Afganistan: el fracàs de 40 anys de guerra

15 08 2021

Tristíssim el present, i el futur immediat, a l’Afganistan amb l’ascens definitiu al poder dels talibans. Però no podem oblidar les diverses responsabilitats. Ni deixar de dir que alguns laments i plors d’ara són absolutament hipòcrites i interessats.

Responsabilitat de l’antiga URSS i els Estats Units que van dirimir la seva confrontació durant la Guerra Freda, en tercers territoris, com l’Afganistan, amb la invasió del país per part dels primers i amb el suport (diners i armes) a grups rebels entre els quals alguns dels que acabarien formant els talibans, per part dels segons.

Responsabilitat, entre d’altres, del Pakistan, l’Aràbia Saudita i l’Iran que han fet i desfet, en funció dels seus interessos, donant suport a uns o altres actors de la guerra, fent la vista grossa a tota mena d’atrocitats, crims i matances patides per la població civil.

Responsabilitat de tots els senyors de la guerra a l’Afganistan que, folls de sectarisme i amb l’única finalitat de mantenir els seus privilegis i poder local, han dut el país a una guerra sense fi, convertint en ostatges, víctimes i supervivents a la població que els patia.

Responsabilitat dels Estats Units que, després d’haver armat, inflat i impulsat el talibans sense preocupar-se per les conseqüències, van acabar ocupant el país el 2001 per fer-los la guerra, esgarrifats pel que havien acabat fent i promovent.

Responsabilitat de l’OTAN i les Nacions Unides que van barrejar una guerra i una ocupació amb la reconstrucció humanitària i civil del país i, així, van limitar greument l’efecte transformador i de canvi que aquesta darrera podia suposar.

Responsabilitat dels ‘realistes’ que porten dècades defenent tota mena de barbaritats a l’Afganistan a fi de ‘defensar els nostres interessos’. I, ara, ja no queda ni pràcticament país, ni futur, ni interessos.

I sí, el drama, és que la població civil, especialment com sempre les dones, porten dècades sobrevivint en un país exhaust i esparracat, patint tota mena de sofriments i vulneracions de drets humans davant l’absoluta complicitat o indiferència dels poders regionals i mundials.

Molta ràbia i molta tristesa per tanta ceguesa, per tanta irresponsabilitat, per tanta indiferència pel dolor aliè.

Posar la pau, els drets humans i el benestar de la població al centre no assegura, probablement, bons resultats. Però no fer-ho gens ens porta al carreró sense sortida, al present sense futur, que ara pateixen i patiran a l’Afganistan.

Tal vegada aprendre aquesta lliçó després de més de 40 anys d’irresponsabilitat col·lectiva sigui la primera i imprescindible compensació als centenars de milers d’afganeses i afganesos que ho han patit i perdut tot.





Estimat Arcadi

6 04 2021

Estimat Arcadi,

Podria recordar que fa una pila d’anys que ens coneixem i repassar moments tendres,  anècdotes divertides, lluites compartides, fites assolides i reptes monumentalment pendents.

Podria agrair-te, immensament, el teu mestratge, la teva profunditat, la teva coherència, la teva companyia, la teva generositat, la teva humilitat, la teva calidesa, la teva humanitat, la teva ironia, el teu humor.

Podria aplaudir-te (rabiosament i a dalt de la cadira) per la quantitat de vegades que has dit coses que calia dir però que ningú es plantejava, pensava, s’atrevia o creia necessari de dir.

Podria dir-te que et trobaré molt i molt a faltar.

Però amb tres frases, ben senzilles, es pot dir tot:

. Sempre amb l’Arcadi.

. Sempre a l’equip de l’Arcadi.

. Sempre i per sempre.

Una immensa abraçada Arcadi.





La fi de les armes nuclears, més a prop

21 01 2021

(Article publicat a la Directa 511, novembre 2020)

Solem dedicar tant de temps a la denúncia de guerres, d’injustícies i de vulneracions de drets humans que a vegades no ens queden forces per destacar i posar en valor una bona notícia. Un error. Perquè així acabarem pensant que no podem canviar res. I llavors, segur que no podrem. Així que, traient forces i temps d’on calgui, cal situar una bona notícia que ha passat molt desapercebuda en la majoria de mitjans de comunicació: després de la seva cinquantena ratificació, el Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears entrarà en vigor el 22 de gener de 2021.

Però anem a pams. Perquè potser hi ha qui no és gaire conscient del perill nuclear. Al món, malauradament, disposem d’un munt d’armes. De tota mena. I tot i que les armes que més maten són les curtes, les més perilloses són les de destrucció massiva. I, entre aquestes, destaquen les nuclears: l’arma més terrorífica que mai hem inventat. Només recordar Hiroshima i Nagasaki, ara que fa 75 anys van patir el llançament de les primeres bombes nuclears, ens hauria de situar en la seva brutalitat: destrucció de les dues ciutats i la mort de més de 200.000 persones.

Compte: malgrat la fi de la guerra freda, malgrat els acords de desarmament entre Rússia i els Estats Units durant els darrers trenta anys, les armes nuclears continuen existint. En tenim menys que fa quaranta o cinquanta anys, però són moltíssimes. En concret, 13.400. I la majoria dels països amb armament nuclear en lloc de treballar per reduir aquest arsenal estan modernitzant-lo. Només que una d’aquestes armes nuclears explotés –bé per la irresponsabilitat d’un líder nuclear, bé per un accident– ocasionaria una autèntica catàstrofe humanitària.

Tot govern responsable hauria de tenir, entre les seves primeríssimes prioritats, l’eliminació d’un perill tan brutal per a la seguretat de totes i tots com l’existència d’armes nuclears. I encara que el Tractat de No-Proliferació Nuclear (TNP) hi hauria d’haver ajudat des de 1968, les potències nuclears l’han usat com una eina per garantir-se el privilegi de ser, només elles, les que tenien armes nuclears, i han oblidat l’altre objectiu del TNP: desarmar-se.

Per això, des de la societat civil global –especialment amb la creació de la Campanya Internacional per a l’Abolició de les Armes Nuclears (ICAN) l’any 2007–, es va promoure una nova fita: un tractat que prohibís les armes nuclears. I ara hi som més a prop. Perquè un tractat internacional, fins que no aconsegueix un mínim de ratificacions per part dels estats signants, no entra en vigor. I mentre no entra en vigor, és una simple declaració d’intencions.

Però realment és una bona notícia si les potències nuclears no en formen part? Sí. Només cal veure què han fet durant aquests anys. Van procurar que el procés diplomàtic que va dur a l’aprovació del tractat el juliol del 2017 no arribés a bon port. Van pressionar diversos estats perquè no hi participessin i darrerament, veient l’impuls de les ratificacions, han volgut impedir-ho. Fins i tot hem vist, per part de la liquidada administració Trump, un fet insòlit (un altre): demanar als estats que l’havien ratificat que en sortissin! Si el tractat fos realment inofensiu, no haurien dedicat tants esforços a fer-lo fracassar.

Però la determinació de la ciutadania organitzada, l’impuls de les Nacions Unides i el suport d’alguns estats han fet que allò que fa deu anys semblava una utopia, i fa cinc molt difícil, ara sigui una realitat: un tractat que prohibeix les armes nuclears serà llei a partir del 2021. I ni les potències nuclears a qui tanta ràbia els fa podran evitar-ho.

Queda molt per fer. Fer créixer el tractat amb l’adhesió de molts més estats. Com per exemple l’Estat espanyol. Fa temps que ho intentem i algunes coses, abans impensables, s’han mogut i aconseguit: manifest de la comunitat científica, pronunciaments d’ajuntaments, resolucions del Parlament de Catalunya i, fins i tot, del Congrés.

Serà difícil perquè l’OTAN (ben poc preocupada per la seguretat real del món i molt ocupada defensant els interessos del poderós club nuclear) exigeix als seus membres que no signin el tractat. Però cada nova fita que s’aconsegueix fa més complicat posar-se d’esquena a la nova realitat: no és el mateix dir que no lideres la idea, que no participes d’un procés diplomàtic o que no vols ser dels primers a signar el tractat… a negar-se a fer-ho quan ja existeix. La història dels altres tractats de desarmament guanyats així ens ho demostra.

Segurament som lluny, encara, d’un món sense armes nuclears. Però mai, en 75 anys, ens hi havíem apropat tant.





Posar les persones al centre

4 11 2020

(Article publicat al dossier ‘El mundo en 2030’ de La Vanguardia amb motiu del 75è aniversari de les Nacions Unides)

Parlar sobre els 75 anys de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), de l’Agenda 2030 i dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) és parlar de tot. D’una banda, dels millors i més nobles objectius. De l’altra, de les amenaces, contradiccions i irresponsabilitats que travessen el nostre món i dificulten aconseguir aquests objectius.

I és recordar l’origen de tot plegat: un Segle XX ple d’atrocitats mai vistes abans. Dues guerres mundials devastadores, l’holocaust i les bombes nuclears d’Hiroshima i Nagasaki.

La societat civil, el món acadèmic i del pensament, governs i estats, van entendre que la deriva criminal de la primera meitat del Segle XX, acompanyat d’un desenvolupament tecnològic imparable, podia portar a cotes de destrucció quasi suïcides en clau humana i planetària.

D’aquí el naixement de l’ONU, un intent de governança global per a preservar la pau, i algunes de les seves importants fites: la Declaració Universal dels Drets Humans o els ODS.

Hem avançat? És cert que hem superat un escenari de guerra que era habitual, per exemple, per a molts europeus, i que s’ha desenvolupat tot un entramat de normes internacionals que vetllen pels drets humans. Però el balanç negatiu és esfereïdor: conflictes armats sagnants; rècord de persones refugiades i desplaçades; injustícies i desigualats abismals; un medi ambient agredit, contaminat i exhaust; ascens de models autoritaris i dels discursos d’odi; vulneracions radicals de drets i llibertats fonamentals…

Ha servit d’alguna cosa tot plegat? Una cosa és segura: sense l’ONU, el món encara seria més terrible. La solució no és menys Nacions Unides, sinó més i millors. Perquè per a fer front a les principals amenaces que ens assetgen calen respostes globals. Només una reforma profunda de l’ONU, en clau democràtica i de compromís amb la pau i els drets humans, ens permetrà d’avançar.

En tot cas, les limitacions, incapacitats i fracassos de l’ONU ens ha de fer dirigir la mirada cap als autèntics responsables: els estats.

I és que sovint veiem com objectius i propostes llançades des del sistema de l’ONU (que inclou programes, fons, instituts, oficines i grups de treball) són boicotejades pels mateixos estats membres.

L’ODS 16 cerca societats més pacifiques, justes i inclusives. La seva principal fita: reduir la violència. I això passa, entre altres coses, pel desarmament i la desmilitarització. I tot i que l’ONU ha liderat o acollit processos de control del comerç d’armes i de prohibició d’armes de destrucció massiva (nuclears, químiques i biològiques) o especialment cruels (mines i bombes de dispersió), diversos estats s’hi han oposat radicalment.

L’exemple més recent: mentre l’ONU ha acompanyat el nou Tractat de Prohibició de les Armes Nuclears (una de les principals amenaces a la vida humana i el planeta: tenim, encara!, 13.400 armes nuclears) les potències nuclears (totes elles membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU i, teòricament, les més responsables) l’han boicotejat activament.

Mentre els estats treballin en la línia contrària al que reclamen les Nacions Unides és impossible que els DDHH o els ODS arribin a bon port.

Calen polítiques serioses i responsables per part dels governs. Cal que les empreses transformin les seves pràctiques per fer-les coherents en clau social i ambiental. Cal que els mitjans de comunicació siguin promotors d’aquests canvis necessaris i no legitimadors de models fallits. I cal que la ciutadania es mogui per transformar consciències i estructures.

El secretari general de l’ONU reclamava, a l’inici de la pandèmia, un alto el foc per posar fi a les guerres i dirigir tots els esforços a superar una pandèmia que ja ha mort més de 1.100.000 de persones. Si davant d’una amenaça com aquesta no som capaços de reaccionar, promovent autèntica seguretat humana, quin sentit té tot plegat?

L’única via per fer possible els ideals fundacionals de l’ONU, els DDHH i els ODS és posar les persones al centre. Al centre de la política, de l’economia i de la seguretat. Només així tindrem un món just, sostenible i pacífic.





Superar dificultats, capgirar realitats

9 10 2017

Acció pel Internacional per a l’Eliminació de les Armes Nuclears. 26 de setembre de 2014 (Foto: Virginia Garzón)

No es pot negar 🙂 Una gran notícia!!!

Admeto que m’hagués agradat rebre-la en un altre moment, menys intens, i poder-la assaborir més. Però les coses vénen quan vénen! De fet, la vida sempre té aquest component imprevist que, en el fons, és ben saludable. La majoria de vegades a Can FundiPau hem estat atents a l’atorgament del Premi Nobel de la Pau per a saber a qui li donaven i fer-ne una valoració. Aquesta vegada, enmig de mil coses urgents i delicades, no n’estàvem al cas. I, va, i ens mig-toca! L’allau de felicitacions i peticions de periodistes ens en va fer adonar, de cop!

Hi ha moltes valoracions a fer, en clau d’anàlisi i de contingut, sobre el Premi (aquí trobareu comunicat de FundiPau, una entrevista que em va fer en Xavier Grasset al Més 324 i un article que em van demanar a El Periódico. Qui vulgui molta més info pot consultar la web de la campanya que tenim a FundiPau. www.fundipau.org/nuclears)

Però hi ha dos altres aspectes que vull destacar.

El primer que em ve al cap és quan a FundiPau vam decidir implicar-nos a fons en la campanya contra les armes nuclears i esdevenir membres d’ICAN teníem molta consciència que el tema, aquí, no despertava el més mínim interès.

De fet, les primeres coses que vam fer tenien un impacte mínim: no interessaven ni a polítics, ni a periodistes ni, pràcticament, a activistes de moviments socials. Encara menys, és clar, la ciutadania en general.

Tenint en compte el poc ressò i l’escàs impacte, vam tenir la temptació de deixar la campanya i dedicar-nos a altres coses que semblaven més ‘atractives’ o ‘fàcils’. Però vam continuar endavant. Vam fer accions rellevants com l’acció al Port de Barcelona, la participació a la Fira de la Terra, la recollida de fotos pel 70è aniversari d’Hiroshima i Nagasaki, etc.

Amb el temps, la cosa va anar guanyant interès, el procés internacional va donar fruits i vam aconseguir diverses, petites, però importants fites a Barcelona i a Madrid. Finalment, un Tractat adoptat aquest juliol a les Nacions Unides i, ara, el Comitè Nobel reconeix la feina feta. És curiós: hem impulsat i participat en moltes campanyes. La que potser semblava més difícil i complexa… és una de les que ha arribat més lluny, en impacte i en reconeixement.

En segon lloc, una obvietat però que vull remarcar: tot això és fruit d’una immensa feina col·lectiva. És evident que ho és, perquè ICAN és una família de més de 400 organitzacions d’arreu del món, liderades per un equip petit però potent (la Beatrice, l’Arielle, el Daniel, el Magnus, etc. per cert, tots ells han passat per Barcelona, invitats per FundiPau).

Però també aquí.

Tota la gent que s’ha implicat a FundiPau en la campanya ha dedicat hores i esforç, de voluntaris i activistes, de l’equip tècnic, del patronat, de gent a pobles i ciutats. Molt sovint, hauran pensat que era una feina inútil, però la van fer. Amb il·lusió i ganes van aportar, temps, idees i esforços.

També la gent de l’àmbit científic quan els vam demanar de signar un manifest públic de suport a una campanya que no comptava amb el suport de govern espanyol. I es van mullar. Figures de primer nivell del món de la ciència a casa nostra. Molt important.

O quan, diputats i diputades del Parlament i del Congrés van mostrar-se, uns inquiets, altres receptius i altres decisius en la fase final. Va costar, molt, però al final vam tenir dues resolucions, sense cap vot en contra!

O els i les periodistes que han dedicat temps i espai a difondre tot això.

I, és clar, les iniciatives fetes per la xarxa d’Alcaldes per la Pau, el Centre Delàs o altres col·lectius arreu del país.

Quan una campanya obté un èxit, per parcial que sigui, és un resultat d’una suma de molts gestos, participacions, esforços i sensibilitats. És bo que ho tinguem present: petites aportacions, que a vegades semblen inútils, acaben generant boles de neu que superen enormes dificultats i capgiren realitats, teòricament, impossibles de moure.

Gaudim-ho!





Les lluites que ens han dut on som

4 11 2016

allccblog

Mentre escric això, s’amunteguen i m’arriben diverses coses: serrells d’una activitat de solidaritat amb Síria, la notícia de la detenció de l’alcaldessa de Berga per penjar una estelada, un esfereïdor informe que ja situa en 4.000 les morts a la Mediterrània, una convocatòria de denúncia sobre un altre cas de violència masclista i un col·lega que em comenta com els lloguers a la ciutat s’estan tornant a disparar i a esdevenir impossibles per a massa gent.

Un dels encerts de la Campanya ‘Lluites compartides’ d’Òmnium Cultural és que es fonamenta en la pura, i dura, realitat: el món, el país, la societat, estan travessats per un munt de problemes, mancances, dèficits democràtics, vulneracions de drets humans, en tots els nivells i ordres.

I un dels grans actius que tenim davant de tot això, és la presa de consciència de la ciutadania, la mobilització, la creació d’espais col·lectius des d’on es mira de denunciar allò que no funciona, s’assagen i es proposen alternatives i, a vegades, si tot es conjumina, s’aconsegueixen millores: eixamplaments de drets i llibertats.

Un país és el resultat de moltes coses. També ho és, inevitablement i sortosa, de les lluites i les mobilitzacions populars que s’hi han conreat. Sens dubte, aquest país (i qualsevol altre país), tindria un present molt més galdós i un futur molt menys esperançador sense el conjunt de mobilitzacions que han permès aturar un catàleg ben ample d’agressions i opressions i que han aconseguit obrir moltes finestres de dignitat.

A Catalunya hi ha hagut i hi ha un ampli ventall de reivindicacions i mobilitzacions socials. I vénen de lluny. Penso que això és un immens tresor. Òmnium Cultural, en una campanya que crec l’honora per la valentia i l’atreviment, engega la campanya ‘Lluites compartides’ on reivindica que som el que som perquè venim d’on venim, també del que hem lluitat i del que hem construït. És clar, lluites fetes des de diverses sensibilitats i mirades, des de perspectives ideològiques diverses, des d’ubicacions contraposades en l’estructura social. No tot té perquè ser confluent ni tot té perquè ser compartit per tothom. Però és innegable que sense totes aquestes lluites seríem un país diferent i, segur, pitjor. I, totes, són fruit de l’esforç, la voluntat i la voluntat de canvi de les persones que viuen, ara i aquí, en aquest país.

He vist alguna crítica en l’àmbit dels moviments socials venint a dir que Òmnium vol capitalitzar campanyes en què no ha participat. Només puc dir que en els documents, en la primera reunió del Consell Assessor o en l’acte de presentació, mai he vist res semblant: només he vist, reconeixement i visibilització de tot un seguit de lluites que ens han fet i ens han dut on som.

També he vist algun sobiranista de l’àmbit liberal o conservador nerviós per si aquesta campanya significava que Òmnium feia seves, per exemple, campanyes com la del No a l’OTAN. Per mi és evident que hi ha poderosíssimes raons per oposar-se a l’OTAN. El 1986, i el 2016. Però no va d’això. La crítica és errada de plantejament: Òmnium no diu que assumeix necessàriament la literalitat, forma i continguts de totes aquestes lluites. Però sí que les reconeix, les valora i és conscient que són part del nostre present i futur. I em sembla molt lloable que en faci un reconeixement públic.

D’entre les moltes destacables frases de la intervenció que va fer Xavier Antich als Jardins de Can Ferrero –fruit, per cert, de moltes i llargues mobilitzacions veïnals- me’n quedo una que expressa, ben finament i encertada, el sentit d’aquesta campanya: “la nostra cultura no és només feta de productes de museu o biblioteca, sinó del que aquest poble encara avui produeix per fer-se seus els espais i el món”.

Bones Lluites compartides!





Intervenció a l’acte ‘Temps de pau, vents de llibertat’

19 05 2016

Els qui estimem el País Basc, i estimar un país vol dir estimar la seva gent, la seva cultura i el seu paisatge, a vegades, ho hem passat malament.

Quan hi anàvem, en tornàvem amb un grapat d’il·lusions i esperances. Però, sempre, sempre, arribava el moment en què el record es tornava feixuc, desassossegant, aclaparador.

Per exemple, quan et venia al cap la conversa distesa i simpàtica amb una persona estimada i, de sobte, descobries que tenia un fill a la presó.

O quan recordaves com una amiga et deia que durant anys les seves sortides de lleure les feia en altres pobles. Al seu, des que va decidir manifestar-se en contra de la violència, molts van fer-li el buit o, directament, la menyspreaven.

O, et venia al cap, una sobretaula intensa. I, en aixecar-te, algú et deia que qui havia segut al teu costat… acabava de sortir de la presó després de 20 anys.

O quan coneixies una dona gran, discreta i menuda. I després sabies que li havien arrabassat el fill. Que quasi cap veí li va dir gairebé res i que, en canvi, cada dia es trobava la foto de qui el va matar a la façana de l’església del poble.

O quan les notícies et parlaven del tancament d’un diari, de la persecució d’una entitat o de la detenció d’un amic, activament compromès amb la pau, acusat de terrorisme!

Posem-hi algunes xifres globals:

. 829 morts i 2.600 ferits per ETA i grups similars

. 74 morts i 330 ferits pel GAL i grups d’extrema dreta

. 100 morts i 600 ferits per actuacions policials

I podríem continuar… parlant de torturats, extorsionats, perseguits, empresonats, amenaçats, exiliats, etc.

Sí, al País Basc s’ha patit molt. Massa.

Mai, mai, mai s’haguessin hagut de produir aquests patiments. I cal treballar activament per curar les ferides del passat i per construir un futur on aquestes violències i vulneracions, ja no tinguin cap mena d’espai, possibilitat o comprensió.

 

Fa molts anys, alguns dèiem que per posar fi a la violència calia que l’esquerra abertzale s’autodeterminés d’ETA, digués prou a la lluita armada i passés a liderar, en clau civil i política, el procés.

Això ha passat. I, des del treball per la pau i els drets humans, cal dir dues coses a l’esquerra abertzale i a l’Arnaldo. La primera, gràcies per haver-ho fet. Sé que no ha estat fàcil. I per això vull i cal agrair-ho. La segona, queda molt per fer: cap al passat, ajudant a curar les ferides que s’han generat i cap al futur, prevenint tota opció de repetir el que hem vist. Un projecte d’alliberament i d’eixamplament de drets no pot construir-se amb la violència que, sempre, suposa limitació de drets i llibertats. Continueu, si us plau, sent valents. Fins on calgui.

I un apunt final: cal treballar per a fer possible que bona part del sistema polític, governamental, judicial i mediàtic de l’Estat deixi d’escriure un llibre tristament inèdit: “el Manual de com NO s’ha de resoldre un conflicte”. Ja en portem massa edicions, versions i adaptacions d’aquest nefast contraprograma.

Que deixin aquestes lectures i que en facin d’altres, existents i contrastades, que ajudin a superar definitivament el conflicte i a deixar enrere per sempre l’espai i el temps de les violències i les vulneracions de drets humans.

Els qui estimem el País Basc i la seva gent, ho agrairem. Molt





Je suis Charlie Hebdo

7 01 2015

Gran il·lustració del dibuixant David Pope @davpope

Gran il·lustració del dibuixant David Pope @davpope

 

Deu persones han estat assassinades per fer el que saben i volen fer: periodisme i humor gràfic. I dos policies, que havien acudit als llocs dels fets, han patit la mateixa sort.

Un fet terrible.

Que, afegit a tants altres fets terribles que passen arreu (també avui mateix, per exemple, al Iemen) em fan pensar en la frase que li he llegit avui al Xavier Masllorens: ‘La brutalitat i l’estupidesa humana no fan festa mai‘.

No coneixia prou el setmanari. Però em puc imaginar que algunes de les coses publicades m’haurien fet riure molt i que d’altres m’haurien semblat molt fallides. Però és igual, avui em sento de Charlie Hebdo: sense matisos.

És cansat de repetir-ho, però cal fer-ho: prendre la decisió de posar fi a la vida d’altres persones, i a més a més per motius tant bàsics com aquests (dibuixar i opinar!), no ens parla de cap projecte polític, ideològic, religiós o moral; ens informa només del grau de bestialitat, intolerància i nul·la empatia que algunes persones són capaces de desenvolupar. I és greu.

L’atemptat ja s’ha fet. No podem tornar enrere. Però sí que podem mirar de no perdre la calma i evitar de caure en actituds i reaccions que, enlloc de minar les bases del fanatisme que hi ha al darrere de l’atemptat, el reforcin.

. Una reacció que em repugna:

Ja hi ha qui apunta cap a la comunitat musulmana en bloc, a la immigració o als ciutadans de determinats països. Que ho faci gent del carrer és trist. Que ho facin persones amb responsabilitat -per exemple, l’acalde Albiol- és gravíssim. I, curiosament, potser sense adonar-se’n, militen en la mateixa simplificació conceptual que els terroristes: associar conductes i valors a comunitats senceres.

Sens dubte, els feixismes es retroalimenten. En un context en el qual a Europa el discurs islamòfob i antiimmigració arrasa i els tocs xenòfobs i racistes semblen afectar a bona part de les forces polítiques, aquest atemptat comès al crit ‘d’Al·là és gran’ fa témer el pitjor. És dur adonar-se’n però el cert és que avui a Europa mantenir-se crític cap al racisme ja és molt. I això és el millor que podem recomanar i recomanar-nos: no deixar-nos engalipar per la -ridícula- por a la diferència.

. Una reacció que em preocupa:

A l’hora d’analitzar i reflexionar, sempre cal posar-hi context i prendre perspectiva. Altrament tindríem reaccions purament immediates però escassament encertades. Però compte a no confondre posar context amb fugir d’estudi.

Quan parlem d’assumptes relacionats amb el Pròxim Orient, és clar que hem de tenir present els conflictes pendents, el sentiment de marginació i maltracte que molts àrabs i musulmans perceben de part de la comunitat internacional, les implicacions que serveis secrets de governs occidentals han tingut i tenen en la formació del monstre jihadista, etc. Però posar context ha de servir per entendre millor, no menys. I, avui, veient alguns tuits tinc la sensació que hi ha qui apel·lava al context perquè, ras i curt, no s’atrevia, no volia o no se sentia còmode condemnant l’atemptat amb claredat. Podríem dir: posem-hi context però no amaguem el cap sota l’ala.

. Ser conscients de la complexitat, el millor antídot:

La realitat és complexa. I això ha de ser el millor antídot contra el simplisme vulgaritzador i feixistitzant. Que entre els assassinats d’avui hi hagi un musulmà, que, de fet, la majoria de víctimes del terrorisme jihadista siguin musulmanes o, en positiu, que entre les mostres de solidaritat i condol expressades avui moltes vinguin del món musulmà haurien de ser dades suficients per trencar estereotips i falses percepcions. Fem-ho, i ajudem a fer-ho.





Finalment, el #9N

10 11 2014

És cert que portem massa temps dient que vivim jornades històriques. Però també ho és que ens trobem enmig de diverses crisis sistèmiques monumentals i, per tant, coses que abans ni pensàvem veure ara les veiem amb molta regularitat.

En tot cas, ahir, certament va ser un dia francament històric: una part significativa de la ciutadania de Catalunya va expressar la seva opinió sobre quin ha de ser el futur polític del país. Sí, no va ser la Consulta que moltes i molts volíem. Però qui va voler va poder participar i dir-hi la seva. I tot, es va fer contra la voluntat del Govern espanyol, del principal partit de l’oposició i del Tribunal Constitucional. Si ens ho expliquen fa 5 anys no ens ho haguéssim cregut.

Com queda la cosa? Tinc la sensació que bàsicament confirmem impressions i reflexions ja fetes. Però reforçar unes impressions i reflexions dels darrers 3 anys és més que significatiu sobre la solidesa del que s’està vivint a Catalunya.

Vejam:

1. Segurament, encara hi haurà qui dirà que tot això és una ceba del president Mas, que això no li importa a la gent, etc. Però ningú que miri les coses seriosament, després de 3 manifestacions massives, d’una significativa recomposició electoral el 2012, d’un canvi social més que perceptible, i, ara, d’un procés participatiu com el d’ahir, pot dir que tot això no revela que està passant alguna cosa molt seriosa sobre la voluntat i el sentiment d’una part significativa de la ciutadania catalana.

Per a qui, per ignorància o mala fe, recorda que a Catalunya hi viuen més de 7.000.000 de persones, dir-li que el cens efectiu de vot no passa dels 5.500.000. I que, en els darrers anys, l’elecció amb més participació va ser la del Congrés del 2004 i, a Catalunya, això va suposar la participació de 4.000.000 de persones. En moltes eleccions la participació final ha estat entre 2.500.000 i 3.500.000. Aconseguir-ne 2.236.000 en un procés no formal… és immens es miri com es miri.

2. El procés sobiranista no és una anècdota, però una part important de la població no combrega amb el procés. Alguns hi estan activament en contra, d’altres senzillament no s’hi senten atrets per més campanyes i difusió que es faci. Com que l’activisme és a les files de l’independentisme, tinc la sensació que la gent més engrescada oblida que hi ha molts ciutadans al marge de tot plegat. Per això, quan es planteja un ritme molt expeditiu o fer declaracions unilaterals com si res crec que no es pensa en la complexitat, i la relació de forces reals, d’aquesta societat. A la manera ‘Maneliana’: una bona part del país demana de fer un gran salt. Però no són pas pocs els que no saltarien per res del món.

3. Que gent de trajectòria feixista amenaci i digui el que diu és trist però previsible. Però m’inquieta que persones que no ho són, com Joaquim Coll, Albert Rivera, etc. es queixin de Rajoy… no pas perquè no ha fet res per a seduir els catalans sinó perquè no ha fet res per a reprimir-los! Sincerament, no entenc què pretenen quan diuen que havia d’haver actuat contra el 9N. ¿És una bona decisió enviar la policia contra la determinació de centenars de milers de persones? A mi no m’ho sembla. De fet, ¿creuen que hi ha prou policia per a fer front a 2.236.000 persones? Podria criticar el que han dit. Però d’entrada no entenc el que han dit.

4. Mai tanta gent ha parlat amb tanta il·lusió, satisfacció i felicitat… d’una jornada electoral! Doncs sí, ahir molta i molta gent va estar feliç de plantar cara a la insensibilitat de l’Estat i invertir un diumenge en anar a votar, fer de voluntari, estar pendent dels mitjans, parlar i compartir amb altra gent la jornada, etc. Qualsevol persona que no tingui urticària cap al procés ahir va poder veure i viure una jornada plena de detalls que reconforten.

5. I el millor d’ahir? Els missatges de suport i calidesa d’amigues i amics de la resta de l’Estat per una jornada que vivien com una nova via per tal que cada cop més les persones siguin protagonistes del seu esdevenir personal i col·lectiu i la democràcia es faci més substanciosa, real i respectada. Rebre aquests missatges, quan hi ha qui parla de trencament d’amistats i de ponts, va ser el millor regal.

 





En Pasqual, la Diana i l’Alzheimer: més enllà de la política

19 05 2014

La presència de Pasqual Maragall al míting d’ERC d’ahir ha aixecat una gran polseguera.

Sincerament: m’interessa ben poc la trifulca política del tema. D’entrada, perquè la Diana Garrigosa ha aclarit alguns aspectes importants que molta gent hauria fet bé d’esperar a conèixer abans de parlar-ne. Però, també, perquè en una hipotètica situació a la inversa (imaginem un càrrec històric important d’ERC que, afectat per una demència, acudís a un acte de suport al PSC) bona part dels tertulians, hooligans i tuitaires intercanviarien perfectament els seus papers. Sí, és trist. I precisament perquè amb tota probabilitat seria així, millor obviar-ho.

Vaig al que em sembla rellevant: aprofitar l’enrenou per parlar un xic del que envolta aquestes malalties que, a vegades, tinc la sensació que són altament desconegudes.

Tota persona que hagi conviscut amb un malalt d’Alzheimer, o de malalties que provoquen demències similars, s’enfronta constantment a un difícil debat: li haig de fer cas? haig de concedir-li tots els seus desigs?

La persona malalta per aquest tipus de demència passa per moments en els quals està molt atònita, dispersa o perduda. Quan això passa, trobar-li una espurna d’il·lusió fa un gran goig per a qui hi conviu. Talment com alguns pares engeguen a dida tots els seus límits i fronteres davant la rialla, somriure o passió despertada en el seu nen petit, un familiar davant una persona afectada per alzheimer, quan veu que s’engresca per una cosa, és més que probable que acabi dient que sí, encara que racionalment no ho vegi gaire clar.

És molt fàcil pensar en una persona que hi és tota (100% de consciència) i en una persona que ha perdut tot nivell de consciència i, per tant, és absolutament depenent. El problema, però, és quan la persona es troba en transició, que és la majoria de vegades: té moments de lucidesa i té moments de franca inconsciència. I, aleshores, què fer? Limitar-li les trucades per si diu o pacta alguna animalada amb algun amic no massa conscient de la situació? Evitar-li tot contacte per protegir-lo però, és clar, així, fer-li perdre bona part de l’estimulació exterior? Deixar-li prendre iniciatives o tallar-li la iniciativa?

Deixar-li marge d’actuació i de decisió, permetre-li els seus desigs, pot dur a error. Però, a fi d’evitar tot ridícul, tota relliscada, és correcte tenir-lo totalment desposseït d’iniciativa pròpia?

Qui hagi tingut cura de malalts d’aquesta mena, haurà tingut aquests debats. Em sembla més que evident que la Diana s’hi deu trobar molt sovint. I que, davant impulsos del Pasqual no sap massa ben bé com reaccionar i actuar.

No demanaré no fer bronca política de tot: seria un xic ingenu per part meva. Però sí, almenys, aprofitem les bronques per aprendre dels impactes socials d’aquestes malalties. Perquè aquestes malalties, és clar, afecten a les persones que les pateixen però, encara més, a les persones que són al costat de qui les pateix. Persones que són ben conscients. I, precisament perquè són plenament conscients, tenen tota mena de maldecaps a l’hora de preguntar-se què fer en tantes situacions abans impensades i no previstes.

Sí, és clar, en Pasqual va ser el líder del PSC i president de la Generalitat. I això sempre té molt impacte. I és molta la gent que mira la vessant política del tema i mira de treure’n punta. Però la Diana conviu amb una situació complexa i segur que no sempre acaba de saber si ho està fent bé. Però segur que és el que intenta de tot cor.

Jo, ho sento, més que el debat polític, penso en ella. I pensant en ella, em fa vergonya haver sentit i llegit algunes de les coses, insinuacions i acusacions que ha rebut.