Sí, porto malament els episodis de simplificació analítica i opinativa als quals, malauradament, estem massa acostumats.
La figura d’en Chávez n’és un exemple brutal. Per una banda, hi ha la demagògia estrafeta i exagerada de molta gent que, per exemple, s’hi refereix sistemàticament com si fos un dictador. I això, que deu ser el president en actiu que més vegades ha estat escollit democràticament per les urnes!! Per l’altra banda, hi ha la candidesa de qui el veu com un revolucionari integral i exemplar.
Com que bona part dels mitjans de comunicació i dels ‘opinadors’ semblen militar en l’antichavisme militant, es fa necessari compensar-ho destacant-ne les virtuds. Però, si fem abstracció d’aquest context, tant costa d’admetre que -com tot altre personatge polític- Chávez té llums i ombres?
Vejam:
1. les llums, són clares: hem vist massa sovint com partits i líders quan arriben al poder intenten sobreviure-hi, deixant en segon terme la voluntat d’emprendre canvis profunds i necessaris. A Amèrica Llatina, a més a més, durant dècades el poder -generalment exercit de forma no democràtica- era una simple gestió per afavorir els interessos d’unes poques classes dominants. En els darrers anys, han arribat altres realitats polítiques a diversos governs del continent, directament vinculades a la realitat social. No es pot negar que Chávez ha tingut com a prioritat millorar les condicions de vida de les persones més desafavorides i pobres del país. Molta gent tradicionalment exclosa de la política i l’economia ha recuperat la condició de ciutadania. Això té molt de valor. I des d’un Occident on la corrupció política, l’aprimament de la democràcia i una economia al servei d’uns pocs són a l’ordre del dia, no crec que puguem donar gaire lliçons. Que en Chávez ha fet molt de populisme? I tant! Però, hi ha una cosa molt pitjor que fer populisme: ignorar les condicions de vida de la gent a l’hora de prendre decisions polítiques que els afecten.
2. les ombres, també: el persontatge ha mostrat i evidenciat tics autoritaris, messiànics, personalistes, militaristes i mancats de qualitat democràtica. En l’escena internacional, ha estat profundament reaccionari oposant-se, per exemple, a tímids avenços en clau de desarmament o aprofundiment dels drets humans. I seguint el lamentable ‘els enemics dels meus enemics són els meus amics‘ ha donat suport a personatges ben impresentables que són tant revolucionaris com jo monja de clausura. Sense anar més lluny, el suport incondicional al règim iranià (mentre massacrava la seva població en demanda de justícia i llibertat) clamava al cel per la seva indiginitat. En el fons, diria que molta gent que l’alaba al Nord ignora que en diversos àmbits i sectors d’esquerres de Veneçuela s’és profundament crític amb Chávez.
El paroxisme del pim-pam-pum arriba quan, sembla que en Chávez esdevé indicador de si hom és neoliberal o d’esquerres. Si el critiques a fons ets dels primers. Si l’alabes sense mesura, senyal que ets del segons. El meu problema amb aquest esquema, és que precisament les importants crítiques que li faig són no per ser ‘radical i revolucionari’ o ‘massa d’esquerres’ sinó precisament perquè en Chávez hi veig ben arrelats molts dels tics, dinàmiques i actituds de la cultura política dominant.
Malgrat tot 
M’agrada la línia en la que se situa la teva nota sobre Chávez. Penso que ho hauríem de voler i saber fer respecte de tot. Crec que són molts els temes ( Chávez n’és un) que es fan servir, sense cap coherència i passant pel damunt de les incongruències que calgui com a criteris de classificació. És una de les coses que em carreguen del facebook, per exemple.
És correcte el que dius, treient potser lo dels “tics antidemocràtics”. Els altres tics es poden acceptar, peró democràticament no hi ha res semblat al món. No hi cap pais la món on democràticament parlant puguin igualar Veneçuela. Tot i això, no és el meu ideal, i continua sent un país capitalista, lo que dona força al tic esmentat, peró llavors el llistó està al maxim, a la plenitud d’exigència, i això no ho deixes clar. Cal ponderar y situar l’expressió “tic anrtidemocràtic”, perquè qualsevol pot extreure que era realment antidemocràtic, encara que només fos pels “tics”. Diguem-ho clar: Veneçuela és claríssimamente, enormement més democrática que Europa o qualsevol dels seus païssos. Potser no hi estaràs d’acord, peró indràs un problema quan ho vulguis justificar. Si, al contrari, estàs d’acord, i això no invalida lo dels “tics” del tot, llavors has d’assumir que potser t’ha faltat explicar-te millor. No sé si m’explico. Al final, tot i respectar el teu escrit, hag de dir que es vol situar en un punt mig, un punt on no es pugui fer servir per part dels dos fronts contra l’altre, un punt d’aprent distanciament que és tan poc creïble com aquells periodistes que parlen de neutralitat, una paradoxa que ja no cola a auestes alçades del s.XX El llegat de Chàvez l’hem de mesurar per alló que ha aportat al seu poble, i en aquest aspectehem d’afegir els pobles dels voltants, i en aquest aspecte, el bé, la reducció de dolor, pobressa i patiment que ha aportat el seu govern,no té comparació amb cap altre de l’història contemporànea. Ah, i l’hem de comparar amb el seu entorn i els païssos del tercer món. L’importància de tot això, deixa els “tics” com una lleugersa que fa riure. Certament has parlat d’aquesta importància, però al voler ser neutral, al voler situr-te fora de la polarització (que n’hi ha, certament) tot t’ha quedat desequilibrat. L’obra de Chávez i el seu govern o es pot posar en una balança on lo bo i lo dolent es compensen per arribar a l’equilibri, si us plau!
I ja posats, recomano un estudi propi ben recent que molts s’haurien de llegir, encara que estigui malament que ho digui jo, peró “lo que uno tiene que leer y escuchar hoy”: http://www.rebelion.org/docs/161014.pdf
Molt bon post, Jordi, També he escrit un al meu blog i em costàva fer anar totes les idees bone i dolentes per culpa del soroll predominant i la mania d’encaixar a la gent politicament segons opini sobre Chávez. El tema d’Iran va clamar al cel per mi, una relliscada cruel, greu i lamentable.
Calia un comentari, com aquest , tenint en compte tots els matisos, de la trajectòria d’en Chávez. M’ha sorprés sempre que la seva figura concitava una rara unanimitat de rebuig en gairebè tota la premsa.