Les lluites que ens han dut on som

4 11 2016

allccblog

Mentre escric això, s’amunteguen i m’arriben diverses coses: serrells d’una activitat de solidaritat amb Síria, la notícia de la detenció de l’alcaldessa de Berga per penjar una estelada, un esfereïdor informe que ja situa en 4.000 les morts a la Mediterrània, una convocatòria de denúncia sobre un altre cas de violència masclista i un col·lega que em comenta com els lloguers a la ciutat s’estan tornant a disparar i a esdevenir impossibles per a massa gent.

Un dels encerts de la Campanya ‘Lluites compartides’ d’Òmnium Cultural és que es fonamenta en la pura, i dura, realitat: el món, el país, la societat, estan travessats per un munt de problemes, mancances, dèficits democràtics, vulneracions de drets humans, en tots els nivells i ordres.

I un dels grans actius que tenim davant de tot això, és la presa de consciència de la ciutadania, la mobilització, la creació d’espais col·lectius des d’on es mira de denunciar allò que no funciona, s’assagen i es proposen alternatives i, a vegades, si tot es conjumina, s’aconsegueixen millores: eixamplaments de drets i llibertats.

Un país és el resultat de moltes coses. També ho és, inevitablement i sortosa, de les lluites i les mobilitzacions populars que s’hi han conreat. Sens dubte, aquest país (i qualsevol altre país), tindria un present molt més galdós i un futur molt menys esperançador sense el conjunt de mobilitzacions que han permès aturar un catàleg ben ample d’agressions i opressions i que han aconseguit obrir moltes finestres de dignitat.

A Catalunya hi ha hagut i hi ha un ampli ventall de reivindicacions i mobilitzacions socials. I vénen de lluny. Penso que això és un immens tresor. Òmnium Cultural, en una campanya que crec l’honora per la valentia i l’atreviment, engega la campanya ‘Lluites compartides’ on reivindica que som el que som perquè venim d’on venim, també del que hem lluitat i del que hem construït. És clar, lluites fetes des de diverses sensibilitats i mirades, des de perspectives ideològiques diverses, des d’ubicacions contraposades en l’estructura social. No tot té perquè ser confluent ni tot té perquè ser compartit per tothom. Però és innegable que sense totes aquestes lluites seríem un país diferent i, segur, pitjor. I, totes, són fruit de l’esforç, la voluntat i la voluntat de canvi de les persones que viuen, ara i aquí, en aquest país.

He vist alguna crítica en l’àmbit dels moviments socials venint a dir que Òmnium vol capitalitzar campanyes en què no ha participat. Només puc dir que en els documents, en la primera reunió del Consell Assessor o en l’acte de presentació, mai he vist res semblant: només he vist, reconeixement i visibilització de tot un seguit de lluites que ens han fet i ens han dut on som.

També he vist algun sobiranista de l’àmbit liberal o conservador nerviós per si aquesta campanya significava que Òmnium feia seves, per exemple, campanyes com la del No a l’OTAN. Per mi és evident que hi ha poderosíssimes raons per oposar-se a l’OTAN. El 1986, i el 2016. Però no va d’això. La crítica és errada de plantejament: Òmnium no diu que assumeix necessàriament la literalitat, forma i continguts de totes aquestes lluites. Però sí que les reconeix, les valora i és conscient que són part del nostre present i futur. I em sembla molt lloable que en faci un reconeixement públic.

D’entre les moltes destacables frases de la intervenció que va fer Xavier Antich als Jardins de Can Ferrero –fruit, per cert, de moltes i llargues mobilitzacions veïnals- me’n quedo una que expressa, ben finament i encertada, el sentit d’aquesta campanya: “la nostra cultura no és només feta de productes de museu o biblioteca, sinó del que aquest poble encara avui produeix per fer-se seus els espais i el món”.

Bones Lluites compartides!

Anuncis




Intervenció a l’acte ‘Temps de pau, vents de llibertat’

19 05 2016

Els qui estimem el País Basc, i estimar un país vol dir estimar la seva gent, la seva cultura i el seu paisatge, a vegades, ho hem passat malament.

Quan hi anàvem, en tornàvem amb un grapat d’il·lusions i esperances. Però, sempre, sempre, arribava el moment en què el record es tornava feixuc, desassossegant, aclaparador.

Per exemple, quan et venia al cap la conversa distesa i simpàtica amb una persona estimada i, de sobte, descobries que tenia un fill a la presó.

O quan recordaves com una amiga et deia que durant anys les seves sortides de lleure les feia en altres pobles. Al seu, des que va decidir manifestar-se en contra de la violència, molts van fer-li el buit o, directament, la menyspreaven.

O, et venia al cap, una sobretaula intensa. I, en aixecar-te, algú et deia que qui havia segut al teu costat… acabava de sortir de la presó després de 20 anys.

O quan coneixies una dona gran, discreta i menuda. I després sabies que li havien arrabassat el fill. Que quasi cap veí li va dir gairebé res i que, en canvi, cada dia es trobava la foto de qui el va matar a la façana de l’església del poble.

O quan les notícies et parlaven del tancament d’un diari, de la persecució d’una entitat o de la detenció d’un amic, activament compromès amb la pau, acusat de terrorisme!

Posem-hi algunes xifres globals:

. 829 morts i 2.600 ferits per ETA i grups similars

. 74 morts i 330 ferits pel GAL i grups d’extrema dreta

. 100 morts i 600 ferits per actuacions policials

I podríem continuar… parlant de torturats, extorsionats, perseguits, empresonats, amenaçats, exiliats, etc.

Sí, al País Basc s’ha patit molt. Massa.

Mai, mai, mai s’haguessin hagut de produir aquests patiments. I cal treballar activament per curar les ferides del passat i per construir un futur on aquestes violències i vulneracions, ja no tinguin cap mena d’espai, possibilitat o comprensió.

 

Fa molts anys, alguns dèiem que per posar fi a la violència calia que l’esquerra abertzale s’autodeterminés d’ETA, digués prou a la lluita armada i passés a liderar, en clau civil i política, el procés.

Això ha passat. I, des del treball per la pau i els drets humans, cal dir dues coses a l’esquerra abertzale i a l’Arnaldo. La primera, gràcies per haver-ho fet. Sé que no ha estat fàcil. I per això vull i cal agrair-ho. La segona, queda molt per fer: cap al passat, ajudant a curar les ferides que s’han generat i cap al futur, prevenint tota opció de repetir el que hem vist. Un projecte d’alliberament i d’eixamplament de drets no pot construir-se amb la violència que, sempre, suposa limitació de drets i llibertats. Continueu, si us plau, sent valents. Fins on calgui.

I un apunt final: cal treballar per a fer possible que bona part del sistema polític, governamental, judicial i mediàtic de l’Estat deixi d’escriure un llibre tristament inèdit: “el Manual de com NO s’ha de resoldre un conflicte”. Ja en portem massa edicions, versions i adaptacions d’aquest nefast contraprograma.

Que deixin aquestes lectures i que en facin d’altres, existents i contrastades, que ajudin a superar definitivament el conflicte i a deixar enrere per sempre l’espai i el temps de les violències i les vulneracions de drets humans.

Els qui estimem el País Basc i la seva gent, ho agrairem. Molt





Je suis Charlie Hebdo

7 01 2015
Gran il·lustració del dibuixant David Pope @davpope

Gran il·lustració del dibuixant David Pope @davpope

 

Deu persones han estat assassinades per fer el que saben i volen fer: periodisme i humor gràfic. I dos policies, que havien acudit als llocs dels fets, han patit la mateixa sort.

Un fet terrible.

Que, afegit a tants altres fets terribles que passen arreu (també avui mateix, per exemple, al Iemen) em fan pensar en la frase que li he llegit avui al Xavier Masllorens: ‘La brutalitat i l’estupidesa humana no fan festa mai‘.

No coneixia prou el setmanari. Però em puc imaginar que algunes de les coses publicades m’haurien fet riure molt i que d’altres m’haurien semblat molt fallides. Però és igual, avui em sento de Charlie Hebdo: sense matisos.

És cansat de repetir-ho, però cal fer-ho: prendre la decisió de posar fi a la vida d’altres persones, i a més a més per motius tant bàsics com aquests (dibuixar i opinar!), no ens parla de cap projecte polític, ideològic, religiós o moral; ens informa només del grau de bestialitat, intolerància i nul·la empatia que algunes persones són capaces de desenvolupar. I és greu.

L’atemptat ja s’ha fet. No podem tornar enrere. Però sí que podem mirar de no perdre la calma i evitar de caure en actituds i reaccions que, enlloc de minar les bases del fanatisme que hi ha al darrere de l’atemptat, el reforcin.

. Una reacció que em repugna:

Ja hi ha qui apunta cap a la comunitat musulmana en bloc, a la immigració o als ciutadans de determinats països. Que ho faci gent del carrer és trist. Que ho facin persones amb responsabilitat -per exemple, l’acalde Albiol- és gravíssim. I, curiosament, potser sense adonar-se’n, militen en la mateixa simplificació conceptual que els terroristes: associar conductes i valors a comunitats senceres.

Sens dubte, els feixismes es retroalimenten. En un context en el qual a Europa el discurs islamòfob i antiimmigració arrasa i els tocs xenòfobs i racistes semblen afectar a bona part de les forces polítiques, aquest atemptat comès al crit ‘d’Al·là és gran’ fa témer el pitjor. És dur adonar-se’n però el cert és que avui a Europa mantenir-se crític cap al racisme ja és molt. I això és el millor que podem recomanar i recomanar-nos: no deixar-nos engalipar per la -ridícula- por a la diferència.

. Una reacció que em preocupa:

A l’hora d’analitzar i reflexionar, sempre cal posar-hi context i prendre perspectiva. Altrament tindríem reaccions purament immediates però escassament encertades. Però compte a no confondre posar context amb fugir d’estudi.

Quan parlem d’assumptes relacionats amb el Pròxim Orient, és clar que hem de tenir present els conflictes pendents, el sentiment de marginació i maltracte que molts àrabs i musulmans perceben de part de la comunitat internacional, les implicacions que serveis secrets de governs occidentals han tingut i tenen en la formació del monstre jihadista, etc. Però posar context ha de servir per entendre millor, no menys. I, avui, veient alguns tuits tinc la sensació que hi ha qui apel·lava al context perquè, ras i curt, no s’atrevia, no volia o no se sentia còmode condemnant l’atemptat amb claredat. Podríem dir: posem-hi context però no amaguem el cap sota l’ala.

. Ser conscients de la complexitat, el millor antídot:

La realitat és complexa. I això ha de ser el millor antídot contra el simplisme vulgaritzador i feixistitzant. Que entre els assassinats d’avui hi hagi un musulmà, que, de fet, la majoria de víctimes del terrorisme jihadista siguin musulmanes o, en positiu, que entre les mostres de solidaritat i condol expressades avui moltes vinguin del món musulmà haurien de ser dades suficients per trencar estereotips i falses percepcions. Fem-ho, i ajudem a fer-ho.





Finalment, el #9N

10 11 2014

És cert que portem massa temps dient que vivim jornades històriques. Però també ho és que ens trobem enmig de diverses crisis sistèmiques monumentals i, per tant, coses que abans ni pensàvem veure ara les veiem amb molta regularitat.

En tot cas, ahir, certament va ser un dia francament històric: una part significativa de la ciutadania de Catalunya va expressar la seva opinió sobre quin ha de ser el futur polític del país. Sí, no va ser la Consulta que moltes i molts volíem. Però qui va voler va poder participar i dir-hi la seva. I tot, es va fer contra la voluntat del Govern espanyol, del principal partit de l’oposició i del Tribunal Constitucional. Si ens ho expliquen fa 5 anys no ens ho haguéssim cregut.

Com queda la cosa? Tinc la sensació que bàsicament confirmem impressions i reflexions ja fetes. Però reforçar unes impressions i reflexions dels darrers 3 anys és més que significatiu sobre la solidesa del que s’està vivint a Catalunya.

Vejam:

1. Segurament, encara hi haurà qui dirà que tot això és una ceba del president Mas, que això no li importa a la gent, etc. Però ningú que miri les coses seriosament, després de 3 manifestacions massives, d’una significativa recomposició electoral el 2012, d’un canvi social més que perceptible, i, ara, d’un procés participatiu com el d’ahir, pot dir que tot això no revela que està passant alguna cosa molt seriosa sobre la voluntat i el sentiment d’una part significativa de la ciutadania catalana.

Per a qui, per ignorància o mala fe, recorda que a Catalunya hi viuen més de 7.000.000 de persones, dir-li que el cens efectiu de vot no passa dels 5.500.000. I que, en els darrers anys, l’elecció amb més participació va ser la del Congrés del 2004 i, a Catalunya, això va suposar la participació de 4.000.000 de persones. En moltes eleccions la participació final ha estat entre 2.500.000 i 3.500.000. Aconseguir-ne 2.236.000 en un procés no formal… és immens es miri com es miri.

2. El procés sobiranista no és una anècdota, però una part important de la població no combrega amb el procés. Alguns hi estan activament en contra, d’altres senzillament no s’hi senten atrets per més campanyes i difusió que es faci. Com que l’activisme és a les files de l’independentisme, tinc la sensació que la gent més engrescada oblida que hi ha molts ciutadans al marge de tot plegat. Per això, quan es planteja un ritme molt expeditiu o fer declaracions unilaterals com si res crec que no es pensa en la complexitat, i la relació de forces reals, d’aquesta societat. A la manera ‘Maneliana’: una bona part del país demana de fer un gran salt. Però no són pas pocs els que no saltarien per res del món.

3. Que gent de trajectòria feixista amenaci i digui el que diu és trist però previsible. Però m’inquieta que persones que no ho són, com Joaquim Coll, Albert Rivera, etc. es queixin de Rajoy… no pas perquè no ha fet res per a seduir els catalans sinó perquè no ha fet res per a reprimir-los! Sincerament, no entenc què pretenen quan diuen que havia d’haver actuat contra el 9N. ¿És una bona decisió enviar la policia contra la determinació de centenars de milers de persones? A mi no m’ho sembla. De fet, ¿creuen que hi ha prou policia per a fer front a 2.236.000 persones? Podria criticar el que han dit. Però d’entrada no entenc el que han dit.

4. Mai tanta gent ha parlat amb tanta il·lusió, satisfacció i felicitat… d’una jornada electoral! Doncs sí, ahir molta i molta gent va estar feliç de plantar cara a la insensibilitat de l’Estat i invertir un diumenge en anar a votar, fer de voluntari, estar pendent dels mitjans, parlar i compartir amb altra gent la jornada, etc. Qualsevol persona que no tingui urticària cap al procés ahir va poder veure i viure una jornada plena de detalls que reconforten.

5. I el millor d’ahir? Els missatges de suport i calidesa d’amigues i amics de la resta de l’Estat per una jornada que vivien com una nova via per tal que cada cop més les persones siguin protagonistes del seu esdevenir personal i col·lectiu i la democràcia es faci més substanciosa, real i respectada. Rebre aquests missatges, quan hi ha qui parla de trencament d’amistats i de ponts, va ser el millor regal.

 





En Pasqual, la Diana i l’Alzheimer: més enllà de la política

19 05 2014

La presència de Pasqual Maragall al míting d’ERC d’ahir ha aixecat una gran polseguera.

Sincerament: m’interessa ben poc la trifulca política del tema. D’entrada, perquè la Diana Garrigosa ha aclarit alguns aspectes importants que molta gent hauria fet bé d’esperar a conèixer abans de parlar-ne. Però, també, perquè en una hipotètica situació a la inversa (imaginem un càrrec històric important d’ERC que, afectat per una demència, acudís a un acte de suport al PSC) bona part dels tertulians, hooligans i tuitaires intercanviarien perfectament els seus papers. Sí, és trist. I precisament perquè amb tota probabilitat seria així, millor obviar-ho.

Vaig al que em sembla rellevant: aprofitar l’enrenou per parlar un xic del que envolta aquestes malalties que, a vegades, tinc la sensació que són altament desconegudes.

Tota persona que hagi conviscut amb un malalt d’Alzheimer, o de malalties que provoquen demències similars, s’enfronta constantment a un difícil debat: li haig de fer cas? haig de concedir-li tots els seus desigs?

La persona malalta per aquest tipus de demència passa per moments en els quals està molt atònita, dispersa o perduda. Quan això passa, trobar-li una espurna d’il·lusió fa un gran goig per a qui hi conviu. Talment com alguns pares engeguen a dida tots els seus límits i fronteres davant la rialla, somriure o passió despertada en el seu nen petit, un familiar davant una persona afectada per alzheimer, quan veu que s’engresca per una cosa, és més que probable que acabi dient que sí, encara que racionalment no ho vegi gaire clar.

És molt fàcil pensar en una persona que hi és tota (100% de consciència) i en una persona que ha perdut tot nivell de consciència i, per tant, és absolutament depenent. El problema, però, és quan la persona es troba en transició, que és la majoria de vegades: té moments de lucidesa i té moments de franca inconsciència. I, aleshores, què fer? Limitar-li les trucades per si diu o pacta alguna animalada amb algun amic no massa conscient de la situació? Evitar-li tot contacte per protegir-lo però, és clar, així, fer-li perdre bona part de l’estimulació exterior? Deixar-li prendre iniciatives o tallar-li la iniciativa?

Deixar-li marge d’actuació i de decisió, permetre-li els seus desigs, pot dur a error. Però, a fi d’evitar tot ridícul, tota relliscada, és correcte tenir-lo totalment desposseït d’iniciativa pròpia?

Qui hagi tingut cura de malalts d’aquesta mena, haurà tingut aquests debats. Em sembla més que evident que la Diana s’hi deu trobar molt sovint. I que, davant impulsos del Pasqual no sap massa ben bé com reaccionar i actuar.

No demanaré no fer bronca política de tot: seria un xic ingenu per part meva. Però sí, almenys, aprofitem les bronques per aprendre dels impactes socials d’aquestes malalties. Perquè aquestes malalties, és clar, afecten a les persones que les pateixen però, encara més, a les persones que són al costat de qui les pateix. Persones que són ben conscients. I, precisament perquè són plenament conscients, tenen tota mena de maldecaps a l’hora de preguntar-se què fer en tantes situacions abans impensades i no previstes.

Sí, és clar, en Pasqual va ser el líder del PSC i president de la Generalitat. I això sempre té molt impacte. I és molta la gent que mira la vessant política del tema i mira de treure’n punta. Però la Diana conviu amb una situació complexa i segur que no sempre acaba de saber si ho està fent bé. Però segur que és el que intenta de tot cor.

Jo, ho sento, més que el debat polític, penso en ella. I pensant en ella, em fa vergonya haver sentit i llegit algunes de les coses, insinuacions i acusacions que ha rebut.





Renúncia a la presidència del Consell Català de Foment de la Pau

11 02 2014
A la plenària del CCFP (en David Minoves, present a la reunió, va fer la foto)

A la plenària del CCFP (en David Minoves, present a la reunió, va fer la foto)

El passat dijous 6 de febrer vaig comunicar formalment en sessió plenària la meva decisió de renunciar al càrrec de president del Consell Català de Foment de la Pau (CCFP). No pensava fer-ho públic més enllà del CCFP: no crec que tingui cap rellevància especial, en comparació amb moltes altres coses realment més importants i urgents. Però com que diversa gent m’està preguntant sobre l’assumpte, i no hi ha res a amagar, ho explico en aquest post.

Vaig assumir la presidència fa més de 4 anys de la mà d’Arcadi Oliveres. Durant el meu mandat, dos processos electorals i l’intent inicial del Govern de suprimir el CCFP via Llei Òmnibus, han afectat el ritme del Consell: en el primer cas, alentint-ne el funcionament a causa del retard en el nomenament de càrrecs importants del CCFP i, en el segon, posant en risc la seva mateixa existència.

Però més enllà d’aquestes dificultats, el cert és que no he pogut, sabut o volgut dedicar el temps necessari que la presidència reclama. La direcció de la Fundació per la Pau és una tasca preciosa però molt absorbent i, a més a més, la meva especial implicació en una campanya cabdal com la del Tractat sobre Comerç d’Armes aquests darrers 4 anys, han fet que no hi dediqués el temps que hagués calgut. I és que, a diferència dels anys inicials on el Consell es beneficiava del fort impuls donat a les polítiques de pau, ara mateix sense una mínima dedicació de la presidència, el ritme del CCFP decau.

Altres vegades ja havia pensat en renunciar però patia per si, en el context en el que ens trobàvem, una dimissió podia suposar una crisi gairebé definitiva del CCFP. Ara, som en un moment de major solidesa i el relleu es pot fer amb totals garanties de continuïtat de l’organisme.

Estic fermament convençut de l’interès i la utilitat del CCFP: les polítiques públiques de pau a Catalunya són un producte recent (la dècada del 2000, amb la Llei de Foment de Pau, l’Oficina, l’ACCD i l’ICIP) i representen un avenç important en comparació amb altres països del nostre entorn. És bo que hi hagi un marc transversal on els diversos actors que incideixen en la promoció de la pau es trobin, dialoguin i avaluïn tot allò que es fa i com millorar-ho.

Només em resta donar les gràcies a totes i tots per la confiança i aportacions i demanar mil disculpes per les pífies i els oblits.

Seguim, seguirem!





Síria: posar fi a la barbàrie

22 01 2014
photo credit: FreedomHouse via photopin cc

photo credit: FreedomHouse via photopin cc

Avui comença a Suïssa (a Montreux, tot i dir-se Ginebra II) la segona oportunitat diplomàtica per aturar l’escalada de violència i destrucció que està dessagnant Síria des de 2011. La primera va ser fa un any i mig a Ginebra. Sí, dues finestres de diàleg entre les diverses parts del conflicte en tres anys: un pobre balanç. I molt indicatiu de l’escassa prioritat que la comunitat internacional ha donat a la resolució d’aquest conflicte.

La conferència pinta malament: les fractures existents són absolutes. Entre els actors interns, un règim cada cop més reforçat i una oposició molt fragmentada i que, a més a més, acudeix dividida a la Conferència: diversos grups opositors han declinat la seva assistència i les faccions gihadistes no han estat invitades. Pel que fa als actors regionals, la tensió entre Iran i Aràbia Saudita no s’abordarà del tot perquè els primers, finalment, no han estat invitats. Pel que fa als principals actors globals, Rússia i Estats Units, amb diagnòstics i receptes ben allunyades, encara negociaven aquest matí. Tres fronts de tensió que, a més d’estar darrere del conflicte, han dificultat enormement el marc, els invitats, el guió i les possibilitats d’èxit de la Conferència, abans fins i tot que comenci.

És innegable, a més, que la majoria dels actors que participen en la Conferència són en bona part responsables (directament o indirecta) d’haver convertit Síria en el major desastre humanitari del Segle XXI: més de 130.000 morts, més de 2.000.000 de refugiats en països fronterers i més de 4.000.000 de desplaçats interns.

Responsabilitat, evident, del règim d’al-Assad. Per si calia, ahir va fer-se pública un altra evidència: 11.000 morts com a resultat de les tortures, maltractaments i assassinats comesos a les presons sirianes. També dels països de la regió que han armat i finançat el seus aliats a dins de Síria. D’Al Qaida i dels seus tentacles, aprofitant el desgavell per a fer la seva particular guerra. De les grans potències, atiant el foc, o girant l’esquena. El resultat, una població civil absolutament desemparada.

Podem, per tant, confiar en Ginebra II? La conferència té escasses possibilitats de triomfar, ja no en el disseny d’un futur polític pactat per a Síria o d’un full de ruta de transició sinó, ni tan sols, en aconseguir un imprescindible i urgent alto el foc. Però l’alternativa és entrar en la barbàrie absoluta. Com escrivia ahir l’exministre britànic David Owen, ‘la guerra civil de Siria ha llegado a un punto en el que la única alternativa al alto el fuego es una inacabable lucha a muerte, una posibilidad con la que los fanáticos están encantados, pero los civiles, horrorizados‘.

Com que no confiem en la voluntat i ètica dels actors que avui seran a la Conferència, esperem que en els seus càlculs comenci a pesar el fet que continuar amb el caos actual no és bo ni tan sols per als seus impresentables interessos.