Anunci de petit comiat

6 05 2022

Estimades i estimats,

Porto una pila d’anys fent feina a FundiPau (abans Fundació per la Pau) i ha arribat l’hora de plegar. Estaré encara un parell de mesos treballant a fons (impulsant campanyes, encarrilant projectes, endreçant coses) i preparant el relleu que es farà efectiu aquest estiu.

Han estat uns anys preciosos. I em considero molt afortunat d’haver-los pogut viure. Molt.

Però crec ben sincerament que després d’aquests anys, a l’entitat li convé renovar la direcció i que altres persones puguin aportar noves energies, visions i capacitats a una feina molt necessària. I, tot i mantenir al 100% el compromís amb la pau i l’entitat, personalment també crec que em convé un canvi.

Malgrat totes les precarietats i limitacions, aquesta feina és magnífica. Conté, això sí, un petit gran drama: hi ha tantes violències, injustícies i barbaritats en aquest món que sempre et sents en deute. Que no arribes a tot. Com a ciutadà ja et passa. Però com a pencaire en una entitat que vol canviar les coses, sovint t’envaeix la sensació que tot i haver fet això, allò i el de més enllà (moltes vegades per sobre de les capacitats humanes, tècniques i econòmiques de l’entitat) sempre queden temes per abordar, conflictes per analitzar, fets per explicar, indecències per denunciar, problemes per resoldre, processos per impulsar, iniciatives per promoure i persones per acompanyar.

En tot cas, mirant enrere tot aquest temps, queda molta feina feta.

En els primers anys, connectant amb l’esperit fundacional de l’entitat, accions educatives ben potents: el CD Rom interactiu, els 25 arguments en còmic, el Concurs d’Animacions, l’Enfortim Drets, les exposicions sobre cultura de pau, globalització, drets humans, un munt de jornades, seminaris, xerrades i tallers, etc. També les campanyes pioneres “Per la pau, prou investigació militar”, “La Pau no passa pels exèrcits” o “Escoles Objectores”. O promoure i facilitar la participació de la societat civil catalana en el major esdeveniment mai celebrat per la pau: el Hague Appeal for Peace. Molts dels joves que hi van anar, avui són actius ferms!

I, després, impulsant el desarmament, el control d’armes i la desmilitarització. Sensibilitzant, denunciant, proposant i incidint perquè les institucions públiques facin la feina que els pertoca: crear condicions de pau, no de guerra. La prohibició de les mines antipersona i les bombes de dispersió i la primera regulació mundial del comerç d’armes han estat grans fites (i pels que les hem pogut viure des de dins, experiències immenses). O la campanya d’armes nuclears: ha aconseguit coses que semblaven impossibles fa 6 anys i, espero, n’aconsegueixi alguna més properament.

També mirant d’afavorir, modestament però decidida, condicions de pau al País Basc, un conflicte proper però davant del qual massa gent -per por, incomoditat o dificultat- va preferir desconnectar.

O aprofundir llaços amb activistes de drets humans, col·lectius noviolents, grups de dones, víctimes que se sobreposen a l’odi i la venjança i, en general, gent compromesa arreu del món.

I malgrat la llarga llista de temes pendents, i de retrocessos, no es poden negar els avenços produïts: l’extensió social de la cultura de pau, l’establiment d’una mínima política pública de pau a Catalunya (Llei de Foment de Pau, ICIP, projectes municipals, etc.), el major control del comerç d’armes a Espanya o els avenços en desarmament a nivell global. I una de les coses que més feliç em fa: que l’etapa violenta i brutal del conflicte al País Basc hagi estat superada.

Un final d’etapa sempre és un bon moment per reflexionar, i dir, diverses coses.

En primer lloc, demanar disculpes per totes les vegades (moltes més de les que voldria haver d’admetre) que he fallat, m’he equivocat o no he estat prou atent o curós. I per totes les ocasions que, a vegades per desbordament i a vegades per manca d’habilitats personals i de capacitats professionals, no he estat a l’alçada. Ho sento, sincerament!

En segon lloc, tot i que he vist injustícies immenses, violències insofribles, irresponsabilitats gravíssimes i silencis escandalosos, aquesta feina m’ha permès de conèixer gent meravellosa. Un munt. Arreu. I això és fantàstic. La millor energia per carregar la vida, personal i col·lectiva. No som prou conscients de la quantitat de coses que s’aguanten pel compromís, concret i -molt sovint- silent, de tanta gent en tants llocs!

En aquest sentit, i en tercer lloc, hi ha un teixit social, aquí i arreu, impressionant. És petit. Té moltes limitacions, pateix enormes dificultats i conté, també, algunes contradiccions. Però una cosa és certa: el conjunt d’entitats, col·lectius, ONG i moviments socials que tenim són un actiu fantàstic. Sense tot això, la realitat seria espectacularment més esgarrifosa.

Permeteu-me, en concret, un elogi a aquesta entitat que és les seves causes i, també, la seva gent. Soc un xic perepunyetes. El primer sorprès que hagi estat tants anys a FundiPau soc jo mateix. Sí, la feina és potent i un se sent molt útil fent-la. Però si he aguantat tant és per una raó essencial: perquè la qualitat humana que corre per l’entitat és espectacular. Només esmentant dues persones que ens han deixat, l’Alfons i en Quico (com us trobem a faltar!), ja queda clar quina mena de gent, preciosa i immensa, hi pul·lula. Us animo a donar suport a FundiPau, una entitat que fa molta feina i on la seva gent (equip tècnic, patronat, activistes, les més de 500 persones col·laboradores econòmicament i les milers de simpatitzants i properes) són un gran tresor. Que aquest tresor creixi i il·lumini molt més!

En quart lloc, i finalment. No es pot negar: el menyspreu per la vida humana encara defineix, massa, el nostre temps, les decisions polítiques, les prioritats econòmiques, les dinàmiques socials i les actituds humanes. La llista d’exemples és ben llarga. I, malauradament, actual.

Però també és cert -la feina i resultats de FundiPau i moltes altres entitats ho demostra- que canviar les coses és possible. Si realment hi ha consciència i voluntat ciutadanes d’avançar cap a majors cotes de justícia, llibertat, drets humans i pau, no hi ha poders capaços d’aturar-ho.

Moltes gràcies per ser-hi!

Ens anirem trobant en mil i una coses.

Abraçada!





Anuncio de pequeña despedida

6 05 2022

Queridas y queridos,

Llevo un montón de años trabajando en FundiPau (antes Fundació per la Pau) y ha llegado el momento de parar. Estaré aún un par de meses trabajando a fondo (impulsando campañas, encarrilando proyectos, poniendo orden) y preparando el relevo que se hará efectivo este verano.

Han sido unos años preciosos. Y me considero muy afortunado de haberlos podido vivir. Mucho.

Pero creo muy sinceramente que después de estos años a la entidad le conviene renovar la dirección y que otras personas puedan aportar nuevas energías, visiones y capacidades a una tarea muy necesaria. Y, pese a mantener al 100% el compromiso con la paz y la entidad, personalmente también creo que me conviene un cambio.

A pesar de muchas precariedades y limitaciones, este trabajo es magnífico. Contiene, eso sí, un pequeño gran drama: hay tantas violencias, injusticias y barbaridades en este mundo que siempre te sientes en deuda. Que no llegas a todo. Como ciudadano ya pasa. Pero como persona que trabaja en una entidad que quiere cambiar las cosas, a menudo te invade la sensación que pese a haber hecho esto, aquello y lo de más allá (muchas veces por encima de las capacidades humanas, técnicas y económicas de la entidad) siempre quedan temas por abordar, conflictos por analizar, hechos por explicar, campañas por lanza, indecencias por denunciar, problemas por resolver, procesos por impulsar, iniciativas por promover y personas por acompañar.

En cualquier caso, mirando atrás todo este tiempo, queda mucho trabajo hecho.

En los primeros años, conectando con el espíritu fundacional de la entidad, acciones educativas potentes: el CD Rom interactivo, los 25 argumentos en cómic, el Concurso de Animaciones, el “Enfortim Drets”, las exposiciones sobre cultura de paz, globalización, derechos humanos, las jornadas, seminarios, charlas, conferencias y talleres, etc. También las campañas pioneras “Por la paz, no a la investigación militar”, “La Paz no pasa por los ejércitos” o “Escuelas Objetoras”. O promover y facilitar la participación de la sociedad civil catalana en el mayor acontecimiento por la paz nunca celebrado: el Hague Appeal for Peace. Muchos de los jóvenes que participaron, hoy son activos importantes!

Y, después, impulsando procesos de desarme, control de armas y desmilitarización. Sensibilizando, denunciando, proponiendo e incidiendo para que las instituciones públicas hagan el trabajo que les corresponde: crear condiciones de paz, no de guerra. La prohibición de las minas antipersonales y las bombas de dispersión y la primera regulación mundial del comercio de armas han sido grandes hitos (y para los que hemos podido vivirlos desde dentro, experiencias inmensas). También, la campaña sobre las armas nucleares: ha conseguido cosas que parecían imposibles hace 6 años y, espero, se consigan más próximamente.

También mirando de favorecer, modesta pero decididamente, condiciones de paz en el País Vasco, un conflicto cercano pero ante el cual demasiada gente -por miedo, incomodidad o dificultad- prefirió desconectar.

O profundizar lazos con activistas de derechos humanos, colectivos noviolentos, grupos de mujeres, víctimas que se sobreponen al odio y la venganza y, en general, gente comprometida en todo el mundo.

Y pese a la larga lista de temas pendientes, y de retrocesos, no se pueden negar los avances producidos: la extensión social de la cultura de paz, el establecimiento de una mínima política pública de paz en Catalunya (Ley de Fomento de Paz, ICIP, proyectos municipales, etc.), el mayor control y transparencia del comercio de armas en España o los avances en desarme a nivel mundial. Y una de les cosas que más feliz me hace: que la etapa violenta y brutal del conflicto en el País Vasco haya sido superada.

Un final de etapa siempre es un buen momento para reflexionar, y decir, varias cosas.

En primer lugar, pedir disculpas por todas las veces (muchas más de las que querría tener que admitir) que he fallado, me he equivocado o no he estado suficientemente atento o cuidadoso. Y por todas las ocasiones que, a veces por desborde y a veces por falta de habilidades personales y capacidades profesionales, no he estado a la altura. Lo siento, sinceramente!

En segundo lugar, pese a que he visto injusticias inmensas, violencias insufribles, irresponsabilidades gravísimas y silencios escandalosos, este trabajo me ha permitido conocer gente maravillosa. Un montón. En todos lados. Y eso es fantástico. La mejor energía para cargar la vida, personal y colectiva. No somos suficientemente conscientes de la cantidad de cosas que se aguantan por el compromiso, concreto y -muy a menudo- silencioso, de tanta gente en tantos sitios!

En este sentido, y en tercer lugar, hay un tejido social, aquí y en todos sitios, impresionante. Es pequeño. Tiene muchas limitaciones, sufre enormes dificultades y contiene, también, algunas contradicciones. Pero una cosa es cierta: el conjunto de entidades, colectivos, ONG y movimientos sociales que tenemos son un activo fantástico. Sin todo esto, la realidad sería espectacularmente más escalofriante.

Permitidme, en concreto, un elogio a esta entidad que es sus causas y, también, su gente. Soy un poco tiquismiquis. El primer sorprendido de que haya estado tantos años en FundiPau soy yo mismo. Sí, el trabajo es potente y uno se siente muy útil haciéndolo. Pero si he aguantado tanto es por una razón esencial: porque la calidad humana que circula por la entidad es espectacular. Solo nombrando dos personas que nos han dejado, Alfons y Quico (como os echamos de menos!), ya queda claro qué tipo de gente, preciosa e inmensa, hay. Os animo a dar apoyo a FundiPau, una entidad que hace mucho trabajo y dónde su gente (equipo técnico, patronato, activistas, las más de 500 personas colaboradoras económicamente y las miles de simpatizantes y cercanas) son un gran tesoro. Que este tesoro crezca e ilumine mucho más!

En cuarto lugar, y finalmente. No se puede negar: el menosprecio hacia la vida humana aun define, demasiado, nuestro tiempo, las decisiones políticas, las prioridades económicas, las dinámicas sociales y las actitudes humanas. La lista de ejemplos es muy larga. Y, desgraciadamente, bien actual.

Pero también es cierto -el trabajo y resultados de FundiPau y muchas otras entidades lo demuestra- que cambiar las cosas es posible. Si realmente hay conciencia y voluntad ciudadanas de avanzar hacia mayores cotas de justicia, libertad, derechos humanos y paz, no hay poderes capaces de pararlo.

Muchas gracias por estar ahí!

Nos vamos encontrando y viendo en mil y una cosas!

Abrazos!





Atac a Ucraïna: crisi, mirades i futurs en clau de pau

3 03 2022

(Article publicat a Crític el 2 de març de 2022: https://www.elcritic.cat/opinio/jordi-armadans/atac-a-ucraina-crisi-mirades-i-futurs-en-clau-de-pau-120395)

En només sis dies des de l’inici de l’atac rus a Ucraïna, el balanç és brutal: centenars de persones mortes, milers de ferides, 660.000 refugiades fora del país, un milió de desplaçades internes, milions atemorides. Les Nacions Unides calculen que, si continua l’ofensiva, 12 milions de persones necessitaran ajut i assistència humanitària. Són dades que no hem d’oblidar. Perquè, contra el que volen fer-nos creure els que juguen a ser estrategs, una guerra és això: persones que queden esclafades per l’horror i persones que en fugen. Una barbaritat estúpida i criminal que no hauríem de poder-nos permetre mai més.

El que hem vist aquests dies és repugnant (m’anima, sí, la ciutadania russa que fa el més digne i útil: dir no a la guerra que es fa en el seu nom i patir detencions segures per fer-ho). Però també em preocupen algunes reaccions i interpretacions d’aquests fets. I, sobre el primer, hi podem fer coses; però, sobre això darrer, hi podem fer molt més. En aquest article apuntem vuit idees entorn de les reaccions i interpretacions que s’estan fent sobre la guerra.

És moment de missatges clars, honestos i entenedors

No m’hi he referit gaire aquests dies perquè és un fenomen que passa menys a Catalunya que en altres llocs. Però també passa. Veure gent i col·lectius capaços, arran d’Ucraïna, de fer declaracions i comunicats llarguíssims on denuncien mil i un problemes del món, però no són capaços d’esmentar el factor determinant, la decisió del Govern rus d’iniciar un atac militar a gran escala, seria per riure si no fos que parlem de vides humanes pel mig. No sabria com dir-ho: però, si algú té problemes per veure que Putin milita –activament i descarada– en l’autoritarisme, el militarisme, la repressió i la vulneració de drets humans més fonamentals, és que té molts problemes.

Cal mostrar la realitat amb tota la seva complexitat

Missatges clars i entenedors no vol dir que siguin simplistes: al contrari, ser clar és mostrar la realitat amb tota la seva complexitat. És bo veure tanta gent preocupada per Ucraïna. Però en moltes de les reaccions d’aquests dies s’hi nota que cal ampliar el zoom. Reaccionar emotivament, sense tenir en compte el context i els precedents, no augura bones respostes. Que ara Ucraïna sigui atacada no vol dir que el Govern ucraïnès no tingui responsabilitats en el conflicte, previ, al Donbass, on s’han produït milers de morts, ferits i desplaçats. O que Putin sigui un imperialista no vol dir que els països de l’OTAN no hagin aplicat una política d’encerclament a Rússia que, en cap cas, no haurien acceptat que ella o la Xina els apliqués a ells. Una OTAN, per cert, en profunda i greu crisi que, ironies de la vida, es veu reviscolada pel seu gran enemic.

No cal ser ‘hooligan’ d’un bàndol i defensar-lo acríticament

D’altra banda, parlant d’aquest conflicte i dels conflictes en general, caldria no oblidar que un conflicte no és un partit de futbol. En molts casos, com el que ens ocupa, hi ha agressors i agredits. Però en tot conflicte hi ha, a banda i banda, un cúmul de raons polítiques, pòsits històrics, percepcions de seguretat, prejudicis, interessos, necessitats, visions i ambicions. No cal, per tant, com si fóssim hooligans, haver de triar bàndol i defensar-lo acríticament. Hem de rebutjar els atacs, els bombardejos i les agressions i estar, sempre, amb totes les víctimes. Però cal analitzar, en cada moment, les accions dels diversos actors i les seves conseqüències. Sí, és feina. Però no fer-ho no serveix de res. I, sens dubte, no cal prendre posició a partir de la traducció del partit de futbol llunyà a la política local. Fer això, a més de faltar al respecte a les víctimes, ens impedirà veure i entendre la realitat.

Es presta molta atenció a Ucraïna i no a altres conflictes? Sí i no

La crisi a Ucraïna ocupa molta atenció mediàtica i política. Així, molta gent que habitualment no parla de conflictes ara hi està enganxada. I molts dels que ho fan habitualment es queixen que es presta molta atenció a aquest conflicte i no als altres. Sí i no. Vejam: he estat en reunions sobre Síria (un dels conflictes més brutals de les darreres dècades) en les quals érem, literalment, quatre. Vaja, sé perfectament que hi ha conflictes invisibles que no interessen ni a governs, ni a mitjans, ni a vips (ni, per cert, a moviments socials i ONG). Però la crisi actual, a més de ser una experiència molt propera per a tot europeu (i això és lògic que afecti), és greu. Havíem vist potències envaint països amb mentides tot ignorant les Nacions Unides i el dret internacional. Però fer-ho fins i tot insinuant l’ús d’armes nuclears, no.

Veurem hipocresia, i també gent que reacciona de bona fe per primer cop

És clar, que la guerra sigui mediàtica vol dir que veiem –veurem– molta hipocresia i doble moral. Governs, empreses i famosos que en molts altres conflictes callen (perquè no se senten obligats a dir res o perquè, senzillament, ni en saben l’existència) ara parlen perquè toca. I hem vist dirigents europeus anunciant l’obertura de fronteres per als refugiats ucraïnesos quan es van tancar amb pany i forrellat (i porres, tanques metàl·liques, gasos lacrimògens, etc.) als refugiats sirians o afganesos.

Cal denunciar la doble moral de polítics, de governs, d’empreses i de mitjans

En aquest cas, a més de doble moral, hem sentit discursos públics tan brutalment plens de racisme, d’islamofòbia i de menyspreu que impressiona. O presidents alarmats per l’atac a Ucraïna quan ells han liderat molts altres atacs a altres llocs. O presidents fent declaracions afectades mentre practiquen un actiu comerç d’armes en zones en conflicte. O empreses impulsores del sistema econòmic depredador que patim fent gestos contra la guerra. O estrelles populars exclamar-se per Ucraïna quan no han tingut problemes a anar a esdeveniments per rentar la cara a règims criminals.

Cal denunciar, a fons, la doble moral de polítics, de governs, d’empreses i de mitjans de comunicació. Però, també és cert, no caiguem en l’error de moralitzar la gent que, pel que sigui, reacciona per primera vegada. És una mica sobrer veure gent conscienciada criticar una persona suposadament menys polititzada perquè es manifesta per una guerra quan no ho va fer per les guerres anteriors. Altrament, en lloc d’estimular que aquesta persona passi d’una preocupació puntual a un compromís de fons global, semblaria que s’està dient si fa no fa que els conscienciats són un grup selecte amb dret d’admissió.

Hem de recordar que el món no era una bassa d’oli fins que ha arribat Putin

Això sí, davant la gent que per primera vegada s’esgarrifa pel que passa a Ucraïna caldria recordar una cosa: aquest món no era una bassa d’oli fins que ha arribat Putin. Al contrari, aquest món estava i està infestat d’injustícies, de dèficits, de misèries, de contradiccions, de forats, de llacunes i d’esquerdes que personatges com Putin aprofiten. I que, si de veritat volem evitar aquestes situacions, cal centrar-nos a tapar aquells forats i esquerdes, fonamentar sòlidament les estructures i condicions de justícia, drets, llibertat, democràcia i pau. I això vol dir accions polítiques que no s’estan fent. I que caldria prioritzar seriosament.

“I ara, què dieu els pacifistes?”

Deixo una reacció clàssica –entranyable– per al final: “I ara, què dieu els pacifistes?”. Hi ha una part, molt petita, de persones que, quan fan aquesta pregunta, ho fan amb un to de retret, clarament acusatori. Sembla que estiguin pendents de l’inici d’una guerra per arrencar a córrer. No córrer a auxiliar les víctimes, no córrer a denunciar les agressions, no córrer a cercar alternatives, sinó córrer a menysprear els pacifistes. Cap problema, tot i que diria que hi ha passatemps personalment més interessants i socialment més útils.

En tot cas, la majoria de la gent que fa aquesta pregunta és des de l’honestedat: se senten perduts (una mica com tots) i demanen solucions, això sí, potser massa immediates quan, abans, no s’hi ha prestat prou atenció o no s’ha fet res per evitar-ho. La veritat és que els pacifistes diuen moltes coses. En guerres mediàtiques, però, també, el 99% del temps i les situacions restants en què ni són gaire escoltats ni interessen gaire (compte: ja no el que proposen els pacifistes, que mira, sinó sobre els temes dels quals alerten, que això és més greu).

Segur que els pacifistes s’equivoquen en moltes coses; però, si se’n fes més cas, potser tindríem més capacitats per gestionar i prevenir conflictes

Segurament els pacifistes s’equivoquen en moltes coses. També és veritat; no tots els pacifistes diuen i pensen el mateix. Però en general, si se’n fes més cas, potser tindríem menys armes i més capacitats per gestionar i prevenir conflictes, i potser no es farien aliances amb dictadors i criminals de guerra. En canvi, s’enfortirien les estructures de justícia universal per no deixar forats a la impunitat. Potser en els acords comercials i polítics es tindrien en compte clàusules de drets humans i no es deixaria a la intempèrie qui lluita per canviar les coses. Potser, en lloc d’inflar la despesa militar, es dedicarien més recursos a l’emergència climàtica i a preservar la dignitat de milions de persones. Potser, en lloc de fomentar un irresponsable comerç d’armes, tindríem més cura de protegir els drets humans. Potser, en lloc de promoure l’extensió d’aliances militars caduques i polaritzadores, tindríem una estructura de seguretat compartida, humana i sostenible més sòlida. I un llarg etcètera.

I potser amb tot això, hi hauria menys probabilitats que líders imperialistes i militaristes tinguessin l’oportunitat, la capacitat i la força de dur a terme les seves obsessions ridícules.

Incidir en el futur en clau de pau

En tot cas, acabi com acabi la guerra, una cosa (crec) sembla clara: aquesta crisi tindrà conseqüències profundes per a Ucraïna, Rússia, Europa i tota la resta. I condicionarà les visions del món, els discursos i les orientacions sobre seguretat i les prioritats polítiques dels anys vinents. I caldria que, en lloc de repetir errors i aprofundir en els desastres, aquests condicionants fossin en clau de millora, de transformació i de prevenció. Aquesta hauria de ser, amb molta humilitat, però també amb tota l’ambició, intel·ligència i perspectiva de què siguem capaços, la voluntat de les persones compromeses amb la pau, la justícia global i els drets humans.





Afganistan: el fracàs de 40 anys de guerra

15 08 2021

Tristíssim el present, i el futur immediat, a l’Afganistan amb l’ascens definitiu al poder dels talibans. Però no podem oblidar les diverses responsabilitats. Ni deixar de dir que alguns laments i plors d’ara són absolutament hipòcrites i interessats.

Responsabilitat de l’antiga URSS i els Estats Units que van dirimir la seva confrontació durant la Guerra Freda, en tercers territoris, com l’Afganistan, amb la invasió del país per part dels primers i amb el suport (diners i armes) a grups rebels entre els quals alguns dels que acabarien formant els talibans, per part dels segons.

Responsabilitat, entre d’altres, del Pakistan, l’Aràbia Saudita i l’Iran que han fet i desfet, en funció dels seus interessos, donant suport a uns o altres actors de la guerra, fent la vista grossa a tota mena d’atrocitats, crims i matances patides per la població civil.

Responsabilitat de tots els senyors de la guerra a l’Afganistan que, folls de sectarisme i amb l’única finalitat de mantenir els seus privilegis i poder local, han dut el país a una guerra sense fi, convertint en ostatges, víctimes i supervivents a la població que els patia.

Responsabilitat dels Estats Units que, després d’haver armat, inflat i impulsat el talibans sense preocupar-se per les conseqüències, van acabar ocupant el país el 2001 per fer-los la guerra, esgarrifats pel que havien acabat fent i promovent.

Responsabilitat de l’OTAN i les Nacions Unides que van barrejar una guerra i una ocupació amb la reconstrucció humanitària i civil del país i, així, van limitar greument l’efecte transformador i de canvi que aquesta darrera podia suposar.

Responsabilitat dels ‘realistes’ que porten dècades defenent tota mena de barbaritats a l’Afganistan a fi de ‘defensar els nostres interessos’. I, ara, ja no queda ni pràcticament país, ni futur, ni interessos.

I sí, el drama, és que la població civil, especialment com sempre les dones, porten dècades sobrevivint en un país exhaust i esparracat, patint tota mena de sofriments i vulneracions de drets humans davant l’absoluta complicitat o indiferència dels poders regionals i mundials.

Molta ràbia i molta tristesa per tanta ceguesa, per tanta irresponsabilitat, per tanta indiferència pel dolor aliè.

Posar la pau, els drets humans i el benestar de la població al centre no assegura, probablement, bons resultats. Però no fer-ho gens ens porta al carreró sense sortida, al present sense futur, que ara pateixen i patiran a l’Afganistan.

Tal vegada aprendre aquesta lliçó després de més de 40 anys d’irresponsabilitat col·lectiva sigui la primera i imprescindible compensació als centenars de milers d’afganeses i afganesos que ho han patit i perdut tot.





Estimat Arcadi

6 04 2021

Estimat Arcadi,

Podria recordar que fa una pila d’anys que ens coneixem i repassar moments tendres,  anècdotes divertides, lluites compartides, fites assolides i reptes monumentalment pendents.

Podria agrair-te, immensament, el teu mestratge, la teva profunditat, la teva coherència, la teva companyia, la teva generositat, la teva humilitat, la teva calidesa, la teva humanitat, la teva ironia, el teu humor.

Podria aplaudir-te (rabiosament i a dalt de la cadira) per la quantitat de vegades que has dit coses que calia dir però que ningú es plantejava, pensava, s’atrevia o creia necessari de dir.

Podria dir-te que et trobaré molt i molt a faltar.

Però amb tres frases, ben senzilles, es pot dir tot:

. Sempre amb l’Arcadi.

. Sempre a l’equip de l’Arcadi.

. Sempre i per sempre.

Una immensa abraçada Arcadi.





La fi de les armes nuclears, més a prop

21 01 2021

(Article publicat a la Directa 511, novembre 2020)

Solem dedicar tant de temps a la denúncia de guerres, d’injustícies i de vulneracions de drets humans que a vegades no ens queden forces per destacar i posar en valor una bona notícia. Un error. Perquè així acabarem pensant que no podem canviar res. I llavors, segur que no podrem. Així que, traient forces i temps d’on calgui, cal situar una bona notícia que ha passat molt desapercebuda en la majoria de mitjans de comunicació: després de la seva cinquantena ratificació, el Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears entrarà en vigor el 22 de gener de 2021.

Però anem a pams. Perquè potser hi ha qui no és gaire conscient del perill nuclear. Al món, malauradament, disposem d’un munt d’armes. De tota mena. I tot i que les armes que més maten són les curtes, les més perilloses són les de destrucció massiva. I, entre aquestes, destaquen les nuclears: l’arma més terrorífica que mai hem inventat. Només recordar Hiroshima i Nagasaki, ara que fa 75 anys van patir el llançament de les primeres bombes nuclears, ens hauria de situar en la seva brutalitat: destrucció de les dues ciutats i la mort de més de 200.000 persones.

Compte: malgrat la fi de la guerra freda, malgrat els acords de desarmament entre Rússia i els Estats Units durant els darrers trenta anys, les armes nuclears continuen existint. En tenim menys que fa quaranta o cinquanta anys, però són moltíssimes. En concret, 13.400. I la majoria dels països amb armament nuclear en lloc de treballar per reduir aquest arsenal estan modernitzant-lo. Només que una d’aquestes armes nuclears explotés –bé per la irresponsabilitat d’un líder nuclear, bé per un accident– ocasionaria una autèntica catàstrofe humanitària.

Tot govern responsable hauria de tenir, entre les seves primeríssimes prioritats, l’eliminació d’un perill tan brutal per a la seguretat de totes i tots com l’existència d’armes nuclears. I encara que el Tractat de No-Proliferació Nuclear (TNP) hi hauria d’haver ajudat des de 1968, les potències nuclears l’han usat com una eina per garantir-se el privilegi de ser, només elles, les que tenien armes nuclears, i han oblidat l’altre objectiu del TNP: desarmar-se.

Per això, des de la societat civil global –especialment amb la creació de la Campanya Internacional per a l’Abolició de les Armes Nuclears (ICAN) l’any 2007–, es va promoure una nova fita: un tractat que prohibís les armes nuclears. I ara hi som més a prop. Perquè un tractat internacional, fins que no aconsegueix un mínim de ratificacions per part dels estats signants, no entra en vigor. I mentre no entra en vigor, és una simple declaració d’intencions.

Però realment és una bona notícia si les potències nuclears no en formen part? Sí. Només cal veure què han fet durant aquests anys. Van procurar que el procés diplomàtic que va dur a l’aprovació del tractat el juliol del 2017 no arribés a bon port. Van pressionar diversos estats perquè no hi participessin i darrerament, veient l’impuls de les ratificacions, han volgut impedir-ho. Fins i tot hem vist, per part de la liquidada administració Trump, un fet insòlit (un altre): demanar als estats que l’havien ratificat que en sortissin! Si el tractat fos realment inofensiu, no haurien dedicat tants esforços a fer-lo fracassar.

Però la determinació de la ciutadania organitzada, l’impuls de les Nacions Unides i el suport d’alguns estats han fet que allò que fa deu anys semblava una utopia, i fa cinc molt difícil, ara sigui una realitat: un tractat que prohibeix les armes nuclears serà llei a partir del 2021. I ni les potències nuclears a qui tanta ràbia els fa podran evitar-ho.

Queda molt per fer. Fer créixer el tractat amb l’adhesió de molts més estats. Com per exemple l’Estat espanyol. Fa temps que ho intentem i algunes coses, abans impensables, s’han mogut i aconseguit: manifest de la comunitat científica, pronunciaments d’ajuntaments, resolucions del Parlament de Catalunya i, fins i tot, del Congrés.

Serà difícil perquè l’OTAN (ben poc preocupada per la seguretat real del món i molt ocupada defensant els interessos del poderós club nuclear) exigeix als seus membres que no signin el tractat. Però cada nova fita que s’aconsegueix fa més complicat posar-se d’esquena a la nova realitat: no és el mateix dir que no lideres la idea, que no participes d’un procés diplomàtic o que no vols ser dels primers a signar el tractat… a negar-se a fer-ho quan ja existeix. La història dels altres tractats de desarmament guanyats així ens ho demostra.

Segurament som lluny, encara, d’un món sense armes nuclears. Però mai, en 75 anys, ens hi havíem apropat tant.





Posar les persones al centre

4 11 2020

(Article publicat al dossier ‘El mundo en 2030’ de La Vanguardia amb motiu del 75è aniversari de les Nacions Unides)

Parlar sobre els 75 anys de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), de l’Agenda 2030 i dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) és parlar de tot. D’una banda, dels millors i més nobles objectius. De l’altra, de les amenaces, contradiccions i irresponsabilitats que travessen el nostre món i dificulten aconseguir aquests objectius.

I és recordar l’origen de tot plegat: un Segle XX ple d’atrocitats mai vistes abans. Dues guerres mundials devastadores, l’holocaust i les bombes nuclears d’Hiroshima i Nagasaki.

La societat civil, el món acadèmic i del pensament, governs i estats, van entendre que la deriva criminal de la primera meitat del Segle XX, acompanyat d’un desenvolupament tecnològic imparable, podia portar a cotes de destrucció quasi suïcides en clau humana i planetària.

D’aquí el naixement de l’ONU, un intent de governança global per a preservar la pau, i algunes de les seves importants fites: la Declaració Universal dels Drets Humans o els ODS.

Hem avançat? És cert que hem superat un escenari de guerra que era habitual, per exemple, per a molts europeus, i que s’ha desenvolupat tot un entramat de normes internacionals que vetllen pels drets humans. Però el balanç negatiu és esfereïdor: conflictes armats sagnants; rècord de persones refugiades i desplaçades; injustícies i desigualats abismals; un medi ambient agredit, contaminat i exhaust; ascens de models autoritaris i dels discursos d’odi; vulneracions radicals de drets i llibertats fonamentals…

Ha servit d’alguna cosa tot plegat? Una cosa és segura: sense l’ONU, el món encara seria més terrible. La solució no és menys Nacions Unides, sinó més i millors. Perquè per a fer front a les principals amenaces que ens assetgen calen respostes globals. Només una reforma profunda de l’ONU, en clau democràtica i de compromís amb la pau i els drets humans, ens permetrà d’avançar.

En tot cas, les limitacions, incapacitats i fracassos de l’ONU ens ha de fer dirigir la mirada cap als autèntics responsables: els estats.

I és que sovint veiem com objectius i propostes llançades des del sistema de l’ONU (que inclou programes, fons, instituts, oficines i grups de treball) són boicotejades pels mateixos estats membres.

L’ODS 16 cerca societats més pacifiques, justes i inclusives. La seva principal fita: reduir la violència. I això passa, entre altres coses, pel desarmament i la desmilitarització. I tot i que l’ONU ha liderat o acollit processos de control del comerç d’armes i de prohibició d’armes de destrucció massiva (nuclears, químiques i biològiques) o especialment cruels (mines i bombes de dispersió), diversos estats s’hi han oposat radicalment.

L’exemple més recent: mentre l’ONU ha acompanyat el nou Tractat de Prohibició de les Armes Nuclears (una de les principals amenaces a la vida humana i el planeta: tenim, encara!, 13.400 armes nuclears) les potències nuclears (totes elles membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU i, teòricament, les més responsables) l’han boicotejat activament.

Mentre els estats treballin en la línia contrària al que reclamen les Nacions Unides és impossible que els DDHH o els ODS arribin a bon port.

Calen polítiques serioses i responsables per part dels governs. Cal que les empreses transformin les seves pràctiques per fer-les coherents en clau social i ambiental. Cal que els mitjans de comunicació siguin promotors d’aquests canvis necessaris i no legitimadors de models fallits. I cal que la ciutadania es mogui per transformar consciències i estructures.

El secretari general de l’ONU reclamava, a l’inici de la pandèmia, un alto el foc per posar fi a les guerres i dirigir tots els esforços a superar una pandèmia que ja ha mort més de 1.100.000 de persones. Si davant d’una amenaça com aquesta no som capaços de reaccionar, promovent autèntica seguretat humana, quin sentit té tot plegat?

L’única via per fer possible els ideals fundacionals de l’ONU, els DDHH i els ODS és posar les persones al centre. Al centre de la política, de l’economia i de la seguretat. Només així tindrem un món just, sostenible i pacífic.





Superar dificultats, capgirar realitats

9 10 2017

Acció pel Internacional per a l’Eliminació de les Armes Nuclears. 26 de setembre de 2014 (Foto: Virginia Garzón)

No es pot negar 🙂 Una gran notícia!!!

Admeto que m’hagués agradat rebre-la en un altre moment, menys intens, i poder-la assaborir més. Però les coses vénen quan vénen! De fet, la vida sempre té aquest component imprevist que, en el fons, és ben saludable. La majoria de vegades a Can FundiPau hem estat atents a l’atorgament del Premi Nobel de la Pau per a saber a qui li donaven i fer-ne una valoració. Aquesta vegada, enmig de mil coses urgents i delicades, no n’estàvem al cas. I, va, i ens mig-toca! L’allau de felicitacions i peticions de periodistes ens en va fer adonar, de cop!

Hi ha moltes valoracions a fer, en clau d’anàlisi i de contingut, sobre el Premi (aquí trobareu comunicat de FundiPau, una entrevista que em va fer en Xavier Grasset al Més 324 i un article que em van demanar a El Periódico. Qui vulgui molta més info pot consultar la web de la campanya que tenim a FundiPau. www.fundipau.org/nuclears)

Però hi ha dos altres aspectes que vull destacar.

El primer que em ve al cap és quan a FundiPau vam decidir implicar-nos a fons en la campanya contra les armes nuclears i esdevenir membres d’ICAN teníem molta consciència que el tema, aquí, no despertava el més mínim interès.

De fet, les primeres coses que vam fer tenien un impacte mínim: no interessaven ni a polítics, ni a periodistes ni, pràcticament, a activistes de moviments socials. Encara menys, és clar, la ciutadania en general.

Tenint en compte el poc ressò i l’escàs impacte, vam tenir la temptació de deixar la campanya i dedicar-nos a altres coses que semblaven més ‘atractives’ o ‘fàcils’. Però vam continuar endavant. Vam fer accions rellevants com l’acció al Port de Barcelona, la participació a la Fira de la Terra, la recollida de fotos pel 70è aniversari d’Hiroshima i Nagasaki, etc.

Amb el temps, la cosa va anar guanyant interès, el procés internacional va donar fruits i vam aconseguir diverses, petites, però importants fites a Barcelona i a Madrid. Finalment, un Tractat adoptat aquest juliol a les Nacions Unides i, ara, el Comitè Nobel reconeix la feina feta. És curiós: hem impulsat i participat en moltes campanyes. La que potser semblava més difícil i complexa… és una de les que ha arribat més lluny, en impacte i en reconeixement.

En segon lloc, una obvietat però que vull remarcar: tot això és fruit d’una immensa feina col·lectiva. És evident que ho és, perquè ICAN és una família de més de 400 organitzacions d’arreu del món, liderades per un equip petit però potent (la Beatrice, l’Arielle, el Daniel, el Magnus, etc. per cert, tots ells han passat per Barcelona, invitats per FundiPau).

Però també aquí.

Tota la gent que s’ha implicat a FundiPau en la campanya ha dedicat hores i esforç, de voluntaris i activistes, de l’equip tècnic, del patronat, de gent a pobles i ciutats. Molt sovint, hauran pensat que era una feina inútil, però la van fer. Amb il·lusió i ganes van aportar, temps, idees i esforços.

També la gent de l’àmbit científic quan els vam demanar de signar un manifest públic de suport a una campanya que no comptava amb el suport de govern espanyol. I es van mullar. Figures de primer nivell del món de la ciència a casa nostra. Molt important.

O quan, diputats i diputades del Parlament i del Congrés van mostrar-se, uns inquiets, altres receptius i altres decisius en la fase final. Va costar, molt, però al final vam tenir dues resolucions, sense cap vot en contra!

O els i les periodistes que han dedicat temps i espai a difondre tot això.

I, és clar, les iniciatives fetes per la xarxa d’Alcaldes per la Pau, el Centre Delàs o altres col·lectius arreu del país.

Quan una campanya obté un èxit, per parcial que sigui, és un resultat d’una suma de molts gestos, participacions, esforços i sensibilitats. És bo que ho tinguem present: petites aportacions, que a vegades semblen inútils, acaben generant boles de neu que superen enormes dificultats i capgiren realitats, teòricament, impossibles de moure.

Gaudim-ho!





Les lluites que ens han dut on som

4 11 2016

allccblog

Mentre escric això, s’amunteguen i m’arriben diverses coses: serrells d’una activitat de solidaritat amb Síria, la notícia de la detenció de l’alcaldessa de Berga per penjar una estelada, un esfereïdor informe que ja situa en 4.000 les morts a la Mediterrània, una convocatòria de denúncia sobre un altre cas de violència masclista i un col·lega que em comenta com els lloguers a la ciutat s’estan tornant a disparar i a esdevenir impossibles per a massa gent.

Un dels encerts de la Campanya ‘Lluites compartides’ d’Òmnium Cultural és que es fonamenta en la pura, i dura, realitat: el món, el país, la societat, estan travessats per un munt de problemes, mancances, dèficits democràtics, vulneracions de drets humans, en tots els nivells i ordres.

I un dels grans actius que tenim davant de tot això, és la presa de consciència de la ciutadania, la mobilització, la creació d’espais col·lectius des d’on es mira de denunciar allò que no funciona, s’assagen i es proposen alternatives i, a vegades, si tot es conjumina, s’aconsegueixen millores: eixamplaments de drets i llibertats.

Un país és el resultat de moltes coses. També ho és, inevitablement i sortosa, de les lluites i les mobilitzacions populars que s’hi han conreat. Sens dubte, aquest país (i qualsevol altre país), tindria un present molt més galdós i un futur molt menys esperançador sense el conjunt de mobilitzacions que han permès aturar un catàleg ben ample d’agressions i opressions i que han aconseguit obrir moltes finestres de dignitat.

A Catalunya hi ha hagut i hi ha un ampli ventall de reivindicacions i mobilitzacions socials. I vénen de lluny. Penso que això és un immens tresor. Òmnium Cultural, en una campanya que crec l’honora per la valentia i l’atreviment, engega la campanya ‘Lluites compartides’ on reivindica que som el que som perquè venim d’on venim, també del que hem lluitat i del que hem construït. És clar, lluites fetes des de diverses sensibilitats i mirades, des de perspectives ideològiques diverses, des d’ubicacions contraposades en l’estructura social. No tot té perquè ser confluent ni tot té perquè ser compartit per tothom. Però és innegable que sense totes aquestes lluites seríem un país diferent i, segur, pitjor. I, totes, són fruit de l’esforç, la voluntat i la voluntat de canvi de les persones que viuen, ara i aquí, en aquest país.

He vist alguna crítica en l’àmbit dels moviments socials venint a dir que Òmnium vol capitalitzar campanyes en què no ha participat. Només puc dir que en els documents, en la primera reunió del Consell Assessor o en l’acte de presentació, mai he vist res semblant: només he vist, reconeixement i visibilització de tot un seguit de lluites que ens han fet i ens han dut on som.

També he vist algun sobiranista de l’àmbit liberal o conservador nerviós per si aquesta campanya significava que Òmnium feia seves, per exemple, campanyes com la del No a l’OTAN. Per mi és evident que hi ha poderosíssimes raons per oposar-se a l’OTAN. El 1986, i el 2016. Però no va d’això. La crítica és errada de plantejament: Òmnium no diu que assumeix necessàriament la literalitat, forma i continguts de totes aquestes lluites. Però sí que les reconeix, les valora i és conscient que són part del nostre present i futur. I em sembla molt lloable que en faci un reconeixement públic.

D’entre les moltes destacables frases de la intervenció que va fer Xavier Antich als Jardins de Can Ferrero –fruit, per cert, de moltes i llargues mobilitzacions veïnals- me’n quedo una que expressa, ben finament i encertada, el sentit d’aquesta campanya: “la nostra cultura no és només feta de productes de museu o biblioteca, sinó del que aquest poble encara avui produeix per fer-se seus els espais i el món”.

Bones Lluites compartides!





Intervenció a l’acte ‘Temps de pau, vents de llibertat’

19 05 2016

Els qui estimem el País Basc, i estimar un país vol dir estimar la seva gent, la seva cultura i el seu paisatge, a vegades, ho hem passat malament.

Quan hi anàvem, en tornàvem amb un grapat d’il·lusions i esperances. Però, sempre, sempre, arribava el moment en què el record es tornava feixuc, desassossegant, aclaparador.

Per exemple, quan et venia al cap la conversa distesa i simpàtica amb una persona estimada i, de sobte, descobries que tenia un fill a la presó.

O quan recordaves com una amiga et deia que durant anys les seves sortides de lleure les feia en altres pobles. Al seu, des que va decidir manifestar-se en contra de la violència, molts van fer-li el buit o, directament, la menyspreaven.

O, et venia al cap, una sobretaula intensa. I, en aixecar-te, algú et deia que qui havia segut al teu costat… acabava de sortir de la presó després de 20 anys.

O quan coneixies una dona gran, discreta i menuda. I després sabies que li havien arrabassat el fill. Que quasi cap veí li va dir gairebé res i que, en canvi, cada dia es trobava la foto de qui el va matar a la façana de l’església del poble.

O quan les notícies et parlaven del tancament d’un diari, de la persecució d’una entitat o de la detenció d’un amic, activament compromès amb la pau, acusat de terrorisme!

Posem-hi algunes xifres globals:

. 829 morts i 2.600 ferits per ETA i grups similars

. 74 morts i 330 ferits pel GAL i grups d’extrema dreta

. 100 morts i 600 ferits per actuacions policials

I podríem continuar… parlant de torturats, extorsionats, perseguits, empresonats, amenaçats, exiliats, etc.

Sí, al País Basc s’ha patit molt. Massa.

Mai, mai, mai s’haguessin hagut de produir aquests patiments. I cal treballar activament per curar les ferides del passat i per construir un futur on aquestes violències i vulneracions, ja no tinguin cap mena d’espai, possibilitat o comprensió.

 

Fa molts anys, alguns dèiem que per posar fi a la violència calia que l’esquerra abertzale s’autodeterminés d’ETA, digués prou a la lluita armada i passés a liderar, en clau civil i política, el procés.

Això ha passat. I, des del treball per la pau i els drets humans, cal dir dues coses a l’esquerra abertzale i a l’Arnaldo. La primera, gràcies per haver-ho fet. Sé que no ha estat fàcil. I per això vull i cal agrair-ho. La segona, queda molt per fer: cap al passat, ajudant a curar les ferides que s’han generat i cap al futur, prevenint tota opció de repetir el que hem vist. Un projecte d’alliberament i d’eixamplament de drets no pot construir-se amb la violència que, sempre, suposa limitació de drets i llibertats. Continueu, si us plau, sent valents. Fins on calgui.

I un apunt final: cal treballar per a fer possible que bona part del sistema polític, governamental, judicial i mediàtic de l’Estat deixi d’escriure un llibre tristament inèdit: “el Manual de com NO s’ha de resoldre un conflicte”. Ja en portem massa edicions, versions i adaptacions d’aquest nefast contraprograma.

Que deixin aquestes lectures i que en facin d’altres, existents i contrastades, que ajudin a superar definitivament el conflicte i a deixar enrere per sempre l’espai i el temps de les violències i les vulneracions de drets humans.

Els qui estimem el País Basc i la seva gent, ho agrairem. Molt