan rebem un linxament ens sembla fatal. Quan hi participem ens oblidem del malestar que generem. Es poden defensar postures molt contundents sense participar de linxaments. El linxament, és això, un linxament. No és cap demostració de convicció o fermesa ideològica.

Més: parlant amb gent discrepant, podem barallar-nos. Però també podem acabar matisant les nostres postures més tancades i absolutes. És això negatiu? No, és clar que no. En diverses situacions un pot comprovar que ni el 10 ni el 0 el representa i se sent més còmode en el 6 (o en el 4). No és dolent tenir matisos. No és estrany dubtar. És interessant constatar que, amb gent amb qui discrepem d’objectius genèrics forts, en canvi compartim dubtes i angúnies. I, així, potser matisem, també, les postures ‘fortes’ dels ‘nostres’ respectius. Això no és pas dolent, és un resultat raonable del diàleg. I molt saludable.

En aquests moments de tensió, hi ha gent que ’radicalitza’ les postures. Es diu així. Però a vegades, en el fons, es vol dir que es tanquen més, s’aïllen dels arguments dels altres i es fan molt menys empàtics i es posen molt menys a la pell dels altres. I això no té res de bo. En general, hauríem de desconfiar dels que, amb l’excusa de la intensitat política, tendeixen a enviar a la merda a algun discrepant o parlen com donant cops de puny a la taula. La veritat, el debat tavernari – testosterònic potser és molt vistós però té molt poc a veure amb un debat interessant i profitós.

No hi ha traïdors

Bé, n’hi ha. Però, la majoria de vegades que s’usa la paraula és per definir una discrepància.

Una de les coses més tristes dels debats que vivim és que tot s’acaba derivant a suposicions i judicis d’intencions sumaríssims.

Un independentista que dubta, pot ser acusat de tou, de traïdor, de venut o que espera algun favor. Potser, en alguns casos, és així. Però en altres podem trobar independentistes que dubten de si l’estratègia que se segueix és la millor per al país i per a la independència. Vaja, que, equivocadament o no, pensen en què és millor per al ‘procés’. Un independentista que dubta no és un venut o un traïdor, és, senzillament, un independentista que dubta. Lícitament. Potser fins i tot, lúcidament.

Un espanyolista que creu que el referèndum és una via de solució raonable no és un mal espanyol com pensaran alguns dels seus durs. És potser, a l’inrevés, un bon espanyol: perquè pensa que és millor que l’espanyolitat sigui assumida que no pas imposada.

En aquests moments de tensió se sol fugir dels ‘traïdors’. Jo tendiria a fugir dels que qualifiquen massa fàcilment i ràpida de traïdors a qualsevol que no segueix, estrictament, el seu criteri de puresa (o d’intransigència).

Lluitem (jo ho faig) pels nostres ideals. Però pensem que per poder gaudir del nostre ideal hem de mantenir un país més o menys unit i fratern. Incorporar el desig de convivència i tolerància al nostre objectiu polític no és ser tou, tanoca o flonjo. És, al revés, creure-s’ho de veritat. Perquè ni una Catalunya autonòmica, ni una Catalunya federal ni una Catalunya independent tindran gaire recorregut sinó és a base de la major convivència possible.

De fet, si tothom que treballa per un projecte polític l’acompanya d’un projecte de convivència la cosa permet millors resultats. Encara que el teu projecte polític perdi, et quedarà el projecte de convivència. En canvi, si el teu projecte polític vols que passi per sobre de tot, també per sobre de la convivència, si guanyes també hauràs perdut. I si perds, perdràs doblement, perquè ho hauràs perdut tot.

Més que mai, salut i pau!