Cal fer molt, millor, des de tot arreu, cada dia. També demà

És innegable.

Ja fa anys que la patim però cada cop avança més implacablement: una onada ultra i reaccionària recorre el món i Europa. I va arribant, també, aquí.

Arreu rebroten els discursos d’odi, l’autoritarisme, les consignes cridaneres però profundament demagògiques, la canya als febles i la comprensió amb els forts, la destrucció de drets i llibertats de tota mena, etc. Si els governs i organismes internacionals han gastat, sovint, un gran menyspreu per la vida humana, tot això que arriba encara ho radicalitza més.

I és que cada nou govern ultra, des d’un municipi petit a un gran estat, descarrega tones de negacionisme climàtic, d’estigmatització de persones migrants i refugiades, d’insensibilitat cap a la violència masclista, de menyspreu cap a identitats sexuals diverses, de ridiculització de la cultura, de protecció dels privilegiats i de persecució dels desamparats. I, com hem vist en el cas del País Valencià i les Illes, a més a més, d’atacs al català.

Sí, ho hem d’admetre: és profundament decebedor que després de tant i tant de temps, de tota l’experiència col·lectiva viscuda, tornem a tot això. Però és on som. I cal reaccionar.

Són molts els factors que s’han aportat per entendre el fenomen: el desgast dels sistemes democràtics tradicionals, la manca de resposta davant de problemes greus, les pors i angoixes derivades de tantes crisis i tantes mancances, la reacció davant d’avenços i guanys en drets i llibertats, la fortalesa de perspectives racistes, masclistes i discriminatòries que consideràvem superades, la simplificació i vulgarització del debat polític i social per les noves dinàmiques creades des dels mitjans de comunicació i les xarxes socials, etc. També, cal reconèixer-ho, perquè les persones i organitzacions compromeses haurem fet moltes coses malament.

Cal, per tant, revisar i reflexionar a fons. I fer molta feina. No es resol amb proclamar ’No passaran’ o cridar contra el feixisme. Cal fer molt. Cada dia. Des de molts llocs. I fer-ho el millor possible. Aquesta és la realitat, per més cansats i desbordats que això ens agafi.

L’onada ultra assetja unes democràcies fràgils, farcides d’injustícies i privilegis, sovint hipòcrites. Però, malgrat la cridòria, l’onada ultra no pretén fer més coherents aquestes democràcies sinó empetitir-les encara més.

Una onada que ja és present a diversos països i de guanyar també a l’Estat reforçaria el seu avenç a Europa. El procés europeu s’ha construït en consens entre el conservadorisme i la socialdemocràcia (la ‘realment existent’, sovint ben decebedora). Però l’alternativa que avança amb força és la d’un nou consens entre la dreta i l’extrema dreta. Si l’Europa que s’ha construït és precària, imaginem la que podria sorgir d’aquest nou context.

Cal fer molt, cal fer cada dia, en mil i un llocs. I un dia i llocs d’aquests és demà.

Votar aquest 23 J és aprofitar un dels espais i moments que tenim per tal de mirar d’aturar aquesta onada ultra: que no arribi totalment a casa nostra i que no s’escampi, encara més, per Europa, tot consolidant un nou cicle clarament inquietant.